25.6.17

Crowdy Reservoir

 
Les nou del vespre. 14 graus. Em quedo sol a l'aparcament de la Crowdy Reservoir, sorry, sol no, sinó envoltat de cavalls, ovelles, vaques, ànecs... Els poltres pasturen lliurement a pocs metres de la Caddy. Quanta bellesa! Dormiré aquí. El sol es pon entre els núvols després d'un dia força humit (damp) que he dedicat sobretot a visitar monuments megalítics, una de les meves passions.

El dia començava a la platja de Kennack Sands i s'acabarà a la muntanya, a prop del cim més alt de Cornualla, el Rough Tor, al qual pujaré demà. 

Coverack, Porthoustock, St Anthony-in-Meneage, Falmouth, Fowey, Polperro... Fins que ha començat lo interessant: Duloe Stones Circle, un altre cromlec, n'hi ha molts. Però el que s'emporta la palma és The Hurlers, que són tres cromlecs alineats! En un turó proper hi ha Cheesewring, unes curioses formacions de pedres que semblen stone balancing. A la parròquia (parish) de St Cleer també trobem el Trethevy Quoit, un dolmen la pedra superior del qual és enorme. Allà hi ha un poble que es diu Minions (sic). 

Preguntareu per què estic tan interessat en les pedres, i si són antigues encara més... De fet tenen milions d'anys, les pedres, i alguns monuments fets per l'home (o pels "gegants", com afirmen les llegendes) en tenen mils, d'anys. La qüestió és saber per què els nostres avantpassats es van prendre la molèstia de desplaçar totes aquestes pedres (de vegades centenars de km) i posar-les d'una determinada manera... Perquè pesen força, les pedres. Tots aquests perquès no tenen una resposta clara. 

Quan avui he vist la pedra que cobreix el dolmen de Trethevy Quoit he flipat. El dolmen més gran de Catalunya, el de la Creu d'en Cobertella (entre Roses i Cala Montjoi), em penso que no la té tan gran, la pedra de dalt. Com nassos s'ho feien, per posar-la allà?

Aquesta intriga és la que enganxa. Ara que vivim en l'era de la tecnologia en la qual gairebé tot ho fan les màquines, ens quedem bocabadats davant això que, suposadament, van poder fer amb les seves mans aquells ancestres salvatges que menjaven carn crua, i que eren quatre gats... 

Fosqueja. Descanso. Descansa, ment. Descansa, cos. Contempla solament la bellesa, la de les pedres, la dels cavalls, la dels boscos, la de les estrelles.....

 


Carn Euny



Fa una setmana que rondo per aquestes terres del sud de la Britània. He vist moltes coses, sobretot paisatges, pobles de pescadors i monuments prehistòrics. Entre aquests últims destaquen, of course, el famós Stonehenge i (menys conegut, però no menys extraordinari) Avebury, un cercle de pedres tan gran que enclou el poble dins! Amb el permís d’ambdós exemples esmentats, deixeu-me parlar-vos del gran descobriment d’avui: Carn Euny (Karn Uni en còrnic), un poblat de l’edat de ferro a prop de Sancreed (= Sacred = sagrat). Va ser abandonat pels romans l’any 400 DC. Lo més curiós del lloc és una estranya construcció que hi ha en el centre: “In the heart of the village is its most intriguing feature: a stone-walled underground passage known as fogou. This mysterious type of monument is found only here, in the far west of Cornwall. Its original function is unclear... may be a refuge, a cellar for cold storage or some kind of ritual significance...”


Els arqueòlegs sempre fan el mateix: primer busquen “explicacions” mundanes o pràctiques, per després, al final, obrir la porta a l’espiritualitat. El “fogou” d’antuvi podria semblar un “foc de rogle” o un “pou de gel”, però quan ets a dins, la intuïció et diu que no, que aquest espai és una altra cosa...


“Ogo” en còrnic significa cova. És una cova iniciàtica, amb galeria d’entrada inclosa. El pèndol no ho ha dubtat ni un segon, s’ha tornar boig donant voltes a tota velocitat. Sempre el porto a la butxaca i no falla mai. El fogou de Carn Euny és (per a la versió oficial) intrigant, misteriós, poc clar... A mi m’ha semblat clarísssim: una cova iniciàtica rodona en forma d’úter (Mare Terra) on hi havia un foc central, és a dir, un temazcal o inipi... 


Al sostre ara hi ha una estructura que deixa un forat perquè entri la llum. Probablement, el forat seria l’eixida del fum, però si fos un inipi (sauna ritual) el que hi hauria al centre serien pedres calentes i no caldria forat per al fum, perquè la foguera estaria a l’exterior.


Direu que la hipòtesi de l’inipi no quadra, atès que són típics dels indis americans. A Europa també hi havia rituals similars, en la tradició xamànica i cèltica. He estat una hora meditant dins, completament sol, amb un silenci increïble. He “vist” què hi feien, allà dins, els ancestres, en rotllana, suant, cantant, ballant... 


Carn Euny està allunyat de tot, en un paratge inhòspit al qual s’arriba per carreteretes estretes. L’indret és molt místic. A la vora hi ha una cottage on hi viu una artista: Hester Dennett. Pinta, fa escultures... És la guardiana del lloc. 


Sempre hi ha algú que custodia els llocs sagrats. 


24.6.17

Cadgwith

 

Res és insensat en el furor de les onades que espeteguen contra els espadats. Res. La pedra negra brilla. El verd s’ajeu. La boira frisa per vestir el vent. No és insensata la lluita del mar contra la terra. Ho saben les gavines. La lluna ho sap també. Les barques dels pescadors reposen sobre els còdols grisos. Puja la marea. El port de Cadgwith sembla un cranc adormit. No hi pot haver tendresa en aquest racó perdut de la mà de Déu. A l’altra banda de l’horitzó, La Bretanya. Més endins, on el cor batega, el teu somrís de nena. Res és insensat. Res. 

Land's End

 

He arribat al final de la terra, al punt més occidental de la GB, a l’extrem de la península de Penwith a la costa de Cornualla. No s’hi veu gaire res, wet wet wet very misty, humitat i boira. Lloc inhòspit on només hi poden viure els líquens i els conills (rabbits), n’està ple. 


Sempre m’han agradat els finisterres, els extrems de les coses i dels mapes. L’estiu passat vaig arribar al Cap Nord! Seguint les fletxes grogues del Camino de Santiago, amb la motxilla a l’esquena, vaig fer cap al Finisterre gallec. També he visitat la Pointe du Raz, el finisterre francès, a la Bretanya. De fet, visc en un altre extrem: Cap Ras / Cap de Creus, el punt més oriental de la península. 


