29.4.11

Ítaques

Ho diu Kavafis: Tingues sempre al cor la idea d'Ítaca. La il·lusió del retorn impossible perquè han canviat els llocs i han canviat les persones. Mai no es torna enlloc perquè el que torna ja no és el mateix que va partir, com tampoc no són els mateixos Penèlope i Telèmac, ni tan sols Argos, encara que et reconegui vestit de captaire. El vell gos, estirat al fem, ple de puces, morirà aviat.

Ho diu Kavafis: El teu destí és tornar, però no et precipitis. ¿No t'adones de tot el que vas guanyar perdent-la? ¿Per què tustes aquesta porta si saps que darrere només hi ha desert? L'illa és un erm, van tallar els arbres, els criats no van complir amb els deures, ella ha embogit teixint i desteixint la seva mortalla. Tornaràs per a morir com es torna a la terra-mare.

Ho diu Kavafis: El camí t'ha fet ric. Si t'haguessis quedat series un rei anodí. Per aspera ad astra. Sense dolor no hi ha saviesa. Bell va ser el viatge. Vas conèixer els llacs més profunds, les selves més espesses, les tribus més salvatges, dones angelicals. ¿A què treu cap tanta insistència per a recuperar un tron ​​arnat i una corona rovellada? Amb la teva absència, ella es va fer a si mateixa. Deixa que governi la seva hisenda. L'aranya envolta al mosquit amb un fil de seda fins que l'ofega. El periple va valer la pena. Ara descansa, conrea l'horta, escolta els rossinyols, deixa que el temps reveli les últimes cartes. No sentis llàstima de tu mateix. La ferides han cicatritzat i, mentre escriguis, hi ha esperança. No t'encaparris buscant la sortida del laberint. Cap Ariadna pot ajudar-te. Ella és un altre laberint, pitjor que el Minotaure. Teseu i Ulisses van tornar a casa, i ja sabem com acaba aquella trista història de les veles negres i les veles blanques.

Ho diu Kavafis: Trobaràs ports que els teus ulls ignoraven. No hi ha res més traïdor que la nostàlgia. Només tens dues opcions: o estàtua de sal o horitzó. ¿Dubtes potser? Els records són àncora i has de navegar. Cantava Pessoa: Navegar é preciso; viver não é preciso. Enfila ​​el mascaró de proa cap a noves singladures, t'esperen rumbs incerts, esculls de corall, balenes gegantines. Que es podreixin totes les Ítaques! ¿Per a què redimonis vol una pàtria el teu cor nòmada? Viure així té els seus riscos, però lo altre no és viure, sinó pansir-se com un peix en salmorra. Corre, salta, balla, vola, no et quedis aquí bocabadat somiant que la teva vida podria ser diferent, molt més apassionant. ¿O esperes que el mannà caigui del cel? Tros de quòniam!

26.4.11

Neruda


Quan vaig néixer Neruda tenia seixanta anys. Vaig comprar un exemplar de les seves Memòries a la botiga de records d'Isla Negra. Les vaig llegir a poc a poc durant les setmanes que em vaig perdre per la Patagònia. Hi ha un fragment que m'estremeix:
“Nunca se aprende bastante de la humildad. Nunca me enseñó nada el orgullo individualista que se encastilla en el escepticismo para no ser solidario del sufrimiento humano.”
Potser, com volia Gil de Biedma, la seva vida fou el seu millor poema. ¿De què serveixen tantes paraules desproveïdes de fets? Poètica política o política poètica, això van ser els seus dies de difícil compromís enmig d'aquella tràgica i convulsa època.

A les portes de La Chascona vaig trobar un àngel d'ulls blaus que venia els seus poemes escrits en fulls volants. Eren versos senzills que parlaven de l'amor perdut. Li vaig explicar la història de la meva desgràcia, com vaig saltar al buit sense xarxa, sense paracaigudes i sense casc. L'humil poeta que oferia els seus poemes davant la casa del més gran poeta xilè em va dir: "No et suïcidis, pensa en la teva filla." Ell també tenia una filla que vivia amb la seva mare. Aquella mirada em va salvar de l'abisme.

