31.3.14

Llevant

M'agrada el llevant, quan el mar s'endinsa en la terra i ho amara tot d'humitat salada, com una boira refrescant, carregada de bones energies. Es barregen els colors dins un marasme de grisos on es difuminen les formes. Ensumo l'horitzó invisible, poso la cara i m'empasso l'aire a glops. Camino sobre la sorra molla, entre restes escampades de petxines i pedres menudes. Tot el contrari de la tramuntana. 

M'agrada el llevant quan és suau i no envaeix les voreres del passeig marítim. Respiro a fons l'oreig i em deixo acaronar per la brisa vivificadora. M'assec en un banc mirant el mar. El món sembla aturar-se. Llavors, silenciosa, arribes pel darrere i em fas un petó al clatell. Mimoses pansides. Glicines decadents. Cirerers esplendorosos. Em fas un petó al clatell, m'abraces i tot és possible.

26.3.14

Subjectes, adults i sobirans


Comunicat del Comitè Permanent de l’Assemblea Nacional Catalana respecte de la Sentència del Tribunal Constitucional de 25 de març de 2014 en relació amb la impugnació de la Declaració de sobirania i del dret a decidir del Poble de Catalunya, de 23 de gener de 2013. 

En relació amb la Sentència dictada el 25 de març de 2014, el Comitè Permanent de l’Assemblea Nacional Catalana declara:

1.- El poble català té la condició de subjecte polític i jurídic sobirà i, per tant, les decisions del Tribunal Constitucional espanyol sobre la nostra sobirania són irrellevants i inoposables a aquesta condició.

2.- La sobirania significa, per a nosaltres, poder decidir lliurement sobre els lligams que ens uneixin amb la resta de les nacions del món. Catalunya mai no ha renunciat al seu dret a decidir. Ni abans ni ara. Per tant, la Sentència del Tribunal Constitucional no canvia la situació.

3.- La Declaració de sobirania i del dret a decidir del Poble de Catalunya, de 23 de gener de 2013, del Parlament de Catalunya - legítim representant del poble català – va evidenciar que el poble de Catalunya té el dret a decidir el seu futur polític democràticament i en llibertat. L’Assemblea Nacional Catalana referma que la Consulta del 9 de novembre de 2014 és un objectiu fonamental i irrenunciable.

4.- El pronunciament del Tribunal Constitucional davant una declaració política trenca el principi de separació de poders i confirma la preocupant involució democràtica de l’Estat espanyol.

5.- Per a la salvaguarda dels drets del poble català, necessitem viure en un estat català sobirà al més aviat possible.

Barcelona, 25 de març de 2014

    24.3.14

    Islàndia


    Dels viatges tornes amb fotos i souvenirs, amb els ulls plens de novetats i l'esperit rejovenit. He vist coses que no havia vist mai (guèisers, cascades enormes, aurores boreals..). He begut i he menjat coses estranyes (sidra de pera, tauró, balena...). Més al nord fa un fred que pela, però la gent se les empesca per a viure calents ni que sigui amb l'ajuda inestimable de l'alcohol (per cert, caríssim!). 



    Per això és obligatori sortir de casa, marxar ben lluny, per a descobrir que les coses es poden fer d'una altra manera i comprendre que les nostres imperfeccions no haurien de ser definitives. Al capdavall, es tracta d'aprendre. 

    Som mediterranis. Aquesta és la nostra essència.   

      

    És la natura, la que m'impressiona, i la capacitat humana d'adaptar-s'hi. Quan, en canvi, l'home la destrueix o prova d'adaptar-la al seus interessos mesquins (gairebé tots els interessos humans ho són, de mesquins), allò que veig em repugna. De les ciutats m'agraden els parcs i de les persones la naturalitat. 


    Sovint les anècdotes esdevenen categoria en la mesura que defineixen el tarannà d'un poble o d'un país. Islàndia és la natura salvatge més enllà de la domesticació humana. Islàndia també són els islandesos, 300.000 persones amb un sentit molt gran de la independència, víkings fornits i valquíries de bellesa onírica. 

    Hi tornaria a l'estiu per a caminar sense presses... 



       

    18.3.14

    Aurora Boreal


    Fer 50 anys és un xollo. El mateix dia de l'aniversari vaig sobrevolar Berga en parapent (regal de la meva xicota) i, per culpa de les turbulències, em vaig marejar com una sopa. Quan pujo a un vaixell també em marejo. Sensible que és un. Si almenys m'haguessin avisat, em prenc una Biodramina. Lo meu són els peus a terra, passet a passet. Estem fets per caminar. Lo de volar com un ocell era un somni... Els somnis, quan es perpetren, solen resultar decebedors. No és la primera vegada que em passa. 

