31.1.08

El que internet m'ha ensenyat

Jo era l'home més individualista del món. La solitud de l'escriptor i tota la pesca. Vivia aïllat a la meva torre d'ivori amb la sola companyia de les paraules. El mite de l'anacoreta misantrop, etc. El meu món era minúscul, gairebé autista. Fins que que vaig obrir un blog.

Internet m'ha ensenyat a compartir, a donar i a rebre, a descobrir que sol no vas enlloc. Internet m'ha ensenyat la lliçó més important: que tots formem part d'un col·lectiu, d'una comunitat amb la qual podem interaccionar i enriquir-nos mútuament. Això és la Catosfera. Necessites els altres si vols créixer com a ésser humà. Internet ha eixamplat el nostre horitzó de possibilitats que, antany, quedava reduït a la mera proximitat física. Ara puc dialogar sense barreres amb un internauta de Berlín, de Nova York o d'Austràlia... L'única limitació és la llengua. Els catosfèrics xerrem català, i moltes altres llengües...

Internet m'ha regalat amics que mai no hagués conegut de manera analògica. Ara tinc clar que el meu individualisme era ridícul i la solitud un miratge estèril. Ara tinc clar que, connectat a la xarxa, la meva vida és més rica i més plena... Gràcies a vosaltres!

Xuletes

¿Sabeu què fem els profes quan enxampem un alumne amb una xuleta?

30.1.08

Ni ZP ni Rajoy

No penso votar ZP perquè el meu vot val molt més que 400 €. No penso votar Rajoy perquè la seva catalanofòbia és vomitiva. No votaré en blanc perquè ho trobo inútil. Votaré l'opció que consideri més profitosa per a Catalunya.

Les roses vertaderes

Vull que se'n vagi l'hivern.
Vull que floreixin els rosers.
Vull aprendre a ser pacient
perquè les roses tardanes
són les més vertaderes;
com el nostre amor,
fruit de tants anys,
cada cop més profund,
cada cop més intens...
Vull estimar-te sempre.

29.1.08

Un perill anomenat Matrix

What are you doing? Pregunta el Twitter. I a tu què collons t'importa! Tuitejar és bloguejar més curt, més intens, més addictiu. ¿A qui importa el que estem fent? Ens fascina saber que tenim seguidors (followers) que esperen el nostre tuiteig, persones a les quals pot interessar el que estem fent en aquest precís instant. Exhibicionismes, pornografies internètiques que esbomben la intimitat. L'exigència d'una constant actualització que refermi la nostra identitat digital. Existim en la mesura que fem ping, fem tuit, som enllaçats, tenim visites, rebem comentaris... Aquesta espiral embogida ens condueix a la histèria catosfèrica. Tot passa molt de pressa i tot deixa empremta a la xarxa. Google ho captura tot. Virtual o real? Tant se val. Sóc en la mesura que estableixo relacions amb els altres. Són els altres els que em fan ser. Internet no ens aïlla, ans tot el contrari. Mai abans l'ésser humà (ara homo digitalis) havia tingut tantes possibilitats de comunicació amb els altres, mai abans havíem estat tan exposats al domini públic. What are you doing? Ara mateix em desconnectaré, és a dir, retornaré al nirvana analògic on les coses són més lentes, més naturals, més veritables; on els ocells tuitegen aliens a la follia artificiosa dels humans. (Compte, perquè twitter en anglès vol dir piuladissa, refiladissa, però també idiota!). El que internet fa és aïllar-nos de la realitat analògica, allunyant-nos de la natura. Per això, sovint, la desvirtualització és tan saludable i necessària, si no volem ser engolits per aquest perill anomenat Matrix.

Jutjar

El que més odio de la meva feina és haver de corregir exàmens; primer per la pèrdua de temps que suposa dedicar-se a una activitat que no t'aporta res i, segon, perquè posar notes implica traduir en una xifra el presumpte coneixement de l'alumne la qual cosa, per als que som de lletres, significa una veritable heretgia.

No m'agrada jutjar ni ser jutjat. Fa 20 anys que poso notes i fa 20 anys que em presento a premis literaris. N'he perdut desenes i també n'he guanyat alguns. Conec molt bé la decepció que se sent quan la teva obra és rebutjada. Els jurats emeten veredictes la responsabilitat dels quals és compartida per tots els membres del jurat.

Hi ha hagut 38 persones que no han estat escollides per al llibre catosfèric. Em consola pensar que la majoria són molt joves i tenen tota la vida per davant. Cal superar-se i fer-ho cada cop millor. No hi ha un altre camí.

