27.6.12

Montjoi


En Ferran, a més de la cuina, va saber escollir un dels millors entorns possibles. El vaig felicitar per tot plegat. 

24.6.12

Nit de Sant Joan


Al carnisser li va esclatar la bombona de butà mentre la seva dona es dutxava al pis de dalt. Ella va pensar que era un atemptat terrorista. El terra va tremolar i, tot d'un seguit, els esgarips del seu home van ressonar pel poble com els udols d'un llop malferit. Ella va baixar amb el barnús mig cordat, esfereïda pels crits de dolor del seu home. Almenys és viu, pensava. Què coi ha passat? El que havia passat és que la goma estava caducada i la fuita de gas havia estat prou important perquè, quan el carnisser va encendre el misto, la deflagració fos brutal, tan brutal que li cremar les cames, deixant-li l'entrecuix en un estat lamentable. Per poc no es dessagna. Les ferides eren serioses, sort que l'hospital era a prop. Va trigar tres mesos a recuperar-se. Ara camina mig coix i el seu penis no ha tornat a tenir mai més una erecció. 

Va tancar la carnisseria i va trobar feina a la capital. Es passava tot el dia fora de casa. Ella tenia 40 anys, un fill i moltes ganes de viure. L'accident ho havia capgirat completament tot. El matrimoni es va convertir en una gàbia massa estreta cada cop més plena d'amargor i de retrets. Ell es refugiava en la feina, fumava i bevia sense mesura. Ella somiava. 

Vivíem al mateix carrer. Casa meva era davant la seva, de forma que acostumava a escoltar la fressa dels veïns, les discussions, el renecs. Fins que un dia vaig sentir una altra cosa. Devia ser mig matí, quan els nens són a l'escola i els gats encara somiquen sobre les teulades. Els gemecs provenien de la finestra del dormitori. Vaig suposar que es masturbava. Una dona d'aquesta edat no pot renunciar als plaers carnals sense desenvolupar alguna mena de transtorn psicosomàtic. Era lògic, doncs, que la pobra es consolés amb el coixí o amb qualsevol andròmina que devia guardar amagada al fons d'algun calaix; o simplement amb els dits, que és la tècnica més antiga i barata de donar-se gustet. La suposició se'n va anar en orris tan bon punt vaig escoltar uns sons estranys, uns esbufecs que només podien ser masculins. Vet aquí que la veïna no s'ho feia sola, sinó que compartia el delit amb algú el qual solia ser força escandalós en el moment del clímax orgàsmic. Ella no es quedava pas curta. Com que era estiu, amb els porticons esbatanats, era inevitable sentir-los. Mig poble ja n'estava al cas, o de primera mà o de segona. De vegades els amants cridaven dos o tres cops al dia, multiplicant les sospites i refermant allò que tothom ja sabia. El carnisser va ser l'últim que se'n va assabentar. 

El mascle cridaner era un pagès de mans i peus enormes, un home tosc i endurit per la feina a l'aire lliure entre vinyes i oliveres. La dona l'havia deixat per un altre de més fi, un corredor d'assegurances que duia tot el dia corbata. Sempre m'he preguntat per què les dones ens deixem impressionar pels uniformes, com si les aparences fossin tant importants; i si és així, per què diem llavors que les aparences enganyen? En aquest cas, l'enganyat era el carnisser, que ho va saber pel seu millor amic: Mira, em sap greu, però t'he de dir una cosa... La teva dona et fa el salt amb en Ton de Can Trempat... 

El carnisser va beure tant que, l'endemà, el van trobar mig mort en un barranc dels afores del poble. La dona, en veure que no tornava a casa aquella nit, es va espantar i va donar veus. Els Mossos, amb l'ajuda dels veïns, van rastrejar la zona fins que van localitzar-lo. Que t'has tornat boig, va dir ella, què hi feies de nit per aquests verals? Era la vigília de Sant Joan. 