    El proper regal-somni és una aurora boreal. Aquesta vegada volarem en avió (espero que sense turbulències ni mareigs ni misterioses desaparicions). Si tenim sort, contemplarem un dels fenòmens naturals més espectaculars que es poden veure. Tot depèn de si els propers dies a Islàndia les condicions meteorològiques són favorables. Ens pelarem de fred, però valdrà la pena. Suposo.

    Fer 50 anys és un xollo. Allò que no t'ensenyen els llibres t'ho ensenyen els viatges. La resta és també qüestió de sort, com les aurores boreals. Les persones que hem conegut ens han ajudat a ser com som. Llegeix, viatja i, sobretot, aprèn a escollir les persones adients. Més que sort, és punteria. O ambdues coses.

    16.3.14

    Bandera falsa





    He perpetrat aquestes tres piulades a data 16 de març de 2014 i ara en vull deixar constància en forma de post tot ampliant la meva intuïció. 

    Les operacions de falsa ensenya (False Flag) són una clàssic al qual estan molt avesats els serveis d'intel·ligència. També s'anomenen Operacions negres (Black Ops). A aquestes altures, està clar que l'estat espanyol està perdent la partida (sobretot a nivell internacional), atès que el nostre capteniment és escrupolosament pacífic i democràtic. Per tal de capgirar la truita, ha de fer alguna cosa prou espectacular i eficient. Queden pocs mesos: Diada 11-9-14, consulta 9-11-14 i Sant Jordi 23-4-15. Aquest és el tempo en el qual es decidirà l'escac i mat final.

    Quan Girauta diu: "La Sr. Forcadell és una colpista i serà la responsable de tot allò que pugui passar a Catalunya en termes de violència" ja tenim la pista a seguir... La clau està en el "serà" (futur). Els 300 agents del CNI que treballen per aturar el procés d'independència de Catalunya saben que només hi ha una possibilitat factible: Generar un Ulster, un escenari de crispació i enfrontament, promovent la "fractura social" o la guerra civil... 

    Hi haurà una violència creixent en forma d'actes d'agressió a coses i persones, atemptats (de bandera falsa) atribuïbles a l'ANC i/o als independentistes. No els queda una altre camí que mostrar imatges cruentes de l'independentisme català, que apareguin als mitjans d'arreu del món. Si aconsegueixen identificar independentisme català = terrorisme, aleshores guanyaran. Com s'ho faran, si els catalans som gent de pau i anem en la línia totalment contrària? Temps al temps. No van matar Kennedy? No van tombar les Torres Bessones? No van fer volar els trens a Atocha? Què no seran capaços d'empescar-se a casa nostra?

    M'agradaria equivocar-me. De debò. Però em temo que els trets van per aquí.

    Què hem de fer nosaltres? Continuar de forma impecable el nostre camí cap a la llibertat. Entomar el joc brut, desemmascarant-lo. La propaganda i la mentida, la manipulació dels mitjans, la violència d'estat i qualsevol altre mètode abjecte no ens han de fer enrere. Romandre units i ferms. La victòria és nostra si no reculem. 

    Visca Catalunya Lliure!

    Preparatius (Alícia Sánchez-Camacho se sent amenaçada)
    Exemple 1 (amenaça de bomba a La Razón i l'ABC)
    Exemple 2 (agressió a Pere Navarro)
    Exemple 3 (bandera espanyola cremada a Terrassa)

    14.3.14

    Cala Canadell


    Aquest matí estava prenent el sol en pilotes a la cala Canadell (entre Roses i Cadaqués). Ahir al matí em vaig despertar a Alpicat (Far West). Dilluns feia 50 anys i sobrevolava Berga amb parapent (encara em dura el mareig). Diumenge llegia un text molt emotiu a Cal Nenet de Butsènit envoltat de les persones que m'estimen (sobretot tres donasses). Demà abandonaré la solitud (la meva amant) i cuinaré uns cargols a la llauna i una cassola de bacallà amb carxofes que cantaran els àngels. La setmana vinent volaré cap a Islàndia, a caçar aurores boreals (som hiperboris). Somio una societat postcapitalista sense bancs, sense monarquies, sense partits polítics i sense futbolistes. M'encanta la garnatxa de Mas Llunes. Les tecles del portàtil surten disparades. La primavera m'esvalota. La medicació és un gran invent. Tranquils, no patiu, sóc un bipolar inofensiu.

