31.12.11

T-79

L'últim dia de l'any. A les sis del vespre encara s'hi veu. Les toves de la terrassa estan completament blanques, glaçades, perquè no hi toca el sol. Ell reflexiona amb calma. Des de mitjans de juny el llac de Terradets ha sigut el seu mirall habitual. L'estiu deliciós, la tardor entranyable, la duresa de l'hivern, el somni primaveral. Què ens portarà el 2012? Té bones vibracions. Quins propòsits? (fa anys que no fuma, ha après molt anglès). Salut, no deure res a ningú, viure amb poca cosa, viatjar, escriure, enriquir-se amb noves experiències. Com deia fa justament un any: El món és petit amb les ales esteses. Demà farà 8 anys que blogueja. Una eternitat. Els millors desitjos per als que passeu per aquí a tafanejar. Bona entrada d'any. 

28.12.11

T-78

Ser súbdit d'un estat que té com a icones mediàtiques la Belén Esteban i el Kiko Rivera, un estat que manté una monarquia parasitària que ens costa 60 milions d'euros anuals, et fan venir ganes d'exiliar-te. No és el glamour que desprenen l'ex del torero i el fill de la tonadillera, ni el tuf de romanalla medieval i antidemocràtica que envolta la prosàpia borbònica, sinó el denominador comú que caracteritza aquesta reconsagrada pell de brau; terra de picaresca, mística, inquisitorial. Si no fem res, en som còmplices. Ens hauríem d'avergonyir de pertànyer a un estat tan cutre i cazurro. Espanya no mereix ser salvada, i menys amb els calés dels catalans. Esperem que no la rescatin i se'n vagi a fer punyetes aviat. Una bona manera d'exiliar-se seria la independència política de Catalunya, però per tal d'aconseguir-la caldria posar d'acord moltes persones. Complicat. L'única independència plausible és la individual. Agafar el portant. Hi ha exilis interiors i exilis exteriors. Ell és partidari dels dos alhora. No n'hi ha prou amb ficar terra o aigua pel mig, sinó que cal desvincular-se íntimament d'allò que ens reté i no ens deixa avançar. 

27.12.11

T-77

Els canelons de sa mare l'ajuden a enfilar la recta final de l'any. Ha tornat a comprovar que els dinars familiars són força depriments. Massa menjar, massa alcohol, massa comèdia. Aquestes agrupacions de persones anomenades famílies, tot i tenir un origen natural, acaben resultant d'allò més artificials, sobretot a mesura que s'hi afegeixen membres forans. La seva, cada cop més nombrosa, no és cap excepció. A l'aplec d'ahir només hi faltaven una germana que viu a Ginebra i un nebot que està estudiant a Sant Francisco. Últimament estan molt internacionals. Hom suposa que la vida hauria de ser un camí de progressiva emancipació, però la família acostuma a frenar aquesta quimera. Les dependències interpersonals es van multiplicant fins a l'extrem de convertir-se en una xarxa que t'atrapa cada vegada més. Hom suposa que caldria allunyar-se de la tribu, trencar els lligams amb el clan, lluitar per l'autosuficiència, ser tu mateix. El ramat se'n malfia, d'aquells que defugen el gregarisme. La independència individual és vista com un atemptat contra el grup. Ell ja fa temps que va tirar pel dret en aquest sentit. Sap que, en el fons, no és res més que una simple baula entre sa mare i sa filla. La resta no compta gaire. Els canelons, com sempre, boníssims.

23.12.11

T-76

La boira no s'ha aixecat en tot el dia. El termòmetre tampoc. Amb prou feines ha arribat als 2 graus sobre zero. La gent caminava encongida pels carrers de Tremp. La majoria de converses coincidien: "Hòstia, quin fred que fot!", "No sembla que demà passat sigui Nadal", "Avui és el dia de la salut, ja que no ens ha tocat la loteria". A ell no li agrada el fred ni el Nadal. Si pogués estaria prenent el sol a qualsevol platja de l'hemisferi sud. La salut, en canvi, bé. Ha recollit els resultats de les anàlisis que es va fer la setmana passada i està molt content perquè, en quatre mesos, ha aconseguit reduir a la meitat el nivell de triglicèrids i ha augmentat el colesterol HDL (el bo). I sense medicació. Com s'ho ha fet? Vivint a l'entorn on viu, rebaixant uns quilos de pes, exercici i, sobretot, dieta, en especial dues culleradetes de lecitina de soia i un Danacol cada dia. Funcionen! Per tant, s'han produït canvis metabòlics importants d'ençà que viu a Terradets. Com que és hipocondríac de mena, aquesta notícia l'ha posat de bon humor. La bombona de butà ja fa 10 dies que dura. Demà comencen els àpats familiars. Caldrà armar-se de paciència. Intueix que el 2012 serà un bon any... 

