29.9.08

Noves possibilitats

Després de 5 anys i 2.000 posts (700 a TdQ i 1.300 a ENTRELLUM), m'estic plantejant seriosament la possibilitat de deixar els blogs... De la mateixa manera que, després de 3 anys i mig, he plegat del programa de ràdio Capvespre, també podria plegar de bloguejar...

Estic content de tot el que he fet. El balanç no podria ser millor:
  1. Un número respectable de visites
  2. Bones posicions en els rànquings
  3. El blog més votat tres anys consecutius
  4. Un premi important (el llibre sortirà publicat aviat)
  5. Una paraula inventada
  6. Una antologia amb 100 blogaires
  7. Manifestos, taules rodones, entrevistes, recitals, bolos...
  8. I totes les persones que he conegut (perquè al final sempre hi ha persones rere la pantalla)
Vaig ser un dels pioners i he treballat dia a dia, post a post, per la promoció de la llengua i de la cultura catalanes a internet. Hi vaig creure des d'un bon principi i, amb el temps, no he fet més que reafirmar-me en la convicció de què els blogs són una eina extraordinària.

La vida està feta de cicles, d'etapes successives que cal apamar amb plena consciència. Sento que ara s'acaba una època i que he d'estar en disposició d'encetar-ne una altra, un nou horitzó que encara no sóc capaç de discernir amb claredat.

El blog m'ha ocupat molt temps i moltes energies, massa. Si vols fer-ho bé, t'hi has de deixar la pell, dedicar-t'hi amb cos i ànima. Sé que podria continuar així tota la vida, però ara mateix dubto, rumio la possibilitat de provar altres camins...

El dia 21 de desembre (3r. aniversari d' aquest blog) prendré una decisió.

28.9.08

Diumenge de Festa Major

Preparant la classe sobre Parmènides que faré demà a 2n. de BTX. Corregint el qüestionari sobre El show de Truman que vaig fer a 1r. de BTX. La meva filla escolta això. Encara estem de Festa Major. Demà Sant Miquel. Fa sol. No hi ha núvols al cel. S'acaba setembre. Ens costa acceptar la intrínseca caducitat de les coses, sobretot de les que estimem...

La meva llibreria Lulu
Support independent publishing: buy this book on Lulu.

26.9.08

Rellegint Pessoa

Les tardes plujoses de tardor rellegeixo Pessoa:
Tudo quanto pensei, tudo quanto sonhei, tudo quanto fiz ou não fiz -- tudo isso irá no outono, como os fósforos gastos que juncam o chão em diversos sentidos, ou os papéis amarrotados em bolas falsas, ou os grandes impérios, as religiões todas, as filosofias com que brincaram, fazendo-as, as crianças sonolentas do abismo. Tudo quanto foi minha alma, desde tudo a que aspirei à casa vulgar em que moro, desde os deuses que tive ao patrão Vasques que também tive, tudo vai no outono, tudo no outono, na ternura indiferente do outono. Tudo no outono, sim, tudo no outono...
(Livro do desassossego, 202)

24.9.08

En l'exacta equidistància

En l’exacta equidistància que separa el teu cos del meu, en el punt on s’estiba el desig més secret, en la incògnita enyorança d’aquell pretèrit plaer, habita el meu desesper. La tardor sap allò que ens convé. Ella és més sàvia que nosaltres. Però els cossos són cossos i bullen indecorosos fins i tot a l’hivern...

23.9.08

Hi ha tardes

Hi ha tardes que busco la innocència que vaig perdre. Hi ha tardes que enyoro la mirada que tenies aquella primera vegada que et vaig veure. Hi ha tardes que tremolo sense saber res de tu. Hi ha tardes esquitxades de silencis impossibles. Hi ha tardes tan absurdes com el meu desig de ser millor. Hi ha tardes amb ales plenes de plom. Hi ha tardes que m’envolo. Hi ha tardes que abdico de tot. Hi ha tardes infinites com el mar més profund.