Hi va haver divorci. La nova parella va poder seguir cridant sense clandestinitats. El carnisser se'n va anar a viure a un altre poble. Es deixa veure poc i els que l'han vist afirmen que està molt desmillorat. 

L'any passat les bales del paller d'en Ton van cremar. Les tenia apilades a la vora del magatzem on guarda el tractor i les eines. Els bombers van estar tota la nit vigilant el foc fins que, hores després, es va extingir sol. Sortosament no va enxampar cap olivera. Les flames van començar pels volts de la mitjanit, quan les fogueres de Sant Joan dels pobles veïns ja havien esdevingut cendra. La policia encara no ha esbrinat la causa d'aquest incendi. Tot apunta que va ser provocat, però no disposen de cap prova acusatòria. La vox populi ho té clar. 

Anit tornaven a cremar fogueres arreu. La d'en Ton no va fallar. Aquest matí encara fumejava. És, de bon tros, la que es veu de més lluny i la que dura més. Com l'any passat, no ha quedat ni una bala sencera. Només cendra i desolació. 

Diuen que el foc ho purifica tot. L'amor és foc; i l'odi també.

23.6.12

Unschuld ist das Kind


-¿Ya me conoces tanto? ¿Por mi pelo? -bromea ella, a gusto ya en la charla.
-Más bien por tus ojos; por su hondura y su color de mar... Pues así es: hay dos Ahram. Todo es dos, ya lo dijo otro filósofo... Siempre somos dos, pero uno es clandestino; la gente tiene miedo de su otro. Aunque Ahram no tiene miedo; yo tampoco, ya me ves. La diferencia es que Ahram separa a sus dos -señala la tapia que aísla la la torre dentro del parque- mientras que yo los junto y los proclamo. Y eso que son más diferentes los míos: un hombre y una mujer. En cambio Ahram...
-Dos hombres, claro. ¡Porque no es mujer el de la torre!
-No, pero tampoco dos hombres... ¿No adivinas?... Vamos mujer, no me decepciones.
  Ella reflexiona, se remonta al origen: aquella tarde en Tanuris, el perro amenazando a Malki...
-¿Un niño? ¿Un hombre y un niño?
-¡Magnífico! Me hubieses defraudado si no lo aciertas... Toma este brazalete. Te lo has ganado.
  Ella se asombra de algo tan inesperado y vacila en tomar la joya. El hombre insiste.
-Si alguien te pregunta a quién se lo has robado mándamelo a mí... Eso es: un niño. El otro Ahram es un niño. Todos apenas nacidos nos vamos haciendo dos: el visible y el escondido. Uno de los niños Ahram creció y se hizo poderoso; el otro no creció... -Sonríe intensa, dulcemente-. ¿Te asombra que te hable así? ¡Si supieras que te conozco desde antes de hoy...!
-Me asombra y no me asombra. Yo también creo conocerte hace tiempo.
-¿Conocerme? ¡Pues ya sabes más que yo! -su voz se hace sarcástica-. Dime, ¿quién soy?
  Ella reflexiona:
-Eres quien, apenas verme, me habla tan a fondo y me hace tratarle igual...
  Ahora es el hombre el que reflexiona.
-Has dejado al filósofo sin respuesta. Si tuviese otro brazalete te lo habrías ganado también. 
José Luis Sampedro, La vieja sirena I, 8  

21.6.12

Àngels i sirenes


Ahora todo es sosiego, Malki dormita en su tapiz y los señores juegan tras la cena, sin  mandarme acostarle, todo ya se relaja, el arpa suena muy suavemente, como brisa en el oído, abajo el susurro de las palmas, las siervas descalzas pisando sobre el mármol, y el rojo del poniente allá hacia Alejandría, exactamente aquel color que me quemó las manos, ¡qué vivo el recuerdo!

