30.7.13

Cerco paraules


Cerco paraules i trobo sensacions. Tots els indrets del món són el mateix indret si la mirada es perd en l'horitzó. Hi ha el paisatge interior, sovint desert, sovint selvàtic. Hi ha el silenci dels arbres i el primer pebrot vermell de l'hort que em menjaré per sopar. 

Cerco paraules i trobo el límit exacte de les coses, formes i colors; passes esgarriades que s'enfonsen en la sorra; la vida tota feta de somnis i besades. Hi ha aquell dubte que penetra les entranyes i aquella certesa del mal dins de cadascú. La resta poc importa. 

Cerco paraules i trobo uns ulls tan verds i tan llunàtics que em fan por. La posta deixa foc sobre els turons. Ma mare rega les flors. Viure és fugir del que hem viscut.

28.7.13

Darrer diumenge de juliol

Encara no són les set. Matino com cada dia. És la millor hora. Només els ocells i la remor dels aspersors automàtics que ruixen la gespa. La presència silent de l'home que fa el manteniment de la piscina comunitària. La fresca. Respiro a fons. El cel ennuvolat, matisos de porpra entre grisos i blaus. Corre una lleugera brisa que fa titil·lar les fulles dels arbres. Serà un diumenge especial amb dinar familiar. Una gentada. Fa molt temps que no ens apleguem els sis germans. Resulta que tres dels germans hem acabat vivint a Alpicat, on viuen els pares. La vida ens va allunyar i la vida ens torna a reunir. Hi haurà el fill més gran, servidor, i el nét més petit, l'Èric, vuit mesos. 

Tant de bo avui no tingui res a veure amb ahir, que va ser un dia funest, per a oblidar, probablement un dels pitjors dies de la meva tortuosa biografia sentimental. Lo meu mai han estat els comiats. Odio les mudances. Em juro i em perjuro que no tornaré a embolicar-me amb cap més dona. Tot comença amb flors i violes i acostuma a acabar com el rosari de l'aurora, sobretot si hi ha convivència intensiva sota el mateix sostre. És inevitable. No som éssers civilitzats, per molts llibres que hàgim llegit. Hi ha un instint animal, brutal, que ens empeny cap a la supervivència davant el qual no valen raons ni argumentacions. El cor té un llenguatge boirós que tot ho embolcalla. Emocions contradictòries de les que no pots refiar-te'n. De vegades cal tirar pel dret i fer via sense contemplacions si no vols quedar atrapat en el fang dels aiguamolls. De vegades cal ser quirúrgic i aplicar el bisturí sense tremolors malgrat que no disposis d'anestèsia. 

Has de ser tu i defensar la teva dignitat. Ningú ha de manipular-te. La llibertat és sagrada. Has de fugir quan te n'adonis que has perdut la teva essència. Corre, corre, corre ben lluny fins que retrobis la imatge del que ets en la solitud més pura. Vés amb compte amb els sentiments, que solen ser una xarxa subtil que t'atrapa. Vola sense por cap a nous horitzons. Allibera't. Reinventa't. Sigues independent. Enceta una nova etapa. No miris enrere. Sigues valent i confia. Tot sortirà bé. Que la sort t'acompanyi.

25.7.13

Separacions

É sempre de nós que nos separamos quando deixamos alguém, deia Pessoa en boca d'Álvaro de Campos. Per això, cada separació és una bestreta de la mort, un retall nostre que deixem a la vora del camí com les serps deixen la pell. Un suïcidi parcial. Com era jo quan estava amb ella? Com seré a partir d'ara, que ja no estem junts? Allunyant-me renuncio a ser qui era, liquido una possibilitat vital per tal de crear una nova condició de ser. No és només un canvi de circumstàncies, sinó quelcom més profund i essencial. El cor ha d'estar disposat a acomiadar-se i recomençar. Aquí rau l'encís. La crida de la vida no s'atura mai. Viure estripant-se, automutilant-se, petites morts que anticipen la mort final. L'aprenentatge de les pèrdues. Retalls. Talment un àlbum de fotografies.

    23.7.13

    Mai no és massa tard per tornar a començar



    Camins és la millor cançó en català de tots els temps. Això no és discutible ni negociable.

    Sempre que he fet passes importants a la meva vida Camins sonava i ressonava dins el meu cap. Va ser la banda sonora al caire del Rano Kau, sota la pluja, quan el Tangata Manu es va apoderar de mi i em va tatuar cos i ànima. La cantava amb totes les meves forces entre les vaques atònites mentre menjava guaiabes fins que un arc de Sant Martí doble va aparèixer com el senyal inequívoc que m'indicava el camí a seguir...

    Haver embogit és un xollo. La bogeria ho justifica tot.

    Mai no es massa tard per fugir un altre cop, per reinventar-se per enèsima vegada, per llençar-se al buit i obrir els braços com ales... Mai no és massa tard per empaitar el futur amb l'única força de l'esperança.

    Sempre em canso de tot i de tothom, sobretot de mi mateix.

    No us refieu un pèl de mi, tard o d'hora us decebré. 

    Com diu la meva ex (amb tota la raó del món), sóc un analfabet emocional.

    Cantava Camins aquesta tarda amb les claus del nou apartament a la mà. Noves claus, nova adreça, noves vistes, nova identitat. Tornar a començar.   

    Núvols i pomes, Camí de Malpartit, Alpicat

    18.7.13

    La murtra florida


    De vegades sento nostàlgies de totes les vides que he viscut. Em llevo amb la fresca del matí, m'enfilo muntanya amunt, camino de pressa, sense aturar-me, fins que arribo a l'ermita blanca

    De vegades sento nostàlgies de les vides que no viuré. M'assec sota la surera, deixo que la mirada es perdi horitzó enllà, sobrevolant les oliveres fins a la badia. Piulen els ocells. La murtra florida. 

    De vegades sento nostàlgies indescriptibles, com si aquest món no fos casa meva, com si aquest cos no fos el meu cos, com si totes les paraules que empro fossin alienes. La murtra florida, la seva flaire antiga, em porta memòries d'un jardí abandonat. Tantes coses abandonades. Tantes persones. 

    De vegades sento nostàlgies del nen que no vaig ser, de la dolça solitud perduda, de les ànimes que (com disfresses efímeres) m'he emprovat i he descartat perquè no em feien el pes. L'estiu s'esmuny de puntetes. Hi ha serps arreu, invisibles. La vista se'm perd i no sóc capaç d'albirar el punt exacte on vaig deixar la motxilla plena de records inútils. 

    De vegades sento nostàlgies de mi mateix; d'aquell que era quan encara no en sabia res, de la vida; d'aquell que podria ser si canviessin les circumstàncies. La murtra florida i tantes paraules sobreres. Camino muntanya avall. Hi ha el futur que m'espera.

    11.7.13

    Scotland 2013


    Mostra SCOTLAND 2013 en un mapa més gran