29.2.12

Ella siempre se despedía

Ella siempre se despedía, desde el primer día, siempre estaba despidiéndose, sus besos eran adioses y sus palabras epitafios, cada encuentro la incertidumbre metida en las entrañas, ¿será o no será el último?, ¿volverá otra vez de nuevo?, todo te lo regalo, llévate lo que quieras, mi cuerpo, mi alma, mi vida entera, aunque no pueda conseguir que me ames debes saber que nadie te amó nunca tanto, vete, márchate, si es eso lo que quieres, da lo mismo, no importa, porque siempre estaremos juntos aunque no lo estemos físicamente, hace vidas que nos buscamos, y ahora que nos hemos encontrado tú eres tan imbécil que no quieres reconocerlo, huye, corre, salta, vuela, vayas donde vayas, hagas lo que hagas, nunca podrás olvidarme...

Ella siempre se despedía, desde el primer día, siempre estaba despidiéndose...

    26.2.12

    Futur incert

    Voldria tenir la clau que obre el pany del teu cor, traspassar el mirall enterbolit dels mots per a poder sentir-te més a prop, trobar el secret del teu somriure, aprendre a caminar al teu costat, somiar junts el mateix somni, mirar de fit a fit l'horitzó sense témer el futur. 

    Voldria ser la guitarra que t'acarona l'ànima les nits sense lluna, quan la solitud és un boira que no et deixa avançar, la llum que enyores, el mar que et bressola, la certesa que et manca per a ser feliç. 

    Tot això voldria ser, i el blau del cel dins els teus ulls.

       

      Dietari de Terradets

      24.2.12

      Vola


        VOLA 

        El món és petit amb les ales esteses 
        Deixa que els teus somnis t'assenyalin el camí 
        L'hivern no dura sempre 
        Tard o d'hora les flors tornen a sortir 
        La vida és un regal en si mateixa 
        Fan falta molt poques coses per a ser feliç 
        Si tens amor, no te'l deixis perdre 
        Sense amor la vida no té sentit 
        Dóna gràcies cada dia perquè el cor et batega
        perquè fa sol o perquè plou
        Dóna gràcies sempre perquè existeix 
        la bellesa, la bondat, la veritat 
        Sigues humil 
        Ajuda els altres a ser millors 
        No demanis res per a tu 
        El Sant ja sap el que necessites 
        El món és petit amb les ales esteses 
        Vola sense por 


        22.2.12

        T-100


        El rierol es desglaça. Les mosques tornen a empudegar. He vist les primeres granotes. Les serps no trigaran a sortir. La natura es deixondeix. Camí de la cascada, he trobat el Josep, 27 anys, fill de Llimiana, pasturant un ramat de 700 ovelles. Hem intercanviat algunes paraules. Detesto els ramats. Rere seu només hi deixen merda...

         
        Que consti que la merda (sobretot la d'ovella) va molt bé per a l'hort, encara que el pobre, després de les glaçades, fa molta pena, ha quedat arrasat i debolit. L'hauré de refer tot de nou.

        Cel ras i vent del nord. El Montsec fa honor al seu nom. La terra s'esquerda, els sembrats no brullen.

        Com era previsible, ella també s'allunya. Sense papallones l'amor és un cadàver que, per molt que el maquillis, acaba tufejant. Res no justifica l'avorriment. Tenim tot el dret del món a sentir-nos vius. Avui la solitud em pesa més. I la tristor. Punt i a part.