28.1.08

Els 100 blogs seleccionats


    Durant la segona jornada catosfèrica, Jesús Tibau, Sani Girona, Jordi Ferré i Toni Ibañez ens vam reunir per tal de fer la tria de textos que conformaran el llibre Blogs & Literatura, primera antologia de la catosfera literària. S'havien presentat un total de 138 blogaires i n'havíem de deixar 100. Cada membre del jurat portava fetes les seves valoracions i no va costar gaire que ens poséssim d'acord en la selecció final. El criteri principal va ser la qualitat literària dels textos. El jurat, per unaniminat, va escollir els següents blogs:
    1. [Bauen_blog]
    2. Cal Seixanta
    3. Tinta Xinesa
    4. Antaviana
    5. Els dies i les dones
    6. RdY
    7. LlunÀtic
    8. Filant prim
    9. Bloguejat
    10. El que mai et vaig dir
    11. La Panxa del Bou
    12. El basar de les espècies
    13. Salms
    14. El vertigen del trapezista
    15. Remove Viewers
    16. Emigdi Subirats
    17. Més llibres, més lliures
    18. B&N
    19. Josep Pujol
    20. Itching like grass
    21. Meditacions des de l'esfera
    22. Melicotons al sementer
    23. Versos que em fan absent
    24. Velocitat limitada
    25. La veïna del pis de sota
    26. David Gálvez Casellas
    27. L'Escriptori
    28. Castells de cartes
    29. Marina Martori
    30. Propense
    31. Segons literaris
    32. Poeta per un dia
    33. No em diguis que és un somni
    34. Escrits
    35. Combray - Balbec
    36. Ilercavònia
    37. És l'hora d'hissar els somnis
    38. Bitassa a lloure
    39. ReGisTRes parTiCulaRS
    40. Gazophylacium
    41. Tens un racó dalt del món
    42. L'habitació grisa
    43. Ara plou
    44. eLiteratura
    45. Llum de dona
    46. BLOG:RNiA
    47. Pedra Lletraferida
    48. Amu Daria
    49. Vilafestuc
    50. Malerudeveure't
    51. El cuirassat Potemkin
    52. Aristòcrata i obrer
    53. El Llibreter
    54. Dipofilopersiflex II
    55. L'home dibuixat
    56. Entrellum
    57. Anotacions rizomàtiques
    58. La Cuca al Cau
    59. Tot és possible
    60. De tard en tard
    61. De Roquetes vinc, a Tortosa baixo
    62. El llegidor pecador
    63. La vida diferida
    64. Va de bo, cavallers!
    65. Frannia
    66. Reflexions De Mitjanit
    67. Nau Argos
    68. Centpeus
    69. Meo Quidem Animo
    70. La nit de la iguana
    71. Assumpta Montellà
    72. Entre somnis i realitats
    73. Vent d Cabylia
    74. Depasseig
    75. Verba volant, scripta manent
    76. Platxèria
    77. Núria Aupí
    78. Creació filosòfica II
    79. Tirant al cap
    80. L'efecte Jauss
    81. Nausica
    82. El Quadern d'Albert Calls
    83. Letters, words and poetry
    84. Més content que un gínjol
    85. Poemes des de l'Alguer
    86. Gumets
    87. Diari d'Albert Balada
    88. Papers reciclats
    89. Diari de la meva escola
    90. Poca mandra
    91. L'esperança de la utopia
    92. Ultralocàlia
    93. L'altra cara de la lluna
    94. Violette Moulin
    95. Diari d'un captaire moral
    96. Sega de mots
    97. Apunts des de dalt del baobab
    98. Flaneuse
    99. Espais tacats
    100. El pèndol de petites oscil·lacions
    El llibre el publicarà aquesta primavera Cossetània Edicions. Ja podem avançar algunes coses... També sabem que Biel Mesquida hi col·laborarà...
    I encara hi haurà més sorpreses...


      Vídeo taula Blogs & Literatura


      27.1.08

      Tercera jornada catosfèrica


      Taula de blogs de la CCMA

      Taula sobre la influència dels blogs
      (al bell mig Benjamí Villoslada)

      El respectable públic
      (al bell mig Jordi Torà de Gumets
      i al fons, dempeus, Xavier Mir)

      Més públic respectable
      (a l'esquerra JA Donaire teclejant)

      Bons amics

      Més amics
      Marina i Marc

      Jesús Tibau
      (una gran foto: sembla que parlis www...)


