30.9.11

Salvador Iborra


La mort d'un jove poeta per causa d'una bicicleta resultaria d'allò més ridícula si no fos que amb aquesta mort (a la bicicleta que la bombin) es perden tots els versos que hagués pogut escriure i ja no escriurà perquè els poetes morts no poden escriure poemes en el més enllà perquè en el més enllà no té sentit escriure res perquè escriure és el salvavides que ens queda als poetes que som vius però en el més enllà no calen salvavides de cap mena perquè la vida ja no pot ser salvada i els poemes serien d'allò més ridículs com els llençols bruts i les entranyes del foc i els cossos oblidats de matinada sobre un bassal de sang i és-que-a-qui-se-li-acut-de-viure-al-raval havent com hi ha al món milions d'indrets més segurs on poder fer versos amb bucòlica tranquil·litat

Al cel siguis dels poetes (al parnàs vull dir) descansa en pau salva
I el consol de saber que podíem haver estat feliços
Avui tothom parla de tu demà no en parlarà ni déu

29.9.11

T-27


L'anoguer ha fet només una anou. L'ha collida quan l'embolcall verd s'ha esberlat. Ha trencat la closca amb una pedra i ha menjat el fruit, tendre i pur, una mica amargant. Sempre li ha fet gràcia la similitud que tenen els lòbuls de la llavor de l'anou amb el nostre cervell. Les anous formen part de la seva dieta diària, com els dàtils, les pomes, el pol·len, la lecitina, el te verd i la mel. Ha de tenir molta cura del que menja si vol controlar la seva hipertrigliceridèmia idiopàtica. L'anoguer encara és jove. Anys tindrà per a produir anous a cabassos. Amb anous verdes fan a prop d'aquí la ratafia dels raiers, l'aigua de nodes de la Val d'Aran. El dos rius que travessen la serralada del Montsec s'anomenen Noguera, pallaresa i ribagorçana.

L'estiu no vol acomiadar-se. Avui és Sant Miquel, patró de Lleida. Ara que ja no hi viu sembla que la ciutat de les cigonyes sigui encara més bella, sobretot de nit. Ahir la va revisitar. Riu avall i riu amunt, del Pallars al Segrià passant per la Noguera, que també és el nom d'una comarca. Fruits, rius, territoris físics que nodreixen i fecunden la gleva de l'ànima.

28.9.11

T-26


Ha sortit caminant de casa i, seguint la carretera vella de Terradets, ha arribat fins a la presa. Després de travessar la C-13 i passar sota el pont de la línia de ferrocarril s'ha endinsat en el barranc del Bosc. La sendera emboscada pujava progressivament. El descens cap al torrent l'ha fet a través d'una petita tartera, sempre seguint les línies de pintura groga. A l'altra banda del torrent el camí s'enfila fent ziga-zagues fins que arriba al trencall en el qual un cartell ens indica que la Roca Regina és cap a la dreta. Des del capdamunt de la Roca, amb una paret vertical de 300 metres de desnivell als seus peus, ha pogut gravar el vol majestuós dels voltors. Sense batre les ales, enduts pels corrents d'aire, s'enlairaven formant cercles. Quina enveja poder sobrevolar-ho tot amb tanta facilitat i elegància. S'ha demorat una bona estona contemplant el paisatge: la Conca de Tremp, el pantà, el Congost... Ha davallat a través d'ombrívols boscos de pins fins a l'estació de Cellers-Llimiana on ha saludat el Manel (alberg) i el Xavi (grimpada). Tres hores de caminada. Sort que duia un litre d'aigua fresca a la motxilla. Com que el Montsec de Rúbies ja el té bastant apamat, ara comença a explorar els paratges del Montsec d'Ares.





27.9.11

Xifres

ENTRELLUM

Missatges publicats (since 21-12-05): 1.747
Número de visites (since 19-09-09): 81.441

BUBOK

Obres publicades: 9
Número de descàrregues: 4.001

26.9.11

T-25


Enguany ha costat, però al final la pluja ha fet acte de presència. Els verds són més verds i la flaire del bosc torna a ser humida, intensa, insondable. Els moixons semblen més contents. Caldrà esperar uns dies perquè surtin els bolets. De bon matí la boira plana sobre el llac. Després s'esvaeix. Va baixar a la ciutat i, per unes hores, va oblidar la quietud i l'aïllament. Va beure massa cervesa i va cantar cançons fins a esgargamellar-se. Necessitem el contacte humà. Necessitem compartir els dubtes i les il·lusions. Necessitem estimar i ser estimats. L'estiu també s'esvaeix. L'enyorarà perquè no ha sigut un estiu qualsevol. Ella és més a prop que mai. Ja fa dos anys que es coneixen. Van agafar el mateix tren. Avancen en la mateixa direcció. Necessitem uns altres ulls on poder emmirallar-nos. Necessitem el caliu d'un altre cor perquè la vida bategui amb més força. Necessitem uns altres llavis que justifiquin els nostres. La tardor sempre és entranyable.



