31.8.11

Demà potser


S'acaba l'agost amb un regust de mel fosca als llavis, postals de valls i cims alpins, cossos nus ran de sorra, capítols que creixen i em fan sentir un déu petit amb les mans plenes de rialles.

Comença el setembre amb les finestres del sol esbatanades, un horitzó de noves clarícies tardorenques, l'amable silueta de les muntanyes difuminant-se entre verds i blaus que es confonen.

Res no mereixo i tot ho tinc. La vida flueix. Sóc feliç.

Demà potser, qui sap, les estrelles que ensostren els nostres somnis brillaran encara més.
Demà potser, amb les últimes flors collvinclades, reviscolaran les arrels.

Res no mereixo i tot ho tinc. La teva mirada. Els teus dits.

Demà potser, qui sap, enyoraré l'avui com s'enyora un amor de la infantesa.
Demà potser, amb les cames al coll, novament, faré camí.

28.8.11

Cada vers una muralla

Digamos que hay que aprender a vomitarse en forma de texto sin que se note demasiado. Aunque a menudo las letras salpican. Es inevitable. La Literatura, antes que nada, funciona como terapia; luego, con suerte, puede convertirse en arte, en belleza, o en alguna otra sublimidad por el estilo. Añadiré que, en muchos casos, cada verso es una muralla que levantamos entre nosotros y el mundo (que son los otros, es decir, otros mundos amurallados). Nada peor que las palabras para comunicarse de veras. Sólo cuando ellas enmudecen y se tornan tacto (o gusto o gemido o fragancia) podemos empezar a intuir qué es lo que se esconde tras la muralla-máscara literaria...

27.8.11

T-18


Els arbres estan assedegats. Les fulles groguegen. L'estiu s'allarga més del compte, però no durarà. Ahir, a l'hora del capvespre, va pressentir la tardor quan el cel es va omplir de núvols i el vent va sacsejar l'atmosfera. Avui tot és nítid i fresc. El llac es desvetlla amb noves claredats. Ell ha enllestit el primer capítol d'una nova novel·la. Fa dies que s'hi dedica. Avança lentament. Ella no entén que la Literatura (en majúscules) no utilitza ni degrada ni manipula res ni ningú, sinó que enalteix, destil·la, sublima i immortalitza les nostres miserables vides humanes plenes de creences, pors, esperances, frustracions, ambicions, i tota la resta. La Literatura se situa per damunt dels nostres egos, per això ell s'hi consagra amb cos i ànima malgrat la incomprensió aliena.

26.8.11

El poder dels somnis

Menystenim el poder dels somnis. Allò que somiem, pensem, imaginem, visualitzem, desitgem, volem, diem... pot fer-se realitat. De fet, ja és real en la mesura que existeix en la nostra ment o en la nostra voluntat, en forma d'idea, imatge, desig o paraula; el que cal només és materialitzar-ho. Ets tu qui atreus els fets que s'han d'esdevenir i les persones que han d'arribar. És la teva energia. Te'n faries creus, de la capacitat que tens, de les possibilitats inexplorades que s'amaguen rere el teu escepticisme o la teva manca de fe. Sovint és la por la que no ens deixa experimentar noves acrobàcies existencials; la por, la comoditat, la rutina, tot allò conegut que ens proporciona un miratge de seguretat.

24.8.11

Un silenci que ve de lluny


Un silenci que ve de lluny, de segles antics.
Afamades de son, les parpelles es clouen a punta d'alba.
Tota la bellesa del teu rostre se m'apareix de sobte com una revelació.
També les ànimes abandonen els cossos.
La certesa incontestable, inadmissible.
Garses i tudons al jardí.
El Buda somriu.
Marxo.

21.8.11

Agost en flames


Quan la vida és tan intensa que per ella mateixa omple cada minut i cada segon de llum i de color, de tactes, sabors, imatges, músiques, perfums... Llavors no t'apressa escriure-la. Penses: el que cal ara mateix és viure, viure a fons, aprofitar el moment que s'esbatana adelitós, i deixar que les paraules esperin, meres ombres imperfectes, ressaca dels batecs profunds, cendra i fum que deixaran les flames d'aquest agost memorable i preciós.