Hi ha un arc de Sant Martí dins cada suburbi, esglaons que baixen fins al cim, imatges indelebles que t'acompanyen tota la vida. Res no envejo sinó el murmuri del rierol cristal·lí en el que habita la salamandra. Ella ho sap tot, des de l'alquímia elemental fins als confins de les galàxies.

A la costa d'Illa Negra, amb la marea baixa, vaig descobrir un pescador d'algues. Es deia Rodrigo, treia cochayuyos de l'aigua i les posava a assecar sobre les roques. Em va explicar que havia estat treballant de cambrer a Alcalá de Henares, però que va tornar a la seva pàtria perquè enyorava l'oceà.

En el llac Maihue un estol de treiles em va rebre amb crits estridents. El lloc era tan solitari que em vaig quedar embadalit. Un ornitòleg barbut que es feia dir Antonio Ruiz va partir d'aquell embarcador rumb a la llibertat argentina. Neruda clandestí va creuar els Andes a lloms d'un cavall. Contrabandista de l'esperança de tot un poble. M'agafa la mà i m'acompanya. Far que refulgeix enmig de les tenebres del capitalisme agònic. Els assassins d'Allende són els mateixos que ara planten eucaliptus i oregons exterminant la selva valdiviana. Cignes de coll negre versus delinqüents de coll blanc. Sal i coure per al pobre, la gent de la terra reclama els seus drets ancestrals. Alerces i araucàries. Peumangen felepe. Que tot et passi com la felicitat d'un somni. Amén.

El murmuri de les onades, l'estrèpit de les cascades, la parsimònia de les gotes que cauen creant filigranes de pedra a les coves més recòndites. Així teixim estrofes-teranyines. Hi hagué gegants hiperboris, titans australs, dinosaures i cetacis amb els ossos dels quals hem bastit miserables catedrals. Neruda rima amb literatura. Els homes i els versos han de ser lliures.

23.4.11

Lalin Kuwu (aranya filadora)



Vaig conèixer Isaías Caripán (21 anys) a Coñaripe (sendera del guerrer). Atenia la botiga "Lalin Kuwu" (aranya filadora) la qual aplega una agrupació de teixidores maputxes del sector de Panguipulli (esperit del puma). Les peces de roba que venen estan confeccionades amb el witral (tradicional teler maputxe).


Vaig xerrar amb ell una bona estona. Em va explicar el que significa el nom de la botiga. A les nenes petites els posen una aranya entre les mans i, si després de fregar-les, l'aranya encara és viva, vol dir que tenen aptitud per a ser bones filadores.

L'Isaías em va relatar la història de la seva família i un munt de coses més (Galvarino). Al final, en senyal d'agraïment, li vaig comprar una gorra de llana teixida per una artesana de Trafun que em va costar 2.500 pesos (4 euros).

Sobre Coñaripe llegeixo:
El 2 de marzo de 1964 el volcán Villarrica entró en actividad provocando una violenta erupción que arrasó en su totalidad el poblado de Coñaripe dejando un saldo de 22 víctimas fatales, entre nativos, chilenos y unos pocos colonos extranjeros, siendo encontrados solamente dos cuerpos. Producto de esto, el pueblo fue reconstruido en su actual ubicación, a unos mil metros más al sudeste del pueblo antiguo, donde hoy existe una cruz que recuerda la tragedia.
Vuit dies després d'aquesta tragèdia, jo neixia a la Clínica Montserrat de Lleida, 20.000 km al nord. L'última erupció d'aquest volcà (el més actiu de Xile) va ser l'any 1984. Vaig poder veure les senyals de trànsit on s'indicava la direcció que calia prendre en cas d'evacuació per "emergència volcànica"...