22.9.11

Dues dones diuen


Un dia, prenent un mojito, li vaig dir a la Maribel que s'havia de plantejar seriosament la possibilitat de publicar els seus poemes. Ella, amb la discreció i humilitat que la caracteritzen, no ho veia gaire clar. Des del primer dia que la vaig sentir recitar al Smiling Jack sabia que aquells versos tenien força i qualitat. Avui podem congratular-nos perquè la idea s'ha acabat materialitzant. La Maribel Mir (Carlota) i la Beatriu C. Durany han parit un llibre a quatre mans i a dues llengües. Poetesses de veritat. Us les recomano.

Aquest vespre a les 20:30 presenten el poemari
al pub The City Arms de la ciutat de Lleida.
Els addictes al vers no hi podem faltar.

34PDCYYNGVCQ

21.9.11

T-24


Avui ha vist dos Macroglossum stellatarum els quals, en català, reben diverses i divertides denominacions: bufaforats, borinot carter, papallona colibrí, barrinol ros o mosca boja. Un d'ells ha entrat al menjador i feina ha tingut per a fer-lo fora sense ferir-lo. El mètode que fa servir és el de caçar l'insecte amb una capsa de plàstic d'una vella cinta de casset i, quan aconsegueix atrapar-lo, l'allibera en un altre indret. La tradició ens diu que els borinots són portadors d’esdeveniments que es produiran en el curs dels dies següents a la seva presència i que afectaran la persona entorn de la qual han estat borinotejant. Es deia que els de color roig anunciaven un fet sortós i els negres un de desgraciat. Com que sempre hi ha descreguts, van inventar allò que si és roig, goig i si és negre, m’alegre. La superstició popular diu que si hom veu un borinot carter hom rebrà notícies importants molt aviat. Ara està enjòlit. ¿Quin esdeveniment o notícia arribarà?

20.9.11

T-23


No és el que escriu, sinó el que viu, allò que realment m'interessa; com ha estat capaç d'escapar-se de la gàbia on pastura inconscientment el ramat; això és el que més admiro d'ell: la força que l'impulsa a crear cada dia el seu propi destí lluny de l'autopista de peatge per on circulen els zombis; aquest poderós afany d'individuació que converteix la seva existència en una veritable obra d'art, original, única, irrepetible. Que després escrigui això o allò, és quelcom secundari, perquè de les paraules me'n refio ben poc, però dels fets, en canvi, en faig una bíblia, un model, un paradigma. El seu mestratge, més que literari, és vital. L'admiro perquè ha sabut fondre totes les contradiccions en una sola autoafirmació llibertària, on teoria i praxi, poètica i ètica, literatura i vida són la mateixa cosa. Això per a mi significa ser autèntic. N'estic tip, d'actituds hipòcrites, de bufanúvols que es pensen que n'hi ha prou fent discursets brillants o de babaus que es passen el dia enganxats al twitter i al facebook. La saviesa és al silenci el que les estrelles són a la foscor.

18.9.11

T-22


Mal oratge, cel carregat de núvols plugissers, groguegen les fulles dels xops, cauen els aglans dels roures, l'estiu s'acomiada. Fa tres mesos que dorm aquí. Li queden tres mesos i mig de contracte. No sap res del futur. Se li'n refot, el futur. El futur no serveix per a una puta merda si el present no és ple de sentit. Ha sigut un estiu formidable. Va deixar la ciutat seguint la seva brúixola interior. Ara respira un aire més pur i beu una aigua més pura (què bona és la de la Font de les Bagasses!). Ara contempla més estrelles que mai. Sap que la vida sempre és una fugida cap endavant. Cal inventar-se el camí. Cal reinventar-se. Espera la pluja, els bolets que vindran, nous capítols per a escriure, nous petons, noves rialles... El futur és un enigma. Si fos previsible perdria tota la gràcia.

14.9.11

T-21


El pitjor enemic de l'escriptor és el sedentarisme. Fins que no inventin la manera d'escriure caminant (seria un invent fantàstic), les cames han de romandre aturades mentre els dits teclegen. Pessoa escrivia dempeus i Nietzsche feia grans caminades alpines rumiant els seus pensaments. Quan aquest agost va visitar la Nietzsche Haus va comprar el llibre de Paul Raabe Spaziergänge durch Nietzsches Sils-Maria en el qual apareixen sis itineraris que el filòsof feia per l'Alta Engandina.