        "Nos enfrentamos a una tremenda crisis, una crisis que los políticos nunca podrán resolver porque están programados para pensar de cierta manera. Tampoco los científicos pueden comprender y resolver esa crisis, ni el mundo de los negocios, el mundo del dinero. El momento decisivo, la decisión inteligente, el reto, no está en la política, en la religión o en el mundo científico, está en nuestra consciencia. Uno debe comprender la consciencia de la humanidad, esa consciencia que nos ha llevado a esta situación." ~Krishnamurti
        Desenganyeu-vos: d'aquesta crisi no en sortirem, ans al contrari, el Sistema necessita les crisis i les guerres (o sigui, la destrucció) per a perpetuar-se. És així de pervers. La Dictadura Financera Mundial s'imposa per la força trepitjant la democràcia i els drets humans: If you want a picture of the future, imagine a boot stamping on a human face — forever.  [Recomano en aquest sentit la lectura atenta de Teoria i pràctica del col·lectivisme oligàrquic, un llibre amagat dins el llibre 1984 d'Orwell, obra imprescindible per a entendre el que està passant]. La propera guerra és imminent. I vet aquí que l'artífex serà un Premi Nobel de la Pau! Així de pervers. Per si no en teníem prou amb la Fallida i la inevitable Revolta Social. La Mediterrània esdevindrà una zona molt insegura. Pinten bastos i el més prudent serà emigrar. 

        El 21-12-2012 m'enxamparà molt lluny d'aquí, gairebé a les antípodes. Resten 300 dies per endavant. No val a badar. Alguns escèptics diran allò de se atormenta una vecina, foc d'encenalls. Feu conyeta, feu. El nivell de consciència no s'improvisa d'un dia per l'altre. Cal conèixer-se un mateix i avançar en allò essencial per tal d'enfilar el camí de retorn a casa, no pas una casa física, sinó l'origen de tot plegat. Ja fa temps que em preparo. Terradets ha estat un bon camp de proves.


        Segons Schopenhauer, Das Schicksal mischt die Karte, wir spielen (el destí remena les cartes i nosaltres juguem). Vaig arribar empès pel 8 de copes i me n'aniré empès pel 8 d'ors. Vuit mesos d'aprenentatge concentrat en el treball interior. L'home espiritual està preparat per a emprendre el vol. Hem de ser útils als altres. Les paraules no són res sense els actes. La Nova Era exigeix absoluta dedicació.


        20.2.12

        T-99

        La Sèrie T s'acaba. Aquest és el penúltim post. Tot s'acaba en aquesta vida. Com l'amor, aquest desgavell d'endorfines i emocions que comença amb papallones a l'estómac i acaba amb mil excuses per a no estar junts. Hi ha capsigranys que posen la passió per davant de la companyia. És una opció. El perill de sobrevalorar la passió és que pots quedar-te més sol que la una. Potser, al capdavall, es tracta d'això. Que jo sàpiga, no fabriquen taüts de dues places.

        La Sèrie T fineix perquè tampoc no cal allargar-la més. L'experiment ha durat gairebé 9 mesos. Ha estat una mena d'auto-gestació. Què n'ha sortit? Diverses conclusions. La vida eremítica té el seu punt. Tothom hauria d'estar una temporada allunyat del ramat, far from the madding crowd. El que Terradets li ha proporcionat és quelcom bastant indefinible. Ha pogut comprovar, per exemple, que es pot viure amb simplicitat, en contacte directe amb allò elemental; i que el mite de la sociabilitat humana no s'aguanta per enlloc (o més ben dit: l'únic que l'aguanta és la por).

        La Sèrie T ha sigut la destil·lació literària d'aquest procés. Un dietari escrit en tercera persona. Perquè el dietarisme és el gènere més noble i autèntic que existeix, el més natural. Perquè la tercera persona ens exonera de la pesantor narcisista, objectivant el protagonista, distanciant-nos d'ell. Això significa que "ell" ha estat un altra màscara, un personatge que no s'identifica necessàriament amb el narrador que escriu aquests mots. Per sort! Així el narrador pot tocar el dos sense problemes, esmunyir-se i revestir-se amb una altra màscara. Un es cansa de fer sempre el mateix paperot. Putes addiccions.

        La Sèrie T ha sigut una altra etapa dins el seguit d'etapes que conformen l'existència humana. No em pregunteu què vindrà ara. Keine Ahnung! Aquí rau la gràcia. Els escriptors no sabem què escriurem l'endemà d'acabar una obra, de vegades ni tan sols sabem què escriurem a la propera línia. Alguns escriptors procurem escriure coses completament diferents, no repetir-nos mai. Viure i escriure són el mateix.