21.4.11

Drames

De vegades, davant un problema, no cal fer res tret d'esperar que passi el temps i ho posi tot al seu lloc. De vegades, malauradament, la mort és l'única solució. Intento recordar com era quan tenia 18 anys, com em prenia les coses, com accelerava a fons. Vaig marxar de casa dels pares perquè el poble se'm va quedar petit. Horitzons nous. Els joves han de llegir i veure món. Viatjar per a relativitzar. Viatjar per a valorar de lluny estant les arrels que ens nodreixen. Ales i arrels. Flors i fruits. De vegades, cal trencar-ho tot, escapar de la rutina, sortir per la tangent i aterrar a les antípodes envoltat de persones que parlen una llengua que desconeixes. Només així creixeràs i s'endolcirà la teva mel. Només així, el que ara et semblen drames esdevindran anècdotes més o menys importants. Es tracta de seguir endavant. De vegades, n'hi ha prou amb posar-se a caminar. Tant se val la direcció. No cal prendre decisions. La vida ens guiarà amatent, omplint el camí de sorpreses inesperades.

14.4.11

El límit de la paciència


Ahir vaig veure un cartell on s'anunciava el preu d'una casa: 525.000 euros. Fa justament dos anys, per aquesta mateixa casa en demanaven un milió. Malgrat l'ostensible rebaixa, segueix sense vendre's.

Em pregunto si ara som la meitat de rics que fa dos anys o si el que passa és que alguns (que ara ploren) fa dos anys eren el doble de barruts. També em pregunto què farem amb tantes vivendes buides i amb tantes butxaques buides. ¿Cal omplir-se de paciència o arribarà un dia que, amb el pap ben buit, qualsevol paciència serà impossible?

11.4.11

El preu dels llibres

Ruégole ayudarme en lo siguiente

He publicado un libro en Bubok; pero no puedo ponerle el precio que yo
quiero porque me funcionan todos les pasos del proceso de publicación,
solo el paso referente al precio no me funciona.

mi pc tiene window xp, mozila 4, bien conectada a internet y no sé qué
pasa porque no puedo escribir donde dice precio de libro en papel, precio
de ebook.

Qué puedo hacer? espero su colaboracion en este caso.

francisco

Amigo, los libros no deberían tener precio. No mercantilices tu obra. Los libros tienen valor, pero no precio. Antonio Machado decía que "todo necio confunde valor y precio". Regálalos, como hago yo. Precio cero y valor infinito. Tus lectores estarán doblemente agradecidos por poder leer tu obra gratis y por el valor intrínseco de esta. Es mi consejo y mi ejemplo. A mi me funciona. Saludos.

10.4.11

Llac Maihue


Enregistrat a Puerto Los Llolles, llac Maihue (mapa). Més sobre la Ruta de Neruda
(vídeo amb Ramón Quichiyao). L'ocell que esmento s'anomena Treile o Queltehue (Vanellus chilensis)

8.4.11

Escriptors de veritat


I agree. Per això cal viure de forma creativa, original, arriscada, nòmada, folla, poètica, novel·lesca, teatral, imprevisible, et caetera…. Si la teva vida és avorrida la teva obra serà avorrida. Cal escriure el que vius i viure el que escrius. La resta són jocs de saló per a onanistes estèrils.

Has d'arribar a l'extrem de menysprear la literatura perquè la teva vida és tan interessant i apassionant que deixar-ne constància escrita et sembla una pèrdua de temps; i et fa mandra perquè ets conscient que, per molt que t'hi escarrassis, les paraules sempre fan tard i es queden curtes.

6.4.11

Friendship


Aquí, a Xile, Tony (amb y grega) vol dir pallasso, per això a moltes persones se'ls escapa un somriure quan els dic el meu nom.

Diumenge al matí, a la fira artesanal de Dalcahue (Chiloé), vaig trobar uns catalans i un basc, l'Iñaki (foto superior). Els catalans (Josep & Valèria), joves i enamorats, estudien a Talca (foto inferior). El destí ens va aplegar i tots quatre vam recórrer alguns indrets increïbles, com ara la cascada de Tocoihue i l'illa Aucar.


El mateix dia vaig coincidir amb uns altres catalans, concretament una parella (Anna de Martinet de Cerdanya i Antoni de La Seu) que anaven amb una amiga de Castelló (Lola) que ara viu a Puerto Varas. No falla, vagis on vagis, trobaràs un català, o més d'un! S'agraeix poder parlar una mica la teva llengua materna després de setmanes sense fer-ho.

El MITO FRIENDSHIP