31.10.09

NEBELZONE


Fa dies que la boira s'ha instal·lat a Lleida. No és una boira gaire espessa, ni tampoc fa fred, però ho embolcalla tot amb una aura fantasmagòrica que us confesso que m'està començant a agradar. M'hi estic habituant. Hi ha moments del dia en què el sol apareix fugaçment i, al cap d'una estona, torna a marxar. Aquest escenari boirós m'inspira... Per això avui he decidit obrir un blog nou: NEBELZONE, que en realitat és un sub-blog d'ENTRELLUM el qual necessitava retornar una mica a les ombres... Fixeu-vos en el contrast: fons blanc versus fons fosc. Els continguts també seran diferents. NEBELZONE (que vol dir "zona de boira" en alemany) serà un blog més intimista i minimalista. Hi podeu accedir mitjançant l'enllaç que hi ha sota la capçalera.

30.10.09

Petites corrupcions

Estic a l'oficina de correus. Davant meu un home gran demana un sobre a la noia perquè vol enviar una cartera que s'ha trobat al carrer. Diu que conté documents, que per això es pren la molèstia de retornar-la al seu propietari. La noia elogia el gest. L'home, avergonyit, li confessa que la cartera també contenia diners i que se'ls ha quedat. La noia i servidor (que no em perdo cap detall de la conversa) no podem evitar de somriure. Ella fa: tranquil, home, no calia que ho digués, això. Ell, encara més sincer, revela que a la cartera hi havia 50 euros. Déu n'hi do, fa la noia, sense deixar de somriure. Aleshores jo li pregunto quina edat té. Ell em diu que 89 anys. El cost de l'enviament de la cartera és de 2,5 euros. La noia li diu que ha sortit guanyant 47,5 euros. No està gens malament. La dona que espera torn al meu darrere creu que havia d'haver portat la cartera als Mossos. Jo li dic que l'home ruc no és. Contemplo com marxa cap cot... Me l'imagino perfectament entrant en una església per a confessar el seu pecat: Ave Maria Puríssima, he robat 50 euros que no eren meus... Comento la jugada amb la noia de correus. Ella sosté que els diners no tenen amo, que si te'ls trobes són per a tu. Jo li dic que si aquesta cartera se l'hagués trobada un noi de 15 anys probablement no hagués fet el mateix. ¿No s'hagués quedat els diners? Pregunta ella. No, no, dic jo, el jove no s'hagués pres la molèstia de venir a correus ... La dona del darrere té pressa. Abans d'acomiadar-me amollo aquesta última frase: la corrupció (a petita o gran escala) forma part de la naturalesa humana. I em quedo tan ample. La noia ja no somriu. Passi-ho bé, noi, passiu-be... (Gràcies per lo de noi, li dic amb un darrer somriure)

29.10.09

Sala de premsa

Visites i rànquings

Aquest blog va estar molt temps sense comptador fins que el vaig tornar a instal·lar farà cosa d'un mes. Miro les xifres i descobreixo que durant aquest mes he rebut 5.000 visites. Avui anem camí de batre el rècord amb més de 300 en un sol dia. Repasso també els principals rànquings i comprovo que ENTRELLUM segueix ben posicionat... Gràcies, doncs, a vosaltres, que sou els que doneu vida a aquest espai virtual.

28.10.09

Crònica valenciana

10:00 Ja sóc a la sala on se celebrarà la segona jornada del XXI Encontre d'Escriptors dins els Premis Octubre d'enguany. El tema de l'Encontre és la Literatura Digital. M'han convidat a participar a la taula rodona que tindrà lloc a les 12:00. Anit vaig avançar el text de la meva intervenció, però ja aviso que he variat algunes coses... A les 10:30 Raffaele Pinto farà una conferència titulada Els blogs i la literatura. Aniré postejant el que digui.


Vaig arribar a València ahir al vespre, després de quatre hores de tren. El pitjor de tot va ser el desplaçament des de l'estació de Tarragona Camp a l'estació de Tarragona Centre. El bus em va deixar a l'estació d'autobusos i vaig haver d'agafar un taxi per a no perdre el Talgo. ¿Tan difícil seria establir una bona connexió de busos entre aquestes dues estacions de tren? L'hotel molt bé, elegant i cèntric. Vaig sopar a la placeta Rodrigo Botet, que es troba davant mateix. Un racó molt agradable, amb un parell de terrasses i una font. Aquest matí, esmorzant a la novena planta de l'hotel, amb unes vistes magnífiques de la ciutat, he coincidit amb Joan Elies Adell. Hem comentat la situació del país... Aquesta corruptocràcia que ja passa de mida...

10:30 Comença a arribar públic, sobretot noies joves... fan fila d'universitàries. Puntuals no començarem. L'edifici Octubre es troba en un carrer petit i té una singularitat que el fa molt atractiu. M'agrada el celobert al mig, les baranes de ferro, l'ascensor antic... Una barreja de classicisme i modernitat. Em fa l'efecte que aquest públic netament juvenil sintonitzarà bastant amb el meu discurs heterodox (vid. els dos paràgrafs finals del text). Ara el número de nois i noies s'ha igualat. Crec que la sala s'omplirà.