22.9.08

Demano la dimissió del coordinador de filosofia

Arribo a l'institut i em trobo una circular enviada per la Coordinació de les PAU amb data 16 de setembre en la qual se m'informa de les pautes, autors i textos per a la matèria de Filosofia de les PAU 2009. La meva "sorpresa" arriba quan llegeixo que han decidit canviar els textos de Plató, Descartes i Nietzsche. De Plató entrava el llibre VII de La República el qual ara ha estat substituït pel Fedó. De Descartes entraven les parts I-IV del Discurs del mètode, i ara han posat les parts I-IV de les Meditacions metafísiques. De Nietzsche han eliminat l'opuscle Sobre veritat i mentida en sentit extramoral i han afegit la 2a. part de La genealogia de la moral. Els únics que no varien són els textos de Hume i Mill.

He dit "sorpresa", però hauria de dir "emprenyament". No és admissible que aquests canvis arribin amb data 22 de setembre, quan fa una setmana que hem començat les classes. No és admissible perquè els professors ja hem programat el nou curs en funció de les pautes que teníem a final del curs passat. En el meu cas, com cada any, durant el mes de juny vaig preparar un dossier per a l'alumne que inclou tots els textos previstos... la meitat dels quals, a partir d'avui, ja no em serveixen. Això suposa un 40 % del dossier. Ara em cal buscar a corre-cuita els nous textos, afegir-los al dossier o fotocopiar-los perquè els alumnes els tinguin... Un desgavell de cal déu, amb la despesa que se'n deriva.

És inadmissible i inacceptable. Així no podem treballar. I després volen que millori "la qualitat" de l'ensenyament a casa nostra. Modifiquen la llei cada dos anys, ens instal·len un miler de barracons, ens redueixen les hores i ens canvien els textos sobre la marxa... Improvisació i desorientació. Això és tercermundista i molt poc seriós.

Per tot plegat, des d'aquest blog, demano la dimissió (o destitució) del coordinador de filosofia de les PAU.

(S'agraeixen les adhesions)

21.9.08

Mitjons

Primer dia de tardor. El cel és un trespol i és un espill. Fa dies que no camino. Fa dies que no veig el mar. Cada dia sóc més conscient de les meves imperfeccions. Cada dia disculpo més les imperfeccions alienes. Fem el que podem amb les nostres limitacions. La tardor ens recorda que som efímers, fràgils, caducs. La tardor ens recorda que, tard o d’hora, caurem com cau tot, ens debilitarem, desapareixerem a l’altra banda de la matèria, fora de l’escenari corpori, deixant un rastre de mots i de records com pells de serp abandonades entre els rostolls. Primer dia de tardor. Em tornaré a posar mitjons. ¿Ja han marxat les orenetes? ¿Què se n’ha fet, de les papallones de colors? ¿I els teus petons, on han anat a parar, també se’ls ha endut la tardor…?

Escriure és fugir

S'acosta la mitjanit. A la tele no fan res. Hi ha Festa Major al poble del costat. La setmana vinent començarà la nostra. Les nits de dissabte són plàcides i tendres. La vida sembla més fàcil. Demà serà diumenge i potser plourà. Viure sense trasbalsos, assossegadament. 50 pulsacions per minut. No esvalotar-se, no alçar la veu. S'acosta la mitjanit. La lluna minva. Escriure és fugir del que ets. Cada paraula és una passa que t'allunya de tu mateix.



20.9.08

L'última rosa


Cullo l'última rosa del jardí. El seu perfum m'acompanya. Tot és humit. La gent encara romanceja entre els llençols. La pluja ha reverdit el paisatge. L'heura s'enfila decidida pel tronc de l'olivera. La magnòlia senyoreja amb el seu brancatge esponerós. Els bambús es vinclen amb el pes de les gotes d'aigua. Escolto ocells que piulen molt a prop. Les últimes roses són petites i perfumades. Passen ciclistes riera amunt. Hi ha un silenci tardorenc que ho amara tot.