      Els twittejadors "oficials" de la Catosfera
      utopic, siknus (i David de las Heras a la dreta)

      Cares de cansament
      Saül, Toni i Marc

      El culpable de tot

      Us haureu fixat que aquests tres dies no he escrit gaire lletra i m'he limitat a penjar imatges al blog. En canvi, he fet anar molt el Twitter. Ja tindrem dies per a comentar la jugada a fons... Avui he intervingut com a públic dos cops: al "combat" bloC / bloG [vídeo] i a la taula final sobre la influència dels blogs [vídeo]. Quan pengin els vídeos ho podreu veure. Demano disculpes si alguns no heu estat citats o enllaçats perquè aquests dies he desvirtualitzat tanta gent que és impossible esmentar-vos a tots (si sortiu a les fotos m'ho dieu i us hi poso). Damunt la taula tinc un munt de targes vostres i ahir vaig esgotar les meves. Ara cal pair aquesta Catosfera'08. La propera serà encara millor.

      Gràcies a tots!


      Primera jornada catosfèrica
      Segona jornada catosfèrica

      Blogs que parlen de la taula literària

      26.1.08

      Segona jornada catosfèrica

      De bon matí
      Sani Girona, Antaviana, Jordi Ferré,
      Toni Ibañez, Jesús Tibau

      Taula rodona Blogs & Literatura
      [vídeo]

      Taula política
      Raül Romeva, Joan Ridao,
      Carles Puigdemont i Lourdes Muñoz
      [vídeo]

      La presentació de la Lourdes Muñoz ha estat
      (des del punt de vista ortogràfic)
      de vergonya aliena

      El jurat després de la deliberació
      Jordi Ferré, Toni Ibañez, Sani Girona, Jesús Tibau

      Acabem de sortir al Telenotícies vespre de TV3
      (una altra vergonya)

      Primera jornada catosfèrica
      Tercera jornada catosfèrica

      Vídeo de la taula rodona Blogs & Literatura

      Ja podeu veure el vídeo de la taula d'aquest matí
      Blogs & Literatura

      També aquí

      El blog com espai-temps d'escriptura provisional

      En Biel ja ha penjat el text que he llegit a la taula
      Plagueta de bord

      Segueix el Twitter

      Primera jornada catosfèrica

      Inauguració institucional


      Taula Blocs i educació
      Pitu Martínez, Anna Pérez, Núria Prunés, Enric Gil i JA Donaire

      Sopant al Sagardi del carrer Sant Roc

      25.1.08

      La Catosfera al Twitter

      Presentació taula rodona Blogs & Literatura

      Recordo com si fos ara aquell 6 de juny de 2005 a la Sala Capitular del monestir de Sant Cugat... Alguns dels presents vam compartir dos dies apassionants en els quals vam debatre sobre el dietarisme clàssic i el nou dietarisme dels blogs. Escriptors de la mà tancada versus escriptors de la mà oberta, lletraferits versus blogferits...

      Han passat dos anys i mig d'aquella trobada iniciàtica i avui ens retrobem aquí, a Granollers, en aquesta taula rodona catosfèrica per a parlar de la literatura que es fa a la xarxa -la ciberliteratura-, les lletres a la pantalla, la nova escriptura i la nova lectura del segle XXI: dietarisme digital, e-poesia, blognovel·la, hipertext, literatura ergòdica, blogografies, autoedició, del paper al blog i del blog al paper, internet i els llibres, què significa ser escriptor a l'era digital, edició 2.0, el futur de les lletres virtuals... etcètera.

      Com que em toca fer de moderador, hauré de reprimir la meva verborrea. El que voldria dir ja ho he deixat postejat en el meu Manifest Catosfèric de Granollers.

      En primer lloc, vull agrair als ponents la seva presència aquí i la disponibilitat que han tingut a l'hora d'acceptar la nostra invitació. Us els presento:

      Haureu vist que hi ha un canvi d'última hora. Malauradament, Biel Mesquida no ha pogut venir per motius de salut. En el seu lloc tenim Jesús M. Tibau.

      Jesús M. Tibau: És escriptor i coordinador del Club de Lectura de la Biblioteca de Tortosa. La seva especialitat literària és el conte curt. Ha guanyat diversos premis i té publicats dos llibres: Postres de músic i Tens un racó dalt del món, que també és el nom del seu blog, un dels blogs literaris més actius de les terres de l'Ebre. Properament sortirà publicat el seu últim llibre titulat El vertigen del trapezista, que també és el nom d'un altre blog...