10:38 Parla la Laura Borràs, la coordinadora de l'Encontre. Diu que Biel Mesquida no podrà participar a la nostra taula rodona. Diu que Damià Gallardo és de la Llibreria Laie. Carles Lindín presenta a Raffaele Pinto. Relació entre la tradició filològica i la novetat digital. Pinto parla en castellà. Interactivitat. L'obra perd els seus propis límits. Ell publica els seus poemes a través del Facebook. El lector determina l'escriptor mitjançant la interactivitat. La literatura, abans que "obra", és escriptura. Cita un article d'Umberto Eco el qual critica l'ús de l'ordinador a l'escola primària. Segons Eco, l'escriptura és el mitjà a través del qual el cos humà s'estructura entre el cervell, l'ull i la mà... Exemple d'aprendre a conduir un cotxe. Coordinació dels diferents òrgans. L'escriptura implica un procés d'ensinistrament similar que es produeix durant els primers anys de vida. Si en comptes de la ploma o la pàgina hi posem un teclat, aleshores trastoquem aquesta coordinació... Hi ha una nena (Uma) entre el públic i Pinto la posa com a exemple perquè està escrivint en un paper amb un bolígraf.


10:58 La imatge del mirall segons Lacan. El nen forma el seu jo davant del mirall. La pàgina escrita (i un blog dic jo) ens reflecteix la nostra identitat (digital dic jo). M'emmirallo i m'hi identifico. Don Quixot està boig perquè ha assumit com a exemple i model de la seva vida un ésser literari. Torna a citar Lacan. El jo es contrueix en una línia de ficció, en una falsedat, és a dir, el jo és quelcom literari. Per a Lacan tot és fictici. La literatura és construcció de ficcions. Tots estem bojos. Llegeix un fragment del Quixot on es veu que ell ha assolit ser el que volia ser. Pinto diu que Eco s'equivoca. La pantalla reforça el sentit fictici de la identificació personal. La xarxa potencia l'element fictici de l'escriptura. No és un problema anatòmic. La pantalla apropa la ficció a la nostra percepció. La imatge vista (més que imaginada) inclou més persuasió. És més potent la imatge que ens arriba de la pantalla que la de la novel·la. A les xarxes socials (blogs i FB) la ficció pren protagonisme, he de fer-me visible i real. L'ús minimal de FB (dir "bon dia") és una manera de legitimar l'existència virtual, és literatura. ¿"Bon dia" és literatura o no? Sóc algú per als altres i per a mi mateix. Implosió de la literatura. Ha envaït tot, la literatura ha penetrat les nostres vides...

Pregunta del públic. Un professor universitari de literatura diu que si "bon dia" al FB és literatura, aleshores ja podem plegar. Literatura = Bellesa. Jo considero que Pinto cau en una confusió conceptual entre ficció i virtualitat. Ara li ho assenyalaré. No para d'esmentar referències psicoanalítiques. Intervinc. També la Laura. Acabem parlant de la diferenciació aristotèlica entre energeia i entelejeia. ¿Què és la realitat? ¿Què és la literatura? ¿Què és la bellesa?

11:30 Una noieta parla de la "capacitat succionadora" (sic) del FB i dels blogs. Que això ens pot fer perdre la realitat real que som. Pinto diu que no som res tret de les nostres ficcions. Tu vius sempre en una tensió de desig entre el que ets i el que vols ser. Rebeca, informàtica, tampoc està d'acord amb Eco. Diu que un avatar de Second Life és literatura.

(intervenció meva)

13:08 Em fa l'efecte que l'auditori s'ha quedat mut amb la traca final que he llençat. M'interrompien cada dues frases. Això és bon senyal. A veure com va el debat...


Ningú no em pregunta res. Els dec fer por...

17:52 Al final el debat s'ha animat. He rebut alguna crítica. No estic segur d'haver parlat el mateix llenguatge que els altres ponents els quals es portaven un bon rotllet que pudia. Pinto a penes ha parlat dels blogs. Xúlio i Margarida entenen el blog com un calaix ("maleta" ha dit ella) on guardar els escrits que han fet en altres llocs... Per a mi el blog és un espai de creació en si mateix i requereix un estil específic. He trobat a faltar en Biel. Ell hagués elevat el nivell de la taula.

Me'n torno cap al nord un xic decebut. El sol es pon per la dreta del tren mentre albiro el mar per l'esquerra. València em deixa un regust agredolç. Sóc un romàntic, sí. Em costa molt dir T'ESTIMO, però quan ho dic és de debò.

Taula rodona Blogs & Literatura

Com vaig prometre, us anticipo el text de la meva intervenció a la taula rodona dels Premis Octubre de València:

TAULA RODONA BLOGS & LITERATURA

NB: Em podeu seguir al Twitter i al Facebook. Espero els vostres comentaris per tal d'animar el debat...

Per cert, l'organització excel·lent i l'hotel chapeau!

27.10.09

Xuclets al clatell

No és el reguitzell d'hores que sobrevolem, absents de qualsevol deure, la terra des del nostre cel, el miracle dels cossos que s'acoblen, paraules i silencis amatents al caire de la tendresa més intangible. No és la rialla del vent que, per atzar, ens enlaira i ens empeny devers noves dimensions. No, no és res d'això, ni tan sols la complicitat dels déus que ens besen el front i ens regalen aquest camí ple de flors enmig de la tardor. És el teu bes, el teu lliurament, la teva infinita generositat. És el que em deixes quan te'n vas, aquesta ressaca de mel als llavis, xuclets al clatell, l'enyor del que som. És tot això que no sé aparaular: la certesa dels batecs, el perfum a la pell, la mirada... I saber que no puc fugir dels teus braços.



