30.7.12

#CatalunyaLlibertat

El mateix tram d'autopista avui costa un euro més que la setmana passada. Després de fer sonar el clàxon i pagar religiosament (ja m'han arrribat prou multes), m'adreço a una dona de la concessionària que roman palplantada al costat de la barrera i li dic, clar i català: Xoriços, més que xoriços, el xollo s'us acabarà aviat! Ella es treu els taps de les orelles i em demana: ¿Qué dices? Jo repeteixo encara més fort, més clar i més català: Xoriços, més que xoriços, lladres, el xollo s'us acabarà aviat!!! Ella somriu amb autosuficiència i respon: ¿Y tu madre cómo está? (sic). Em sorprenc a mi mateix amb una reacció d'allò més civilitzada i assenyada, mesella, és a dir, catalanesca. Accelero i foto el camp. 


Per la nit faig cap a la Devesa gironina. Som molts. Hauríem de ser més. Hauríem de ser-hi tots. Fins la meva filla s'ha tornat independentista! Ara només falta que se'n faci ma mare. Tot arribarà. Sense llibertat i sense dignitat (sovint són sinònims) la vida no mereix ser viscuda.  

25.7.12

#focemporda1

Tot va començar el penúltim diumenge de juliol. Havent dinat, l'Èrik i la Vane es van endormiscar dins el cotxe en un aparcament de la Jonquera. Fotia una calda insuportable. Ella es va despertar primer, va encendre una cigarreta i va sortir a estirar les cames. Ell encara clapava amb la banda sonora del seu DJ preferit. La primera burilla mal apagada va caure sobre l'asfalt, a un pam de l'herba seca. A terra hi havia un escampall de burilles. Un fàstic. L'Èrik va encendre una cigarreta i va sortir del cotxe. La segona burilla va caure damunt l'herba, a tocar d'uns matolls. Van engegar el cotxe disposats a fer el darrer trajecte fins a la destinació de vacances. A les 16:30, a la mateixa hora que ells entraven a Lloret, les flames van obligar a tallar l'autopista AP-7, la N-II, la GI-500 i el TGV. 

La consciència és la clau de l'evolució humana. Una cosa és tenir ulls i una altra saber mirar. 

Van caldre 50 hores per a controlar l'incendi de l'Alt Empordà. El cost va ser molt alt: quatre vides humanes, nombrosos ferits, 15.000 hectàrees afectades, pèrdues materials considerables, impotència, ruïna, cendres, desolació. Durant les primeres hores, la tramuntana va fer impossible les tasques d'extinció. L'endemà va ser una lluita cos a cos amb el foc. Bombers, agents rurals, mossos, militars, veïns, voluntaris... van fer la feina ben feta. Herois anònims que mereixen la glòria del reconeixement social. 

L'Èrik i la Vane van estar dos dies rondinant perquè el fum els tapava el sol i a la platja es respirava amb dificultat. La flaire de socarrim va arribar fins a Barcelona.

23.7.12

El paradís es crema


El paradís es crema. Columnes de fum enterbolint ponent. Un cel de sang i d'atzabeja. L'eterna metàfora del foc i les cendres. S'apaga i revifa. Qui podria controlar els elements? Qui pot controlar el veí? Qui pot autocontrolar-se?

El paradís es crema. Diràs adéu i l'endemà voldràs veure'm. No hi ha final ni principi. La roda gira i regira pels segles dels segles: el temps, les estacions, les òrbites dels astres, el llampurneig de les estrelles, el vaivé de les onades, les pells que s'acosten i s'allunyen a còpia de besades, pena i delit, por i esperança, la vida tota en definitiva.

El paradís es crema. El paradís que som endins. El paradís que hauríem pogut ser. Un paradís de somnis i enyorances. Flames altíssimes llepen la lluna. De què serveix construir si, en un tres i no-res, tot se'n pot anar en orris? Una paraula basta. Un gest. Una burilla. Allò que esperàvem i no arriba. Allò que arriba i no esperàvem. Una infinitat d'expectatives.

El paradís es crema. Tot es crema en la pira funerària a la riba del Ganges. Color safrà. Un cel de sang i d'atzabeja. Les ninetes dels teus ulls. El far que no cessa. El sol que s'amaga cada nit en el niu. La lluna que plora llàgrimes dolces. Confitura de mango. Gelat de regalèssia.