    13.3.14

    Tres dones


    Els paisatges són sempre de l'ànima. Tant se val el decorat exterior, la climatologia, la materialitat estricta del món. Som el que sentim, som el que estimem i, sobretot, som en la mesura que som estimats. Per això cal distingir l'estar de l'ésser. Tant se val on estiguis, el que tinguis o el que facis, perquè lo més important és el que ets. Sóc allò que l'amor ha fet de mi. Si encara sóc viu, si encara no m'he perdut del tot, és perquè encara m'estimen i encara estimo. Sense amor la vida no té sentit. 


    En el meu cas, depenc de tres dones: ma mare, ma filla i la meva parella. Aquest triangle femení delimita l'espai sentimental on habito, són les columnes que sostenen l'arquitectura de la meva estabilitat emocional. La Sisília, la Marina i la Mercè, vet aquí les tres persones més importants de la meva vida perquè sense elles jo no seria important ni per a mi mateix. L'autoestima depèn de l'estima que reps. Diuen que darrere d'un gran home hi ha una gran dona; però resulta que, pel que fa a mi (privilegiat que és un), darrere d'un homenet hi ha tres donasses.    

    M'han calgut 50 anys per a poder reconèixer aquesta evidència. L'ego és massa altiu per acceptar-ho i sempre suposa que és autosuficient, lliure, i no sé quantes bajanades més. L'ego pensa que pot sobreviure solitari, antisocial, per damunt del bé i del mal. S'equivoca. Viure així és suïcida. 

      
    Tres dones. Elles són el meu orgull, la meva llum, la meva alegria. Després hi ha la resta de coses, totes secundàries. A elles tres dedico aquest post. Us estimo i us adoro. 

    10.3.14

    Sóc bipolar

    Avui faig 50 anys, mig segle, i avui he decidit sortir de l'armari per a donar-vos una notícia: Sóc bipolar. Ho tornaré a escriure: Sóc bipolar

    Ja està. M'ha costat 5 anys confessar-ho públicament. Ho sabien les persones més properes i, fins ara, només havia fet algunes insinuacions que s'amagaven sota l'etiqueta TB

    Per què avui? M'ha semblat que era una data prou assenyalada. Alguns ho han declarat abans que jo (com el meu admirat Rafael Narbona, amb el qual comparteixo edat, formació i algunes idees). Més que valentia, és necessitat. No podia continuar més temps fent veure el que no era. Molta gent em preguntava per què (després de 21 anys, 2 mesos i 6 dies) vaig deixar la feina de professor de filosofia, i jo responia que m'havien prejubilat, sense aclarir que la causa era una incapacitat permanent el codi de la qual és F31.2 (296.44)

    Com diu el meu psiquiatre, no és una malaltia, sinó la meva forma de ser, producte de la genètica i de la bioquímica cerebral. Sóc inestable. Les il·lusions em duren poc. Tard o d'hora, tot m'avorreix, em cansa, em fastigueja. Per això, els canvis constants, les mudances, les fugides, els naufragis sentimentals, la desorientació, la inadaptació, l'aïllament, les obsessions, les manies, les contradiccions íntimes, l'eterna incertesa. Una fatalitat. Són les ombres que, de vegades, no em deixen veure la llum. Habito l'entrellum, una certa penombra. Em salva la literatura (les paraules són ombres que aspiren a la llum) i em salva l'amor: estimar i ser estimat. No desitjo res més que la serenitat i la tendresa.      

    Sóc conscient que la nostra societat encara no està prou madura per assumir certs reptes, com també sé que massa sovint s'imposen els tòpics i les pors. Entre tots hem de ser capaços de superar els prejudicis i fomentar un món més humà, sense etiquetes, estigmes ni tabús. Em sento responsable i voldria col·laborar en aquest sentit. Callar no ajuda gaire, al contrari. Si m'he decidit a donar aquest pas (sabent a què m'exposo) és perquè crec que cal parlar-ne obertament. L'obscurantisme és fruit de la ignorància. Només la veritat ens farà lliures.

    Sí, sóc bipolar, i també sóc un munt de coses més: persona, mascle, fill, germà, pare, parella, amic, filòsof, escriptor, artista, blogaire, català, independentista...                    

    Avui faig 50 anys. Gabriel Ferrater es va suïcidar el dia del seu 50è aniversari. Que jo encara estigui viu i escrigui això és la meva particular victòria.       