18.8.11

T-17


Li va entrar un virus i ha hagut de formatejar el portàtil. De tant en tant caldria formatejar el nostre cervell per tal de poder seguir endavant sense tantes pedres a la motxilla. Ell ho ha fet vàries vegades i no li ha anat gens malament. Aquest matí ha visitat la Cova Negra de Mata-Solana, situada a uns 10 km de casa seguint la mateixa pista del Sant del Bosc. Només arribar li ha semblat una gran boca oberta, amb dents i tot. Un cop dins, quan s'ha habituat a la penombra, ha pogut reviure la sensació uterina, talment Jonàs engolit per la balena. La Mare Terra l'acollia entre estalagmites i estalactites de formes capricioses. Tot recordant l'al·legoria platònica, ha davallat fins al fons de la caverna. No ha trobat cap presoner, però sí algunes formacions calcàries d'allò més encisadores. S'ha assegut per a escoltar les gotes que queien del sostre. Abans de desprendre's, il·luminades per la llanterna, semblaven una munió d'estrelles. Llavors s'hi ha fixat i ha descobert que aquella volta plena de rugositats misterioses era gairebé igual (en textura i dimensions, que no pas en cromatisme) que la que Miquel Barceló havia pintat a la cúpula de la Sala de Drets Humans de l'ONU a Ginebra, una obra que ell havia pogut admirar feia ben poc en el seu viatge a Suïssa. El pintor mallorquí va trigar 9 mesos a fer aquesta "Capella Sixtina" del segle XXI, el mateix període de temps que sol durar un embaràs.


11.8.11

Recreant secrets tresors


Recreant secrets tresors,
baldat de tant sentir,
et deixes bressolar pel cant dels grills
a l'hora del capvespre.

El vent a penes remou les fulles dels roures.

Ella no sap que et va salvar quan el final era imminent.
Ella sopa embolcada amb una flassada que et vas endur del tren que et va portar a Ginebra.
Ella aparta les panses de l'amanida, pendent de la Blackberry, tan a prop teu que sembla mentida.

El llac encara brilla com si fos metàl·lic.
Els muricecs comencen a sortir.

Ella tornarà amb els ulls ennuegats de blau marí.
Ella es deixarà abraçar i, arraulida com un cadell, mormolarà paraules inoïbles.
Ella és promesa i destí i màgia que irromp enmig del no-res.

El tren de les 21:47 passa a les 21:56.

Recreant secrets tresors,
dibuixes somnis de llum a l'horitzó.
La fragància del gessamí.
La llunyania del món.

Saber que tot és perfecte,
i aprendre a oblidar que les coses,
fins i tot les més belles,
passen avall com l'aigua del riu.

+ poemes +

10.8.11

T-16


Les ciutats (sobretot les més grans) s'han tornat llocs perillosos. Sempre ho han estat, però ara encara més, amb la crisi sistèmica, que no és solament econòmica, sinó cultural, moral, global. L'ésser humà del segle XXI ha d'arribar al col·lapse personal i social per tal de regenerar completament el seu modus vivendi. Això no succeirà sense violència ni dolor, perquè només canviem quan ens sentim obligats a fer-ho. Cal que la inèrcia estèril i la buidor existencial en la qual estem instal·lats salti pels aires. Cal assumir la decadència i tocar fons per a tornar a enlairar-se. Cal fugir de les ciutats i trobar un refugi més o menys segur per als temps difícils que vindran. Tot això anava pensant ell dins l'avió de Ryanair que el portava de Bèrgam a Girona després d'haver fet un tour ferroviari de dues setmanes per Suïssa, un país net i polit on la gent no somriu, un país que fa ferum de diners.

8.8.11

Sense metàfores

No és el dolor que tiba la fibra més tendra del cor, ni aquesta humitat intempestiva que anuncia llamps i trons, ni el tacte que s'allunya amb el pas de les hores -nina vençuda sobre el llençols-, ni el darrer missatge que no penso respondre perquè ja n'hi ha prou, de jugar amb l'equilibri emocional dels altres, ni la mala consciència que et fa tractar-me com una criatura, ni les inevitables mentides que implica qualsevol relació (ara pietoses, adés cíniques). No, no és res d'això, bruixeta, sinó la crua certesa d'aquesta veritat sense metàfores -freda i clara com l'aigua d'una glacera-, el que em fa somriure entre llàgrimes -amor fati- i m'ensenya a ser més lliure, a ser més fort.

+ poemes +

7.8.11

Surlejstein

Assegut sobre la Pedra de Surlej, a la riba del llac Silvaplana, a l'Alta Engandina, on l'agost de 1881 Nietzsche va tenir la revelació sobre l'Etern Retorn (Der ewigen Wiederkunft des Gleichen). 130 anys després l'indret no ha perdut ni un bri de bellesa i, com el va definir el filòsof -el qual hi va passar vuit estius-, és el racó més agradable de la Terra.