CIBERPOESIA

26.10.09

Whatever works


Feia temps que no reia tant. Rere l'humor s'amaga molta filosofia. Els diàlegs de Woody Allen freguen la perfecció. Els personatges estan d'allò més reeixits. Boris Yellnikoff acaba sent entranyable. La lucidesa no porta necessàriament a la desesperació. La felicitat encara és possible malgrat tots els malgrats. El múltiple happy end és, per descomptat, irònic...

23.10.09

Blogs & Literatura

El proper dimecres 28 d'octubre participaré a València en una taula rodona sobre els blogs i la literatura. L'acte s'inclou dins els XXXVIII Premis Octubre en el XXI Encontre d'Escriptors que enguany tracta de la literatura digital:
12.00-13.30h. Taula rodona: Els blocs i la literatura. Amb Xulio Ricardo Trigo (escriptor), Toni Ibañez (filòsof i escriptor), Margarida Aritzeta (URV). Modera: Raffaele Pinto (UB).
Estic preparant la meva intervenció i prometo postejar-la pròximament.

Aquí teniu el prolegomen: LITERATURA 2.0

22.10.09

Calidoscopi


Plou. Que plogui no seria un problema si no fos que la pluja desvetlla l'ànima de les pedres. Hi ha un cel carregat de nimbus que avancen cap al sud. No tinc pressa per arribar enlloc. Espero assegut el veredicte. L'oblit no és voluntari com tampoc no és voluntari el record. Plou. Demà vindràs i tornarà a sortir el sol. Ara m'entretinc amb les tecles: ajunto lletres i faig paraules, ajunto paraules i faig frases, ajunto frases i faig un post... El cel és un calidoscopi de grisos que gira sense aturador. Plou. Que plogui no seria un problema si no fos que la pluja m'estova el cor.



21.10.09

Contra la Parella

Cal ser conscient del que deixem enrere i per què ho deixem. El globus que llença el llast és el que més s'enlaira...

Rellegeixo Contra la Pareja (Ed. Lucina, 1995) d'Agustín García Calvo. La primera lectura la vaig fer l'any 1998. Reconec que fa 11 anys no estava en condicions de comprendre el seu contingut. Ara sí. De vegades passa amb alguns llibres, que quan els llegeixes per primera vegada no estàs preparat per entomar-los. García Calvo és un lliurepensador molt interessant. D'aquests cada cop en queden menys. La idea central del llibre és que la Parella (sí, en majúscules) és una institució al servei de la Dominació. He rigut molt amb alguns fragments. Us en copio un de genial (p. 98):
Y, ciertamente, para hacernos una pareja como Dios manda, nos hemos tenido que machacar a conciencia el uno al otro (porque, ¿cómo va a ser, si no?: si tenías demasiadas esquinas, he tenido que alisarte; si parecías demasiado pequeño para mi, he tenido que hincharte todo lo posible; si demasiado grande, he tenido que empequeñecerte, hasta conseguir volverte tan idiota como armoniza con mi idiocia propia; si tenías tendencia a salirte de madre, he tenido que cuidar de que vuelvas a tu cauce; y, en una palabra, si algo en ti amenazaba con rebosar del ser, si andabas tan indefinido, vago y fluctuante, que no había Dios que se pudiera fiar de tí, he tenido que cumplir con la función de definirte y delimitarte, pues a ver quién te creías que eras tú; pagando, desde luego, con análogas delimitaciones y sacrificios por mi parte), hasta lograr una razonable igualdad en nuestra mútua valoración, que garantice la posesión mútua y la estabilidad de la Pareja.
Cal ser conscient del que deixem enrere perquè d'això depèn el nostre futur. No hi ha res més descoratjador que un futur cert, segur, previsible...

19.10.09

DUI

El tema del programa? Que el bombin! N’hem de tenir, però que no sigui raó d’enfrontaments per res del món. Tothom sap que el nostre programa és a) Declaració Unilateral d’Independència (DUI) i b) Regeneració Democràtica (RD). Vacunem-nos, doncs, contra la discrepància estripadora que tant de mal ha fet al catalanisme i que tan bé li va a Espanya. (Toni Strubell)

Això de les sigles DUI m'ha arribat al cor (no puc dir úter perquè sóc mascle). Compte, perquè si canviem l'ordre de les vocals surt DIU (dispositiu intrauterí), un estri que s'usa per tal d'evitar la concepció. Compte, dic, perquè tot plegat no resulti estèril. Jo desitjo i somio que aquesta unitat que demanes sigui efectiva i fructífera. No un DIU (que també rima amb CiU), sinó un DUI. Endavant!

