30.11.15

Llum


Darrer dia de novembre. El Cap de Creus sembla més proper. La Mar d'Amunt té una llum diàfana. Pardals i estornells picossegen les olives que han caigut a terra. Una mallerenga es passeja sobre la taula de la terrassa. Gavines cridaneres. Llum, quina llum més neta. Quina quietud. Quina solitud. Quina benaurança. La natura tot ho cura. És impossible ser infeliç davant d'aquest paisatge. 

Quan es tanca una porta, se n'obre una altra. Hem après a improvisar. Hem après a acceptar que si les coses són complicades és que no convenen. Ha de ser fàcil. Tendim a la simplicitat. Una mirada és suficient per a penetrar un ésser fins a l'essència. Quina llum desprens? Quina energia et nodreix? Omraam diu que ens hem de concentrar en la llum, en la bellesa, en la puresa... Fins que assolim un estat de consciència que ens portarà pau i felicitat.  

Les barques tornen a port. No hi ha núvols. Ni expectatives. Cada instant és un regal meravellós.  

GRÀCIES.        

26.11.15

El silenci dels estels


Tramuntana. La lluna plena d'anit va portar mals averanys. L'amic L. té un tumor al cervell que li ha trastocat la parla. El pronòstic és lleig. Encenc una espelma i prego per ell mentre em vénen a la memòria les hores compartides... Accepto amb serenitat els trasbalsos del destí. 

L'espectacle de la Mar d'Amunt esvalotada, l'arc de Sant Martí que he vist sobre el castell de Quermançó, el regal de cada instant, allò que la vida ens dóna i allò que la vida ens pren sense demanar-nos permís, sovint sense misericòrdia. Quins núvols més bonics. Sol i pluja alhora. El cel és un mapa indesxifrable. 

Ahir em deies que el teu camí continua sense mi, amb solitud, amb el silenci dels estels (que brillen, no necessiten parlar, no poden ser posseïts). Em desitges pau i benediccions. Així sia.

Allò que la vida ens dóna i allò que la vida ens pren. Àngels que s'acomiaden. 

T'estimo L. T'estimo N.     

25.11.15

El racó de l'òliba


Temps esvaït, temps fos,
d'il·luminació escassa,
de lluna plena que trepitja
pedres, marges i cases.

El protagonista es presenta
d'un blanc contundent,
sense pietat descalça
el noguer, per l'escletxa, l'arrel.

l'octògon adorat per savis i mags,
bruixes i fades, l'infinit amb sentit.

Una nova Era plena d'esperança
de color violeta, de vidents i sanadors,
de guerrers de la llum i princeses
descalces, amb vestits de llana.

Entre alzines, en una quadra,
sota una manta estelada,
la llum de set espelmes
i un guardià de l'ànima.

Una filadora i un pastor
hi fan niu calentó.
Ara només hi falta
la palla daurada.

Un rierol de benvinguts
picant la porta: "És aquí
on ha nascut?" pregunten.
Un cabirol ens ha guiat.

Sí, és aquí on és nat. Doncs
us deixem aquests presents,
feu-ne d'ells grans castells
i ajudeu el viatger perdut 
a trobar la seva llar.


    19.11.15

    El Gran Terratrèmol


    Un altre sisme aquesta nit (magnitud 3) 
    És el tercer en dos mesos (l'anterior va ser de 4,1 i em va despertar, tot tremolava) 
    El Gran Terratrèmol del Cap de Creus s'acosta... 
    Venus parirà quelcom grandiós 
    El pare és Neptú  
    Cavalls i dofins anuncien els dolors de part
    Les sirenes, les nimfes i els tritons fan festa grossa
    Mengeu garotes abans de l'apocalipsi
    Posidó no tindrà pietat amb els fills dels homes
    N'Orfeu canta més al sud
    El Canigó s'ho mira altívol
    Terra endins Terra endins hi ha la salvació
    Abraceu un tronc amb totes les vostres forces 
    Reseu perquè la deriva sigui venturosa
    L'aranya fila la fràgil teranyina
    Els núvols sobrevolen les guerres
    No em fa més por l'aigua que el foc
    Hem nascut per a morir
    I morim una mica a cada orgasme
    Afrodita coneix el nostre cor
    Hi ha tants paradisos com petons
    Mengeu Mengeu garotes abans de l'apocalipsi
    La bogeria més gran és renunciar a la llibertat
    Em fan més por els policies que els terroristes
    No vull tanta tanta tanta seguretat
    El Gran Terratrèmol s'acosta....
    Big War is coming....
    La mar té llances amagades (deia el poeta de Grifeu)
    He fet un tòtem per aplacar els déus implacables
    Si ells volen surarem
    Si no dormirem ca les gorgònies
    Horitzó de nítida puresa
    M'he begut totes les aurores
    La vida eterna en aquest mot
    Venus coneix el nostre cor
    No tingueu por
    Som eterns com les papallones
    Beseu-vos 
    Sigueu sols

    16.11.15

    Més terrorisme


    Quan basteixo una pila de pedres sóc plenament conscient que, tard o d'hora, caurà. De fet, el més agradós és fer-la. També contemplar-la, clar. Són moments màgics plens de misteri i de silenci sagrat. Després marxes i la deixes allà. El que pugui passar ja no és cosa teva. La gran majoria de persones també la contemplen amb respecte i admiració. Una de cada mil, la fa caure. Aquest és el terrorista, el vàndal, el mal necessari. Jo l'anomeno el còmplice, perquè gràcies a ell les coses es renoven i es reactiva la creativitat.  

    Ma filla fa dos mesos i mig que viu a París. Per sort, es troba bé. Té por, clar. Podeu llegir el seu relat aquí (se m'ha tornat bloguera!). Diu que avui ha anat al centre i pel carrer hi havia més policies que persones. Una ciutat fantasma. La por és el contrari de la llibertat. El terroristes maten vides, però sobretot són lliberticides: maten la llibertat, La Liberté. El seu objectiu és atemorir-nos fins al punt de paralitzar-nos... 

    (El que diré a continuació sonarà bèstia, però ho amollo peti qui peti)

    Els terroristes són necessaris i, fins i tot, imprescindibles. Com les guerres. Com tantes i tantes coses anomenades "dolentes". Com la nit, les ombres, el vici, la corrupció, els terratrèmols, les tramuntanades...Cal tenir una visió global de l'univers (matèria i energia en constant transformació). Cal acceptar que l'equilibri és el resultat del sumatori dels extrem(isme)s.  

    La "guerra global sense fi" ja fa dies que ha començat i és una guerra líquida que no pot ser guanyada. Urgeix rellegir 1984 d'Orwell per a comprendre el que dic i el que està passant al món. 

    Les piles de pedres cauen. Les persones morim o som assassinades (voleu un terrorisme més genocida que el càncer? Algun dia se sabrà tota la veritat...). No per això deixem de bastir piles ni ens suïcidem, ans al contrari. 

    París ha perdut el seu romanticisme de patac. Sense patacades mai no arribaríem a ser savis.
          

      1.11.15

      Fent cançons

      He composat poques cançons a la meva vida. Aquí us deixo les dues darreres. Una és de març de 2012, quan vivia a Terradets; l'altra és més recent, del juny de 2015. Ambdues tenen en comú que van ser inspirades per "amors platònics", és a dir, per relacions impossibles basades en somnis i paraules... Almenys en queda una obra, un producte musical i poètic que serveix per a sublimar la frustració humana. L'art, de vegades, no és tan inútil com sembla.