29.8.14

El Camino


Àlbum Facebook (fotos)
 Youtube (vídeos)
Wikiloc (etapes)
Mapa

    28.8.14

    La força que ens empeny

    La força que ens empeny no és nostra. Fins que no deixem de pensar en termes egolàtrics no entendrem res. No ens vam crear a nosaltres mateixos i els nostres mèrits no poden ser atribuïts solament al nostre esforç. Vam heretar el talent, el caràcter, l'educació... Formem part d'una trama familiar, social, planetària i còsmica. Si perdem de vista aquesta connexió amb la resta, estem perduts. L'energia que et permet sentir, pensar, caminar, actuar... l'agafes de l'entorn. L'energia que aportes és una energia que abans has rebut. Per tant, no és teva, no et pertany, sinó que tu pertanys a ella. Si aconsegueixes canalitzar correctament aquesta energia, si es produeix la connexió òptima amb ella, llavors la teva vida fluirà sense entrebancs i seràs capaç de coses (racionalment) increïbles. Però, sisplau, no t'atribueixis les victòries ni els miracles. Dóna gràcies a l'univers i als déus per aquesta força que et permet viure una vida plena. No oblidis això: tu estàs i vas, però no ets. L'Estar i l'Anar són l'Aparença de l'Ésser. L'Ésser està més enllà i més ençà de qualsevol individualitat fenomènica. L'Ésser és dins de cada minúscula criatura inspirant-li des del primer fins al darrer batec.

      26.8.14

      Moncho Borrajo

      24.8.14

      Aciertos y derrotas

      Hubo aciertos y derrotas. Las hubo para humillarte y para fortalecer tus músculos mediocres. Ahora caminas seguro hacia el infinito. No hay otra meta delante que la meta inalcanzable. Nubes y brisas atraviesan los bosques de tu espíritu. No importa la cima si luego has de bajar de nuevo. Tocar el cielo no tiene mérito si no retienes un pedazo de azul entre los dedos. Cuéntame qué haces con tu soledad maldita. Confiesa por qué prefieres el silencio al ruido del mundo. O acaso deberías decirme que eres feliz con poca cosa, sobriamente, aspirando al vacío con ascetismo cátaro. Porque lo material pesa siempre demasiado. Porque la mochila debe ser ligera si quieres llegar lejos, y los pasos pausados para que el alma se empape de paisajes verdaderos. 

      Hubo derrotas y aciertos. Los hubo para confirmarte que la vida no es una broma aunque ganen las sonrisas sobre los lamentos. Ellas (las mujeres) fueron maestras. Amar es olvidarte de ti mismo. Hasta que te echas de menos. Luego viene la otra (la libertad) y se te lleva lejos, a los arrabales donde la luna se acuesta con los lobos. Y eres lobo de nuevo. Salvaje, indómito, fugitivo. Porque no es bueno que el hombre esté amarrado a los putos sentimientos. Amar es traicionarse. Hasta que te miras al espejo y te preguntas: ¿Qué coño hice conmigo? Y corres. Y vuelas. Y sueñas con las antípodas. Y huyes a las montañas. Anochece y te das cuenta que no llevas tienda ni saco ni manta ni comida... Las estrellas brillan allá arriba. Eres pequeño, minúsculo, imperceptible. Eres grande, valiente, auténtico. Estás perdido. Ya era hora. Dichosos los perdidos porque ellos podrán encontrarse. No hay cobertura y te has quedado sin batería. Perfecto. Para conectar con lo sagrado hay que desconectar de lo profano. Te adormeces rezando... 

      Hubo aciertos y derrotas. Tu única y absoluta victoria es ser tú mismo.

      Vogelfrei.

        22.8.14

        Viatjo sol


        Ens fa por el silenci i la solitud. Al capdavall, com deia Fromm, el que ens fa por és la llibertat, per això cerquem totes les escapatòries possibles, que són moltes: família, amistats, amors, xarxes socials, treball i altres "distraccions" creades pel Sistema per tal de mantenir el ramat anestesiat (entertaintment, mass media, futbol, política, música, art, and so on). Per què ens fa tanta por ser lliures?