22.7.12

Tramuntanada d'estiu

Bufa tramuntana de la bona. Tota la nit ha estat bufant. Des que vaig arribar aquí que l'esperava. Diuen que les tramuntanades d'estiu no tenen res a veure amb les d'hivern. Aquesta és suportable, sobretot si ets a recer, com ara estic, assegut a l'eixida, sota la glicina, albirant el Montgrí més enllà de la badia. Sovint el vent s'esvera i parla llengües estranyes que vénen del nord. Provo d'entendre el que em diu...

El meu procés d'empordanització progressa adequadament.

 

Ahir vaig pujar a Perpinyà i vaig aprofitar per a saludar una amiga que aviat farà 85 anys. La Renada segueix tan vital i lúcida com sempre. La seva petitesa física contrasta amb el seu immens esperit de donassa eixerida, apassionada i militant. Un exemple absolut, una mestra en majúscules.

L'incendi de La Jonquera crema des del migdia. La columna de fum s'estén sobre l'Empordà i gran part de la badia. Les previsions anuncien una davallada del vent per a demà, però queda el vespre i la nit... Resem, germans, resem. Mala peça al teler. 

20.7.12

Llumenera


Entre Roses i Jóncols hi ha una bona colla de platges i de cales. D'ençà que vaig arribar, m'he dedicat a descobrir-les amb calma i, a dia d'avui, la immensa majoria ja les tinc ben apamades. En quedava una que se'm resistia. Es troba a ponent del cap Norfeu, encerclada per parets verticals de llicorella. És un sorral solitari, de dimensions respectables, visible des de la carretera que mena a Montjoi. M'havien dit que només s'hi podia arribar per mar, però jo no acabava de creure-m'ho. Vaig provar d'accedir-hi des del camí de ronda que surt de la Pelosa, però vaig haver de desistir víctima del vertigen i de la por d'estimbar-me.

Aquest matí he llogat un caiac i he remat 25 minuts fins atènyer la platja delejada. Quan he posat els peus a la sorra (diminutes pedretes fosques, per a ser més exactes) m'he sentit un Robinson. Un parell de troncs secs afegien la nota salvatge a aquest paradís insòlit. L'aigua és la més transparent que he pogut veure a la Costa Brava. Primer he buscat la sirena.... Nanai. Devia estar submergida o terra endins. Després m'he enfilat i he grimpat per les possibles vies d'ascens fins al camí de ronda, cercant una sortida terrestre. Nanai. Els penya-segats i els despreniments em feien relliscar impedint qualsevol progrés. He gaudit ben bé una hora d'aquest racó inversemblant, gairebé oníric, fins que he vist com una Zodiac provinent d'un iot proper s'anava acostant. Uns avis amb dues nétes han desbaratat l'encís del moment. Llavors, francament empipat, he agafat el caiac i he tocat pirandó tot pensant que la perfecció és la més imperfecta de les quimeres. No ens la mereixem. 

15.7.12

És on sóc més jo


És on sóc més jo
A la Torre de Norfeu
Montjoi a mà dreta
La badia sencera als meus peus

És on sóc més jo
Nedant ben nu a la Llumenera
A l'hora de la posta
Quan les gavines volen sense rumb

És on sóc més jo
Arraulit en els teus braços
Com un nen
Mirant el mar en silenci

14.7.12

5:45

Fa tres mesos que em desperto cada dia a les 5:45 en punt. Obro els ulls, miro els números vermells del rellotge digital de la tauleta i confirmo les xifres: 5:45, ni un minut més ni un minut menys. Llavors, immòbil sobre el llit, paro l'orella. A fora hi ha un silenci aclaparador. Comença a clarejar lentament i, tot d'una, com si estiguessin d'acord, els ocells es posen a cantar. El sol treu el cap ran d'horitzó. La música dels ocells em bressola fins que retorno de nou als braços d'Orfeu. Després dormo fins a les vuit o quarts de nou. És un misteri. 5:45. Doctor, vostè considera que es tracta d'una cosa greu?

12.7.12

Hi ha la nostàlgia


Hi ha la nostàlgia dels dies grisos d'estiu quan el cel és un sostre massa feixuc, l'absència de les lletres, el vol de les gavines, erràtic, imprevisible. Hi ha la nostàlgia i la buidor sostenibles quan, al capdavall, tornem a ser conscients d'aquesta solitud ineluctable (cadascú fa el que pot amb les seves ferides) (pesa tant el passat...). Sempre, què vol dir sempre? Ho saps tu? Hi ha la nostàlgia de la pell remota, el cos fugitiu que s'allunya mar enllà on l'horitzó és una línia perfecta com els records inesborrables dels amants que bevien les hores blaves en copes cristal·lines....

