9.4.15

Viu ocult

No són els fets, sinó la interpretació que en fem. Romandre quiet, en perfecta calma. No anar cap a la gent, sinó que la gent vingui a tu. Adoptar el posat de savi impassible, silent, allunyat del món. Puc estar tot el dia fitant l'horitzó? Ho he de provar. Sense fer res, ni escriure, ni parlar. La pura contemplació. Observar els matisos dels blaus, el blanc dels núvols, sense desigs, conscient de la respiració. He creat el meu univers a imatge i semblança meva. Ara, al setè dia, descanso merescudament. Tot és bo, bonic, veritable. L'embolcall perfecte per a un ésser imperfecte, ple d'ombres que malden per enlluernar-se. Autèntic, bell, agradable. Casa meva és casa vostra com vostre és el meu cor. Vull donar-me, ser ofrena per al vostre neguit, bàlsam per al dolor, esperança per a la depressió. Parlo massa, escric massa, faig massa. És cap endins, que cal créixer, com les patates i els moniatos. Menys flors i més tubercles, arrelar pregonament. Encara he d'aprendre a ser sense actuar, deixar de fer teatre. Tot és tan simple que fa vertigen. La gent necessita camins, mapes, indicadors, senyals, pautes. Jo només necessito aire per a respirar, horitzó inabastable. El somni més antic de tots: núvol lleuger, gavina sobre el mar, aigua a trenc de sorra. Sense actuar. Simplement ser, sense carotes ni impostures. Tornar a ser nen, oblidar allò que em van ensenyar i aprendre l'abecedari nou del present, sens traves ni temences. Tan difícil és ser discret? Epicur aconsellava viure ocult. Què coi és tot aquest exhibicionisme? Per què cal tant d'aparador? Realment cerques la calma? Que no passi ningú. Que ningú pregunti res. Que els ocells es facin amics meus i el sol em colri la pell i l'ànima. Cada batec m'uneix més i més a l'essència mediterrània. Els somnis s'esvaneixen quan mires de fit a fit el cel sobre el blau marí. Fins i tot estimar és una exageració. Dono gràcies als mestres desconeguts que m'han acompanyat fins aquí. Ells sabran què volen de mi. El que jo vull no té cap mena d'importància.

5 comentaris:

Anònim ha dit...

Y cuando miras dentro de ti, y ves que estás en paz contigo mismo, con tu vida y el mundo, estás preparado para completar el círculo. Te dará igual donde estés, porque todo lo que necesitas está en ti, y serás siempre el mismo allá donde vayas.

Un abrazo,

Javier

Toni Ros ha dit...

Que no es un círculo, sinó una espiral ;)

Toni Ros ha dit...

Que no es un círculo, sinó una espiral ;)

Anònim ha dit...

Tanto la espiral como el círculo se trazan desde un centro. Si no hay centro, no hay curva o figura posible. La diferencia está en que el círculo una vez trazado se completa, sin embargo la espiral siempre se está haciendo, se completa en el infinito, en el siempre haciéndose, como el acontecer humano.

Por coincidencia, desde hace unos meses estoy leyendo clásicos de la antigua Grecia. Sobretodo la esotérica escuela Pitagórica, y Epicuro. Por eso la coincidencia. Parece que al final de una búsqueda vuelves al principio de tu educación, y yo desde la perspectiva de una persona que ha pasado por muchos sitios, me he quedado en el tránsito intemporal entre el estoicismo de Epicteto y el epicureísmo más estricto, el de Epicuro.

Un abrazo,


Javier

Anònim ha dit...

Y siguiendo la proporción aurea, puedes completar un círculo como completar una espiral; y siempre desde un centro.

Vivimos en la cola de una gran espiral que es nuestra galaxia; por nuestras propias limitaciones se nos escapan las medidas macroscópicas como las microscópicas. El hombre da medida a las cosas, pero en su llevarse por la ciencia descubre que la medida de lo más grande y de lo más pequeño se escapa a su comprensión.

La proporción aurea es una medida. Sin centro y sin medida no existe construcción posible.

Javier