19.9.08

Post 1291

Plou. Aixeco la persiana fins a dalt de tot. Escolto la remor de l'aigua que cau. Les fulles macilentes dels plataners de la riera entomen la pluja amb una resignació exemplar. La gent corre i s'aixopluga al Casal. Els capvespres dels divendres ja no tornaran a ser radiofònics. Com diu la Bíblia: hi ha un temps per a cada cosa i una cosa per a cada temps. Plou amb més intensitat. El cel té un gris molt dens. Els dubtes d'ahir avui són certeses incòmodes. Hi ha dies que m'agrado molt poc. Sort que la pluja ho neteja tot. Aquest és el post 1291.


Tinc els meus dubtes


Potser ha estat un somni. Tinc els meus dubtes. De sobte obro els ulls i em trobo els records. ¿Què són els records si només pertanyen a una sola persona? ¿El que tu recordes coincideix amb el que jo recordo? ¿I com ho podria saber? ¿La tardor recorda l'estiu? ¿Les fulles que ara cauen recorden les pluges d'abril? ¿Recorda el vent tots els turons? Tinc els meus dubtes. Potser ha estat un somni. Res més. Era massa perfecte. Com els somnis. Fa mal despertar. Fa mal recordar. Tot el que s'acaba fa mal. ¿O potser no s'ha acabat? Tinc els meus dubtes.


17.9.08

TdR sobre Harry Potter

de Rubén Bandrés Martín
per a tonibanyes@gmail.com
data 17 / setembre / 2008
assumpte: Opinió sobre els llibres de Harry Potter
Hola Toni! Em dic Rubén, sóc alumne de 2n de batxillerat de l'IES L'Arboç. T'escric per demanar-te opinió sobre els llibres de Harry Potter, ja que jo estic fen el treball de recerca sobre el boom que han generat els llibres de la J.K. Rowling. Estic enviant mails a diferents escriptors perquè vull comparar els diferents punts de vista sobre el que opinen del fenòmen Harry Potter. Per suposat, espero amb moltíssimes ganes el que em puguis comentar sobre la repercussió que ha tingut la saga de la J.K.Rowling. Moltes gràcies! Desitjo tenir una resposta teva molt aviat! T'ho agraeixo!
Resposta:

Hola Rubén,

T'agraeixo que hagis pensat en mi per al teu TdR, però no et puc ajudar gaire perquè et confesso que no n'he llegit cap de la sèrie HP. De totes maneres, puc opinar sobre "el fenomen HP i la seva repercussió"...

Crec que es tracta d'un fet sense precedents atès que ha enganxat tota una generació de lectots joves que almenys han llegit alguna cosa, que ja té el seu mèrit, atès que es tracta de patracols considerables. Estem parlant de la generació de la TV, les videoconsoles, el messenger... Que agafin un llibre i se'l llegeixin considero que és important. Val a dir que hi ha ajudat molt el màrqueting, la versió cinematogràfia i el mimetisme que genera la publicitat. No entro a valorar el contingut o l'argument dels llibres. HP és un heroi clàssic, envoltat d'una aura màgica, que viu enmig de la tòpica lluita entre el bé i el mal. Tot plegat demostra que la literatura (i la cultura en general) ha estat engolida per la indústria, que es poden vendre llibres com qui ven xurros o roba o qualsevol altre objecte consumible... HP és un producte que s'ha venut i ha generat MOLTS beneficis, sobretot a l'editorial. La resta és secundari. Està per veure si la Rowling sortirà en els manuals d'història de la literatura de segle XXII.

Podeu afegir els vostres comentaris que de ben segur també l'ajudaran...

16.9.08

Un somriure d'alliberament

La lluna plena d'ahir em va esbandir el cor. Les ombres han fugit amb la imminència de la tardor. Hi ha un somriure d'alliberament en cada alenada que faig i en cada passa que dono. Sento que he tret el cap fora de la caverna de Plató. De tant en tant cal suïcidar algun dels teus jos més foscos per a quedar-te amb els jos més lluminosos. Hi ha tanta gent dins nostre que sovint el guirigall és insuportable. La lluna plena d'ahir em va esbandir el cor. Avui em sento més alleugerit, més clarivident, més bo. El vent s'endu totes les cendres...