20.12.11

T-75



Passes glaçades de desembre, riu amunt, cap a la gola del llop que dorm sota les pedres. Passes glaçades, esquerpes oliveres que, gasives, s'empassen el propi fruit. Li fan mal tots els tendrums. Quina basarda els roures pelats i les nits sense lluna. Quina basarda la neu altívola que s'acosta a pas de bou. Mallerengues i pit-roigs li recorden que encara hi ha vida. Passes glaçades de desembre, bosc endins, on els senglars es fonen amb la boira, amiga del silenci, senyera del destí. 

19.12.11

T-74


La nit passada va gebrar i aquesta ha glaçat. La mànega del jardí està completament gelada i les faves, que eren les plantes de l'hort que més s'havien fet, han aparegut collvinclades. La neu és cada vegada més a prop. Tenim l'hivern aquí. A partir d'ara haurà de deixar una aixeta oberta a totes hores si no vol trobar-se les canonades amb el seu contingut en estat sòlid. Les mallerengues i els pit-roigs voletegen per la terrasa. Els posa llavors de lli i molles de pa sobre la lleixa. No duren gaire. Està molt satisfet amb l'estufa de butà. Ha enganxat Tesamoll® a la finestra de la cuina i a la del dormitori.

Ahir va estar-se tot el dia fent i refent l'obra que es porta entre mans. Em penso que, per fi, ha encertat amb l'estructura. Com sempre, la qüestió més envitricollada és discernir el que és ficció i el que és realitat. Aquest és un debat que a ell no li fa perdre la son. A més, arriba un moment que ni ell mateix és capaç de distingir una cosa de l'altra. Per a curar-se en salut, ha afegit a la darrera pàgina el següent avís: "Aquesta és una obra de ficció. Qualsevol semblança dels personatges, dels llocs i dels fets amb la realitat és pura coincidència". Els escriptors són com els alambins, destil·len les experiències, les purifiquen, les subtilitzen, les tornen volàtils i, finalment, les condensen en forma de text. Els bons textos, com els bons destil·lats, embriaguen sense emborratxar.

18.12.11

T-73

Que governen els bancs és una evidència tan aclaparadora que, a hores d'ara, ni un nen de cinc anys gosaria discutir-ho. Els polítics són empleats dels banquers, titelles que gesticulen fent veure que decideixen alguna cosa. Com sempre, els ciutadans (cada dia amb menys pa i més circ) som els que hem d'acabar pagant els plats trencats. Com hem arribat fins aquí? A través de l'endeutament generalitzat. El deute és la forma que tenen d'esclavitzar-nos de per vida. Així l'oligarquia financera segueix engreixant-se muyint-nos fins a l'extenuació. El que anomenen "tecnòcrates" no són res més que buròcrates al servei de la dictadura financera mundial. On està la sobirania del poble? Per què s'han de rescatar unes entitats privades que han estat mal gestionades? Per què quatre "tecnòcrates" han de decidir el nostre futur? El model a seguir per a sortir d'aquest atzucac és Islàndia.




Els que tenen estalvis al banc estan, lògicament, molt preocupats. Ell, en canvi, s'entreté mirant la lletra amb la qual comença el codi dels pocs bitllets d'euro que passen per les seves mans. Si davant dels números hi ha X, U, P, N i Z rai. El problema són els que porten V, Y, T, M i S. Resulta inquietant pensar que, com sostenen alguns, aviat aquestes lletres faran canviar el valor real dels bitllets.

Les darreres eleccions no va votar. Les properes tampoc ho farà. Sempre li ha fet fàstic entrar als bancs perquè fan més pudor que les peixateries. És el que té la corrupció, que al final tot fa olor de podrit.

