6.4.15

Elogi del vàndal


He fet la tercera apatxeta del Cros després que ahir enderroquessin les dues (1-2) que hi havia les quals havien suportat tramuntanades i llevantades durant dos mesos, però no han sobreviscut a l'acció vandàlica. Gràcies a aquesta destrucció deliberada, he comprès que els vàndals són còmplices de la meva creació en la mesura que m'empenyen a realitzar noves obres cada cop millors. Així les obres es renoven i el repte m'estimula d'allò més. Les anteriors eren imperfectes perquè havia emprat una mica de cola de contacte. La nova apatxeta és pur Rock Balancing. Si comprenem que creació i destrucció van unides, comprendrem com funciona l'univers, la natura i tot plegat. M'ha vingut a la memòria aquell poema de Kavafis: Esperant els bàrbars...   Jo els espero amb candeletes. Gràcies, de debò!     


3 comentaris:

Isabel H. T. ha dit...

Estás más cerca ahora de encontrar el camino...Tu que aspiras a vivir en libertad, acabas de encontrar la adversidad, que no es otra cosa que un amigo disfrazado. La vida nos prueba de vez en cuando con un empujón y observa si nos dejamos caer o si nos aferramos con más fuerza.Y creo que en la naturaleza está también la respuesta.Por ejemplo, un árbol frondoso , en su plenitud , pierde de pronto todas sus hojas aparentemente queda desnudo, desprotegido, sin embargo con sus hojas caídas fertiliza sus raíces y en poco tiempo, brotan de nuevo hojas más verdes , fuertes y brillantes, y su copa será más más grande y más alta.
Muhas veces el ser humano aparece como un árbol entre las rocas, y justamente por eso se destaca más---

F. Puigcarbó ha dit...

Qui és el vandal? qui construeix o qui destrueix. Som animals destructors Toni i diria que en el teu envejable estat actual (que envejo profundament) ho has oblidat. El primer en alterar l'ordre natural de les coses no ha estat el vandal, ans al contrari, aquest, les ha retornat al seu origen primigeni.

Toni Ros ha dit...

La adversidad, querido Javier, nos empuja hacia la superación.

Tens raó, Francesc, per això uneixo construcció i destrucció, perquè són cares de la mateixa cosa. No estic segur que el caos sigui l'estat natural de les coses, com tampoc ho és l'equilibri (de les pedres i emocional). De fet, hi ha una alternança d'ambdós extrems, una bi-polaritat que es complementa.