      Laura Borràs: Doctora europea en Filologia i professora de la UOC. Directora del grup de recerca Hermeneia i autora de llibres com Textualidades electrónicas i La Literatura Digital. Ha fet ponències i conferències a nivell internacional. És una autoritat en la matèria. Dirigeix un màster sobre la literatura digital.

      Jordi Ferré: Editor de Cossetània i també blogaire. L'editorial Cossetània ja ha publicat uns quants llibres basats en blogs i aquesta primavera publicarà la primera antologia de la catosfera literària, Blogs & Literatura, una obra col·lectiva feta a partir de les aportacions de més de 100 blogaires catosfèrics.

      Miquel Bonfill: Editor de Relats en Català, web que va rebre el Premi Lletra 2004 i que aplega un fum d'escriptors que han trobat a internet la manera de donar a conèixer els seus textos.

      Ens hagués agradat poder comptar amb més ponents. La llista dels absents seria interminable. Deixeu-me destacar-ne un parell...
      Ambdós són un exemple de l'excel·lència que pot assolir la catosfera literària.

      Bé, anem per feina...

      El 15 de desembre passat, en Biel va escriure al seu blog que
      En la Catosfera es fa una part essencial de la literatura del present
      Partint d'aquesta afirmació, m'agradaria saber quin és el vostre parer...

      22.1.08

      MANIFEST CATOSFÈRIC DE GRANOLLERS

      Avui, festivitat de Sant Vicenç -patró de Vallromanes (on visc) i de Mollet (on treballo)-, 72 hores abans de la inauguració de les Jornades de la Catosfera, sota la lluna plena, publico aquest Manifest en el post número 1.000 d'ENTRELLUM.


      L'any 2005 vaig escriure el Manifest blogpoètic de Sant Cugat i el vaig llegir a la trobada sobre El dietarisme i el nou dietarisme dels blogs que es va celebrar a Sant Cugat els dies 6 i 7 de juny. En aquell text resumia la meva filosofia bloguística. Rellegit ara, el tornaria a subscriure totalment. Després de dos anys i mig, adobat amb la nova experiència entrellumínica, voldria afegir algunes reflexions blogològiques que ens ajudin a comprendre on som, què fem i cap on anem.

      De Sant Cugat (05) a Granollers (08) la Catosfera s'ha fet gran, ha arribat a la seva majoria d'edat. Els que, des del primer moment, vam creure en l'enorme potencialitat dels blogs, hem vist confirmades amb escreix les nostres expectatives i, a hores d'ara, podem afirmar sense embuts que la importància dels blogs (a casa nostra i arreu) és quelcom que ningú ja no gosa discutir, tret de quatre dinosaures miops ancorats al segle passat que encara s'aferren a no se sap quins privilegis o interessos.

      En aquest curt trajecte catosfèric hem vist com s'anava consolidant la presència del català a la xarxa, com esdeveníem una nació digital gràcies al .cat, com érem reconeguts en l'àmbit universitari i en l'esfera política, mentre el protagonisme i la influència dels blogs catosfèrics no parava de créixer en els mitjans... Tot plegat és la història d'un èxit vertiginós.

      La Catosfera ha generat una comunitat virtual de caràcter pluralíssim i libèrrim formada per persones que interactuem i ens enriquim mútuament. Els catosfèrics compartim la nostra catalanitat sense complexes mentre projectem aquesta identitat al món global. Diàleg, idees, plataformes, campanyes, iniciatives... Un batibull incessant que demostra dia a dia la vitalitat catosfèrica. El fet que avui estiguem aquí (i ens comencem a organitzar) augura una nova època en la qual la nostra força encara pot ser més gran. La nova societat del coneixement requereix instruments nous -com ara els blogs- per a promoure nous activismes col·lectius, noves revolucions per venir, nous horitzons inimaginables.

      Fa quatre anys que bloguejo. Bloguejar és una forma de veure el món i d'interpretar-lo, una manera de ser i d'estar. No som periodistes, però podem explicar les coses de primera mà. No som polítics, però podem exercir de ciutadans responsables dins d'aquesta àgora virtual. ¿La partitocràcia deixarà pas a la blogocràcia? ¿Ens acostem cada cop més a la ciberdemocràcia? Aquesta és la veritable Revolució Catosfèrica. L'exemple més clar és l'embranzida que, gràcies a la Catosfera, ha agafat el sobiranisme...