Després de tanta escriptura avui tocava serrejar. S'ha llevat, ha esmorzat, ha agafat la motxilla, ha engegat la moto i carretera de Llimiana amunt: Sant Cristòfol de la Vall, Sant Martí de Barcedana, Mata-solana... Passat L'Hostal Roig, a mà dreta, ha agafat la pista que mena fins a la Portella Blanca. Un pedregar de por. Ha fet uns 7 km. fins que, més enllà de l'indicador cap al Forat de Gel, on comença el camí que davalla a Sant Salvador del Bosc, s'ha quedat sense benzina. La benzinera més propera es troba a 35 km i no sabia exactament quants en podia fer amb la reserva. Ha aparcat l'Honda i ha continuat a peu fins a la Portella Blanca. Mitja hora caminant. Quina meravella de lloc. El panorama abasta la Vall d'Àger, el Montsec d'Ares, tota la Conca de Tremp i la Vall del Barcedana. Als peus, el poble abandonat de Rúbies.


Els 23 km. de baixada fins a casa els ha fet amb punt mort i el motor parat. Només li ha calgut engegar-lo un parell de vegades. Consum mínim. La propera vegada, abans de sortir, passarà per la benzinera. Ha vist un cabirol, tres esquirols, dues serps, un lluert i infinitat de papallones. Persona humana cap.


13.9.11

T-20


Aquesta nit de pleniluni els senglars han fet molta fressa. Els seus grunys i els esgarips intermitents de l'òliba l'han acompanyat fins que la son l'ha enxampat escrivint les últimes línies del capítol 12è de la novel·la. Després de dinar ha enllestit un nou poemari tot aplegant 34 textos escrits entre els anys 2006 i 2011 a Vallromanes, Lleida i Llimiana. L'ha titulat L'adveniment del silenci. Ha fet les còpies a la impremta Tarragona de Tremp, on també li han enquadernat els exemplars i, a continuació, ha anat a Correus per tal d'enviar-los a un premi. Ell ho anomena "la loteria". És un joc d'atzar com un altre. La petita inversió pot convertir-se en més diners i en un llibre publicat. O no. Mai no se sap. Depèn de molts factors que ell ja no controla, com tampoc no controla la inspiració la qual el fa mantenir-se despert fins a la matinada amb la banda sonora dels senglars i de l'òliba, sota un firmament ple d'estrelles, tan nítides que les paraules que escriu li semblen ridícules ombres inútils. Però cadascú es distreu com bonament pot i cal reconèixer que la literatura no és una mala companya de viatge.

11.9.11

Guions

Les coses no passen perquè sí, sinó que tot, absolutament tot (fins la trajectòria erràtica del vol d'un mosquit) té el seu sentit dins la trama de l'univers... Hi ha un destí que no escollim nosaltres, un Guió per damunt dels nostres minúsculs guions... Ens costa acceptar que les coses sovint no són com nosaltres voldríem... Ens emprenyem amb la realitat, ens rebel·lem, ens hi barallem, lluitem contra ella... Aquesta actitud és autodestructiva... La il·lusió de la voluntat i de la llibertat personals s'esvaeix davant la contundència amb la qual de vegades s'imposa el Guió Suprem... No pateixis... Malgrat que ara mateix no ho comprenguis, tot és a fi de bé...

8.9.11

Escullo


Escullo la senzillesa, la calma, la brisa que acarona les fulles dels pollancres que groguegen, aquest cel ras, l'argument d'una vida allunyada dels guions convencionals, sense atabalaments, sense estridències, lliscant suaument sobre les hores que flueixen, aquesta solitud que em bressola com una mare bressola el nadó, l'horitzó inabastable dels teus ulls, retrobada confiança, estol de silencis, pau que fulmina totes les guerres, llum que no encega, dolça foscor atapeïda d'estrelles.

T'escullo a tu. Tu m'esculls. Per què ens hauria d'importar la resta?

7.9.11

T-19


No plou. Les fulles dels roures i dels boixos s'embruneixen. Les nits són més llargues i més fresques. Després d'uns dies a l'altra banda del Pirineu ha tornat al seu recés davant el llac. La visió del Canigó i la serena bellesa del Conflent l'han reconciliat amb si mateix. Continuarà escrivint. Hi ha un llarg camí per recórrer. No hi ha pressa. Els companys de viatge vénen i van. Al capdavall sap que està sol, que sempre ho ha estat. L'amor és un miratge.