Els confins de la geografia física són una metàfora d’altres confins, els metafísics. Hiperbòria o el mite dels mars del Sud. Cerquem els límits i volem saber què hi ha més enllà (beyond). 


El repte és arribar-hi i, al mateix temps, tornar. O no. Un veritable viatger (traveller) no hauria de tornar mai. Els que tornen a casa (home sweet home) són els turistes, aquesta plaga bíblica que amenaça la natura i les ciutats (hola BNA?). El viatger, en realitat, no té casa (home) o, més ben dit, la seva llar és el viatge (o la Caddy), i narinant... Tornar i romandre en algun lloc concret seria trair la seva essència viatgera. Per això Ulisses fa figa al final de la seva fantàstica Odissea, perquè torna a Ítaca vell i cansat, per a jubilar-se de les aventures. Però digue-me: si la vida no és aventura (challenges), què coi és? Un avorriment total. I ara no em vingueu amb aquella monserga de què “la veritable aventura és llevar-se cada dia per anar a fitxar a una feina que no t’agrada, pagar la hipoteca, pujar els fills...” A qui voleu enganyar? No hi ha res més depriment que l’autoengany.


Tornem als finals.


Els principis solen ser bonics, romàntics, engrescadors.... els finals no tant. La mort com a final prototípic no és una cosa que ens faci gaire gràcia, encara que sabem del cert que, tard o d’hora, farà acte de presència per a convertir-nos en absència. Si la vida és la terra, llavors el finisterre és la mort. 


Més enllà... hi ha el mar, el cel, l’horitzó... Jo avui hi veig la boira. Potser, amb sort, s'esvairà. N’hi ha que parlen d’una llum al final d’un túnel... No en tenim ni idea. I davant les coses desconegudes, normalment adoptem una actitud prudent i poruga. 


A més, en el final no t’hi pots quedar. O tornes o t’inventes un altre principi. Jo no torno mai. I les vegades que va semblar que tornava, ja no era el mateix que va marxar. Per tant, la idea de retorn és absurda per irreal. És impossible tornar! Aleshores ens queda inventar un nou principi: CREAR. Un nou viatge. Un nou amor. Una nova cosa, la que sigui. Tot final inclou un nou principi. És un error garrafal creure que podem "tornar a estar com estàvem abans"... Hem d’estar agraïts a tots els finals (per dolorosos que semblin) ja que així tenim l’oportunitat de crear un nou principi. Aquí rau la gràcia de la vida!


Des del Land’s End britànic, misty and mystic, us envio la força, l’energia, la inspiració que us fan falta per a recomençar amb nous reptes i noves il.lusions. Starting again... Don’t stop dreaming....

23.6.17

De Tintagel a St Ives

 


Port Isaac, Polzeath, Padstow, Trevose Head, Bedruthan Steps, Newquay, St Agnes, St Ives... Poblets de pescadors, platges amb surfistes, caminada fins al far, caminada fins als penyasegats, carreteres estretes (narrow), vent de mar, racons amagats, pau infinita...


Totes les matrícules són angleses, sobretot gent gran. Mengen fatal: fish & chips, sandvitxos, les cakes les fan bones. El te el prenen al saló (tea room) i la cervesa al jardí (beer garden). La paraula INN significa lloc per a menjar i dormir (B&B: llit i esmorzar). 


No he vist cap anglesa maca. La majoria pateixen un sobrepès alarmant, deu ser la dieta i la constitució britànica-cèltica. Ells, bevedors de cervesa, tenen un aspecte rude i esverat. Per ara, les dones més bufones que he vist viuen a Holanda, Dinamarca, països nòrdics... sense desmerèixer algunes brasileres (i no em refereixo només a les mulates). Jo només observo i intento ser una mica objectiu. Hahahahaha Rsrsrsrsrs


Ha tornat a sortir el sol, però el vent de mar (SE) no cessa. 


Molt fan del navegador quan (com si em conegués) decideix desviar-me per carreteres que, més que secundàries, semblen terciàries o quaternàries en les quals si et trobes un tractor (i aquí els tractors són enooormes), ja has begut oli i vinagre. Sort que la Caddy té el seu propi àngel de la guarda. Què he de dir, de la màquina més perfecta i acollidora que he tingut mai. O és ella, la que em té a mi? Ja fa 3.000 km que vam deixar Cap Ras...


Parlen molt de pressa, faig veure que els entenc. Cinc anys d’Escola Oficial d’Idiomes no t’asseguren res, un títol i gràcies. Són correctes, seriosos, un pèl tibats. Bona gent. “Be good”, m’ha dit un gentleman avui, després d’una conversa sobre quina és la millor cervesa, que és com parlar del sexe dels àngels. Al final, la conclusió que n’he tret és que millor beure te o suc de poma.


Sóc feliç sentint-me estranger. Estar de pas i saber que mai més tornaràs a aquests llocs. Te’ls imagines a l’hivern i tremoles. Badar davant del mar, assegut en un banc (està ple de bancs amb plaques que porten el nom de les persones a les quals estan dedicats). No tenir pressa. No esperar res. Sóc feliç aquí, avui, demà Déu dirà, perquè la felicitat no depèn de l’escenari, sinó de quelcom més íntim i essencial... Més que d’estar aquí o allà, es tracta de SER, de ser qui volem ser, de ser espontanis, autèntics, naturals...


Una puta gavina (fucking gull) m’ha furtat mig panadó (cornish pasties) d’espinacs i ricota que havia deixat sobre el banc... Apa, per badar! Quina velocitat! Que t’aprofiti el sopar!


Passaré la nit de Sant Joan amb vistes al St Michael's Mount (la versió cornish de l'homòleg francès). Bona revetlla! Demà arribarem al finisterre...

Llum definitiva

 


Hi ha dues coses que mai no cansen: la BELLESA i la LLIBERTAT, contemplar-la i estar obert a totes les possibilitats. Sovint ser espectador (voyeur) és millor que actuar. Per això és tan plaent VIATJAR. Clar, que existeixen altres activitats atractives, no dic que no. Fer l’amor, per exemple, és un gaudi gustós, però (al capdamunt i al capdavall), vulguis o no, acaba esgotant. Menjar xocolata -un altre exemple llaminer- acaba empatxant. 


La bellesa pot ser contemplada o pot ser creada; en aquest segon supòsit, sobretot a través de l’ART, podem viure una vida significativament plena que eclipsi qualsevol altra proposta barroera o vulgar. Ho dic per experiència, de primera mà: res no et fa tan feliç com CREAR. El cel a la terra. Malauradament, els humans ens hem especialitzat a crear inferns, com ara les grans ciutats, les relacions tòxiques, odis, enveges, gelosies, guerres individuals o tribals... 