18.10.09

No sé si sóc o si sé

Som el que som gràcies a tot allò que hem viscut. En el post d'abans d'ahir suposava que "som", que existeix un "ésser", un "jo", una "identitat personal"... En els comentaris he aclarit una mica més la qüestió. Efectivament, tinc els meus dubtes sobre la noció metafísica de "jo". Comparteixo la crítica que en fa Hume. També estic d'acord amb Nietzsche: tota la metafísica occidental des de Parmènides i Plató em resulta d'allò més sospitosa. "Arribar a ser un mateix" és una frase confusa perquè suposa que encara no sóc jo, i si encara no sóc jo, qui collons sóc? Ho podríem explicar aplicant els conceptes aristotèlics de potència i acte... De totes maneres, segueixo dubtant. El que vull dir és que hi ha una acumulació de vivències que em conformen com a ésser humà. Experiències, aprenentatges, encerts, errors, victòries, fracassos, plaers, dolors... No sé si sóc o no sóc, però sé que estic ara mateix aquí, que hi he arribat després de moltes peripècies (tota existència és una odissea, tots som Ulisses), que el meu periple ha estat només meu, plenament individual, i que el resultat és el que teniu davant, ni més ni menys. Em sento agraït amb el meu passat. Estic amb deute no solament amb els meus pares, la meva família, els meus professors, sinó amb totes i cadascuna de les persones que, per bé o per mal (del mal se n'extreuen millors lliçons que del bé) s'han creuat a la meva vida i m'han ajudat a aprendre el que sé. No sé si sóc o si sé, però em sento a gust amb mi mateix. La maduresa deu ser això. Miro enrere i ric i ploro i oblido i enyoro i penso que tot plegat ha servit per a dur-me fins aquí, fins aquest matí assolellat de diumenge, fins aquesta paraula que escric, fins al petó que t'acabo de fer... Tot plegat una vida, la meva, quaranta-cinc anys, perquè em miri al mirall dels teus ulls i em senti orgullós de mi mateix. És l'amor, que ens fa millors. És l'amor, que ens salva del naufragi. És l'amor, res més que l'amor, el que dóna sentit a la vida... No sé si sóc o si sé, tant se val... En tinc prou si m'abraces.

17.10.09

Mai no em podré allunyar de tu



Oh Vida, no et canses mai de bategar, si cal sota les pedres, en la més fosca penombra, sempre endavant, incansable, delerosa, apassionada, febril... Malgrat els nostres errors i les mentides que omplen el món, t'obres pas com un riu que travessa muntanyes i valls, sempre sorprenent-nos, sempre decidida... Som els teus instruments, recipients, vehicles... Imperfectes i efímers... Tu la flama, el caliu, la llum que ens inspira... Tu la força i l'estímul que ens empeny cap al cim... Tu imprudent, esbojarrada, generosa, altiva... Ens fas bullir la sang i ens esgarrifes... Femella havies de ser... No temo el tall de la teva espasa esmolada... T'abraçaria moribund... Sona la guitarra, deixeu-la sonar... Oh Vida, què puta, com t'obres de cames... Mireu-la, què demana? Amorreu-vos-hi... Som seus... Quan ja no ens necessiti ens decapitarà... Mentrestant, feu-me cas, amorreu-vos-hi sense por... Aprofiteu-vos-en... Ella estarà contenta i nosaltres tastarem un besllum del paradís... T'estimo, t'adoro... Mai no em voldria allunyar de tu... Mai no em podré allunyar de tu... Mai...

16.10.09

La clau de la felicitat

La clau de la felicitat és que el teu estar estigui d'acord amb el teu ésser. Dit en termes orteguians: que les teves circumstàncies no contradiguin ni perjudiquin el teu jo. Això sembla simple, però no ho és. En primer lloc, cal saber qui ets ("nosce te ipsum"). Aquest autoconeixement només te'l dóna l'experiència. En segon lloc, cal cercar la millor manera de viure ("modus vivendi") segons les exigències del que ets. Si el context en el que et trobes és advers al creixement del teu ésser, patiràs i faràs patir, no seràs feliç i faràs infeliços als que t'envolten. És com calçar unes sabates que no són del teu número o portar una camisa dues talles més petita. Les costures s'estripen, tot grinyola, la vida es desgavella. Fins que no trobis el context adient per a poder escriure el text de la teva existència, sobreviuràs amb prou feines, naufragaràs sense remei. Les flors més belles no floreixen en qualsevol indret. No plantis un edelweis al balcó de casa. Hi ha ocells que no canten dins una gàbia i alguns es moren de pena o de fàstic. Cadascú ha de trobar el seu espai i el seu temps per a poder desenvolupar les seves millors possibilitats. T'has d'adaptar al medi, sí, però també has de fer que el medi s'adapti a tu. Moltes persones són desgraciades perquè no saben que en una situació diferent els seus problemes desapareixerien. Si no la canvien és per ignorància, per rutina, per por... Malviuen dia rere dia, s'hi resignen, s'acostumen a la grisor i a la mediocritat perquè pensen que aquest és el seu destí. Només la lluita per arribar a ser un mateix justifica qualsevol intent de trobar el nostre lloc en el món, aquella situació òptima en la qual podrem florir i podrem fruitar com a éssers humans realitzats. Renunciar a això és renunciar a l'impuls fonamental que ens diferencia dels animals. Per això felicitat i llibertat són indestriables, cares d'una mateixa moneda sense la qual la vida humana no mereix ser viscuda. Sovint l'estar ens limita, ens estreny, ens coarta... Però, si ens ho proposem, podem crear un estar a la mesura del nostre ésser on puguem fluir sense entrebancs i ser nosaltres mateixos d'una puta vegada. ¿Impossible? No pas...