        La Sèrie T podria durar i durar com les piles Duracel®, però no vull abusar de la vostra paciència. Ja sé que em deixaré en el tinter l'estació més formosa i florida. Què hi farem! Aquesta me la guardo per a mi, apa. Reconec que tancar el cicle d'un any sencer hagués estat més rodó. Doncs no. He decidit que no. I aquí mano jo fins que no es demostri el contrari. Deixeu-me exercir la meva ridícula llibertat en un dels pocs àmbits on encara se'm permet de ser lliure. A aquestes altures de la pel·lícula, ja deveu ser conscients que la majoria de coses no les decidim nosaltres, oi? I no parlo només de la política econòmica o del preu dels carburants.

        La Sèrie T podria ben bé ser un avortament, un esguerro d'allò més inútil, tot i que amb vuit mesos els fetus acostumen a ser viables. Comptat i debatut, és el que m'ha sortit, el que m'ha brollat, dia rere dia, de la punta dels dits percudint contra les tecles negres amb lletres blanques d'aquest Toshiba atrotinat. Ho deixo aquí. He fet la feina. Viure no és fàcil. Escriure tampoc. Fer veure que vius el que volies viure i que escrius el que volies escriure és la cosa més complicada del món. Mai no acabes d'estar segur si això era el que havies somiat o això és un altre malson del qual necessites desempallegar-te el més aviat possible per a poder sentir-te tu mateix un altre cop. Quan els somnis es fan realitat és urgentíssim posar-se a crear somnis nous si no volem quedar atrapats dins la nostra pròpia ombra, com els amors sense passió o les màscares rovellades o les papallones dissecades o els ermitans que han oblidat les oracions. Això no. Això mai. Crear i somiar són innegociables. Com viure i escriure. La resta collonades.
           

        15.2.12

        T-98


        A les guerres, són els covards els que sobreviuen, els emboscats que defugen la batalla perquè consideren que cap bandera ni cap pàtria mereix una sola gota de sang. El cementiri està ple de valents que patien deliris de grandesa. La major heroïcitat és llevar-se d'hora, anar a treballar, pujar una família i aprendre a gaudir de l'avorriment. 
        Pessoa deia que sense la bogeria l'ésser humà només és un animal sa, un cadàver ajornat que procrea. No costa gens trobar excuses per a dimitir de la llibertat. Desertar (com la mateixa paraula indica) significa endinsar-se en el desert, enfrontar-se a la incomprensió aliena, assumir que el camí de la individuació està fet d'incertesa i solitud. Clar que és més segur romandre arrecerat per la inconsistència quotidiana, víctima de la por al desconegut. Clar que és més segur conformar-se amb les llaminadures que ens ofereixen els aparadors per on transita el ramat, esperant que les circumstàncies "decideixin" per nosaltres. Clar.

        Però després no demanis que els miralls et retornin la teva veritable imatge. No demanis èxtasis i clarividències, perquè la lluna no escolta els udols dels cadàvers ajornats, momificats en la penombra dels dubtes interminables.

        Tot això rumiava ell al caire de l'estimball per on s'escola la cascada. El sol desglaçava els caramells. La seva pell ressuscitava amb el caliu vingut del cel. S'hi ha estat dues hores. Un rau-rau a la panxa l'ha advertit que era l'hora de dinar. 

        13.2.12

        T-97

        De vegades trontolla. De vegades no sap què vol ni sap què sent. Com va escriure una poetessa amiga: 
        En mí hay una incompatibilidad entre lo que quiero y lo que realmente siento. Entre vivir y compartir un amor y ser la tierna huraña que busca su escondite y su silencio. Me traiciona mi sentir.
        Aquesta és la qüestió. La vella dicotomia hegeliano-sartreana entre el ser-per-a-si (individu) i el ser-per-als-altres (societat), entre la independència-soledat i la dependència-solidària.