Mentrestant somia dues coses: prescindir dels diners i viatjar a Islàndia...  

17.12.11

T-72

El vent escampa les fulles seques dels roures esbandint cada cop més la limpidesa dels estels. 

Arrepapat al sofà d'orelles llegeix la pàgina 327, la darrera de la novel·la. La narració conjuga un llenguatge arcaic (sovint macarrònic) amb una trama força divertida. Ventura Mir és un misantrop, ara en diríem un sociòpata. Segons ell, la resta de la humanitat és purrialla pestilent. N'està tan decebut que per això se n'allunya. És el que té ser llarg de gambals. No cal que els altres t'entenguin, n'hi ha prou amb què et respectin. 

Aquest matí ha tornat al bosc i, en una hora i mitja, sense escarrassar-se gaire, ha plegat un parell de quilos de rovellons i un de fredolics. Els més petits han acabat en uns pots de vidre adobats amb vinagreta, all, llorer, romaní, orenga i pebre. 

16.12.11

T-71


Fa dos dies que està llegint amb fruïcio El salvatge dels Pirineus de Pep Coll, un autor de la comarca nascut a Pessonada. Ja ha arribat a la pàgina 175. De seguida es va sentir identificat amb Ventura Mir, l'entranyable protagonista que, trastocat pels llibres, ho deixa tot i se'n va a viure aïllat dalt d'un feixanc.

La novel·la li recorda una mica El baró rampant d'Italo Calvino, que un dia va pujar als arbres i ja no va tornar a baixar. És la vella història de l'assilvestrat (cimarrón, feral, runaway, maroon, vogelfrei) que, pels motius que siguin, decideix fugir de la societat per tal de viure lliurement, com van fer els anacoretes, els ermitans, Thoreau, Unabomber, et tutti quanti.

Primer cal prendre consciència de l'esclavatge al qual estem sotmesos i, després, fer mans i mànigues per escapar. No és gens fàcil. Com a mínim et diran boig. Seguint la inspiració romantico-roussoniana, el retorn a la wilderness implica un trencament amb el sistema establert (on el que predomina és la corrupció), tot recuperant la innocència edènica del bon salvatge. Vam ser expulsats del paradís, però l'enyorança d'aquest paradís no ens abandona mai.

A la pàgina 63 el mossèn del poble ho expressa molt bé:
No confiïs que baixi pel seu compte. Com més temps passi allà dalt, pitjor. Es tornarà fer, igual que les cabres que se separen del ramat s'assalvatgen. Has vist mai que una cabra assalvatjada torni voluntàriament al corral?
Ell ja porta sis mesos assilvestrat a la casa de Terradets i amenaça amb continuar. Cada cop que baixa a la ciutat se sent més estranger i més estrany. Potser sí, que s'està tornant un "salvatge". ¿Té raó el rector quan diu que no hi ha marxa enrere?

13.12.11

T-70

Avui ha estrenat una estufa catalítica de butano Orbegozo H41. Com ja havia previst, el menjador de 30 metres quadrats, sense portes i amb un gran finestral, requereix una altra font de calor a més del foc a terra. El butano surt prou barat en comparació a l'electricitat. La càrrega d'una bombona costa 15,10 euros. Veurem quants dies dura. Amb aquesta mena d'estufes s'escalfaven les nostres àvies i les nostres mares. A la distribuïdora Repsol li han dit que, amb la crisi, està augmentant el consum de butano. La gent torna a les coses d'abans. L'ha engegat i, en pocs minuts, la temperatura ha assolit els 20 graus.

El teacher d'anglès li ha preguntat si encara hi ha rovellons. Ell ha respost que no ho sap. L'última vegada que va entrar al bosc va ser divendres passat. De fet, va faltar a classe perquè n'estava plegant. És probable que encara en quedin, tot i que les temperatures són cada cop més baixes. Fredolics segur que sí.

Ahir va renovar el contracte de lloguer. En principi, si no passa res, el 2012 continuarà a Terradets.