    7.3.14

    Desil·lusions

    La paraula exacta és desil·lusió. Millor en plural: desil·lusions. Perquè la vida va d'això, d'anar perdent els miratges pel camí. Em costaria tant, tornar a enamorar-me. Tantes decepcions acumulades acaben formant una immensa decepció. El nen que no vaig ser encara lluita amb el nen inevitable que malda per imposar-se malgrat mig segle de patacades. Mig segle, collons, sona fatal. El nen que jugava a esperar, que tenia fe, curiositat, innocència i tota la pesca. Va durar el que va durar. Tot caduca. Viure és entomar derrotes. Arriba un moment que coneixes les regles i t'has saltat les regles i has viscut sense regles i has creat les pròpies regles i, finalment, arribes a una conclusió ben trista: amb regles o sense regles, alienes o pròpies, tot és el mateix: misèria. Som micos malalts que tenim l'honor històric d'haver inventat el càncer, la sida, les guerres mundials, la bomba atòmica i haver destruït gran part de la mare naturalesa. Un gran honor. Chapeau. Després hi ha tota la collonada de la tecnologia, els aparells, les maquinetes, l'apoteosi ultramoderna de l'artifici el qual encara ens fa més inútils i perillosos. Ni intel·lectualment ni moral estem per sobre d'un aborigen australià. Almenys ells saben sobreviure al desert sense cobertura telefònica. Ells mengen formigues, però nosaltres mengem merda-pura-fast-food. Com Gauguin, aspiro al salvatgisme i/o a la bogeria. Que em deixin en pau, els mandarins de lo-que-toca-fer, que els bombin. Sempre seré un heterodox, un dissident, un fugitiu, un outsider perifèric. No pas un poeta maleït, perquè per a ser poeta cal una dosi molt alta d'ingenuïtat, cosa incompatible amb el meu recalcitrant escepticisme, per no dir cinisme o nihilisme. Havent llegit Nietzsche, Pessoa, Stirner, Céline i Henry Miller (per citar-ne només un sarpat), no hi ha marxa enrere. Tot cau pel seu pes. Per a ser poeta cal creure si més no en les paraules i en la seva presumpta bellesa i musicalitat, però servidor ja fa dies que sap que les paraules són màgia barata, truculència, ombrívola pantalla on projectem traumes i repressions, malabarismes psicològics, ambicions egolàtriques i altres mentides pietoses de la claveguera humana. La paraula exacta és desil·lusió. El misteri és saber què fas l'endemà d'aquesta certesa.

    6.3.14

    Somio despert

    Somio despert. Quan m'adormo dormo. Quan obro els ulls sóc horitzons infinits i possibilitats incomptables. La vida m'ha fet ocell, m'ha llevat les arrels i m'ha donat ales. Ales-paraules. Flueixo. Somio despert. No suporto les gàbies. Tendeixo a la solitud, al silenci, a les postes de sol, a la llibertat absoluta (si l'absolut fos possible en termes humans), però també a la tendresa, als llavis humits, a les pells tremolenques... Ho vull tot i em sento privilegiat per ser conscient i lúcid. La vida em mima i no em deixa caure. Tinc àngels que m'enlairen i em xiuxiuegen secrets a cau d'orella. Somio despert l'olor inconfusible de la xocolata negra (els meus bombons preferits són els Mon Chéri) i el perfum de l'encens que ens agrada posar quan fem l'amor. Somio aquella platja deserta amb dunes, l'escuma acaronant els teus peus, les pessigolles que et fa la sorra entre dits, els núvols que passen lentament, la tarda que se'n va de puntetes... Somio paisatges llunyans a l'illa sud de Nova Zelanda, fent tramping amb una motxilla lleugera a l'esquena mentre plovisqueja una mica, em mires i dius: Hòstia puta, te n'has adonat lo lluny que estem de casa?!! I jo et responc: Més lluny no podem estar, i és fantàstic, no trobes? Somio despert la flaire que fas en sortir de la dutxa amb el barnús entreobert i un somriure picardiós, com si el món s'aturés en el caire dels teus llavis. Tot és etern en l'instant que som feliços. Tanco els ulls i veig la primavera, l'ensumo, la toco, l'escolto, la sóc, la som... T'espero per sopar. He preparat una de les meves receptes (tothom diu que em surt molt bé, no te la penso dir, és sorpresa). Paro la taula, espelmes vermelles, música de Snatam Kaur............. Somio despert. Coi de poetes!