15.10.09

El meus llibres de paper

Darrer poema 2000Tros de Quòniam 2004Una certa penombra 2005
L'Oracle Imminent 2006Catosfera - Ciberdietaris 04-05-06Entrellum. 49 poemes i una elegia
Sóc un escriptor del segle XXI. No perquè porti 6 anys bloguejant (que també), sinó perquè el meu primer llibre de paper va sortit publicat per Sant Jordi de l'any 2000. Està descatalogat. El segon llibre que vaig publicar també està descatalogat. La resta, amb una mica de sort, encara els podeu trobar a les llibreries... ¿Què fas amb un llibre descatalogat? Doncs penjar-lo a la xarxa. Hi ha diferents maneres de fer-ho. Aquí teniu la llista de tots els meus llibres analògics (alguns ara digitalitzats) i la manera d'aconseguir-los:

* Darrer poema (2000), premi Òmnium Cultural de Granollers.
* Tros de quòniam. Vademècum de sàtires (2003), premi Jaume Maspons d'Humor i Sàtira.
* Una certa penombra (2005), premi Gabriel Ferrater de Poesia de Sant Cugat. 
* L'oracle imminent (2006), premi de Literatura Eròtica de la Vall d'Albaida.
* Catosfera. Ciberdietaris 04-05-06 (2008), premi d'Assaig i Creació sobre Tecnologies de la Informació Nadal Batle i Nicolau.
* Entrellum. 49 poemes i una elegia (2009), premi Internacional de Literatura Antonio Machado. 

A més a més, hi puc afegir algun inèdit de regal, un bonus track com ara:

* El Camí de la Tau (2001), premi Òmnium Cultural de Granollers. BUBOK

14.10.09

Vora el riu


L'aigua corre lleugera vestida de plata pel sol
Escumeja entre les pedres, fa saltirons i revolts
Els ànecs la sobrevolen amb poca traça
Els peixos s'amaguen sota l'ombra dels xops

Vora el riu penso en tu
El riu que tot s'ho emporta
Riu avall el passat que destorba
Riu amunt un futur de petons

Vora el riu penso en tu
Assegut sobre l'herba deixo que el temps s'escoli
No hi ha pressa
No hi ha por

L'aigua corre lleugera cap al mar que l'espera
La contemplo amb tendresa
Jo també t'espero a tu



CIBERPOESIA

13.10.09

Ressaca de tu

Del dia resta una flama ran d'horitzó, un taronja molt viu que s'allargassa sobre els turons la silueta dels quals és fosca, negra com gola de llop. Estrelles primerenques. De nou la solitud. Ressaca de tu, dits incansables, llavis insadollables, doll que m'amares, bàlsam guaridor. Ressaca de tu, cada matís que brolla, cada batec, sense rellotge, sense roba, sense cap definició. Ressaca de tu, dolça mel que t'emportes, n'assaboreixo el record, l'absència impossible, la flaire dels llençols. Ressaca de tu, bruixa adorable, m'adormo com un nen que somia postes de sol. Les cigonyes tornen. Tu també tornaràs. Tornarem a volar. Tornarem a fondre'ns.



12.10.09

Agora d'Amenabar

Si voleu entendre l'abisme que separa la filosofia de la religió, la racionalitat del fanatisme, no us perdeu per res del món aquesta pel·lícula. Hipàtia va ser una de les dones més importants de l'Antiguitat. El seu malaguanyat destí personifica el destí de la civilització occidental: la ruïna del paganisme i el triomf del cristianisme...



NB: El clatell de Raquel Weisz és una cosa extraordinària...

Web de la pel·lícula
Hipàtia d'Alexandria (Viquipèdia)
Filosofia per a joves
Hipatia profanada
Mails per a Hipàtia

10.10.09

Com els ocells


Se escribe porque se vive, por la misma razón que vuela el ave
Alejandro Lavquén (blog), A buen paso atraviesa la noche
Els escriptors ens replantegem constantment l'acte d'escriure. ¿Val la pena? ¿No seria millor viure i prou? ¿Què afegeixen les paraules a la vida? La immensa majoria d'humans viuen sense escriure ni un borrall, i tanmateix són (o semblen) feliços. ¿D'on ens surt aquesta necessitat de paraules? ¿On ens porta aquesta acumulació de posts i de llibres?

Ara que he retornat a la perifèria, les meves lletres seran encara més petites, més minúscules... Escrivim perquè vivim, com volen els ocells... I així serà fins al final.

9.10.09

Camí de l'escola

M'he dedicat a recórrer els carrers on vaig viure la infantesa... Ha estat un exercici nostàlgic. Moltes coses han canviat i altres continuen igual com les vaig deixar fa 30 anys enrere.

Em vaig criar al número 4 del carrer Saturn, entre Gardeny i la Plaça dels Pagesos, un carrer que fa baixada en direcció al Passeig de Ronda...


L'edifici segueix al seu lloc. Només han arreglat l'entrada...


Després ens vam mudar al bloc de davant, en un pis més nou i més ampli (tenia pàrquing i tot), perquè els sis germans que érem ja no hi cabíem...


A sota mateix d'aquest bloc, hi havia el repàs de la senyoreta Mercè. Allí vaig a aprendre a llegir i a escriure. Ella em va ensenyar les primeres lletres...


Aquí em podeu veure amb 3 anys i mig...


I aquí amb 4 i mig, al costat de ma germana Montse...


Vaig entrar al col·legi Episcopal als 4 anys (1968) i m'hi vaig estar fins als 18 (1982). Avui he tornat a fer el mateix camí que vaig fer milers de vegades... Travessava el Passeig de Ronda (jo el vaig arribar a conèixer sense asfaltar), pujava per la costereta (que no "serreta", mai se li ha dit així), deixant el matadero (ara "escorxador") a mà dreta, fins arribar al carrer Doctor Combelles...


