31.5.15

Connexió Espiral 3


L'Espiral continua convocant éssers molt especials. Raytray, Estella i Giulia, italianes, joves, bellíssimes, van arribar ahir al vespre amb les motxilles i s'han quedat a dormir. El xiprer de la porta assenyala hospitalitat. La casa és oberta com un alberg del Camí. It's open, it's free. Mireu la seva llum, el seu somriure, els seus colors, les espirals que la maputxe porta als pantalons!!! Més clar l'aigua. Elles (i tu, si vols unir-te) canviaran el món. La Nova Era exigeix absoluta dedicació.      

28.5.15

El barret verd


    Vas aparèixer amb un gosset blanc i et vaig posar el meu barret verd de Terradets. Des d'aleshores no hem parat de riure. Ningú coneix el secret d'aquest joc. Dir màgia és dir poca cosa. No calen paraules. Miro els teus ulls i són els meus. Has trigat una mica, però ha valgut la pena esperar-te. Estaves ben amagada entre els olivars. Som un esclat d'alegria a les acaballes de maig. Som la raó de ser de l'univers. Ens ho mereixem. I tant, que ens ho mereixem.      

    25.5.15

    Màgia


    El nen que sóc no sabia que era possible fins que s'esdenvingué. La màgia existeix. El somnis deixen de ser somnis quan ets generós i valent. Llavors tot flueix i la realitat supera qualsevol expectativa. La casa plena de gent. El cor ple de gent. Gent que som persones amb cara i ulls i noms, ànimes que vibrem amb l'energia que ens uneix, que parlem i riem i cantem i ballem fins que surt el sol. No tinc cap dret a demanar res més. O potser sí... M'ho mereixo. I tant, que m'ho mereixo!     

      20.5.15

      Si per ventura




      Compto les hores serenes que manquen fins al moment de retrobar-te. La tramuntana s’endu el perfum d’encens que cremo cap al sud, cap on ets tu. Si per ventura les pedres que el vent fa caure fossin llàgrimes d’un cor assedegat de tendresa. Si per ventura la pell afamada de tactes pogués escriure lletres de foc. Compto les hores serenes que manquen fins al moment de retrobar-te.

      18.5.15

      Wabi Sabi

      Living unselfishly with our fellow men without desire for profit, resisting ideas of self-importance or status, and humbly accepting our position in life.



      16.5.15

      T'enyorava

        T'enyorava. Tants dies sense saber de tu. Absent, el teu record romania en el fons del meu cor, bressolant-me l'ànima. Pregava al cel pel teu retorn. Somiava que apareixies pel revolt del camí de ronda i, de sobte, t'enduies els núvols, esbandies les ombres, liquidaves les pors. Ho somiava cada dia, a l'alba i al capvespre, pels volts del migdia, freturós i nostàlgic, melangioses carícies dels teus dits de foc. On eres? Què feies? Per què no tornaves? Havies oblidat els meus petons?

        T'enyorava. Dama que governes els elements. Dama que irromps capgirant-ho tot. Fúria salvatge. Força imparable. Sirena, Venus, Bruixa... Lilith. Fins l'última cèl·lula del meu cos t'enyorava. Qui sóc jo sense els teus crits? Qui sense l'espasme esbojarrat dels teus membres? Qui sense el panteix abans de la petita mort que ens glorifica? 

        T'enyorava, t'invocava, i per fi vas venir, ahir, de puntetes, sigilosament, i vas obrir la porta del jardí, i vas pujar les escales de la terrassa, i vas entrar a casa i, travessant el passadís, et vas esmunyir dins el meu llit. Sabia que eres tu. En somnis ho sabia. Conec el tacte i l'alè, et conec millor que a mi mateix. I dins el tàlem, sense paraules, ens vam fondre novament, com es fonen la mar amb el cel, l'aigua i la sal, déu i el diable... 