      La Catosfera com a ciberpolis abasta tots els àmbits de l'acció humana: esport, música, política, ètica, economia, educació, empresa, tecnologia, art, negocis, literatura... Una multiplicitat d'interessos que troben cabuda dins aquest macrodiàleg bloguístic. Però refrenem una mica l'optimisme...

      Potser un blog no és res més que un passatemps innocu. Mentre estem entretinguts amb el blog, penjats del teclat, amorrats a la pantalla, resultem inofensius. Ens creiem importants perquè rebem no sé quantes visites i hem assolit el número tal de no sé quin rànquing. Pots comptar! ¿Voleu dir que n'hi ha per a tant? 250, 280, 600 persones... ¿Què representen enmig de la inabastable societat real? Hi ha molta gent que encara no sap què és un blog, gent que no té connexió a internet, gent que -per no tenir- no té ni ordinador. ¿Els bloggers canviarem el món? ¿Els catosfèrics revolucionarem Catalunya? ¿O resulta que som els més esnobs, els més geeks, els que millor encarnem el Zeitgeist? Deixo els interrogants oberts...

      Aquest Manifest no aspira a ser profètic. No fem volar coloms. Toquem de peus a terra. La Catosfera és una immensa sardana on hi cap tothom. Ajuntem les mans i ballem junts. Ningú no és més que ningú. Som catalans i ens ho fem en català, però la nostra vocació és universal. Catosfèrics del món, virtualitzats i desvirtualitzats, unim-nos per a saltar més amunt del present. Bloguegem cada cop més i cada cop millor. Aquest és el camí. Aquest és el compromís. Aquest és el repte. Visca la Catosfera!


      21.1.08

      Setmana catosfèrica

      Avui encetem una setmana intensa que culminarà amb un cap de setmana apoteòsic a Granollers amb motiu de les Jornades de la Catosfera. Després de molts dies de feina i de nervis, tot està a punt per aquesta desvirtualització massiva que marcarà una fita memorable en la història dels blogs catalans.

      La meva participació en aquest esdeveniment es concretarà en tres fronts:
      1. Demà dimarts 22 postejaré un text titulat Manifest Catosfèric de Granollers.
      2. Dissabte 26 a les 10 h. moderaré la taula rodona sobre els blogs i la literatura.
      3. La coordinació del llibre Blogs & Literatura, primera antologia de la catosfera literària, que serà publicat per l'editorial Cossetània.
      Tot plegat m'omple de responsabilitat i d'il·lusió. Mai no m'hagués pensat que una simple paraula que se'm va acudir escrivint un post fa tres anys arribés a representar tot el que ara representa...

      Tocant a la taula rodona, conscient de què moltes persones no hi podreu assistir, voldria aprofitar aquests dies previs per a facilitar si més no la vostra participació virtual. És molt fàcil: envieu-me els vostres suggeriments, deixeu-los en forma de comentari, formuleu preguntes, dubtes, remarqueu aspectes que considereu que caldria debatre en aquesta taula pel que fa a la relació entre la literatura i els blogs. Us prometo que els tindrem en compte.

      Ja escalfen motors

      20.1.08

      Més rànquings

      Si no en teníem prou amb Technorati i Alianzo, ara ens ha nascut Bloguzz. Segons aquest, ENTRELLUM
      ocupa la posición 3560 de los 50040 blogs indexados en Bloguzz. En Catalán está en el puesto 13 de un total de 553 blogs. Está mejorando su capacidad de generar buzz en los últimos días. Su nivel de influencia absoluta es del 43%, se trata de un nivel considerable. Es un blog que destaca por su contenido de calidad sobre Blogging.
      A la dreta de la pàgina, podeu veure el posicionament d'ENTRELLUM en altres categories: books, internet, blogging, web 2.0... Una nova distracció per als amants de les xifres i els pòdiums.

      Capvespre 18.1.08

      Poema inicial: Aspiracions. Cançons de Mark Knopfler. La lletra de l'himne de d'Espanya. Parlem de política exterior. Falta una setmana per a les Jornades de la Catosfera a Granollers. Els politicastres que desprestigien la política. Pel·lícula: El silenci abans de Bach. Agenda cultural. Nova reforma de la llei d'Educació. Poema final de Ramon Guillen: Eternitats.





      19.1.08

      Verd

      És el verd que veig el que em guareix de tots els grisos. Del llit estant, pel finestral, el turó del Pedró, i més amunt el cel, sempre el cel... El verd de l'hivern, la pinassa intacta, els saltirons del pit-roig, la llum tamisada del crepuscle... I més amunt el cel, sempre el cel... trespol de somnis impossibles.