15.9.08

Àgora versus FoQ

Miro alhora l'Àgora del 33 i Física o Química d'A3. A l'Àgora parlen de l'educació i surt en Gregorio Luri. Per un costat quatre persones teoritzant sobre la situació de l'escola a casa nostra, i per l'altra una sèrie en la qual es transgredeixen tots els límits. No hi ha color. Acabo escollint A3. La profa de filo enrotllada amb l'alumne té molt de morbo. Ha perdut la feina, però segueix amb el niñato (es como un amor de verano...) Luri fa el que pot i sembla que s'avorreix més que jo. Una (presumpta) relació homosexual entre alumnes. Un intent de violació per un garrulo amb el cotxe tunejat. La nova profa de filo que intenta tornar amb l'ex del qual té una filla. No hi ha color. Canvio a veure què diu en Luri. Res. El figura de la sèrie és Gorka, un paio detestable. Volvemos en seis minutos... Gabancho: A Catalunya hem privatitzat l'excel·lència. És una bona frase. Luri donant dades estadístiques sobre resultats privada / pública. Aules d'acollida. Al pobre homosexual l'han deixat mig en pilotes al carrer. Dur, molt dur. Plora. Cançoneta de fons.... No voy a llorar... Ara estan en un punt massa sentimentaloide. Te llamo mañana... Ara fan publicitat dels llibres que han escrit els intervinents. Se'ls llegirà sa mare. El profe que li ha fomut un mastegot (merescut) a l'alumna no serà expulsat. Yo no pienso dejar de ser como soy... Difonen imatges pel mòbil del pobre alumne homosexual que van deixar despullat... Idea de Gorka, esclar. El seu diabolisme és inversemblant. Dues dones lluitant per un home. Tot un clàssic que dóna molt de si. Quina mala baba: vivías en Brujas, ¿no? Olympia es diu. No me veas como una amenaza... FINITO.

I'm a beach...

de michael attlmayr
per a tonibanyes@gmail.com
data 14 / setembre / 2008 20:50
assumpte una pregunta
enviat per hotmail.com

hej

can you help me translate "Sóc una platja, no pas un cendrer enorme, ok?" into english
a friend of mine just returned from barcelona where he saw the sign on the beach and we wondered what it means?
i googled the phrase and found, amoung others, your name...
so mayby you can help me!??

malex

14.9.08

Segon diumenge de setembre

Pel matí he assistit a la inauguració del nou camp de futbol de Sant Fost. He pogut saludar l'Enric Gil i la seva dona (que és l'alcaldessa).

Per la tarda remenant els nous llibres de text que faré anar enguany. Ciutadania. 3r. i 4t. d'ESO i 1r. de BTX. La sensació és molt decebedora. En l'Espanya democràtica les principals "virtuts cíviques" han de ser tres: tolerància, responsabilitat i pacifisme. Consagració de la Constitución i de la Monarquía. Durant el franquisme ho anomenaven "Urbanidad", ara en diuen "Ciutadania"...

Les fulles dels plataners de la riera groguegen i comencen a caure. M'embadaleixo amb la claredat diàfana de l'atmosfera. He tallat la gespa del jardí. Tinc ganes de començar les classes...

13.9.08

Existeix un destí

En el silenci espès de la matinada, quan coincideixen els que tornen de la festa amb els que van a la feina, enmig de la ressaca de l'alcohol i dels llençols, obres el ulls. No tens son. No saps què fas despert. No busques res concret. Existeix un destí. Totes les pistes apunten cap al mateix objectiu. Senyals estranys que sovint irrompen sobtadament fora de qualsevol lògica natural i humana. Existeix un destí. Una biografia és un mapa. En el silenci espès de la matinada comprens que, per damunt dels teus desitjos i de la teva voluntat, hi ha un guió que tu no escrius. Existeix un destí. I aprens a ser dòcil com un nen...

10.9.08

La temptació de l'ombra

M'he passat tota la vida lluitant contra l'ombra, contra la meva pròpia ombra, contra totes les ombres que m'habiten. Sempre hi ha hagut una platònica aspiració cap a la llum, però aquesta aspiració massa sovint s'ha vist enterbolida per ombrívoles tendències que han enfosquit el camí gens recte de la meva existència. He fet el que he pogut, he procurat mantenir l'equilibri i, de vegades, no me n'he sortit.