Hi ha la NATURA, que és mare i mestra, obra divina. Des del vol d’una gavina fins al cant del rossinyol, des del perfum de les flors als colors de la posta, des dels cims nevats a les platges verges... No hi ha res (i menys humà) que pugui superar totes aquestes meravelles. 


La rata humana ho emmerda tot. Tanmateix hi ha àngels que amaguen molt bé les ales i ens ajuden a creure una mica en el “mico sapiens”. Parlo (altra vegada) de l’AMOR el qual (al capdamunt i al capdavall, per darrere i per davant) acaba esgotant, certament, però alhora ens permet de viure un viatge apassionant ple de bellesa i llibertat (parlo d’amor incondicional, el sa, no pas de possessivitats i dependències malaltisses). Un amor lleu, bonic, amb la mesura justa del trobar a faltar, sense estridències ni dramatismes, dolç i suau, alat. 


I crearem i viatjarem i farem l’amor i menjarem xocolata i, algun dia, perduts en l’illa més remota dels somnis, desapareixerem per sempre més com desapareix l’escuma entre la sorra blanca..... i serem llum, LLUM definitiva.


(Written in Polzeath Beach, Cornwall 🇬🇧)

22.6.17

Morwenstow

 


Des que vam atènyer la costa oest, tot han estat sorpreses. Al deixar Stonhenge, vam visitar la Torre de Glastonbury (centre de la mítica Avalon). Va ser a Porlock on vam veure l’oceà, majestuós com sempre. També s'anomena Mar Cèltica (Celtic Sea). El poble de pescadors de Porlock Weir una delícia. Allà ens va rebre la brisa atlàntica amb la marea baixa (low tide). A partir d’aleshores, un conte de fades (fairy tale). La panoramic toll road (pagues 2,5 lliures) és increïble, entre boscos ombrívols, amb vistes al mar, plena d’esquirols (squirrels), a voltes tan estreta que amb prou feines hi passa un vehicle. Estem travessant l’Exmoor Heritage Coast, que és National Park. Ben sols, quin descans, després de la gentada del solstici a Stonehenge. A Lynton segueixen les sorpreses: Valley of the Rocks, on fem un tram del Coast Path, amb cabres (goats) que desafien el vertigen dels espadats. Trobem una altra carretereta panoràmica amb peatge (2 lliures) que, entre farms i cottages, passa per Lee Abbey (Woody Bay) i arriba al Heddon Valley. Tota aquesta zona fou la favorita dels poetes romàntics: Coleridge, Wordsworth, Shelley... Seguint l’A39 fem cap a Barnstaple on dormim.

 

Matí a Clovelly, últim poble del comtat de Devon. De postal, sense cotxes, un carrer empedrat i costerut que baixa fins al port (harbour) amb casetes guarnides de flors. Él poble és propietat d’una sola família. Són típics els rucs (donkeis) que servien per al transport. Ran de mar hi ha una cascada on fem pedres. La pujada de tornada al pàrquing ens fa suar.


Dinem a la Rectory Farm de Morwenstow, documentada el 1296 quan pertanyia als monjos de St John of Bridgewater, de fet és a tocar de l’església de St Morwenna i St John the Baptist la qual està envoltada d’un cementiri pintoresc ple de làpides de pedra. La llegenda diu que sota la rectoria hi ha un “secret underground passage” que mena a l’església i als espadats (cliffs). Mengem un vegetarian homemade quiche de ceba acompanyat d’una cervesa local: Sea Pool, Cornish Pale Ale (perquè ja som a la Cornualla -Cornwall en anglès, Kernow en còrnic-, el comtat més al sud d’Anglaterra, el finisterre britànic. Així com a La Bretanya francesa hom parla el bretó, aquí la llengua és el còrnic, gairebé extingit perquè els parlants no superen les 3.000 persones)


Caminadeta fins als penyasegats on hi ha la famosa Hawker’s Hut, la cabanya on aquest excèntric vicari-poeta anava a meditar mentre fumava opi. Les espectaculars vistes sens dubte que devien inspirar-lo... La ruta pot ser circular, és molt recomanable tornar rierol amunt fins a l’església. 


Acabem el dia al castell de Tintagel, relacionat amb la llegenda del Rei Artús i també amb la història de Tristany i Isolda. El que resta són ruïnes i merchandising. A sota del turó hi ha la cova de Merlí, que pot ser explorada quan la marea baixa. El temps s’ha regirat. Plovisqueja. La temperatura 15 graus. Això ja és més normal per aquests verals. Dormirem fresquets.


Demà seguirem costa avall. La idea és arribar fins a Land’s End, el final de la terra...

21.6.17

Stonehenge 4

 


The dream came true! Quan un somni es realitza et deixa un regust agredolç, entre mel i buidor, com el darrer petó que fas a algú, conscient que és el darrer. 


No m’agraden les multituds, però aquest és el preu que havia de pagar per a poder tocar les pedres i estar dins el cercle sagrat (a banda de les 15 lliures del pàrquing). Les gernacions i la violència (avui dia terrorista) van de la mà, igual que solitud és sinònim de pau. Després hi ha «la parella», que és una cosa entremig, de vegades benèfica i pacífica, i altres vegades no tant. Aristòtil va dir que som «animals socials»; literalment va dir «animals polítics», o sigui, habitants de la «polis» (ciutadans); deixeu-m’ho dubtar, ja que si una cosa tinc clara és que no tornaré a viure en una ciutat. 


Stonehenge fa temps que es va convertir en un reclam turístic, una màquina de fer diners, traint així la seva essència primordial. Els seus constructors van crear aquest espai sagrat per a celebrar rituals, com el que hem viscut avui: el solstici. Almenys, un dia a l’any, l’indret recupera la seva originària finalitat. 


Hi ha experiències difícils d’expressar amb paraules. L’energia telúrica se sent o no se sent. L’energia personal rau en la mirada i en l’abraçada. Parlo de l’espiral (connexió), la kundalini i els txakres. Les pedres no són carn, però guarden la memòria dels segles. El cercle (cromlec) és la figura que representa la perfecció, tot imitant la forma solar. Dos cercles concèntrics reforcen això. Stonehenge, per tant, és un centre de culte ancestral que, per unes hores, reactiva la seva poderosa energia amb la comunió mística dels participants. La diferència entre estar dins del cercle i estar fora és brutal.


En la nit més curta de l’any, entre posta i albada, podem sentir el Miracle. És el clímax lluminós d’aquests dies estiuencs, la força revitalitzadora del Pare Sol fecundant máximament la Mare Terra i, de retruc, fecundant-nos a nosaltres (que som els seus fills), flors obertes, fruits madurs.