      17.1.08

      La política no és un circ


      M'havia proposat no parlar de política. M'havia proposat, sobretot, no parlar de la política del meu poble, però avui no ho puc evitar. Davant de certes coses, un no pot quedar-se callat.

      L'oposició (ERC-MxV) ha penjat a l'aparador del seu local el cartell que encapçala aquest post. Curiós cartell segons el qual l'oposició considera que la política és un circ, un espectacle, una atracció de fira, un divertiment... com ara els episodis cada cop més penosos del Polònia. Els que es deuen "avorrir" de debò són ells, per això han de muntar numerets, penjar pancartetes, fer denúncies absurdes, repartir fulletons i adhesius... convertint la política municipal en una xarlotada vergonyosa. ¿Ja n'estan al cas, els dirigents d'ERC, del ridícul sistemàtic que perpetren els seus representants a Vallromanes?

      El que resulta més "sorprenent" és que algú amb dos dits de front pugui fer confiança a aquesta genteta tan poc seriosa. Amb les formes i les maneres que gasten ja queden desqualificats. Quina mala educació! Van als plens a insultar l'alcaldessa quan són una colla d'indocumentats que no saben distingir un prec d'una moció i, a sobre, tenen la barra de dir que és el Govern el que provoca la crispació. Que no pateixin, que tenen tres anys per a seguir "avorrint-se" a l'oposició, tres anys més per a bufonejar i muntar pallassades, la seva especialitat.

      Per sort, després hi ha els que treballen, els que es prenen la política seriosament i amb responsabilitat. Mentre l'oposició continua amb els seus numerets patètics, l'equip de Govern aprofita per a fer feina de la bona i demostrar que la política és quelcom que val la pena, una activitat digna en benefici dels ciutadans.

      16.1.08

      Inventari de fugides

      M'allunyo per a ser qui sóc. Els camps llaurats de Gallecs. Els cingles de Bertí. La Mola. Montserrat. Sant Miquel. Céllecs. Montseny. Camino d'esma. Les pedres del camí són pedres de ningú. Bufa ponent. M'allunyo per a ser qui sóc.

      La Torre d'en Malla. Amb la gorra i l'abric de pana semblo un jubilat, però no ho sóc. Només que, de vegades, necessito fugir rumb a l'horitzó. Una vegada vaig arribar fins a Grenoble... Tots busquem la salvació. El vent passa de llarg. Els pins capcinegen.

      Una mica abans de la carretera que va de Granollers a Sabadell, tombo a l'esquerra i m'endinso pel bosc de Can Veire fins que faig cap a un berenador. M'assec en un banc assolellat, de cara a mar, des del qual veig, en primer terme, el verd incipient dels sembrats i, al fons, la serra de Marina i el Tibidabo. Els núvols s'apressen. La ciutat ja no se sent. Escolto la cançó del vent que usa els pins com a instruments. Si no tingués classe a les tres em quedaria aquí fins a la posta.

      No hi ha salvació. Ni tan sols les paraules. El vent neteja l'atmosfera. El foc ho purifica tot. L'aigua que ens manca. La terra materna. L'escorça del pi, rebregada. No hi ha salvacions. Fugim, si podem, a través de les paraules, per camins bosquívols, a l'encalç del que som. A la ciutat ningú és el que és. Destesto les novel·les. Aquest sol, aquest cel, aquest verd, aquest vent... No, no hi ha salvació.

      Camp de futbol. Església de Santa Maria de Gallecs. El rierol duu aigua. Sendera entre plataners. Les fulles seques ballen la dansa del vent. Aiguamoll de Can Salvi. Fa mal oratge. El cel, clafit de bromes amenaçadores, s'enfosqueix cada cop més. Camino entre el torrent de Caganell i els horts. Bròquils, raves, calçots, carxofes, algunes bledes... M'acosto a l'autopista. Camions i més camions. El vent ha estat company i còmplice, m'ha esbandit l'ànima de cabòries. El sol s'amaga rere la bromallada. Encara és d'hora, no cal córrer. M'avancen les fulles que s'envolen. Contemplo l'esquelet de la figuera despullada. Hotel Ciutat. M'assec sota el roure que hi ha a la cruïlla del camí dels Bandolers. Passa un altre jubilat. Ara tinc fred. Els molins dels Pinetons gira que giraràs. Bassa de Can Benito. Té poca aigua. Tres ànecs i para de comptar. Tinc gana, però no dinaré. Demà ja veurem. Camions i més camions. Som a ciutat.