    5.3.14

    No és ètic

    No és ètic jugar amb les il·lusions de la gent. Amb això juga la política i l'art (reprovable?) de la seducció a tots els nivells. Dones que cinquantegen, premenopàusiques, desorientades, cercant tendresa i una certa seguretat per al futur incert després d'entomar uns quants fracassos sentimentals. Pràctiques com són, es pregunten què passarà si acaben soles, amb el llit buit, sense una mirada on reconèixer-se. I què dir dels homes que apuren les escorrialles de l'atrotinada pròstata, mascles incapaços d'assumir la decadència natural de la física, sords a qualsevol reclam metafísic, patèticament infantils en el pitjor sentit de la paraula. Elles i ells fan corrua i no es resignen, no es rendeixen. Hi ha l'autoestima (l'epifania de l'ego) que reclama els seus drets. Hi ha el miratge, la disfressa, la lluita aferrissada contra l'evidència. Hi ha mirades tristes i perdudes, ofegades entre gintònics i infrasexe. Hi ha una pila de webs de contactes on no posarem la foto i ens inventarem un nick guai per a pescar curiosos que, l'endemà de la primera trobada real, hauran esborrat el nostre perfil i continuaran la cerimònia de la confusió perpètua. La maduresa? No sé de què em parles. Últimament estic molt espiritual, no en el sentit religiós, tu ja m'entens. Faig ioga, reiki, medito, l'altre dia vaig assistir a un curs de miracles i ja he posat nom al meu àngel de la guarda, he llegit els llibres de Tolle, segueixo el twitter del Dalai Lama, m'he fet vegetariana, independentista i voluntària de Càritas. No, no és ètic jugar amb les il·lusions de la gent. Fer diners amb això és de jutjat de guàrdia. És el handicap de les èpoques de crisi. Guanyen els vius, els espavilats, els que se la saben més llarga. Mentrestant, elles i ells fan la viu-viu somiant que demà tot canviarà, que hi haurà una revolució imminent que ens portarà pau i amor per sempre més, amor universal i incondicional, amor etern. Somiar és de franc, fins que facin pagar IVA. No, no és ètic jugar amb les il·lusions de la gent. Havent menjat i havent cardat, què queda per fer? Un món millor? Mirar la tele? Discutir de futbol o de política? Digues: Què queda per fer després d'omplir i buidar el cos a pler? Anar al cinema? Passejar descalços per la platja? Fer fúting? Jugar a pàdel? Fer ganxet? Fumar? Emborratxar-se? Drogar-se? Passejar el gos? Pentinar el gat? Posar-se melancòlics escoltant cançons dels 80? Perquè queden il·lusions encara, oi? N'esteu segurs? Quan l'estètica va substituir l'ètica, vam perdre la guerra. I van venir els líftings i les dietes. I van encolomar-nos els llibres d'autoajuda, les teràpies alternatives i les ONGs. Modes sinistres, com totes les modes. Perquè no pensis. Perquè funcionis automàticament seguint el mimetisme social. Perquè és el que toca. Perquè ho fa la veïna, la cosina, l'amiga de tota la vida. Perquè no cal prendre's la molèstia de ser crítics no fos cas que et diguin friki i el psiquiatre et diagnostiqui alguna malaltia greu que pot ser crònica i requereix mediació de per vida. No se t'acudeixi sortir-te del guió, sisplau, que igual t'acusen de terrorista. Ens cal emoció, passió, inspiració, sorpresa. Ens cal el risc i la valentia per a trencar els esquemes establerts i enviar a pastar fang la vida convencional. Però el deute és tan gran que l'haurem de pagar la resta dels nostres dies, els nostres fills i els nostres néts també. Quin esclavatge més subtil. Quina obediència més vomitiva. El ramat no reacciona. El ramat malviu i renega. El ramat espera pastor. El ramat té por dels gossos. El ramat serà ramat fins que s'apagui el sol i les altres estrelles. No, no és ètic jugar amb les il·lusions de la gent. Tampoc ho és jugar amb les paraules (la bona literatura és màgia, és a dir, trampa). Som massa vells per a tornar a començar i massa joves per a claudicar. El dia que tot se'n vagi a fer punyetes, haurem de sortir al carrer a jugar-nos la pell i ja no valdran les paraules boniques i grandiloqüents. El dia que tot se'n vagi a fer punyetes, si ens trobem, ens farem una forta abraçada, ens desitjarem sort i ens acomiadarem. Viure és aprendre a acomiadar-se amb elegància, de tot i de tothom, àdhuc de tu mateix.