Marxo de Stonhenge curull, en direcció al finisterre britànic, amb una ressaca dolça i un agraïment profund.

20.6.17

Stonehenge 3

 


Ha arribat el dia del Solstici, però no obriran el pàrquing fins a les 19:00. Sóc al poble de Shrewton, prop de Stonehenge. He hagut de cercar una bona ombra perquè fa 32 graus. 


De bon matí he visitat Avebury, el monument megalític més gran que s’hagi trobat mai, un cercle de 100 pedres (de 4 m d’alt i 4 tones) amb un diàmetre de 335 m. A dins hi ha el poble! Abans d’arribar-hi trobem dues Avenues, alineaments de pedres similars als de Karnag. Estem parlant d’una obra més antiga que Stonehenge a la qual hi pots accedir lliurement, i pots tocar les pedres. Molt a prop hi ha Silbury Hill, el túmul (barrow) més gran d’Anglaterra (170 m de diàmetre x 40 m d’alt). Tot això es troba 30 km al nord de Stonehenge. 


Pedres i més pedres, grosses, enormes, antigues, sagrades... Més misteri encara. M’apassiona el megalitisme per aquesta «raó irracional» que desafia qualsevol explicació científica moderna. O no ens diuen la veritat o no som capaços d’esbrinar-la. No sé si és pitjor lo primer que lo segon. També podrien ser ambdues coses alhora: com que desconeixem la veritat, ens empassem explicacions absurdes i ridícules. 


Viatjo per inspirar-me. La inspiració també pot arribar-te a casa, dins la zona de comfort, però és menys probable. Recomano anar a buscar-la, obrir-se, sortir, aventurar-se... Viatjar t’ofereix la possibilitat d’aprendre cada dia i així trobar noves maneres d’enfocar les coses per tal de comprendre millor el món i a tu mateix. 


M’interessa sobretot la Natura, sempre tan inspiradora. De les obres humanes, en canvi, m’interessen les sagrades, els monuments que van ser fets amb una intenció sobre-natural. Com ara totes aquestes construccions megalítiques les quals només poden explicar-se des d’un punt de vista espiritual. Qualsevol interpretació materialista està condemnada al fracàs. 


He fet 4 Camins de Sant Jaume (una de les rutes més sagrades que existeixen), he abraçat els moais de Rapa Nui (un dels enigmes més inexplicables del planeta), m’he passejat entre els megàlits de Karnag i de Stonehenge, he visitat centenars de dòlmens... i fins i tot vaig redescobrir un menhir! És el Camí de la Iniciació.... Treballo amb pedres i fustes. Les fustes són més efímeres, les pedres perduren... i treballo (alquímicament) amb mi mateix...


Viatjo per a conèixer on estic i qui sóc, per a confirmar una intuïció primigènia: Estem aquí, ara, però no som d’aquí... Hi ha tantes pistes escampades arreu, que sembla mentida que la gent encara ho dubti. 


Stonehenge és un altre melic (axis) del laberint, com Te Pito Te Henua (que és com anomenen els rapanui a la seva illa: el melic de la terra). Al gener, si Déu vol, aniré a Machu Picchu... 


Pedres i més pedres... 


Friso per veure i viure aquesta nit el Solstici.

19.6.17

Stonehenge 2

 

El segon dia ha sigut molt profitós. De bon matí he anat a Woodhenge (la versió de fusta del monument principal). M'he documentat força llegint a la vora d'un llac deliciós que he trobat a Langford, envoltat de libèl.lules blaves que copulaven, peixos, ànecs, cignes i nenúfars. Després he visitat la catedral més alta d'Anglaterra a Salisbury. Ara espero la posta de sol assegut a tocar dels New King Barrows, a l'est del cercle sagrat, per on passa l'Avenue la qual sortia del riu Avon i arribava al monument. L'he feta caminant fa una estona, entre ovelles very lovely. 

Això confirma que Stonehenge no són només les conegudes pedres grosses erectes posades en cercle, sinó tot el que es troba al seu voltant dins una àrea prou extensa. El que crida més l'atenció són els túmuls (barrows). N'hi ha molts, en totes direccions, rodejant l'axis central. També el Cursus, construït segles abans que Stonehenge, el qual té gairebé 3 km de llarg i ens recorda els alineaments de Karnag a La Bretanya. Tota la zona, per tant, és un espai sagrat ple de restes molt antigues.

Les paraules que més es repeteixen en els textos que he llegit són: mistery, secret, surprising, uncertain... En realitat, els científics no tenen ni idea de QUI (who), QUAN (when), COM (how) i, sobretot, PER QUÈ (why) es va fer Stonehenge. Diuen que van ser el Britons fa uns 5.000 anys, però després afirmen que unes 80 pedres (bluestones) van ser portades des d'una pedrera de Walles situada a 290 km!! Estem parlant de pedres que pesaven més de 3 tones. 

Però allò que de debò els fa rodar el cap és el WHY (the most difficult question), atès que no es tracta d'una obra amb un propòsit pràctic, com ara habitar-hi o defensar-se. I conclouen: So there must have been a "spiritual reason" why Neolithic and Bronze Age people put so much effort into building it. Exacte, moltíssim esforç  per a una cosa tan poc "útil"... Com els gairebé 1.000 moais de Rapa Nui, esculpits i transportats (de vegades fins 10 km) per una petita colla de salvatges que vivien a l'illa més aïllada del planeta... 

En fi. Val més somriure.

El que em té més intrigat i em fa sospitar força és la presència de militars al costat mateix, al Larkhill Camp, the home of the Royal Artillery. Fa 100 anys que hi són. Per què? Per què justament aquí? Per a custodiar quatre pedres? I per què tots els camps dels voltants estan buits, amb bucòliques vaques i ovelles pasturant? Què hi ha sota els turons i els túmuls? (A banda d'altres restes "no visitables" ubicades en terrenys privats)

El sol ha marxat. Surten els conills. Passen militars fent fúting. O potser no hem de mirar underground i el que cal és mirar cap a dalt, cap a les estrelles...? 

Demà Summer Solstice. To be continued. 


18.6.17

Stonehenge 1

 

Fosqueja a prop de les pedres sagrades, probablement els megàlits més famosos del planeta Terra, una obra "humana" encara inexplicable. Demà els visitaré amb calma. Demà passat viuré el Summer Solstice, la nit més curta de l’any, l’única que deixen acostar-s’hi i tocar-les. El sunset serà a les 21:26 i el sunrise a les 04:52. No penso dormir. Prego al cel que no hi hagi núvols. Avui feia molta calor. 

Des de la finestra de l’hotel veig el riu Avon: the possibility that its waters were used to transport the bluestones on the last stage of their journey from Wales… Aigües sagrades, pedres sagrades.