        La darrera pel·lícula de la Tognazzi planteja aquesta profunda qüestió. Irene, la protagonista (Margherita Buy, esplèndida, broda el paper), explora la frontera que hi ha entre fer-allò-que-toca-fer o bé escollir el teu camí personal sent allò que Orwell anomenava "una minoria d'un sol". Aquesta opció és la del "boig". El no-boig és el normal, el convencional, l'ovella blanca que s'integra mimèticament en la societat. Irene té dubtes perquè és humana i perquè la seva vida és imperfecta, com la de tothom. Malgrat els moments de fragilitat, no defalleix. Ningú té dret a jutjar-la. Que el gregarisme de la majoria s'imposi sobre les excepcions individuals no implica que una opció sigui millor o més bona que una altra.

        Sempre he defensat que el fet de viatjar sol és molt més enriquidor que anar acompanyat. Normalment, la companyia ens distreu, ens obliga a mantenir una conversa-bombolla que ens impedeix obrir-nos a la realitat que tenim al davant, limitant la comunicació amb els altres. Proveu de viatjar sols i veure-ho quina diferència!     

        Irene no és cap heroïna, sinó simplement una dona que ha après a estimar la seva solitud, és a dir, la seva llibertat. Que no és poca cosa en els temps que corren...         

        19.8.14

        L'acció imprevisible dins la plenitud còsmica


        Concentra't en el present. Viu-lo plenament. No hi ha passat ni futur ni dualitats ni contradiccions. El teu ego és tan impermanent com el món fugitiu. Tot és fenomen-bombolla-ombra, no hi ha substància. No jutgis, no esperis, no desitgis. Buida't de finalitats i intencions. Abandona els mites i les il·lusions. Desconfia de les paraules. Cenyeix-te als fets. T'has de comprendre a tu mateix a través del cos. No pas amb la teoria, sinó amb la pràctica (lo important és lo que fas i com ho fas). SOMATOSOFIA. La veritable religió és el relligament amb la Natura, la connexió energètica amb el cosmos. Per això t'has de perdre per les muntanyes tot penetrant en el bosc de la solitud personal. L'home fort i vertader, valent i gran, no necessita de l'ajuda de ningú. Trenca dependències i lligams. Emancipa't. Obre el cor, els braços, les mans i abandona't. Viu sense deixar petjades. Segueix l'ordre còsmic, torna a les fonts, a la vida primitiva i original. No has de guanyar ni ser vençut. Sigues lleuger com un núvol blanc. Purifica't mitjançant el dejuni i la continència. No cal buscar ni escapar-se. Accepta sense escollir. No imitis ningú. Crea el teu propi camí. Flueix. Tranquil, sense por, deixa anar coses i persones, deixa't anar. I arribarà l'harmonia, la pau, la saviesa, la llibertat, l'acció imprevisible dins la plenitud còsmica.

          17.8.14

          Agraïment d'una lectora

          Hola Toni, 

          Voldria donar-te les gràcies pel teu blog. 

          Durant l'hivern, quan estava a l'hospital amb el meu fill malalt i acompanyada a l'habitació pel meu ex amb el que ni ens miràvem, ni ens parlàvem, ni compartíem res, ni tan sols el rebuig de veure'ns, jo tenia a les meves mans una tablet i mirava el teu blog. Allí m'explicaves les teves febleses i les teves fortaleses i era per a mi una finestra al món de les emocions (que no podia alliberar), al món físic (caminar, arbres, coneixences, aire fresc...........) que no podia gaudir. Sense conèixer-te, vas ser una de les persones que em van ajudar més a passar el mal moment. 

          Fas una feina fantàstica amb el teu blog i t'animo a què continuïs amb ell molt temps perquè segur que estàs ajudant a gent anònima com jo que et necessitem. 

          Un petó guapo.

          De vegades arriben mails que t'ajuden a creure que el que fas no és debades. Gràcies a tu, per fer-m'ho saber.  

          14.8.14

          Mitologies

          Hi ha mites que ens acompanyen tota la vida, com ara el mite de l'amor o el mite de la llibertat. N'hi ha més, però aquests dos resumeixen molt bé l'essència contradictòria de l'humà (un mico malalt que sempre vol el que no té). Quan dic mite vull dir entelèquies senti-mentals, idealitzacions que han cristal·litzat a partir de nombrosos inputs (educació, religió, pel·lícules, cançons, mimetismes del ramat...) 