        Llibertat i amor són incompatibles? Ell porta molts anys fent-se aquesta pregunta. Fent-se-la i patint-la. Pessoa deia que estimar és cansar-se d'estar sol, trair-nos a nosaltres mateixos: A solidão desola-me; a companhia oprime-me... Pessoa és un mal conseller en assumptes del cor. El seu virus s'encomana.
         Meu coração é um almirante louco que abandonou a profissão do mar
        El cas és que no hi ha solució possible. Hem d'acostumar-nos a viure fent equilibris sobre la corda fluixa d'aquesta dialèctica, un estira-i-arronsa entre l'egoisme i l'empatia. De vegades cal escollir, decidir-se, jugar-se-la, a risc d'espifiar-la.

        Vogelfrei (un dels seus alter ego) renega així:
        Puto Pessoa. Putas mariposas en el estómago. Putos sentimientos. Puta libertad mitificada. SIN AMOR NO VALE LA PENA VIVIR PORQUE NADA TIENE SENTIDO.
        Per això trontolla. Perquè no sap a què atenir-se. Perquè mai no està segur de si ha encertat o no, de si està en el bon camí o cal fer un cop de volant. N'ha fet tants en aquesta vida, que ja no vindrà d'un altre.

        Demà tot pot ser diferent o continuar més o menys igual. No és el destí, sinó el flux de les circumstàncies el que determina la seva trajectòria erràtica. Un electró excèntric. Massa poca llum per a tantes ombres. No té conviccions absolutes i les seves conclusions mai no són definitives. Per tant, sempre hi ha alternatives plausibles enmig de la inversemblança de tot plegat.
        No puedo volver a creer en la primavera sin tocarla. Donde hubo frutos habrá flores, donde cenizas llamas, donde lágrimas presagios. Y el aire tan limpio y tan diáfano.
        Si més no, preguem perquè la seva esperança no es glaci com la cascada del Barcedana...

        11.2.12

        T-96


        Aquest matí ha recollit dos joves polonesos que feien autoestop a la carretera. S'estaven davant l'alberg de l'estació de Cellers-Llimiana amb un cartell que hi posava "Tremp". Són escaladors. Fa una setmana que s'enfilen per les parets del Congost (la de les Bruixes, la Roca Regina...). Té mèrit, amb el fred que fot. Li han dit que al seu país ara estan a 20 graus sota zero. Parlaven un anglès prou correcte.

        La zona d'escalada de Terradets té anomenada mundial. A banda dels grimpaires, per aquí es deixen caure també molts geòlegs. L'altre dia a l'Hostal del Llac hi havia un autocar ple d'universitaris alemanys. A Tremp estan construint un centre de l'Institut Geològic de Catalunya. Escalada, geologia, paleontologia, excursionisme, flora, fauna... El Pallars Jussà dóna molt de si.

        Quan veu algú fent autoestop sol aturar-se. Encara que no sigui il·legal, la gent té por de fer-ne o de pujar desconeguts al seu cotxe. És una llàstima, perquè l'experiència acostuma a ser interessant i enriquidora. No m'estranyaria gens que amb la crisi augmentin els hitchhikers.

        Recorda que conduint per la Patagònia xilena sovint trobava persones plantades al bell mig de la carretera (gairebé sempre sense asfaltar), amb els braços enlaire, demanant a crits que els agafés. Resulta que per aquells verals amb prou feines passa un autobús diari, a una hora incerta, si és que passa. El preu del boleto és inassumible per a la majoria. El rècord va ser un dia que va pujar 13 autoestopistes. No tots alhora, clar. Les converses, el tarannà humil i agraït d'aquella gent (molts eren maputxes), són coses que no oblidarà mai.       


        7.2.12

        T-95

        Per a l'hinduisme existeixen quatre etapes a la vida (Ashrama):
        1. Brahmacharya (vida d'estudiant)
        2. Grihastha (vida familiar i professional)
        3. Vanaprastha (vida d'eremita-pelegrí)
        4. Sannyasa (vida de vagabund)
        La duració de cada etapa és aproximadament de 25 anys. La primera és l'aprenentatge, la segona el servei a la societat, la tercera l'allunyament del món, la quarta el renunciament total.