Estar aquí és un altre somni realitzat. Allò que perdura està fet de pedra: els moais de Rapa Nui, els menhirs de Karnag, els dòlmens de la Serra de Verdera, Machu-Picchu, Stonehenge… 

Parlen les pedres amb el seu silenci sobrenatural. Demà pararé l’orella i pararé l’ànima. A veure què em diuen…

"These are the fundamental questions about Stonehenge: HOW and WHEN it was built, WHO built it and, perhaps most difficult of all: WHY it was built..."

15.6.17

Els baladres florien

 

Els baladres florien quan va marxar. Baladres rosa, hibiscus vermells. La mar sense onades, silent. 

Mai ens acomiadem. Sempre tornem als llocs on vam ser feliços i als braços que ens van arrecerar.

Els baladres florien i el seu anhel: un horitzó per les ales, un somni fet de rialles, una promesa de pètals multicolors...

Florien els baladres quan va marxar, i tot era perfecte, lleuger, suau... 

Ningú coneix el misteri del deixar enrere i del retornar... 

10.6.17

Voleu que Catalunya sigui un estat independent en forma de república?

L’única manera que tenen d’aturar-ho és inhabilitant i empresonant els polítics del govern (per insurrecció i sedició), il·legalitzant els partits independentistes, suspenent l’autonomia, estat d’excepció, control provisional per part del virrei Millo, convocatòria d’eleccions autonòmiques i un Parlament nou amb majoria constitucionalista-unionista. O sigui, un “cop d’estat” a Catalunya, sense tancs ni sang, més fi, amb les armes de la justícia i les urnes (ambdues coses aparentment legals i democràtiques). Això és el que passarà. No tenen un altre camí. No es poden permetre el luxe de perdre CAT, perquè seria la ruïna immediata d’España. A l’exterior ningú mourà un dit per nosaltres. Si la cosa no es desmadra gaire, faran la vista grossa, serà un “assumpte intern”. Ara bé, si els catalans sortim al carrer i ens quedem al carrer, si som notícia dia rere dia als informatius de tot el planeta, encara tenim alguna possibilitat de reeixir…

7.6.17

Clap your hands

Me n’allunyo, dels humans, de la seva corrupció intrínseca, de les rivalitats i enveges, tendeixo al minimalisme, a la senzillesa, també de relacions. Vénen dies de viatges on my own, aventures estiuenques. Me n’allunyo, de twitters i ràdios entretenidores, supèrflues, de gastar bytes. Pica de mans, diu la lletra de la cançoneta. L’alegria com una tirania, com el somriure etern de les models anorèctiques, l’haver-de-fer-bona-cara-sempre, de guai, bones vibres. Dejuno de menges i de relacions humanes. Resto en la lleugera carícia de la matinada, en el bressoleig del mar, en el vol de la gavina, en la llum del capvespre. No me’n desdic, de l’amor, no pas. L’amor és joia i plenitud compartides. L’amor rutila. Tanmateix la solitud m’allibera i em mima. És maternal. No fingeixo. Resto nu sense mirades. Només observo i, sense jutjar, sense paraules, accepto la vida tota i batego amb ella.


 

5.6.17

Subtil 34

Deu ser la llum de les espelmes o el vi de vellut que endolceix la boca o tota la solitud guardada que provoca aquesta rendició de terra ignota en el vertigen dels cossos regalimant carícies. 

Deu ser que oberts som més nosaltres, més peixos que ocells, humida pàtria, el vent que bat totes les portes i espanta les ombres de la nit plàcida. 

Subtil, la fada es deixa fondre com la cera per la flama; subtil i sense brúixoles, els àngels anuncien la bona nova: oberts som més nosaltres, oberts com les onades i el cim de les muntanyes; ara que cau la vesprada i aquesta llum estranya tenyeix la platja de plomes daurades. 

Deu ser la mar que amaga els secrets més recòndits: dofins i coralls, petxines i posidònies; la fada es deixa fondre com una veritat inhòspita, subtil, subtil, alada, se’n va camí del somni deixant un rastre dolç d’enyorança.

3.6.17

Where my heart beats

Arriba l’hora bruixa amb la llum màgica, la platja es va buidant, el dia defalleix tendrament. Piulen els ocells. Hi ha claredat entre els verds i els blaus intensos. Pedres i fustes m’envolten amb els seus àtoms amatents. No sóc només una veu i una carn, sinó també un somni, un alè que malda per traspassar les formes de les coses. La meva llar és on el meu cor batega. En els teus ulls. En els teus braços. En el teu sexe. La meva llar és el caliu que som i que serem. No solament paraules. No solament fets. També i sobretot silencis i certeses. Quan el capvespre ens mostra que res no és etern. Un altre dia que passa. Piulen els ocells.

2.6.17

El dia de la mort de Carles Capdevila

La mort irromp i ens quedem muts; de vegades avisa, de vegades ve de patac i no ens deixa temps d’acomiadar-nos; les llàgrimes llisquen i un buit ho omple tot de nostàlgia; ella sap què fa, el seu poder indiscutible, ella sempre guanya; mentrestant, esmaperduts, vivim una altra pròrroga amb el cor tremolós, sabent que tard o d’hora la festa acabarà i unes cendres fosques tacaran l’escuma blanca; ella sap què fa, nosaltres no.

30.5.17

Ítaka

 

És quan has de marxar que comences a preguntar-te: Valdrà la pena el viatge? Suportaré l'absència? Trobaré a faltar aquest paisatge? 

La resposta sempre és la mateixa: L'horitzó amaga tantes sorpreses... 

No és por ni és mandra. És vertigen i és lleugeresa (saber que la teva existència depèn de la direcció del vent o del caprici del destí o de la inescrutable providència)

És quan has de marxar que recordes Ulisses: No t'acomiadis mai de la terra que et va nodrir ni de les relacions que et van fer créixer...

Ítaka és sempre al final del camí.

poemes

28.5.17

Esa puerta azul



Fuimos una luz en medio de la oscuridad... 

27.5.17

L'hora de la posta

 

Podries pensar que són el mateix, la sortida que la posta, quan neix el sol i quan desapareix. Medita-ho. No són el mateix. Com no és el mateix la benvinguda que el comiat, el bressol que el taüt. Cal meditar sobre l’inici i el final de les coses, de les relacions, de les vides, de l’univers sencer. Hi un començar i un acabar-se, o tanmateix (si ho vols considerar així) un recomençament, una reencarnació. Medita la impermanència, ella ens ensenya que tot passa avall, que el dolor i el plaer són momentanis, efímers. Avui hi som i demà, qui sap, no hi serem. Els ocells continuaran cantant i les onades del mar no s’acabaran mai. Medito a l’hora de la posta. No em fa por la mort. No em fa por el desamor. Dono gràcies per un altre dia meravellós. Demà sortirà el sol i estaré despert per a rebre’l.