Parlar de llum i d'ombra pot semblar una metàfora, però no ho és. La foscor és real i veritable. Paul Celan no ho dubta: Wahr spricht, wer Shatten spricht (qui diu ombra diu veritat). No podem desempallegar-nos-en. L'ombra ens constitueix com a éssers tenebrosos: Su misterioso estar en brazos de la sombra. Pues sombra es, sombra somos... (Ángel Crespo, Iniciación a la sombra, Hiperión 1996).

Per això escric. Les paraules també són ombres: in der Dünung wandernder Worte. El blanc és insuportable i cal tacar-lo, macular-lo. L'escriptor embruta el món amb les seves ombres. ¿Què us penseu que han estat totes les meves obres? Impura catarsi. Kenosi. Un intent desesperat de vomitar les ombres. Però les putes ombres romanen dins. No hi ha res a fer.

Porto 44 anys així, fart de viure en aquest entrellum, fart de fer equilibris, fart de contradir-me cada dia i cada nit. Un certa penombra assetja al fons del passadís. Bec xampany francès, Mumm Cordon Rouge. Els telèfons no responen.
Vagarejo entre els records mentre la solitud m’empaita. Et cerco debades conscient que ets molt lluny. No n’hi ha prou amb les paraules. No n’hi ha prou amb els misssatges que llenço dins l’ampolla. Naufragi inevitable.
Sento que ha arribat l'hora de fer el pas definitiu.

Puede ser un silencio lo que sientas, y una ausencia de alas...

9.9.08

Amor o sexe

Per exigències paternoprofessionals, segueixo atentament cada capítol de la sèrie Física o Química, que emeten els dilluns per la nit a Antena 3. Mentre mirava el capítol d'ahir vaig descobrir que tot l'argument es fonamenta en dues premisses bàsiques: 1) La mitificació absoluta de l'amor, que ho justifica tot. 2) L'absoluta banalitat del sexe

No cal dir que ambdues premisses són errònies i pernicioses perquè condicionen el capteniment dels personatges fins al punt de convertir la seva vida en una muntanya russa d'allò més inconsistent. M'estalvio d'entrar en consideracions de caire moral. La sèrie "educa" els adolescents en la mesura que proposa una "ficció televisiva" que ells encara no són capaços de discernir "críticament". Aquí rau el perill. La barreja de sexe i amor sense cap criteri conforma una amalgama infumable que només serveix per a confondre encara més l'espectador. Admeto que la realitat adolescent implica la confusió, el dubte, la desorientació, però sèries com aquesta no ajuden gens a clarificar els conceptes i els valors. Per això, inevitablement, n'haurem de parlar a classe.

8.9.08

La Catalunya digital

Aquest dijous 11 de setembre, Diada Nacional, participaré en una xerrada-col·loqui amb Saül Gordillo a Cabrera de Mar. La iniciativa ha estat d'Albert Calls, que farà de moderador. El tema que tractarem és "La Catalunya digital. El catalanisme a la xarxa". Jo parlaré de la creació del concepte de Catosfera, centrant-me més en l'àmbit lingüístic i cultural, tot relatant la meva experiència com a promotor i coordinador de LCL_08.

7.9.08

Odio escriure rèquiems



Que un blog plegui no és ni bona ni mala notícia. Cada dia neixen i moren milers de blogs. Però si el blog que plega és un dels nostres, ja és una altra cosa. L2P no és un blog qualsevol. La seva vocació (doblement) perifèrica, la seva dissidència, la seva veu tan particular i bolanyesca, el fan un blog imprescindible, diria que "de culte", si aquesta expressió no sonés a cursi. Odio escriure rèquiems.

Després de tots aquests anys, entre Subal i servidor hi ha hagut de tot, moments d'idil·li i moments polèmics, sempre amb el respecte mutu per davant de tot. Subal és Miquel. Això ja ho sabia fa temps. L'anonimat és un estat transitori, un equilibri inestable que, per la força, acaba trontollant. Vaig desvirtualitzar-lo el dia que la Tina (una altra exbloguera que trobem molt a faltar) va presentar el seu llibre a l'Horiginal, el temple sagrat dels poetes perifèrics.