      La caminada m'ha provat. He suat la samarreta. Ara toca classe amb 1r. A de BTX. He de parlar de la veritat... Quina veritat? Després, amb 2n. A de BTX, el cogito cartesià...

      Fugides efímeres. Sempre tornem a la presó. La presó és molt còmoda. Les fulles formen remolins que segueixen trajectòries erràtiques. Com nosaltres, que acabem fugint de les fugides...

      Avui ha estat un gran dia. He escrit un poema (feia mesos que no n'escrivia cap), he caminat dues hores i he saludat un esquirol.

      Aspiracions

      Aspiro a la pulcritud.
      L'arbre que s'enlaira.
      Llavis assedegats de llavis.
      El silenci després de l'orgasme.
      Aspiro a la tènue treva que es marfon amb la mirada.
      Aspiro a la més absoluta intempèrie.
      Som estrelles clivellant la fosca.
      Onada que s'escumeja.
      Nàufrags sense platja.
      Llavis afamats de llavis.
      El silenci que esborra lentament l'última paraula.

      15.1.08

      El pou de la literatura

      Arribo a la pàgina 106 de L'home manuscrit de Manuel Baixauli i em trobo aquest fragment:
      -Vol ser escriptor? -diu.
      -Escric cada dia. No sé si sóc escriptor.
      -Entesos. Té dues opcions: pot usar l'alfabet a plena llum, redactar articles, intervius, ressenyes, cròniques, etc., o pot, en canvi, fer literatura. Si vol i si pot fer literatura, li cal un pou. Sense pou, no hi ha literatura.

      Els punts negres d'Escriptor s'han dilatat. Potser també els meus, a mesura que m'habitue a la fosca i que la fosca em sembla llum.
      Ulls dilatats per a veure, per a fer literatura?
      M'aturo. Rellegeixo el fragment vàries vegades... La llum, el pou, la fosca... Escriure en una certa penombra... Aquesta és la idea d'Entrellum... on escric cada dia a plena llum... gargotejant ombres...

      Segons Escriptor, això no és fer literatura. Una cosa és bloguejar i una altra fer literatura. Si volgués realment fer literatura hauria de deixar el blog i entaforar-me dins un pou... quina metàfora, la del pou!... Com si Plató em digués: torna al fons de la caverna, amic, si vols veure la veritable realitat...

      Fragment inquietant. Fóra perfecte com a post postrem, últim post de comiat: "Deixo el blog per a dedicar-me a la veritable literatura..." Quina temptació! Amagar-se, empouar-se, retirar-se de l'aparador catosfèric per a esdevenir Escriptor en majúscules... creador de Literatura en majúscules... i no aquest mamarratxo que embruta pantalles amb aquesta merdeta de textos postejats...

      A la pàgina 154 retrobem el pou:
      No habite en el pou, de moment. El visite, el freqüente, m'hi aboque per extraure'n llum. No m'hi instal·le, però. Com Rembrandt, vull avançar en sentit contrari a la dispersió, a la futilitat, a la verborrea vàcua. Si aquest camí porta al fons del pou, faré del fons del pou casa meva.
      És a dir, el pou pot esperar... The blog must go on...

      NM: El llibre de Baixauli fluixeja pertot. 239 pàgines que podrien ser perfectament 139. O 39. A penes he fet anar el retolador de subratllar. Mal senyal. Una altra novel·leta sobrevalorada. No suporto les inversemblances literàries ni els realismes màgics forçats. És del tot inversemblant que el relat SAVIESA (de 19 pàgines!) estigui escrit a la paret del far abandonat d'Estaca de Bares i el paio el pugui copiar en una hora... Encara més inversemblant és que, amb només tres quarts d'hora, un nen negre de vuit anys escrigui un relat (ÈXODE) de 6 pàgines a la sala d'espera d'un dentista vienès... Una cosa es la ficció i una altra el deliri. El lector no és un idiota capaç d'empassar-se qualsevol bajanada. Sense parlar de la caòtica nòmina de personatges que, al final, acaben confonent-se els uns amb els altres en una orgia narrativa infumable (les pàgines amb fons negre són com els blogs amb fons negre: vade retro). Ah, i la morbosa foto de l'albat de la pàgina 83 se la podia haver estalviat... Quin mal gust!