D'aquest recorregut recordo sobretot els esgüells dels porcs al matadero... Els descarregaven del camió i els degollaven de viu en viu... Aquells crits em van traumatitzar... Hi ha dies que encara els escolto... Ara han reconvertit l'edifici en un teatre molt modern... Per a mi sempre serà un lloc de mort... Jo crec que d'aquí em ve la inclinació al vegetarianisme...

Col·legi Espiscopal

Més tard he baixat cap a la Rambla d'Aragó. L'antic Seminari ara és la Facultat de Lletres. L'antiga Maternitat ara és la Biblioteca Pública. Hi he entrat... La sorpresa ha estat descomunal. Però d'això en parlaré en un altre post.

7.10.09

Reagrupament a Lleida



20:15 Fa molt de temps que en aquest blog no parlo de política. Avui no me'n podia escapar. Em trobo a l'Auditori de l'Edifici Transfronterer de la UDL on dintre d'uns minuts s'iniciarà l'acte de presentació de Reagrupament. Mentre espero que comenci, reprodueixo un text que vaig escriure fa 25 mesos al blog de Saül Gordillo:
"Som els perdedors de la història"
Toni Ibàñez| dimecres, 22 d'agost de 2007 | 13:51h

El discurset del Carretero (que rima amb Zapatero) em sembla prou jocfloralesc i bufanuvolenc. Fins i tot podria estar d'acord amb el fons i amb la forma. Però NO HI HA COLLONS. Som uns CAGANERS. Muntarà un partit nou que el votaran quatre gats i si algun dia hi hagués referèndum el perdríem. De totes maneres, jo m'hi apunto. Considero que el nostre futur no passa (només) per la política, sinó per altres àmbits d'acció. Pau Casals no era polític, per exemple, i el seu discurs a l'ONU fou antològic. La meva fe en els polítics és minsa. Gaudí tampoc no era polític. Ni Miró. Ni Ramon Llull. Etc. Catalunya no és (només) la política catalana. Trobo que la CULTURA és el veritable pal de paller d'un país, la cultura i la llengua. La política és un subproducte de la cultura. Per això Frankfurt és tan important... Carretero apareix ara com el far que il·lumina el vaixell de la "salvació" nacional... I és ben trist que ERC (el seu partit) hagi abaratit EL SOMNI tan bon punt ha tocat poder. Insisteixo: amb la política sola no ens en sortirem; a no ser que, algun dia, ens la prenguem seriosament i els dos partits nacionalistes es posin d'acord per a treballar plegats en l'alliberament definitiu... Carretero sol, contra el seu propi partit, és un foc d'encenalls ben fútil. O ens hi posem TOTS ELS QUE SOM o no hi ha res a fer. He dit.
Val a dir que aquest text ha quedat obsolet. Ara assisteixo a un fenomen fresc, incipient, engrescador, ambiciós... que demostra que els catalans mai no ens donem per vençuts. Com sempre, el país està ple d'escèptics que s'ho miren amb malfiança. Alguns malastrucs afirmen que RCat correrà la mateixa sort que el PI...

Tiro d'hemeroteca...

H. L. Bofill:
Les capacitats de Reagrupament d’obtenir representació parlamentària, en bona part a costa de l’electorat de CiU, no són gens menystenibles encapçalats per Carretero (o no diguem ja per Laporta). Que ja n’hi ha alguns que pensen que la incidència dels reagrupats podria esdevenir cabdal per configurar una majoria decantada cap a l’independentisme ho demostra el zel amb què els poders judicial i mediàtic s’acarnissen amb els seus probables líders: ho hem vist en l’afer d’espionatge del Barça, i també en el fet que Joan Carretero sigui, en aquests moments, un dels pocs polítics catalans en actiu amb una causa oberta als jutjats
Vicent Sanchis:
El fracàs –si se’n pot considerar- és d’uns altres. Potser del mateix independentisme, que, quan ha aconseguit el suport social més important de la seva història, ha estat incapaç de mantenir-se en un govern sense perdre’n el sentit. Els dirigents d’Esquerra Republicana proclamen que, sense deixar de ser independentistes, han pres l’opció “madura” de la gestió del poder. Però aquesta “gestió” no només sembla antagònica amb el seu ideari i les seves intencions –només cal llegir el discurs que el president Montilla va fer l’altre dia al Parlament- sinó que, a més, les allunya. I podria arribar a fer-les impracticables. La pregunta bàsica que s’haurien de fer els militants i els dirigents d’Esquerra Republicana és si Catalunya té ara més opcions cap a la independència que fa sis anys. És a dir, si Catalunya s’ha musculat o s’ha desfibrat nacionalment des que ells fan de govern amb el PSC. La resposta a aquesta pregunta justifica el naixement de Reagrupament. I implica alhora una amarga sensació de nou fracàs.
S. Sostres:
Perquè tot i la bona pinta que fa Reagrupament, encara no ha pogut donar cap prova de consistència, i cal dir que cada cop que aquest país ha confiat en experiments vinguts d'Esquerra la cosa ens ha anat més que molt malament.
I ara pregunto jo: ¿Per què no podem imaginar un futur govern de la Generalitat format per CiU + ERC + RCat + CUP, centrat en l'eix nacional, deixant en l'oposició els dos partits espanyolistes, PSC + PP?

20:30 La sala està plena. No queden cadires. Gent dempeus. Sona el Cant de la Senyera. Ens han donat la lletra (del Cant de la Senyera i dels Segadors) a l'entrada, dins un portafolis de plàstic on també hi ha el timing de l'acte i un full per a fer la sol·licitud d'alta a RCat.

