5.6.17

Subtil 34

Deu ser la llum de les espelmes o el vi de vellut que endolceix la boca o tota la solitud guardada que provoca aquesta rendició de terra ignota en el vertigen dels cossos regalimant carícies. 

Deu ser que oberts som més nosaltres, més peixos que ocells, humida pàtria, el vent que bat totes les portes i espanta les ombres de la nit plàcida. 

Subtil, la fada es deixa fondre com la cera per la flama; subtil i sense brúixoles, els àngels anuncien la bona nova: oberts som més nosaltres, oberts com les onades i el cim de les muntanyes; ara que cau la vesprada i aquesta llum estranya tenyeix la platja de plomes daurades. 

Deu ser la mar que amaga els secrets més recòndits: dofins i coralls, petxines i posidònies; la fada es deixa fondre com una veritat inhòspita, subtil, subtil, alada, se’n va camí del somni deixant un rastre dolç d’enyorança.