          La realitat, en canvi, acostuma a tirar pel dret, imposant la seva evidència a còpia de fets consumats. Quan allò que somiàvem acaba resultant un desastre, no ens plantegem pas que el somni fos erroni, sinó que persistim en l'error, suposant que la propera vegada reeixirem. És com aquell que va construir una casa enmig de la riera i que, després que la rierada la destruís, s'entesta a construir-ne una de nova al mateix indret. Som així de carallots.

          Sense mites no seríem humans. Sense mites no hi hauria espiritualitat. 

          No es tracta, doncs, d'escollir entre l'amor o la llibertat (com si fos una dicotomia), sinó de saltar els límits de la mitologia barata per a experimentar la realitat real, és a dir, la vida veritable que (sovint contradictòria) ens arrossega riu avall malgrat les nostres inútils teories. 

          Es tracta, per tant, de ser el que som i d'admetre que no hem de ser perfectes, sinó feliços. Tanmateix em temo que la felicitat és un altre mite...           

          12.8.14

          Elles fumen


          Tu marxes i elles fumen. És una imatge que no et treus del cap. Torna i retorna. Fa dècades que et persegueix. El fum embolcallant el dolor, enterbolint les llàgrimes dissimulades. Burilles humanes. Elles es queden fumant mentre tu acceleres, t'allunyes, t'alliberes... Tornes a les arrels amb ales que lluquen de les cendres. El sol es pon. L'amor es pon. Tot es pon al capdavall. Tot es consumeix com aquesta puta cigarreta assassina. L'alè pudent i la mirada perduda. Res (ni el tabac) pot omplir tanta buidor. Res (ni el record dels instants suprems) podria apaivagar tanta desolació. Per això fumen: perquè aspiren al no-res, suïcides reprimides, perquè l'amor no sap romandre... Una dona que fuma és una dona vençuda. Un home que fuma també. Burilles humanes. Tu marxes i elles fumen. What's next?
           
          Menjo figues, móres i aumelles. Les nectarines, els préssics, les peres i les mançanes (com la resta de fruita que conrea el pagès alpicatí) estan absolutament contaminades. Paciència. Llegeixo el Dietari Final de Xirinacs.

          11.8.14

          Sota un arbre

          Miren, no han sido educados para estar solos. ¿Alguna vez han ido a pasear solos? Es muy importante pasear solo, sentarse debajo de un árbol, no con un libro, no en compañía, sino solo, y observar cómo cae una hoja, escuchar el chapoteo del agua, la canción de un pescador, observar el vuelo de un pájaro y los pensamientos propios mientras se suceden unos a otros cruzando el espacio de la mente. Si uno es capaz de estar solo y de observar estas cosas, entonces descubrirá una riqueza extraordinaria que ningún gobierno puede grabar con un impuesto, que ningún agente humano puede corromper, y que nunca puede ser destruido.
          (Krishnamurti, El propósito de la educación)
          La lluna plena d'anit em va regalar calma i conversa pregona a recer del campanar. Anem fent les passes de l'alliberament. Sense pressa. Tot flueix perquè no oferim resistència. La nuesa sota la cascada. El fang a la pell. El cel ras. El calendari verge. Una pluja d'estels. La confiança. Saber que demà serà millor que avui. Saber que els somnis tard o d'hora truquen a la porta i se t'emporten de bracet. Somriures infinits. Ulls verds. L'energia pura que travessa l'instant i penetra el nucli del que ets. Calma. Agraïment.     

          7.8.14

          Plans de futur


          Agafaràs la motxilla i marxaràs uns mesos a voltar pel món... O ara o mai. No hi ha rumb, només l'impuls, el somni... Altres ho anomenen "desorientació". Ells, els "orientats", s'aixequen quan sona el despertador, tenen l'agenda ben atapeïda, són persones d'ordre, assenyades, responsables, amb les quals hi pots comptar. En el fons, estimen la gàbia. Tu no. Tu ets com el cul d'en Jaumet, un impresentable, un rodamón, un Vogelfrei. El teu projecte vital és un anti-projecte, una espontània manera de peregrinar... Wanderlust.

          Improvisant. Sense plans de futur. Demà un altre lloc, una altra gent. Demà lo nou. Fins que te'n cansis (perquè sempre te'n canses). Viure és això: obrir portes i finestres perquè entri la llum i l'aire. Qualsevol cosa abans que recloure's en l'ombra irrespirable i haver de demanar perdó cada dia per ser com ets. Qualsevol cosa abans que els altres decideixin per tu. Els "orientats" cerquen la seguretat mentre tu cerques la llibertat. Per això t'anomenen boig.