Em sap greu. No ens podem permetre el luxe de patir baixes en aquesta batalla que, dia a dia , post a post, mantenim a la xarxa. No et parlo de catosferes ni de política (que sé que et rellisquen força), sinó de cultura, de llengua, de lluita civilitzatòria... Et parlo d'excel·lència bloguera, d'originalitat, de creació. Em sap greu, Miquel, de veritat. Una gran pèrdua.

Odio escriure rèquiems. Sincronies màgiques han volgut que a la pàgina 79 de l'últim llibre que he llegit em trobi aquest fragment que sembla escrit per a tu:
... i ja t'has perdut en la perifèria on res del que realment importa ja no té ni cara ni ulls, només aquella sensació irreparable de ser superflu.
Nihil esse superfluum. Només et desitjo que, a partir d'ara, trobis la cara i els ulls del que realment t'importa.

Pèls i senyals

Ens el vam trobar a la Plaça de Santa Eulàlia quan estàvem prenent un resfresc en una terrasa després de la presentació de LCL a Can Alcover. En Biel el va en veure passar, el va saludar, i ell va venir fins a la nostra taula. Després me'l van recomanar molt vivament, sobretot el seu últim llibre: Pèls i senyals. Parlo de Sebastià Perelló.

M'ha fet gràcia trobar que a la línia 9 de la pàgina 12 el narrador del llibre esmenta la Plaça de Santa Eulàlia. Més endavant, aquest indret tornarà a sortir a les pàgines 71 i 136. La trobada fou la nit de dijous passat després d'un dia d'allò més emotiu i calorós. No coneixia Perelló. Al juny va presentar el llibre a Can Alcover. Ahir me'l vaig comprar i avui llegit està.

El protagonista es diu Felip, fa de falconer a l'aeroport i és un solitari recalcitrant i desbruixolat que s'esbrava escrivint el seu quadern menjussat, un soliloqui excessiu, una logomàquia plena de descripcions i reflexions, parant esment en els detalls, amb tots els pèls i senyals. L'apoteosi de la subjectivitat que malda per fer-se objectiva. Felip monologa fins al sadollament, fins l'extrem de dissoldre qualsevol argument en benefici del dir més pur pel gust de dir, circumloquial, brou de llengua, vent a la boca, paraules vanes, literatura quintaessenciada. Hi trobem un mallorquí florit, de vegades arcaïzant, molt arrelat a l'oralitat (l'omnipresència de la família travessa tota l'obra). Tot un dipòsit de girs i d'expressions que demostren la immensa riquesa de la nostra llengua, cada cop més empobrida i relinquida. Tot un devessall de verbs: aglapir, aferrussar, encaterinar, enreveixinar, enflocar, pellucar, malavejar, agombolar, amollar, fitorar, aconhortar, esbucar, afuar, enfonyar, flestomar, empegueir-se, bressar, entaferrar, esclovellar, esburbar, capitonar, empassolar, esbrallar... Déu n'hi do.

Sens dubte, Felip és l'alter ego de Perelló. Coincideixen en edat i records d'infantesa.

A mesura que avançava en la lectura, m'ha vingut al cap L'home manuscrit de Baixauli, i també el Pasavento de Vila-Matas. Aquesta dèria per viure la pròpia vida com una cosa externa (je est un hôte), per desaparèixer de la pròpia biografia, fugitiu i transeünt, per deixar que la literatura resplendeixi per ella mateixa fora de l'ombra-nosa de l'escriptor. Exercicis de desaparició. Perelló a voltes mesquideja i a voltes pessoaneja. Mesquida apareix quan la vèrbola s'allargassa, s'autoerotitza i s'emparra fent bucles sobre si mateixa. Pessoa batega en les meditacions més obliqües i desassossegadores: Não sou nada, nunca serei nada, não posso querer ser nada...

Qui és Droveti? Sant Google ens diu ben poca cosa.