11.12.11

T-69


Aquest matí la boira era tan espessa que ha agafat el cotxe i s'ha enfilat carretera de Llimiana amunt buscant el sol amb ànsia. Ha hagut de fer 5 km de corbes per a deixar enrere el mar de boira. Abans d'arribar a Llimiana s'ha desviat cap a la dreta per la carretera que mena a l'Hostal Roig. Passats Sant Cristòfol i Sant Martí, s'ha aturat al poble de Mata-solana, situat a la capçalera del barranc de Barcedana, a 1.000 metres d'altitud. Li ha cridat l'atenció un cartell de fusta escrit a mà el qual indicava que aquell llogaret només tenia 6 habitants. També s'ha fixat en unes plaques solars i en una sèrie de pedres escampades per terra que estaven pintades amb colors vius.


La petita capella feia pena de veure. El sostre tenia una escletxa enorme i estava completament descurada. Damunt l'altar hi havia tres imatges: Sant Roc, Sant Antoni Abad i Sant Sebastià. El primer vestia els hàbits de pelegrí amb petxines sobre la capa; com de costum, mostrava una ferida a la cama esquerra i als seus peus hi tenia un gos. El segon sant anava acompanyat d'un porquet i lluïa una Tau al bell mig del pit. El tercer tenia el cos ple de ferides, però no hi havia cap fletxa per enlloc. En el minúscul cementiri del costat l'han sorprès els ossets de peluix sobre les tombes...


Mentre observava tot això ha aparegut una gossa que bordava amenaçadora. No s'ha posat nerviós. Li ha parlat amb dolçor i la bèstia ha fet mutis. Al darrere venia l'amo, el Juan, que fa disset anys que viu aquí. Abans havia estat fotògraf d'El Periódico de Catalunya. Ell i el Lluís van trobar aquest poble quan estava gairebé en ruïnes i l'han anat rehabilitant a poc a poc. El Juan li ha ensenyat casa seva, plena de fotografies, i li ha presentat tres habitants més: L'Andy, la Paloma (companya de l'Andy) i un capità de vaixell anomenat Berto. L'Andy va néixer a Bristol, va treballar molts anys a Basilea, gaudeix d'una pensió suïssa i, a banda de saber molta física, és un consumat tarotista, encara que ell, amb el seu defectuós castellà, s'estima més dir que és albañil y fontanero. És el responsable de les pedres pintades que guarneixen el poble i del divertit cementiri. Un personatge molt peculiar amb el qual ha estat enraonant una bona estona. La Paloma li ha ofert un cafè i també ha participat a la conversa. La parella té llogada una de les cases del Juan, igual que el Berto.


Ja coneixia quatre persones del poble. Com que estava interessat en la Casa Tarré, que es troba just al davant de la capella, el propietari de la qual és en Lluís, l'ha telefonat. Viu a Pessonada i han quedat que estaria allà dintre d'una hora. Mentrestant ha conegut el cinquè habitant del poble, el Javi, un noi de Barcelona que està arreglant la casa d'un amic seu que es diu Rafa. Quan el Lluís ha arribat li ha ensenyat la Casa Tarré i també la Casa Enrico, a més del mirador, que era l'antiga quadra i que ara disposa d'unes grans vidrieres que miren al sud. Si alguna cosa té aquesta aldea és sol, fins i tot al seu nom: Mata-solana. Aquí no ha arribat encara l'electricitat, per això ha calgut instal·lar plaques amb acumuladors d'energia solar i disposar de grups electrògens dièsel per si de cas. Sis persones perdudes al mig del no-res, entre Vilanova de Meià i Tremp, que es troba a mitja hora de cotxe.

10.12.11

T-68

Pleniluni. Foc encès. La impressora vomita folis plens de paraules. La gent compra loteria i ell es presenta a premis literaris. Si fa no fa, es tracta de gestionar les il·lusions. L'únic escriptor fracassat és el que deixa d'escriure. Avui engegarà la tele i mirarà el partit de futbol. Un Madrid-Barça sempre resulta morbós. Les llums grogues de l'Hostal del Llac són com un far enmig de la tenebra. Només quan la boira les esborra se sent perdut de veritat. La sensació de pèrdua també la sent en la pregonesa del bosc. Sap que, abans o després, retrobarà el camí, però mentre dura l'esgarriament un pessigolleig indescriptible li rosega les entranyes. Sentir-se perdut és una experiència límit que restitueix la confiança en la brúixola interior. Els que volen trobar-se a si mateixos no saben a què s'exposen. A més, només pots trobar-te si prèviament t'has perdut. El que cal, doncs, és perdre's una vegada i una altra, si pot ser una estona cada dia. Com més perdut estiguis, més a prop estaràs de la teva veritable essència. Som allò que no som. Ens apuntalen les ombres. No hi ha música sense silencis ni llum sense foscors. Pleniluni.