          Demà l'incert, la sorpresa, l'aventura. I poder contar-ho. I poder fer-ne poemes

          Amèrica del Sud. Polinèsia. Hawai. Bali. Índia. Nova Zelanda. Etcètera. 

          Passant per Irlanda, of course.

          No és la volta al món. Aquest és un concepte turístic. Els viatgers (travellers) no necessiten seguir cap pauta ni demostrar res. Van i són feliços anant. Tornen i són feliços tornant. Es perden i són feliços perdent-se. Si no et perds mai, no sabràs mai qui ets realment i fins on pots arribar. 

          Agafaràs la motxilla i marxaràs. La vida és això: Camí, gambades i horitzons.        

          Abans però, per pura curiositat, esperaràs que caiguin els fruits tardorencs d'aquesta dissortada pàtria. Després, com l'ocell que deixa el niu, fotràs el camp. Car ets valent i salvatge. I no calen més explicacions. 

          5.8.14

          Fulls de ruta

          La davallada de CiU és imparable. Caldria que CDC es des-pujolitzés del tot i que trenqués ipso facto la federació amb UDC (des-duranització). Tot i així, dubto que se'n sortís. El seu destí és tan minimalista com el del PSC. Partits que són història.

          La força que empeny és ERC i, en general (aquí i a Espanya), les noves esquerres sorgides del descontentament social arran de la crisi i de les corrupcions de la casta partitocràtica. Assistim (som protagonistes!) d'un canvi d'època que comportarà un canvi de règim. Serà una lenta revolució democràtica o, com diria Xirinacs, demòtica. El procés d'independència forma part d'aquest cabal regeneracionista. Nous temps i noves maneres.
          Si ERC vol que, més enllà de l'estafada convergent, el procés tingui continuïtat; si ERC vol liderar el procés perquè sigui viable, cal que es posi a treballar des de la realitat i amb la realitat, amb els poc agraïts materials que té a disposició i pensant en el pes de la gran responsabilitat que haurà d'assumir més d'hora que tard. (SS)
          La renovació que va fer ERC en el seu moment va ser una jugada magistral. N'hauria de prendre nota CDC. Els artífexs del Tripartit (Carod, Benach, Ridao, Vendrell, Puigcercós...) van deixar pas als Junqueras, Bosch, Terricabras... Van apostar pel nivell intel·lectual i per un tarannà que els portarà, sens dubte, a la victòria. El President Mas està amortitzat i l'hora de la veritat s'acosta. La realitat no seran flors i violes. La responsabilitat històrica és immensa. Hem de fer pinya tots en la mesura de les nostres possibilitats si no volem que el castell faci llenya. Necessitem els millors efectius per a la batalla decisiva. Deixant de banda els partidismes (consti que jo mai he votat ERC), hem d'estar disposats a lluitar per l'alliberament nacional, no solament amb manifestacions multitudinàries d'un sol dia (que estan molt bé), sinó amb un compromís ferm i decidit, esmolant ben bé les eines per tal de segar cadenes. Parlo de desobediència civil. Parlo de sacrificis reals, no pas de diades festives. Com deia Xirinacs (disculpeu el meu xirinaquisme, però en Xiri és un far que ara ens fa més falta que mai): La independència no es demana, es pren. Per això, em sembla ridícul apel·lar a la legalitat de l'estat espanyol.

          Mutilaran el Pi, atacaran la Porta, decapitaran estàtues, segrestaran i sodomitzaran la Moreneta... Això rai. Només demostra impotència. Empaiten els símbols i els tòtems (ens agradi o no, Pujol ho era) amb la intenció de desmoralitzar-nos. Després ens collaran ben collats en la cosa fonamental de la qual depenen totes les coses: els calés. La Generalitat està al caire del col·lapse econòmic. T'escanyo i, a continuació, vinc a "salvar-te" (intervenció de l'Estat). És allò del bomber-piròman. No vindran els tancs, no patiu. Vindran els interventors, els auditors, els funcionaris espanyols que "posaran ordre" al desgavell financer de la nostra manirrota autonomia, víctima de la corrupció pujolista etcètera etcètera... Ells també tenen un "full de ruta": balances fiscals manipulades, #PujolEnsRoba, tanco l'aixeta i col·lapse, España salva Cataluña del desastre... I encara els haurem de donar les gràcies.