        I així, entre pedres i fustes, deixalles de la Natura que tot ho recicla, fins la humana follia, ens abracem, rodolem, cantem, ballem, volem, regalimem, espremem el suc més pur de la vida, l'instant suprem en el qual es confonen les algues i les gavines, la nítida silueta de la Serra Veritable, la Mar d'Amunt despentinada, la llibertat de l'escuma lliscant sobre les roques, les branques florides de l'olivera, petxines esbatanades, llavis de mel, tres llances vermelles, neptunianes, brollen del mar...

        I així, amor meu, estimada Tramuntana, et seré fidel fins al final. I si tornes a marxar, que marxaràs, sisplau no triguis tant a tornar, que res no és un home sol sense una Dama.       

        12.5.15

        Kayaking


        M'he llevat trist perquè ahir va aparèixer gasoil a la platja. Algun malànima que no es mereix el paradís l'havia vessat mar endins i l'aigua estava emmerdada i fotia una pudor considerable. Vaig trucar al 112 i es van presentar tres agents rurals i una parella de municipals.

        Això ahir. Avui, mentre prenia el primer te del dia a la terrassa, he vist dofins saltant a la badia, entre els esculls del Cros i el Port de Llançà. No m'ho podia creure. He agafat els prismàtics i els he seguit. N'he comptat quatre. Les aletes, més aviat fosques, sortien de l'aigua i s'hi tornaven a endinsar. Alguns treien mig cos a fora...  Quin espectacle!

        El cor m'ha fet un salt. He sentit emoció pura, com si els dofins haguessin connectat amb mi i m'estiguessin dient alguna cosa... Han sigut uns minuts màgics. Si hagués d'aparaular el que he sentit, seria: No pateixis, Toni, no estiguis trist, malgrat el gasoil, nosaltres som aquí, encara hi ha esperança...

        Quan s'han allunyat en direcció a Garbet, he recordat que el meu veí Àngel (que fa honor al seu nom) em va dir que podia agafar el seu caiac quan volgués. L'Alfons, un altre veí, m'ha ajudat a preparar-lo i a portar-lo fins a l'aigua. Quan he sortit, la mar semblava un llac, una bassa d'oli. Era la segona vegada que caiaquejava per la Costa Brava.             



        He remat veloç fins a la punta de Cap Ras, amb la il·lusió de tornar a veure els dofins. A l'altura de la cala de la Balena he travessat la badia de Garbet en direcció a la cala Port d'en Joan, d'accés privat per terra (finca dels Mateu, senyors del castell de Perelada, on sembla que Franco hi anava). Està plena de fusta, amb unes peces força interessants. He seleccionat un parell de branques i un tronc que he lligat al caiac amb una corda.


         Ara ve la part més divertida... 

        He començat a remar amb el tronc surant al darrere, com si fos una àncora (l'Alfons, que és capità de vaixell, diu que això es diu "àncora de capa"). Jo ja notava que la cosa no lliscava com abans. A més s'ha girat vent de garbí i les onades començaven a créixer... Rema que remaràs, déu i ajuda, no avançava. La corda (cordeta millor dit) s'ha trencat dues vegades i he hagut de tornar a lligar el tronc. I vinga a escarrassar-me per arribar a la punta del Cap. Sovint m'acostava perillosament a les roques, el tronc hi petava, però aconseguia esquivar-les. Enmig d'aquest fatigant treball, no he perdut en cap moment la calma. Costa remar contra el vent, i més si ets un home de terra endins i és el segon cop que agafes un rem.


        Llavors l'he vista. Era ella: Venus. Just a sota de la punta (on hi ha el mirador), les roques fosques dibuixen la silueta del cap d'una dona. Llavis i nas ben clars. Fins i tot hi ha una escletxa a la roca per on passa la llum (zona esquena-clatell). Sobre el cap porta un barret o monyo (si fos un moai, que també ho sembla, seria un "pukao"). El Cap de Venus, talment. Direu que delirava, que ha sigut un miratge, que tinc molta imaginació. No pas. Les fotos (tretes amb dificultat entre el vaivé de les onades) no fan justícia. 