9.12.11

T-67

Matí al bosc cercant rovellons. La combinació d'humitat i fred ha resultat fatídica per a les seves mans les quals han acabat completament engelabrides. Encara que sembli mentida, segueixen sortint bolets sota els boixos, però no compensa patir tant per a omplir mitja cistella. Enguany n'ha menjat i n'ha regalat a balquena, compartint el seu secret amb algunes persones properes que també han gaudit plegant-ne. Avui dóna per enllestida la temporada boletaire.

Mentre s'escalden els espinacs que soparà, obre l'arxiu on té guardada la novel·la que va començar a escriure aquest estiu. Canvia tots els noms dels personatges i dels pobles que hi apareixen. Sospesa la possibilitat de donar un gir inesperat a l'argument. No hi ha cap pressa. Té tot l'hivern per endavant. Sens dubte es tracta d'una obra de cocció lenta, res a veure amb les obres que havia perpetrat anteriorment.

Ella està passant una mala època. Intenta recolzar-la, animar-la, sostenir-la enmig de la tempesta. És forta i se'n sortirà. La proximitat física ha servit per afermar la seva relació. Saben que es tenen l'un a l'altre.

8.12.11

T-66

Mai no ha tingut una seguretat del 100% a l'hora de prendre les decisions que ha pres a la vida algunes de les quals han resultat d'allò més transcendentals. No és que sigui un cagadubtes, sinó que acostuma a cavil·lar massa, sempre escalfant-se el cap fins que li surt fum per les orelles. No debades va ser professor de filosofia durant vint anys. Ara el tenalla el dubte sobre la renovació del contracte de lloguer. La setmana vinent l'hauria de signar. La mestressa li ha apujat el preu i ell, després de sis mesos, no acaba de veure clar si val la pena pagar més per continuar l'aventura de Terradets. Una cosa sí, que està ben clara: aquesta casa és ideal per a l'estiu (diguem que d'abril a octubre), però no és gaire recomanable per als mesos freds en els quals no hi toca el sol ni per mal de morir. La boira és un altre handicap, i el sistema de calefacció amb llenya no l'acaba de convèncer. Una casa vella i força imperfecta. Va estar a punt de llogar-ne una davant el mar, tanmateix "el destí" el va empènyer cap a la muntanya. En teoria, aquesta nova ubicació havia de convertir-se en una font d'inspiració literària. El balanç en aquest sentit és una novel·la que es va aturar en assolir les 88 pàgines i ara dorm al calaix, 66 textos ciberdietarístics i un poemari que invoca el silenci. L'hivern s'atansa. Ell sap que les primaveres sempre són esclatadores des del punt de vista creatiu. Somia el dia en què el sol torni a bleir les toves de la terrassa.

7.12.11

T-65

Hi ha moments en els quals es posa nostàlgic. Recorda aquells anys de vedetisme intel·lectual on vivia a l'aparador com un peix dins la peixera. Internet era el Far West que calia conquistar. Fins i tot va posar nom a les noves terres tot compartint empreses dignes dels millors pioneers. Després van passar coses que van afectar les estructures fonamentals de la seva existència. Va viatjar molt lluny i, aprofundint en si mateix, es va retirar del brogit mundà per a emprendre un camí més recol·lecte. Ara, quan es connecta a la xarxa, ho fa amb displicència. El joc ja no l'engresca, malgrat que hi hagi més joguines que mai. El món virtual és talment el món de les idees platònic. Quanta energia malbaratada, quanta vacuïtat. Esnobisme i entertainment. No ha deixat d'escriure el seu dietari digital, però les lletres que destil·la provenen de la realitat immediata que viu cada dia i que pot tocar amb les seves mans. La resta (TV, notícies, política, economia, esports i altres cortines de fum impregnades de publicitat) no l'interessen gens ni mica. O sigui, que s'ha tornat completament idiota. O no. ¿I si els idiotes fossin els altres?