          Torno a les preguntes bàsiques: Podem comptar amb tu? Què estàs disposat a donar? (perquè no ens regalaran res) Ets conscient que això va de debò?                 

          3.8.14

          Signa per protegir Cala Montjoi


          Em vaig alegrar el dia que van tancar El Bulli. Em vaig esfereir el dia que vaig veure al Palau Robert la maqueta del projecte d'elBulli1846. Conec la zona pam a pam. Es tracta d'un dels racons més espectaculars de Catalunya.

          Al meu entendre, en el Parc Natural del Cap de Creus (entre Roses i Cadaqués) sobren almenys 3 coses: l'hotel de la Jóncols, el restaurant de la Pelosa i la Ciutat de vacances de Montjoi. Jo ho tancaria i arranaria tot. 3 negocis particulars no poden passar per damunt del benefici general. Hem de defensar els pocs espais privilegiats que ens queden. L'enderrocament del Club Med al Pla de Tudela va ser exemplar, però malauradament (per ara) és l'excepció que confirma la regla. Si volen construir una nova infraestructura a la cala Montjoi, s'hauran de passar pel folre la legislació i crearan manta problemes. Cap de Creus és Reserva Natural Integral (RNI), no? Aleshores a què estem jugant?

          En primer lloc, la carretera d'accés és molt estreta. Ja suporta prou trànsit per, a sobre, carregar-la encara més. En segon lloc, per molt que es vulgui mitigar l'impacte ambiental, les obres es faran a primera línia de mar i suposaran una afectació poc sostenible en l'entorn.

          Proposo una alternativa: que enderroquin El Bulli antic i que construeixin el nou edifici a Roses, concretament als terrenys de La Ciutadella, on hi ha espai de sobra i aparcaments. És una possible ubicació. Segur que se'n podrien trobar altres. Qualsevol cosa abans que malmetre la Cala Montjoi tot convertint-la en un espai privatitzat i massificat. O repetirem els errors del segle passat?   

          2.8.14

          Vent de mar

          Me'n vaig de Cadaqués si avui m'arriben els diners. Un mes s'ha esmunyit: trenta dies fent ocells de paper de vida. Igual com quan vaig arribar, deixaré el poble amb vent de mar.
          Gabriel Ferrater, poema inacabat

           Detall del fresc de l'ermita romànica de Santa Maria de Vidabona

          No crec que calgui engrunar els detalls de la teva transacció amb el diable. Amb la crisi, les ànimes cotitzen a la baixa i no té cap mèrit signar un pacte amb sang calenta quan hi ha sang per donar i per vendre d'ençà que el jueus martiritzen Gaza. Es tracta de bastir una presó a la teva mesura i després fer veure que maldes per alliberar-te'n. És la trista èpica moderna. Una vulgaritat com una altra. No, no cal donar els detalls més íntims tocant a la lletra petita del contracte segons el qual podràs gaudir d'uns anys de joia (ni molts ni pocs, els justos). Sempre he admirat els valents que decideixen on, quan i com finiran els seus dies. N'hi ha alguns que fins i tot ho converteixen en una obra d'art, la darrera. Escriure és dessagnar-se. Moribunds tots, cadàvers que s'ajornen. Sempre pots aspirar a dir la paraula definitiva, com ara LLUM o AMOR o MERDA. Mentrestant, aprofites les engrunes d'aquesta comèdia humana, tan previsible. Mefisto compta els dies. Tu comptes els orgasmes. Confinat en la teva absurda presó de paraules, com el suïcida Ferrater, vas fent ocells de paper de vida. Entre els Aiguamolls i la Verdera. Entre la Badia i el Canigó. Entre la tramuntana i el vent de mar... Contradictòriament. Erràticament. Fila que filaràs la teva pròpia condemna. Hi ha sang per donar i per vendre. I més que n'hi haurà aquesta tardor. La llibertat sempre té un preu. Quant costa la teva ànima?      

          1.8.14

          Joan Sales, la veritat que fa nosa


          Un documental que no et pots perdre. A partir del minut 44 apareix algú que parla de la decepció, la dignitat, el compromís i l'HONOR ("Si no ho tens estàs mort")...