    10.7.12

    Un petó val més que mil poemes

    -Pero en ti no hay dos Glaukas: en eso consiste tu perfección. Como tampoco hay dos seres en un delfín, ni en una gaviota, ni en esta hoja de hiedra que da vueltas en mis dedos. Tú eres simple y enteramente vida; no desdoblada por la contaminación de las ideas, del cerebro, de todo eso que, sin embargo, nos hace humanos. 
    -¿Quieres decir que no soy humana? -sonríe. 
    -Eso es lo incomprensible. Eres, por encima de todo, ¡tan humana! La palabra no te ha contaminado. Eres sólo una y, sin embargo, me comprendes; eres también abismal y, no obstante, amas a Ahram como le amas... Vives como deberíamos vivir. Tú eres la humana; somos nosotros los deformados... ¿cómo lo consigues? 
    José Luis Sampedro, La vieja sirena II, 22

    Si una cosa he après amb els anys és que la felicitat no és possible sense la simplicitat. Tendim a complicar-nos massa la vida. Volem viure massa vides dins la mateixa vida i, per tant, som víctimes de la contradicció. Les causes d'aquesta complicació vital provenen de fora i de dins. Les externes són socials, professionals, familiars, etc. Les internes són sobretot mentals i senti-mentals. La racionalitat i el llenguatge protagonitzen gran part dels nostres embolics, maldecaps i maldecorsEn el context extern, cal simplificar, reduir necessitats i lligams. De portes endins, es tracta de pensar menys i de parlar menys, promovent la sensibilitat i el silenci. És per aquest motiu que la intel·ligència pot convertir-se en el pitjor enemic de la felicitat. Malfieu-vos de les paraules, perquè sovint emmascaren la realitat. Fixeu-vos en els fets. Els fets parlen per si mateixos i mostren la veritat en la seva diàfana simplicitat. Un petó val més que mil poemes

    7.7.12

    Llum i tendresa

    Obro els ulls i et veig
    Somrius i no dius res
    Com si somriure fos la resposta a totes les preguntes
    Anit vam deixar les màscares sobre la tauleta
    Les xifres vermelles del rellotge no s'aturen mai
    Et miro i somric també
    Tot està dit en aquest somriure
    Les màscares poden esperar una estona més
    Encabat et vestiràs i baixaràs a fer feina
    Jo també marxaré
    Ara no cal pensar
    Ara no cal parlar
    Ara tot és perfecte
    Nus i sense màscares, pell a pell
    Somrient com somriuen els estels
    Mentre els ocells eixorden els camps amb la seva piuladissa
    Obro els ulls i et reveig
    Cada matí, novament
    I el somni sembla real
    I el món és ple de llum i de tendresa

    poemes

    2.7.12

    Que l'escriure no ens faci perdre el viure

    Ahir vent i pluja. Temps ben rúfol. D'un dia per l'altre vam passar de suar la cansalada i capbussar-nos en la piscina a quedar-nos llegint arrepapats en el sofà amb una tassa de te calent entre les mans. Avui torna a lluir el sol.

    Em comenten que ja no escric gaire. És cert. Els motius són diversos. Durant molt de temps vaig creure que escriure era més important que viure. Llavors vaig escriure molt, massa, obres del tot prescindibles, blogs que actualitzava diàriament, dietaris interminables on consignava minut a minut les traces de la meva vida insatisfactòria. Quina bogeria, considerar les paraules com a prioritat vital. 

    Ara visc. Viure ha de ser suficient si la vida que vius és plena. Malament rai si volem omplir amb paraules la nostra buidor existencial. La plenitud vital està feta de somriures, mirades, silencis... També de mots, esclar. El temps que dediquem a la mediació verbal és un temps robat a la vida immediata, que és l'única vida real i veritable. És la diferència entre llegir novel.les romàntiques o viure-les. No hi ha color. 

    Viure és més important que escriure o que llegir, tot i que escriure o llegir també són activitats vitals profitoses. Quan les paraules s'interposen, perdem la capacitat de sentir profundament. Les paraules són etiquetes que fan de pantalla entre el que és i el que sentim. La necessitat d'aparaular-ho tot és insana. Si la vida és plena i intensa, les paraules sobren, destorben, i poden resultar ridícules. 

    Estaria justificada l'escriptura com a ressaca de la plenitud vital, però si la plenitud és plena no hi ha ressaques, és a dir, no queda temps buit per a omplir-lo amb paraules. 

    Per això escric tan poc últimament.