José Luis Sampedro, La vieja sirena I, 4
Em prenc un Earl Grey amb mel. Llegeixo sense pausa. Tots els matisos de la feminitat. Tots els replecs i les giragonses de la femella atramuntanada. Inesgotable deu de Yin. Me'n faig creus, al Cap de Creus. Em costa imaginar un escenari millor. Quan la vida supera amb escreix les paraules, el més sensat és callar, emmudir, i deixar que la vida et segueixi sorprenent. Ara ja sé que no necesito morir-me per anar al cel.

19.6.12

19

Cel tapat. Plovisqueja. Xafogor (aquí en diuen estuba). Els ocells no es cansen de piular. Passen els dies i les setmanes i els mesos... Aviat farà un mes que sóc aquí, empeltat d'empordanès. Els somnis es van consumant. Sort que me n'invento de nous. Els àngels em tenen molt consentit. Hi ha àngels pertot. El gall del veí canta a totes hores. La meva droga són els teus petons. Cireres i albercocs.

No hi ha remei
La veritat s'escola entre els dits quan volem atrapar-la
Sempre a l'altra banda dels mots
Mira'm i oblida tots els dubtes
No hi ha remei
No cal que facis tantes preguntes
Viu
Estima't
Sigues tu
No hi ha remei
He vingut a quedar-me
Demà serà millor

15.6.12

Wings


No es pot viure (ni avançar) amb el fre de mà posat

10.6.12

Tendresa infinita

Tanco els ulls i penso en tu, et recordo, t'imagino: et veig somrient, feliç... I m'envaeix una tendresa infinita... tan infinita com les estrelles totes de l'univers... I el dolç vertigen de saber que només sóc jo, veritablement jo, arraulit entre els teus braços.....

    8.6.12

    Nova capçalera


    Feia dies que volia canviar la capçalera del blog. Han passat dues setmanes des de la mudança i ja no tenia gaire sentit mantenir la imatge del llac de Terradets vist des del Sant del Bosc. Aquest matí he tornat a anar al que s'ha convertit en un dels meus llocs predilectes de la zona, la Cova de les Ermites al vessant nord del Cap Norfeu. Hi passa el camí de ronda entre la cala Montjoi i la cala Jòncols. La cova va ser refugi d'eremites, alguna de les quals femenina. He vist una papallona rei (Papilion machaon) sobre un card marià i he aprofitat per a fer-li fotos. La papallona (una de les més grans i més maques del nostre país) ha fet de model sense immutar-se. M'he adonat que entre l'anterior i la nova imatge que encapçala el blog hi ha tres coincidències ben curioses: al fons hi apareix una superfície d'aigua (llac / mar), s'hi interposa una papallona (Issoria lathonia / Papilion machaon) la qual està al cim d'una flor de color lila (espígol / card). La interpretació simbòlica d'això podria ser: aigua = Yin / papallona = ànima / lila = pau, plenitud, saviesa, misticisme, espiritualitat (el lila és el color de Dionís i de l'Emperador del Tarot).

    3.6.12

    No és cap miratge

    Sovint cerquem la seguretat de les coses i dels sentiments. Quina quimera! Res no és segur en aquesta vida, per molt que intentem planificar-ho o controlar-ho. Tenim l'instant, la sensació present, el tacte, la mirada, el to de veu (més que les paraules, que les carrega el diable, etiquetes perveses que perverteixen la realitat), la fragancia, el gust i el regust... Els fets! La resta són hipòtesis. Ben poca cosa tenim. I el que som, si és que som alguna cosa enmig d'aquest estar i anar ple de tràfecs... 

    De què tenim por? Què podríem perdre si ho perdéssim tot? 

    Camines sobre la sorra amb els peus nus, t'allunyes de la gentada i dels edificis, et vas fonent amb les dunes i els tamarius, la brisa t'acarona la cara... Davant la mar, res no sembla important tret de la grandària blava de l'horitzó... No cal aparaular res. No cal fer llistes ni posar notes. No cal comparar. N'hi ha prou amb deixar que la vida llisqui sense estridències. N'hi ha prou amb respirar i saber que tot és perfecte. 

    Ella és al teu costat. Regal dels déus. No és cap miratge.