Parla Jaume Fernández: Dinamitar el mapa polític català. Més de 2.000 persones al corrent de pagament. Molt capital humà i poc capital econòmic. El país ha arribat a un cul-de-sac. Objectius: aconseguir la independència, l'Estat Català. No venem fum. No és ficció ni utopia. La paraula INDEPENDÈNCIA neguiteja molta gent. No hi més camins que l'assimilació (ser una regió de Castella) o la independència. Una societat sobirana. No tenim dret a decidir. Cal esdevenir un estat o desapareixem. El federalisme és una idea massa sofisticada per a Espanya. Dos principis fonamentals: imperi de la llei i llibertat individual. Cita Tucídides: 3 valors mouen les societat: por, interès propi i honor. Hem de superar la por. Per honor. La independència és una qüestió d'interès propi. Cita Toynbee: sempre hem de donar la culpa als altres. La responsabilitat és nostra. Per a ser lliures no n'hem de demanar a Madrid. Churchil: el destí caurà sobre nosaltres si no fem res. La dimissió de la societat davant la política és culpa nostra. Hem de desconfiar de la bondat humana. Ara cita Hobbes (es nota que és historiador). La sala està de gom a gom. Hi ha més de 200 persones. ¿Qui vigila els que mana? Qui custodet ipsos custodes? Les passions humanes han de ser regulades i controlades. El concepte de poder espanyol és feudal. Ve de dalt. La veritable democràcia ha de venir de baix. Referències constants al món anglosaxó. Hamilton: l'objectiu de l'estat és perseguir el bé comú. El ridícul de la política nostra. Estar en política no són unes vacances pagades. Cita Jefferson. Vivim el perillós camí cap a la corrupció... Posa exemples.



El que havia copiat del discurs de Carretero ho he perdut perquè la connexió del router usb de Telefonica aquí és una merda. Ni 3G ni hòsties. GPRS merdós i gràcies.

A la sala hi ha gairebé 300 persones, una cinquantena estan al darrere dempeus. Es veu que per internet també ho ha seguit molta gent.



6.10.09

El món és una mentida


El cel s'emmiralla en el llac com jo m'emmirallo en tu. A la tardor de les nostres vides. Cauen alhora aglans i fulles, grogues com rovells d'ou. Sobre l'herba els cossos nus celebrant la cerimònia més antiga, el ritual sagrat que uneix cel i terra, lluna i sol. Piulen els ocells. Els peixos no tenen por. Les canyes s'enfonsen dins l'aigua com jo m'enfonso en tu. El paradís existeix. No és un somni. Mil petons. Ens mengem i ens bevem amb golafreria. La tarda té el perfum de la teva pell i el color de les teves pigues. Riu avall m'enduc el tresor d'aquestes hores increïbles. La veritat som nosaltres. El món és una mentida.



La ciutat de les cigonyes


Com cada vespre, quan el sol es pon, m'assec a la terrassa per a contemplar l'espectacle de les cigonyes provinents de l'abocador de Montoliu. L'estampa dels ocellots sobre l'horitzó rogenc és una cosa extraordinària. S'acosten amb el seu vol lent i pausat fins a fregar amb la panxa l'edifici de casa, que és el primer que troben en arribar a la ciutat. Les puc comptar per desenes. Lleida és l'indret de Catalunya amb la població més elevada d'aquestes aus la qual cosa no significa que la natalitat lleidatana estigui per sobre de la mitjana del país. Sembla ser que ja no emigren a l'hivern perquè s'han aclimatat. Si Màrius Torres va anomenar Lleida "la ciutat llunyana", ara la podríem anomenar "la ciutat de les cigonyes"... (encara que Google em diu que ja existeixen altres ciutats amb aquesta denominació: Cáceres, Zamora, Alcalá de Henares, Alfaro, Marràqueix...)

5.10.09

Aparença

La posta embriaga el meu ésser de grisos i rogencs
Les cigonyes retornen al niu de la ciutat llunyana
Recorro els carrers de la infantesa
Només és aparença aquesta solitud
El sol se'n va per Gardeny
La lluna avui serà plena
Pinzellades porpres a l'entrellum
L'atzur descabdellant-se per ponent
Només una aparença tenir-te lluny
El tacte de la teva pell al tou dels dits
Les pigues que esperen ser descobertes
Llavis que en somnis s'humitegen
La posta embriaga el meu ésser
Les cigonyes tornen al niu
Només una aparença l'horitzó
La llum que il·lumina el teu cor
La nit que creix sobre les teules



4.10.09

Un nou estil de vida


Lo que no m'agrada és posseir els objectes perquè penso que em fan pes, em donen pes, i d'aquesta manera no em puc moure, no puc canviar, no puc transformar el meu life style per a seguir sent radicalment contemporani (Martí Guixé)

Guixé exposa Park Life Project al Centre d'Art La Panera de Lleida. Aquest matí he visitat l'exposició conscient que no sóc un expert en matèria de disseny. Allò semblava una mena d'Ikea futurista, però com que m'interessa més el seu discurs que la seva obra, n'he tret algunes idees que poden aplicar-se a la meva nova vida de single encara en fase de mudances...

D'entrada he recordat un eslògan que vaig veure en una casa de lloguer de cotxes de Perpinyà...