L'home queda destil·lat finalment en les seves paraules... Tu ets la paraula i a la paraula retornaràs. Digerit i excretat. Torrentada onanística. Paraulam. Un fracàs? Només som allò que queda: una antologia malgirbada d'empremtes i excrements... Sobretot som aquesta pobresa d'experiència comunicable. Fet i fet, literatura.

El vent és loquaç com tots els solitaris...

NB: A la línia 9 de la pagina 169 he trobat una errata. "hsitòria".

6.9.08

Aquest és el miratge

No estimem una persona, sinó que estimem l'agradable sensació que ens proporciona el miratge d'estimar-la.

Artús Brotau, Dietari d'estiu

Aquest és el miratge que nodreix l’amor humà, l’essència última i primera de l’enamorament, la ficció fonamental que mou i remou el cel i les altres estrelles, l’ànima del món, la deu de totes les rialles, l’aiguaneix lacrimal, el suprem malentès que permet la supervivència de les espècies, la mentida més veritable, la veritat més mentidera, el suplici de la carn, la crucifixió de l’esperit, la fosca inspiració dels poetes, el batec enardit, la pulsió libidinal, el sanglot orgasmàtic, la causa final de les primaveres per venir, la núvia vestida de blanc, els anells que encadenen, l’amarga gelosia, els somnis de prínceps blaus, les caputxetes salvatges, els llops encaputxats, la il·lusió dels compromisos eterns, la presumpta fidelitat, la xocolata del lloro, fes-me el que a mi m’agrada que jo et faré el que a tu t’agrada, quid pro quo, cari, darling, honey, bonica meva, no puc viure sense tu, mai no podré oblidar-te, you are the sunshine of my live, el mite d’Eros platònic, la mitja taronja àcida, la funesta mania de confondre el cul amb les tèmpores, la follia de les emocions incontrolables, la rauxa forassenyada, collons, que jo no sóc de pedra, el joc dels amants a punta d’alba quan els cossos han perdut l’oremus, l’adéu inevitable en caure totes les màscares, aquell dubte que queda entre les dents i, després, ens ennuega…

Aquest és el miratge.

Només ens estimem a nosaltres mateixos i a tot allò i a tot aquell que ens ajudi a estimar-nos més i millor.

Aquest és el miratge.

Tu no vals tant.
Jo tampoc.

5.9.08

El relat mallorquí



Són les 6 del matí i ja he dormit prou, malgrat que vaig retirar-me tard després de penjar les últimes fotos del dia. Encara no ha sortit el sol. La finestra de l'habitació 205 dóna al pati interior d'aquest hotelet urbà en el que es respira una calma monàstica. Encara em queden unes hores a Palma fins que l'avió JK 5711 d'Spanair s'enlairi a les 11:25 de tornada cap a casa.

Abans de les vacances, Elisenda Farré em va proposar de fer la presentació de LCL a Can Alcover. N'Elisenda és una dona eficient i molt preparada. Ella és la que dirigeix aquesta casa-museu on es venera la memòria d'un dels grans escriptors mallorquins. Gràcies, Elisenda, pel teu tracte exquisit i per la bona feina que has fet! I a veure si t'animes a fer un blog del centre... Aquí la teniu al jardí alcoverià:

Casualitats de la vida han volgut que n'Elisenda sigui filla d'una de les blogaires mallorquines que han participat en el llibre, Mª Victòria Secall, d'El pèndol de les petites oscil·lacions. Ahir, per tant, estàvem en famíla. La Victòria, tisores en mà, es va lluir en la seva intervenció a la taula... És tota una poetessa.

El mestre Biel, plaguetaire prologuista, va arribar puntual a la cita. Ja tenia ganes d'abraçar-lo. M'havia acompanyat en la meva darrera estada en aquesta illa i plegats vam tornar a passejar pels carrerons de la vella Palma. Mallorca i Biel Mesquida són noms inseparablement units en el meu cor de poeta maleït.