23.5.17

Manchester

A Manchester esclata una bomba plena de vidres i claus que destrossa la vida de 50 fans que assistien al concert d'Ariana Grande.

Explicat així, fredament, no sembla gaire poètic.

Però el terrorisme també té el seu lirisme... 

La mort pot irrompre en qualsevol moment de la forma més irracional. 

Per això la vida ha de ser lloada com una penyora sagrada enmig de la barbàrie i el caos. 

Viu el present i dóna gràcies.

Descansin en pau.

22.5.17

Subtil 21

 

Hem après dels silencis el llenguatge més precís, de les gavines el vol elegant; de l'abraçada hem après que som eteris i profunds, subtils i sublims. 

I de la mar en calma i del cel vermell de l'alba hem après que no cal córrer per assolir el cim, que el cim és un estat que portem dins, com totes les besades que encara han de venir.

Per això donem gràcies. Per això estimem tots els éssers. Per això som humils.

21.5.17

Tota la pau


 

Tot el que tenim és efímer, transitori, passatger: el lloc on vivim, els objectes, les relacions, les màscares que portem... Al capdavall, abans o després, ens haurem de despullar de tota aquesta faramalla per a enfrontar-nos a la veritat sense contemplacions. Ho podem ajornar el temps que ens plagui, podem continuar fent i refent castells en l'aire, però arribarà l'hora definitiva en la qual estarem sols davant la nostra pròpia essència. Llavors, sense perdre la calma, serenament, haurem de respondre: Què he fet amb la meva vida? Sóc la millor persona que puc ser? I vindrà la mort, i les ales se'ns obriran de bat a bat, i volarem més enllà de l'horitzó, i trobarem tota la pau que encara ens manca...

16.5.17

Encara hi ha el misteri

 

Encara hi ha el misteri dels ocells que canten abans que surti el sol, i el misteri d'ella quan dorm i somia que surt del cos; perquè no hem vingut aquí per a romandre en el cos, sinó per  a trobar la sortida que ens alliberi més enllà de l'horitzó, ben amunt, ben subtil, on no arriben la matèria ni els mots.

Encara hi ha el misteri dels petons, el més íntim, quan esdevé la fusió, aquell silenci sagrat, la mirada que ho diu tot; perquè hem vingut aquí per a estimar, i l'amor no sap mentir. 

7.5.17

Lluna creixent

 

Creix la lluna i creix el desig d'estar amb tu.

Aquesta llum que s'escampa arreu del món, aquesta manera dolça d'entrellaçar-nos, aquest saber que som espurnes del mateix foc, flames que s'enlairen en una dansa de còsmiques dimensions, aquesta pau sense mots en el silenci sagrat de la matinada.

Creix la lluna i creixen els batecs del cor.

Demà, demà passat, l'altre...

Pleniluni de petons.  

30.4.17

Obrir camins

"Em reivento cada dia i em desdibuixo cada nit. Batego, que és prou. No em defineixis, perl'amordedéu. No sóc misogin. El que passa és que les dones volen allò que mai he tingut ni els puc oferir: docilitat, submissió, claudicació... És com les religions, que totes es resumeixen en un AMÉN. No puc creure en elles (religions i dones, tot al mateix sac). Podria adorar-les una estona, quan es deixen, quan es baden com roses i esdevenen deesses de debò... Encabat resulten carregoses. Tard o d'hora, surt la mare, la policia o la sacerdotessa que vol fer-te passar per l'adreçador. Llavors les insulto, me'n foto i toco el dos ben de pressa. No sóc misogin, sinó prudent. Què coi volen, de mi? El que tinc (ben poca cosa) és meu i només meu: caminar lliure. A Finlàndia o allà on sigui. Obrir camins." 
Fragment del dietari "Viatge a Hiperbòria" (20-7-2016)

29.4.17

La llibertat com a conquesta

Diu Krishnamurti que la bellesa és perillosa per a un home que desitja, que la veritable llibertat rau en la desactivació del desig, en la independència respecte als condicionaments limitats del cervell. 

Cal desprogramar-se, resetejar-se, evitar qualsevol mena d’addicció o d’hàbit. Només una vida creativa, espontània, fluint amb el present sense judicis ni expectatives, ens permet de transcendir els automatismes i anar més enllà dels desitjos previsibles. 

La llibertat no te la regala ningú. És una conquesta.

28.4.17

Cercle de pedres amb rossinyol

Deixes el teclat i agafes la guitarra, deixes la guitarra i t'endinses en el bosc...

26.4.17

Pluja benaurada

Havies oblidat el so de la pluja, aquest degotall constant que davalla del cel i esbandeix la terra esquerdada, amarant-la de promeses vegetals. 

Tenies present el remoreig de les onades i també les ràfegues salvatges de la tramuntana, però et mancava la pluja primaveral, aquest xim-xim que t'acarona les neurones mentre consideres la possibilitat de sortir del llit o de romandre-hi una estona més perquè el concert s'ho val. 

Pluja benaurada.


24.4.17

Subtil 5

És l'equilibri, el que busquem, el balandreig de l'ànima. Poder dormir bé. Poder respirar bé. Poder ser. Subtils, ens enlairem cap a regions inexplorades. No és sexe, sinó tantra. No és art, sinó l'alquímia dels elements. Fins i tot la paraula deixa de ser paraula i es converteix en emoció. No és certesa, sinó confiança. Quan el sol torna a sortir i saps que la vida és preciosa i que hi ha amor veritable. És l'equilibri subtil entre el desig i la buidor, aquella petita escletxa a través de la qual pot existir la llum divina.



22.4.17

Cap Ras

 

Tu m'has donat el bosc i el mar, el cant dels ocells i la fusta de deriva, les pedres que es drecen i l'horitzó inflamat, la llum dels fars, la tramuntana mítica. 

Tu m'has donat la connexió ancestral, aquesta espiral d'energia, aquesta pau, aquestes flors, aquesta música que brilla.

Tu m'has donat la mà... Jo et dono braç, jo et dono el cor, per ser i estar més temps amb tu, racó de món paradisíac.

Tu m'has donat hores sublims, de solitud i companyia, la calma i la tendresa de les nits quan la lluna i les estrelles ens miren.

Tu m'has donat la bellesa i el destí, aquesta llibertat intrínseca que em fa volar amb ales de foc camí de noves dimensions...

Tu m'has donat un lloc per a poder sentir la delícia de la vida, la llum que ens fa divins, el misteri profund, els somnis reals, la màgia infinita...