Llogar és restar lliure, efectivament; i si no que s'ho preguntin a tots els hipotecats... A això es refereix Guixé quan parla de la no possessió per tal de poder ser radicalment contemporani, parafrasejant aquell famós vers de Rimbaud: Il faut être absolument moderne!

Ell parla de la des-objectualització de la vida, la des-materialització. Els objectes pesen, i és aquest pes el que no ens deixa avançar, com si portéssim una motxilla d'allò més plena que ens impedeix ascendir cap amunt. Fins ara la societat occidental s'ha basat en l'adquisició d'objectes i en la seva indiscriminada acumulació. Això és una bogeria insostenible. El concepte de reciclatge és un pas endavant, però encara insuficient. Cal anar més enllà. Guixé posa el dit a la nafra. La identitat contemporània ja no es caracteritza per aquesta possessió objectual, sinó per l'adaptació llibertària a les múltiples funcions que se'ns presenten en el si d'aquest món en constant transformació.

Aplicat a la literatura (o hauria de dir "indústria editorial"?), podem parlar del llibre-objecte-de-paper, del volum analògic. L'e-book, en canvi, seria un clar exemple d'aquest nou estil que proposa Guixé. No pesa, no ocupa espai... La digitalitat no és objectual la qual cosa no significa que no sigui real.

Limitar la possessió d'objectes personals no és una conquesta fàcil. De vegades ens hi obliga la mateixa necessitat. El meu apartament de single no disposa de massa metres quadrats, per tant he de seleccionar molt bé el que vull conservar amb mi i el que no em fa cap falta...

Si apliquem ara aquest nou estil de vida a les relacions personals, ¿quina seria la conclusió? Us deixo que rumieu la resposta. Hi tornaré més endavant...

NB1: M'ha fet gràcia veure que a l'exposició les instruccions d'ús estaven en llatí... ¿Quina ironia, no? ¿Així que per a ser absolutament contemporani cal escriure en llatí? No pas. Guixé ha utilitzat un Lorem ipsum, en concret ha posat el fragment original del De finibus bonorum et malorum de Ciceró en el qual es basa el greeking més utilitzat...


NB2: Guixé invalida aquell adagi clàssic que diu que amb les coses del menjar no s'hi juga...

NB3: Blogger m'avisa que m'he passat de labels (n'he hagut de treure alguns per a poder publicar el post):
Blogger currently allows a maximum of 10 labels per post, and 2000 labels per blog. To get rid of this message, you will have to correct the appropriate label counts

3.10.09

Riu amunt

Surto de casa riu amunt i en mitja hora em planto al pavelló de Pardinyes. La Llotja en construcció. Piragües, skate, futbol, tir amb arc, petanca... M'endinso a la vegetació i em perdo pels corriols de la Mitjana. El pous de la Sant Miguel, la Bassa Gran... Se'm creuen dues serps considerables i algun ciclista esveradot. Cada dia m'agrada més caminar. De baixada provo tots els aparells del circuit de jogging que hi ha al marge esquerre del riu. Molt divertits. Em dutxo. Preparo un arròs negre a la cassola de fang. Primer dissabte d'octubre. Demà pleniluni.

Fotos...

2.10.09

Miratges

És fàcil. Amb els anys te n'adones que és fàcil. Ho has fet moltes vegades. L'experiència és un grau. Hi ha un protocol, unes pautes. Si les segueixes, tot rutlla com ha de rutllar i assoleixes l'objectiu. Sempre inclou alguns perills, però paga la pena arriscar-se. L'únic pecat és no ser feliç. La llibertat és sagrada. No li diguis amor. L'amor ho complica tot, com la convivència. És fàcil. Una espiral de sensacions i d'emocions. Un joc amb data de caducitat. Un miratge.

A l'hora de la posta les cigonyes tornen als nius de la ciutat...



Dedicado a Isis:



1.10.09

Riu avall

Fa dies que tenia ganes de baixar a Butsènit pel camí del riu. Avui l'he fet. Vuit quilòmetres d'anada i vuit de tornada. Tres horetes i mitja (o quatre, depèn del ritme i dels descansos). Potser és un itinerari més adient per a fer amb bici, però caminant també es pot fer sense problemes. Val a dir que aquest tram coincideix amb el Camí de Sant Jaume (les fletxes grogues les va pintar mon germà Eduard).

Butsènit em porta entranyables records d'infantesa. A Butsènit hi vivia el tiet Paquito, el meu padrinet (padrí de bateig). Em vaig passar molts estius collint fruita al seu tros. A Butsènit baixàvem sovint els del Col·legi Episcopal (en vaig ser alumne dels 4 als 18 anys). Jugàvem al camp de futbol (ara han desaparegut les porteries) i ens amagàvem pel bosc de la vora del riu. L'ermita té pintures de Víctor Pérez Pallarès, el meu profe de dibuix a l'Episco. Les fonts encara ragen just a sota de Cal Nenet, el restaurant on fan els millors cargols a la llauna de Lleida. He rememorat aquells anys tendres...

Aquí, terra endins, enyoro el mar immens. Tanmateix el riu també té el seu què. He trobat racons plens de pau on poder contemplar com flueix l'aigua amb infinita calma. Vegetació i animals. Font de vida.

Riu avall s'escola l'horitzó lleidatà, el mateix horitzó que veig des de la terrassa quan el sol es pon i les cigonyes tornen al niu... Riu avall, cap al sud...

Us deixo unes fotos...