Més puntual havia estat en Llorenç, d'eLiteratura, un altre dels blogaires catosfèrics al qual vaig desvirtualitzar ahir; igual que a na Caterina, de No diguis que és un somni, jove i tímida, que al final va llençar-se a llegir un fragment del seu text. L'últim a arribar -i això que venia en moto-, va ser al gran Benjamí, il·lustre bitasser, amb el seu petit portàtil que no va deixar descansar en cap moment de la presentació.


Érem sis blogaires i la sala plena de públic. Vam començar amb el PWP que vaig preparar per a la presentació de Vallromanes. Citacions, mapa de LCL i les captures de pantalla dels 100 blogs participants, tot amanit amb el fons musical de All we have de Brett Dennen. A continuació en Biel va glossar el seu pròleg. Vam parlar tots sis, debatent alguns aspectes del fet blogològic...

Pica-pica al jardí. La xafogor no volia anar-se'n. Ventalls i dedicatòries dibuixades i escrites als llibres. Una vetllada entranyable, agradable, memorable. Jo era el "principatí" (mai abans no m'havien anomenat així). Amigues i amics mallorquins, mil gràcies per la vostra acollida!!!

Comença a llostrejar. Obro els finestrals de bat a bat perquè entri la fresca. Esmorzaré, compraré la premsa local, buscaré en una llibreria Pèls i senyals de Sebastià Perelló (ens el vam trobar anit i me'l van recomanar molt vivament), a la Plaça Espanya agafaré el bus número 1 que em portarà a l'aeroport i volaré...

Deixo aquí el relat d'aquestes 24 hores a Mallorca. La vida és aquesta cosa estranya que, sovint, em fa tan feliç.

PREMSA

3.9.08

Presentem LCL a Mallorca

El vol Spanair JK 5700 surt a les 12:40 (no rigueu, que jo no les tinc totes). Estaré 24 hores a Mallorca per a presentar la criatura que vam gestar fa 9 mesos. En aquest post anterior podeu trobar tots els detalls. M'acaben d'entrevistar a Ona Mallorca i demà ho faran a IB3 Ràdio.

Recordeu: a les 20 h. a Can Alcover
Intentaré fer la crònica en directe...

Twitter

2.9.08

Ciutadania

Claustre, reunió de caps de departament, curs de formació, reunió de departament, reunió d'equip docent, reunió de tutors, distribució de llibres, reunió de la comissió de qualitat, sessió de formació, reunió de professorat amb guàrdies de pati, treball personal, acollida d'alumnes, conferència inaugural, classes amb horari normal...

Se'ls podrà donar el títol de l'ESO encara que tinguin tres assignatures suspeses. Dessmond és massa benèvol en les seves valoracions. No es tracta d'una crisi, sinó d'una cosa pitjor.

Anit, mentre contemplava astorat el primer capítol de la nova temporada de la sèrie Física o química, (que és la sèrie que no es perd ma filla i que, com ella, segueixen tots els meus alumnes), rumiava... Hem anat massa lluny. On són els límits.? No, la culpa no és de Nietzsche. Els guionistes d'aquesta sèrie i els cafres que l'emeten -cercant només els índexs d'audiència- haurien d'estar a la presó per fer apologia de... de TOT.

Enguany em tocarà donar una nova matèria a 3r. i 4t. d'ESO: Ciutadania. I la filosofia de 1r. de BTX ha perdut una hora per dir-se ara Filosofia i ciutadania. Ciutada... què?

1.9.08

Surar com un tap


És quan tot està perdut que trobes una sortida. Sempre pots surar com un tap. Hi ha huracans que ens deixen baldats. Hi ha catàstrofes abracadabrants. ¿Com és possible que existeixi tanta bellesa? ¿No ens cansarem mai d'odiar? Entre totes les mentides, para esment i garbella la veritat més gran: ni res ni ningú pot oposar-se a la teva felicitat. Aquest és el riu imparable. Aquest és l'huracà.

És quan tot està perdut que el destí et dóna un cop de mà. ¿Que no creus en el destí? Pitjor per a tu. Entre totes les mentides, para esment i desxifra el teu camí veritable. Si el trobes, seràs feliç. Si no el trobes, sempre pots surar com un tap.