Tu m’as donné le forêt et la mer, le chant des oiseaux et le bois flotté, les pierres qui se dressent et l’horizon enflammé, la lueur des phares et la tramontane mythique. Tu m’as donné la connexion ancestrale, cette spirale d’énergie, cette paix, ces fleurs, cette musique qui brille. Tu m’as donné la main… Je t’ai donné le bras, je t’ai donné le coeur, pour être et rester plus longtemps avec toi, petit coin du paradis. Tu m’as donné des heures sublimes, de solitude et de compagnie, le calme et la tendresse des nuits quand la lune et les étoiles nous regardent. Tu m’as donné la beauté et le destin, cette liberté intrinsèque qui me fait voler avec des ailes de feu vers le chemin aux nouvelles dimensions… Tu m’as donné un lieu pour pouvoir jouir du délice de la vie, de la lumière qui nous rend divins, du mystère profond, des rêves réalisés, de la magie infinie…


You gave me the forest and the sea, the birds singing and the wood drifting, the raising stones and the horizon in flames, the sparkle of lighthouses and the mythical North Wind. You gave me the ancestral connection, this spiral of energy, this peace, these flowers, the music shining. You gave me your hand... I give you my arm, I give my heart to be and spend more time with you, heavenly corner of the world. You gave me sublime hours, alone and with company, tenderness and calm nights when the moon and the stars look at us. You gave me the beauty and the destiny, intrinsic freedom that makes me fly with fired wings in the new dimensions way... You gave me a place to be able to feel the delight of life, the light which makes us divine, the profound mystery, real dreams, the infinite magic…


Você me deu a floresta e o mar, os pássaros cantando e a madeira flutuando, as pedras que se erguem e o horizonte avermelhado, os faróis de luz e o vento do norte mítico. Você me deu a ligação ancestral, esta espiral de energia, esta paz, estas flores, esta música que brilha. Você me deu sua mão... Eu dou o braço, eu dou coração para ser e passar mais tempo com você, recanto celestial do mundo. Você me deu horas sublimes, em solidão e companhia, ternura e noites calmas quando a lua e as estrelas olham para nós. Você me deu a beleza e o destino, a liberdade intrínseca que me faz voar com asas de fogo caminho para novas dimensões... Você me deu um lugar para ser capaz de sentir a delícia da vida, a luz que nos faz divinos, o profundo mistério, os sonhos verdadeiros, a magia infinita…


Me has dado el bosque y el mar, el canto de los pájaros y la madera de deriva, las piedras que se elevan y el horizonte encendido, el resplandor de los faros y la tramuntana mítica. Me has dado la conexión ancestral, esta espiral de energía, esta paz, estas flores, esta música que brilla. Me has dado la mano... Y yo te doy el brazo, te doy el corazón para poder ser y estar más tiempo contigo, rincón paradisíaco. Me has dado horas sublimes, solo y acompañado, la calma y la ternura de las noches cuando la luna y las estrellas nos miran. Me has dado la belleza y el destino, esta libertad intrínseca que me hace volar con alas de fuego hacia nuevas dimensiones... Me has dado un lugar para poder sentir la delicia de la vida, la luz que nos hace divinos, el misterio profundo, los sueños realizados, la magia infinita... 

21.4.17

La crida del bosc


Sóc arbre que m'arrelo
Ocell que obre les ales
Quan canto sóc rossinyol
Quan ballo onada arrissada
Quan ric un raig de sol
Quan ploro pluja esperada
I en el silenci, quan m'adormo,
Sóc una estrella llunyana
I un cor que encara batega
Per estimar de matinada

20.4.17

Els rics no són feliços

Si els rics no son feliços és perquè els manca vida espiritual. En conec uns quants. Són pobres d'esperit. Les coses materials no omplen el cor ni l'ànima. L'acumulació de propietats i de capital implica una densitat feixuga, una vibració baixa. Per això cal contrarestar-la amb elevades dosis de despreniment, tot conreant els aspectes més subtils de la nostra essència. No existim per tal d'acumular objectes, sinó per avançar en el camí subjectiu, creixent cada dia com a éssers conscients i alliberats. 

19.4.17

Cromlec

 

Sota les pedres rauen les formigues. Fan nius amb una escrupolosa diligència. Les larves es multipliquen. No alteris el curs de la natura.

Construeixo el cromlec aplegant cent pedres. L'espai sagrat circumscrit enclou un impuls futur i ret homenatge als ancestres.

La tramuntana pentina les tofes dels pins. El bosc de Cap Ras és una orquestra de rossinyols imprevisibles. La merla es passeja davant meu com si sabés que sóc inofensiu.

Les formigues rauen sota les pedres.  

 

16.4.17

Tanta bellesa

Tanta bellesa de matinada, quan els ocells comencen a cantar, tímidament, clareja la llum de l'altra banda del mar, on l'horitzó amaga el més preciós regal.

Tanta bellesa en la mirada, emmirallant-me en els teus ulls, no calen paraules. Bon dia. Somrius. Som purs. Som aire.

Tanta bellesa que brollen les llàgrimes.

15.4.17

L'alliberament veritable

Saps que és millor així: deeixit de les exigències del desig, de la dependència carnal, de la necessitat  de tocar i de posseir. Molt millor, on vas a parar. Reconeix que fa segles que aspiraves a aquesta distància entre el teu cos i el teu esperit. Segles. L'alliberament veritable és no ser esclau dels teus impulsos i arribar a contemplar-los com qui contempla els núvols, sempre canviants. Núvols-desigs. No et pertanyen, en realitat. Passen. Com tot passa. Molt millor així: en calma, respirant profundament, vibrant en una freqüència elevada, subtil, etèria. Sobrevolant-te. 

