31.12.10

2011

Darrer capvespre de 2010. Cel ennuvolat. Els atletes corren vora el riu. En comptes de raïm cireres xilenes. No recordo res de l'any que s'acaba. Només sé que, al capdavall, tot ha reeixit. Millor impossible. Agraïment.

Un estol d'ocells avança cap al nord. El món és petit amb les ales esteses. Solcaré oceans i continents. En deixaré constància aparaulada. Vull abraçar l'horitzó completament, sadollar-me de paisatges inèdits. Somriures. Mirades que esberlen l'esperit. Sense rutes ni plans, deixant-me endur pel corrent. Adéu-siau 2010.

Demà seré somni tangible, la cançó del bucaner, llibert per sempre més, intrèpid rierol que avança muntanya avall, gèlid i transparent. Demà seré més jo i deixaré de ser aquell que no hauria d'haver sigut però sense el qual ara no seria res. Demà mateix.

29.12.10

Soledat sense sostre

Ningú no torna mai enlloc. El passat sempre és mentida. L'amor, la llar, la família... pròtesis uterines que amb prou feines ens ajuden a dissimular la intrínseca soledat sense sostre que és la vida. No, ningú no torna mai enlloc. El futur sempre és mentida.

23.12.10

Mas de lo mismo


Han passat set triennis d'ençà que el setembre de 1989 vaig començar a fer classes en un institut públic de l'àrea metropolitana de Barcelona, concretament a l'IES Vinyes Velles de Montornès del Vallès. Després vaig fer cap a L'IES Marina de La Llagosta (1990-1997) i més tard a l'IES Gallecs de Mollet (1997-2009). La meva experiència professional en aquests instituts públics del Vallès Oriental em permet abordar la qüestió de la llengua amb un cert coneixement de causa.

La sentència del TC declara de iure el que la realitat fa anys que exhibeix de facto: que, a casa nostra, la llengua vehicular de la majoria dels alumnes i dels professors és el castellà.

Hi ha hagut cursos en els quals m'he trobat que els únics professors que fèiem les classes en català érem el de llengua catalana i servidor. Només calia parar l'orella pels passadissos durant les hores de classe, i no cal dir a l'hora de l'esbarjo. Jo mateix he viscut aquest fet de manera molt incòmoda, perquè des del primer dia vaig advertir que si només emprava el català per a comunicar-me amb els alumnes la "connexió" amb ells se'm feia molt difícil. Sovint optava per un bilingüisme que va esdevenir gairebé natural, però que demostrava en certa forma la meva derrota o la meva subordinació al poder del context, una mena d'adaptació al medi per tal de sobreviure. He vist com alguns companys, entestats a fer servir només el català, n'han patit les conseqüències, gens agradables. A mi m'han arribat a dir que sóc un profe catalufo. Molts alumnes consideren el català com "la lengua de los profes", quelcom artificial que els és imposat. Tanmateix, insisteixo: més profes dels que ens pensem fan les classes sempre i únicament en castellà. No conec la primària ni parlo de la Catalunya interior. Em refereixo a la secundària i a la zona en la qual he treballat al llarg de 21 anys.

Que ara vingui un tribunal (per molt suprem que sigui) i dictamini l'obligatorietat del castellà a les escoles catalanes, em produeix un atac de riure més que de plorar. La realitat ja és la que és, producte de la immigració franquista dels anys seixanta i de l'actual. La descatalanització de Catalunya creix dia a dia, fruit de la demografia, de la Reconquista espanyola i de l'esperit caganer dels catalans. ¿Quina és la nostra més gran cagada? Canviar de llengua quan som a Catalunya. Es tracta d'un tic que demostra un profund complex d'inferioritat. Alguns direu que no, que ostentar la nostra diglòssia és símbol de superioritat envers el monolingüe. Fals. El monolingüe se'n fot, quan li fas "el favor" de parlar la seva llengua. Ets tu, qui fas l'esforç, no pas ell. Ets un mesell, un esclau, un colonitzat. I així ens va.

Conclusió? No cap. Ells fan les lleis i ells les apliquen. Tu segueix parlant català a la intimitat. El 129è President de la Generalitat no mourà un dit per a canviar l'statu quo. El seu càrrec l'ha de confirmar el Borbó escollit per Franco. On és l'esperit de la Manifestació de l'10J? Som una nació? Nosaltres decidim? I una merda decidim. Decideix un tribunal suprem (suprem vol dir que no hi ha res ni ningú per damunt seu, és a dir, amb atributs divins), situat 600 km a l'oest, el qual parla una llengua que no és la nostra. Tu segueix canviant de llengua o parlant-la només amb ta mare, segueix votant autonomisme, segueix als llimbs o a tres quarts de quinze que, mentrestant, ells van fent la seva feina, feina de la bona, fins que no en quedi ni rastre, de nosaltres.

22.12.10

Bellament inconsistent

La pluja m'inspira l'oblit dels dies que vaig romandre a l'ombra del món, reclòs en la cara oculta on s'amaguen els neguits i creixen els malsons, captiu d'un silenci dens que ofega l'esperit.

La pluja, novament, m'inspira el camí, sendera de futur (perquè hi ha un futur: aquesta tarda, aquesta nit, demà, els teus ulls, la teva pell, els teus pits...), els mots que brollaran dels dits per a dir tot allò que vull dir, el vol dels ocells cap al tard, quan retornen al niu.

La pluja m'inspira l'oblit, somriures de nen a la vora del riu, llums de colors, punts suspensius.........

Res no voldria que fos diferent. Tot és com ha de ser: bellament inconsistent.

21.12.10

Massa lluny

Arriba un moment en què tota comèdia sobra. És quan les màscares han caigut i ja no hi ha marxa enrere. Les pots dir o les pots escriure pel broc gros; o també les pots fer, que resulta més productiu que el simple fet lingüístic, sempre tan buit i inoperant. He compilat tots els insults possibles i encara hi ha gent que en busca de nous quan pensa en mi. Perdeu el temps. Feu tard. Estic massa lluny de vosaltres.

15.12.10

Tots els matisos del taronja


Com cada capvespre, contemplo la posta embadalit, tots els matisos del taronja difuminant-se amb el blau. Cada cop més profund, més llunyà, l'horitzó afamat d'estels desdibuixa la silueta dels turons. No vull encendre els llums. Encara no. Em destorben els fanals i les bombetes de Nadal. En tinc prou amb aquest entrellum d'abans de la foscor, que s'allarga i es deixata, que m'entendreix malgrat tot, enmig de tanta confusió, mentre els homes desesperen víctimes de la fi d'un món.

11.12.10

Why I Write


Every book is a failure... All writers are vain, selfish and lazy, and at the very bottom of their motives there lies a mystery. Writing a book is a horrible, exhausting struggle, like a long bout of some painful illness. One would never undertake such a thing if one were not driven on by some demon whom one can neither resist nor understand. For all one knows that demon is simply the same instinct that makes a baby squall for attention. And yet it's also true that one can write nothing readable unless one constantly struggles to efface one's own personality.

9.12.10

Angels in disguise


"Sigues hospitalari amb els estranys, no fossin àngels disfressats"

1.12.10

We'll always have Paris


Avui és el primer dia de la resta de la meva vida, suposant que no em mori demà. El cas és que volia escriure alguna cosa per actualitzar aquest blog gairebé abandonat. Res de política. Res del Barça. Per a mi avui és un dia molt especial. Demà i passat demà i l'altre també, i tots els que queden fins al final, suposant que hi hagi algun final.