        D'acord amb aquesta classificació, ell es trobaria ara a les beceroles del tercer estadi. Un cop acomplides les obligacions familiars i laborals, va abandonar la vida urbana i social per a retirar-se al bosc (vana-pra-stha significa això: estar-se al bosc), on practica l'austeritat i la meditació, desprenent-se de les passions i dels desitjos materials, preparant-se per a l'última etapa. Es tracta, per tant, d'una transició entre la vida material i l'espiritual.


        El més curiós són les coincidències entre el Vanaprastha i l'Ermità del Tarot. No oblidem que la carta que el va empènyer fins a Terradets va ser el vuit de copes. Aviat farà vuit mesos que va deixar enrere la ciutat, va travessar el congost i es va instal·lar en el bosquet de roures davant el llac, mirant al nord. Des d'aleshores viu apartat i, com aquell filòsof cínic anomenat Diògenes, cerca la veritat.

         वनप्रस्थ

        6.2.12

        T-94


        Hi ha dues frases que solen repetir aquells que el visiten: "Jo no podria viure aquí" i "¿No et sents massa sol?". Ell acostuma a respondre: "He viscut a diverses ciutats i he conviscut amb altres persones... Cada situació té els seus avantatges i inconvenients, depèn del moment vital en el qual et trobis, però ara mateix no canviaria això per res".  Tot i així, és conscient que Terradets té data de caducitat.  

        Ha caigut neu a tot arreu menys aquí. El sud del Pallars és un oasi enmig de Catalunya, un terroritori amb un microclima singular. La serralada del Montsec fa de barrera natural. 

        Avui el vent bufa amb força. Llueix el sol. La visibilitat és perfecta. Diuen que febrer és el mes més dur. Sembla que ell s'ha aclimatat. On podria viure després de fer-ho aquí? Incògnita. Potser no es tracta de canviar de lloc, sinó d'aprofundir en la no-permanència (Anitya), en la vacuïtat de les aparences, en la fugacitat de l'existència. Són les darreres paraules de Buda: "Totes les coses condicionades són transitòries". No aferrar-se per a deixar de patir. Aquest és el camí de l'alliberament i de la pau. Saber acomiadar-se amb elegància.  

        3.2.12

        T-93


        De vegades baixa a la ciutat. Per a un mussol no és fàcil trobar excuses que l'empenyin cap a la vida social. Una d'aquestes excuses és la poesia. Fa un parell d'anys va conèixer els Adictos al verso, una colla d'aficionats que s'apleguen per a recitar els seus poemes en el pub Smiling Jack. Té mèrit escriure poesia en aquest món cada cop més impossible. El poeta és una illa que sura enmig de l'oceà. Quan totes les coses sotsobren, ens queden les paraules-salvavides. 


        El vent bufa amb força. La temperatura és freda, però sense arribar a les hiperbòliques previsions amb les quals ens ha alarmat la histèria mediàtica. Que nevi una mica i estiguem sota zero és quelcom absolutament normal al mes de febrer. Aquest protagonisme del temps resulta molt sospitós. Hi ha altres notícies més alarmants que passen desapercebudes. Per exemple l'atur, que no para de créixer; o la impunitat dels polítics i dels banquers, els quals han arruïnat el país amb la seva pèssima gestió (ells en són els responsables i ells ho han de pagar, no nosaltres); o la dubtosa eficàcia de la justícia (que està demostrat que no és igual per a tothom); etcètera... 

        Mentre parlem de l'oratge i del futbol, mentre ens resignem a ser subjectes passius d'uns esdeveniments que se'ns escapen, alguns espavilats continuen jugant a la ruleta russa amb el nostre futur i el dels nostres fills. ¿A què es dediquen els més de 5 milions d'aturats, què pensen fer, per què no reaccionen d'una puta vegada? ¿O és que encara no hi ha motius suficients per a la revolta? ¿Què se n'ha fet dels "indignats"?

        Ell s'ho pregunta cada dia. Potser ha arribat l'hora de la veritat.