14.4.17

Nach neuen Meeren


Voy a ir a Delfos y a Meteora, a rendir homenaje a las huestes de mis predecesores, filósofos-monjes, almas nómadas, encarnaciones diversas que sostuvieron la lucidez en el laberinto de las sombras. La luna llena me desvela. El mar apenas susurra. Enciendo una vela roja. Despejo mis fosas nasales. Soy la mutación de mí mismo a cada instante. Mariposa desnuda de alas. Pétalos sin flor. Respiro mejor en solitario. Puedo aguantar el aire dentro de los pulmones bastante rato y no me muero. La frase que me desveló esta noche (la más lunática) la escribió el Príncipe Vogelfrei en uno de sus poemas: “Quien perdió lo que tú perdiste, en parte alguna se detiene”. Perder todo para ganarse. Bendita paradoja. La libertad como ganancia pura, victoria absoluta. Ser libre con este cuerpo, enredado en esta telaraña absurda de relaciones. Sentirse ajeno. Sentirse alien. Siempre fue así. Perderse para encontrarse. Mutando. Ver salir el sol y ver salir la luna, más o menos por el mismo sitio (horizonte mediterráneo), ambos con ese color anaranjado que tanto recuerda a la yema del huevo (cósmico). Hemos venido a comprender el misterio y, sobre todo, a vivirlo. Besar, por ejemplo. ¿Existe algo más lindo que unir labios, lenguas y salivas? Tal vez unir almas. Almas-llama que se funden desde el albor de los tiempos. No voy detenerme. Hay tantos lugares que visitar. Hay tantas manifestaciones que abrazar. Cambian las caras y los nombres, pero detrás siempre está Shakti, la innominada, la innombrable, la diosa que nos acoge entre sus brazos, la hembra que nos acuna, la que nos da de beber y nos bebe, la madre-amante-hija que prevalece enraizada entre las plumas de nuestras alas cada vez mayores, aguileñas. Alas de poeta. Alas de ángel caído que titubea a la hora de levantarse. Vamos a elevarnos como se eleva el sol cada mañana. No es preciso tocar las estrellas, basta con subir un poquito, ser gaviota ambiciosa, alcanzar la cima de tus sueños verosímiles. La luna no se va nunca. Está dentro. Tu voz se quiebra en el audio, sollozas. Dices que lo más importante es intentar entendernos. Solamente la ternura permite que haya esperanza. El resto es violencia, egoismo, vanidad, nada. El resto es catástrofe y bombas atómicas. Seamos lentos, ligeros, tiernos. ¿Dónde se escondió la ternura en el siglo XXI? Tierno es un adjetivo que ya sólo se aplica a los quesos. Seamos tiernos, dulces, mullidos. Cuánto daño hizo el patriarcado con su modelo nefasto de masculinidad guerrera australopiteca. Cazando mamuts todo el tiempo, y las mujeres como presa, y el poder, siempre el poder, para sentirse grandes (grande es la miseria). El faro no se cansa de parpadear. Venus dormita con las bragas puestas. Venus conoce mis debilidades y las ama. Amar es amar las imperfecciones del otro. Tuve arrebatos de sublimidad, lo reconozco. Ahora me limito a contemplar la belleza con sus perfiles demacrados. Bello es vivir sabiendo que esto se acabará algún día. Si durara siempre, no sería tan bello. Con el amor pasa lo mismo: ¿Quién piensa en el último beso cuando está dando el primero? Esa conciencia no me hace más sabio, pero me ayuda a estar calmado. La noche tiene su encanto, incluso sin luna y sin estrellas y sin consorte en la cama. La noche se deliza de puntillas y penetra tu aura. Es sibilina. La noche te empapa de melancolía, envuelve de niebla tu vacío. Es intensa. Es hembra, muy silenciosa, muy licenciosa. Es puta. Como la luna. Ambas putas. Puedo esperar mil siglos hasta que la última letra de la última palabra del último diccionario desaparezcan de mi vida. Sueño con eso. Me consta que no soy el único. Islas somos todos en medio de este océano profundo. Se trata de aprender a flotar. No digo nadar, con flotar basta. Lo más cómodo es hundirse. Mogollón de gente se hunde, como piedras se hunden. El fondo del mar está lleno de piedras-humanas. Hundirse es resignarse. No hay nada peor que la resignación. Es más épico el suicidio. Larga vida a los suicidas! Pero la resignación da asco. Vomito sobre los resignados. Escribir así da gusto, cuando no te ve nadie, cuando no te lee nadie, en mitad de la noche, furtivo, clandestino, asesino de ilusiones, logomáquico. Da gusto, en serio. Y no releerte. ¿Qué caminante se entretiene con las huellas que ha dejado? Estar locos nos permite todo esto. La locura a veces es fuga y otras veces verdad que duele. Verdad de la buena. Normalmente, hipocresía y cordura son sinónimos. Es el teatro social. Hay que adaptarse, dicen. Tiene narices. Supongo que lo mismo les decían a los judíos al entrar en los campos: hay que adaptarse, el trabajo os hará libres. Y luego paga la hipoteca y los sábados la visa sacando humo. Libres, qué risa. Hay que adaptarse al manicomio o te llaman loco. Tiene narices. En realidad, hablo de segunda mano. Olvidé las rutinas. Olvidé los relojes. Olvidé las corbatas. Olvidé los protocolos. Olvidé los méritos de mi currículum. Olvidé las llaves del laberinto, o mejor dicho, cuando logré salir, las tiré al primer contenedor que encontré, recuerdo que era amarillo. Olvidé hasta mi nombre y mi apellido. Ahora me llamo Vogelfrei y escribo poemas en alemán: 
Dorthin — will ich; und ich traue 
Mir fortan und meinem Griff. 

Offen liegt das Meer, in's Blaue 

Treibt mein Genueser Schiff.   
 
Alles glänzt mir neu und neuer, 
Mittag schläft auf Raum und Zeit 

Nur dein Auge — ungeheuer 

Blickt mich's an, Unendlichkeit!

13.4.17

A voltes

A voltes la vida ens empeny cap a regions ignotes, obrim la finestra, i allà on hi havia la lluna taronja ara hi ha la lluna blanca, el mar silenciós, la teva absència que no em deixa dormir gaire.

A voltes som pous sense fons que brollen plens d'aigua pura i fresca a Nova Zelanda.

No trobaré paraules per a tanta bellesa, per això em limito a transcriure allò que els dits decideixen.

A voltes no sé si t'estimo, suposant que l'amor sigui aquella força mítica que capgira el cor com un mitjó i el converteix en un cometa que travessa l'espai intergalàctic a la velocitat de la llum.

A voltes puc callar, i puc dormir, i puc abraçar-te. Llavors, el somni esdevé tangible i conec de primera mà el secret més ben guardat.

Ser feliç és tan fàcil...

11.4.17

Cal buidar les butxaques de pedres

  

L'ànima ho sap: hem vingut a ser lleus, a fendir el cel de bat a bat, de l'est fins a l'oest, amb ales de foc, sense el pes de la por, coratjosament.

L'ànima ho sap: el vent que empeny els cors, que els fa vibrar, que uneix els amants més enllà de l'espai i del temps. 

L'ànima ho sap: l'eterna flama que crema, la sang que tenyeix els camps, la lluna que creix i s'esberla, la vida sencera regalimant tendresa.

L'ànima ho sap: hem vingut a ser lleus, a vibrar, a créixer

Tendrament
Coratjosament
Indefectiblement

Perquè cal buidar les butxaques de pedres si volem caminar de pressa

No siguis pedra tu també.