6.12.11

T-64

Elles encara dormen. Dormiran potser fins al migdia. La boira plana sobre el llac. Els roures, més marrons que grocs, estan tristos. Ell para la taula per a l'esmorzar: Miel Pops de Kellogg's, galetes Principe, Cacaolat, suc de pinya... Els troncs fa estona que cremen a la llar. S'entreté fent números. ¿Fins a quin punt pot reduir les despeses? ¿Té un límit, la vida frugal, o sempre podem arribar més lluny? ¿Al final de totes les dietes no hi ha un desig de consumpció, és a dir, l'inevitable impuls suïcida? Treu les cendres de la cuina. Sempre que treu les cendres i les llença al bosc pensa en l'amor i la mort. Allò que va ser foc i va escalfar ara és freda grisor, si més no reciclable: les arrels se'n nodriran i tornaran a esdevenir fusta combustible. El cicle mai no s'atura, l'etern retorn de les mateixes coses, els elements incessantment renovables. Elles encara dormen i no en saben gran cosa, de tot això. Són massa joves. Quan ell tenia la seva edat creia en el déu opusià i n'era conseqüent. Ara només creu en el déu que fa créixer els bolets i fa volar el pit-roig. La resta és pura impostura.

3.12.11

T-63

Un quilet de rovellons i quilo i mig de fredolics. Aquesta ha estat la collita d'aquest matí. Em penso que deixarà el bosc uns quants dies perquè ja n'està una mica tip. Potser a mitjans de la setmana vinent hi tornarà a pujar per a veure què hi troba.

Per fi s'ha afaitat. Automàticament s'ha rejovenit deu anys.

Enyora el mar. Aviat el reveurà. Fa gairebé mig any que es va instal·lar en aquesta casa situada a la cara nord del Montsec de Rúbies. Queden els mesos més durs per endavant. També enyora el sol. És una casa ideal per a l'estiu. Ara boira, humida obaga. L'hort està aturat.

Tots aquests dies ha tingut un company al bosc, un pit-roig que el seguia allà on anava. Ell es pregunta si no seria el pit-roig que es va colar dins de casa. L'ocellet es devia preguntar què coi hi feia, arrossegant-se pel bosc, remenant boixos i aixecant molsa amb una navalla a la mà. Per cert, que ahir va pedre la seva estimada navalla d'Albacete (comprada a Albacete fa molts anys). Avui el bosc li ha retornat una altra navalla, no pas la seva, sinó una de molt maca que algun altre boletaire havia perdut. El bosc t'ho pren i el bosc t'ho dóna.

2.12.11

T-62

Aperitiu: xolís, tupí, allioli de codony, pa torrat sucat amb all i tomata. Plat fort: escudella amb pilota. Espectacular! Vi i oli de collita pròpia (tenen 1.200 oliveres). Postres: codonyat amb formatge i un porronet de vi de nous. Tot a Casa Roca de Sant Martí de Barcedana. La Mònica ens ha tractat molt bé. Un dinar potent per a quatre boletaires afamats que han plegat rovellons per donar i per vendre.

Els altres se'n tornen cap a la capital mentre ell es queda sol, encén el foc a terra i s'endormisca al sofà. Enguany avorrirà els bolets. Demà dissabte. Els caps de setmana són fatídics perquè arriben els forans i ho foten malbé tot. No trobaran gaire res. Ha fet molta feina entre setmana. Els rovellons estan cada cop més amagats. La setmana vinent només hi haurà fredolics. S'ha encarregat de tapar ben tapades les rovelloneres. Ha plantat mares de rovellons (clapes de terra amb miceli) al seu bosc privat. La tardor vinent veurem què passa.

Abans d'anar a dormir omple un parell de pots amb rovellons confitats. La llàstima del rovelló és que no permet la congelació o la dessecació com altres bolets. Per a conservar-lo l'has de bullir o confitar. Un altre dia ben aprofitat.

Fa una setmana que no s'afaita.