        Venus està reclinada, fitant l'horitzó... 

        Si sostinc que el Cap de Creus és, en realitat, el Cap de Venus cristianitzat, ara puc dir que Cap Ras guarda el cap de Venus petrificat, un moai nostrat...Tota aquesta àrea (la més oriental de la península ibèrica, on es troben les roques més antigues) és ZONA VENUSIANA, és a dir, lloc d'engendrament, de fecundació, de gènesi. No només del sol cada albada, sinó de les venus humanes les quals, ancestralment, s'aplegaven en aquests verals per tal de ser fecundades... Probablement existia un Ara Solis o temple de Venus Pyrinea (com a Finisterre i Touriñán, a l'altre extrem) on ara hi ha les ruïnes de Sant Salvador o Santa Helena. Stop.

        Reconec que el post d'avui és llarg, ample i profund. Veure el mateix dia dofins i a Venus petrificada supera qualsevol expectativa onírica. Em fa l'efecte que aquesta nit descansaré com un tronc (el que he portat jeu a la platja assecant-se, perquè quan estan molls pesen el doble) (amb ell he fet una bella composició de balancing).  

        Demà, dia 13 de maig, farà 6 anys que vaig marxar a Rapa Nui. Hi ha dies que sembla que encara no he tornat.        
            

        11.5.15

        L'entrellat


        Hi ha coses que no som capaços de comprendre en el moment que succeeixen, coses que semblen absurdes o misterioses. Més tard, amb la perspectiva que dóna el temps, aconseguim treure'n l'entrellat i concloure: allò havia de passar perquè ara estigui com estic. De vegades, lo que semblava dolent acaba sent una benedicció, i viceversa. És el destí, el que trena el fil dels esdeveniments. Ni decidim nosaltres ni som gaire conscients de la trama global. Tot té un sentit precís que, sovint, se'ns escapa. Ens precipitem jutjant. Les nostres limitades valoracions no poden encabir la complexitat de l'univers. No hi ha paraules ni fórmules que serveixin.

        Per això, humilment, acceptem el que hi ha perquè, en realitat, no hi pot haver una altra cosa i, per tant, és el millor que hi pot haver. Aquest és el punt clau: el present es justifica per si mateix. Com a present pur és incomprensible. Però no es tracta de comprendre'l, sinó de viure'l. Si tens por, planteja't per què la tens. Viure és arriscar-se.             

        6.5.15

        Tanques al camp


        Sabem que s'acosten les eleccions perquè foten obres per tot arreu, com si els governants, a última hora, haguessin de demostrar que el seu sou repercuteix en algun benefici públic, visible, tangible, objectiu. 


        La mala sort ha volgut que una d'aquestes obres em toqui molt d'a prop, just al davant de casa. L'ajuntament ha decidit posar una tanca al camí de ronda! L'excusa és que es tracta d'un tram "perillós". Que sigui de fusta i que s'acabi quan s'acaben les cases no em fa canviar d'opinió. És lo que en castellà s'anomena "poner puertas al campo".


        Mira que n'és, de bonic, el camí del ronda de Cap Ras: salvatge, lliure, natural... Amb el Cap de Venus (mal anomenat de Creus) al fons. Aviat, amb aquesta dèria per urbanitzar tot el que existeix, no quedarà ni un racó autèntic on poder desconnectar de la intromissió humana.

        Com a forma de protesta, he realitzat una obra que uneix trossos sobrants de la tanca amb peces de fusta de deriva. L'espiral és la marca de la casa.

        El més divertit és que els dos operaris encarregats d'instal·lar la tanca, quan han vist l'obra, m'han felicitat. A veure quina cara posen els de l'ajuntament quan la vegin...