      ITV

      L'hivern m'ensenya a ser prudent. El fred em garratiba les neurones. Em quedo quiet mirant l'horitzó a la vora del riu Congost. Tanco la ràdio. Fins i tot la música em molesta. Contemplo la posta de sol. M'estic fent vell. Aquests polígons industrials són depriments. Mentre passo la ITV, rumio res. Observo els gestos del mecànic, les seves frases mil cops repetides, un atomatisme atroç. M'enganxen una etiqueta nova de color verd. Dintre de dos anys tornaré. Em trobaré el mateix ritual de gestos i frases repetides. La mateixa buidor al preu de 34,25 €. S'ha fet fosc. De nit, els polígons industrials fan por. Marxo cap a casa. Deixo el silenci a la riba del riu Congost, entre pollancres i camps que brullen. L'hivern se'm fa llarg. Avui em sobren les paraules.

      14.1.08

      Sobre l'aristocràcia

      No em dol de dir que sóc partidari de l'aristocràcia, no pas de l'aristocràcia provinent de la sang o dels diners, sinó de l'aristocràcia que es fonamenta en el treball i en l'excel·lència. En aquest sentit coincideixo amb Plató. Patim un democratisme babau on tot allò que destaca és vist amb reticències, un democretinisme esquerranós que es malfia de la superioritat d'alguns individus els quals, pel sol fet de mostrar-se millors que la resta, són automàticament anatematitzats. La natura no ha estat mai igualitària. La societat aspira a ser-ho, però cal anar amb compte perquè sempre hi haurà diferències entre les persones. El meu aristocratisme es basa en la pura meritocràcia. Jo crec en els currículums. Són les nostres obres les que ens avalen, allò que hem fet de profit al llarg de la vida. Per sort, hi ha paràmetres objectius que demostren la vàlua de les persones. Com a professor, tinc molt clar que no és el mateix posar un 10 en un examen que posar un 4. Malgrat els esforços artificials de l'igualitarisme mesocràtic, l'aristocràcia s'acaba imposant, perquè la realitat no pot ser negada per quimèriques ideologies; i al capdavall és aquesta aristocràcia la que fa progressar la humanitat. Mirem l'aspecte o l'activitat que sigui, sempre hi haurà persones que ho facin millor que altres... I això, per descomptat, també es pot aplicar a la Catosfera.

      13.1.08

      Bernardo Atxaga

      Fins i tot un escriptor tan rural com Bernardo Atxaga se n'ha adonat: el seu blog serà el seu proper llibre [How Atxaga is going to write his next book]. Un altre que ha entrellucat per on va el futur de la Literatura... Benvingut a la Literatura 2.0! Ens ho explica L'efecte Jauss.

      12.1.08

      Capvespre 11.1.08

      Primer programa de l'any. Comencem amb uns versos de Jordi Pope. Ens acompanyen les cançons de Los Secretos. Festa dels Tres Tombs. Sant Antoni Abad. La nefasta barreja de religió i política. Defensa del laïcisme. Centenari del naixement de Simone de Beauvoir. ¿Feminisme? ¿El futur serà matriarcal? Any Rodoreda. Mort de Pepín Bello. Poema final de Júlia Costa: Gebrada.




      Les Jornades de la Catosfera a LV

      11.1.08

      Les crítiques


      L'amic Marc es lamenta, i amb raó. Com a màxim responsable de l'organització de les Jornades de la Catosfera ha d'entomar algunes crítiques, fins a cert punt lògiques i legítimes. Jo no el defensaré, perquè sap defensar-se ell solet i la seva millor defensa és la feina que fa, el seu lideratge, la seva empenta i iniciativa.

      ¿Que la seva personalitat pot ser titllada d'egocèntrica? Ell no t'ho negarà pas. Tots els blogaires som una mica (o molt) egòlatres i exhibicionistes. El blog és una gran eina d'autopromoció. ¿Afany de protagonisme? El que treballa i fa coses de profit, tard o d'hora es fa notar.

      Paradoxalment, els que han escrit contra les Jornades o contra els seus organitzadors, també busquen protagonisme. Alguns no volen participar i s'autoexclouen, altres no han estat cridats i en deixen constància, n'hi ha que creuen que la Catosfera ha de ser catetosfèrica (barretinera, tancada només a les aportacions nostrades), després hi ha els que fan mutis...

      Tothom té dret a dir el que li plagui i a callar si el que li plau és la indifèrència. Em sembla perfecte. Que se'n parli molt, bé o malament, però que se'n parli. Així farem forrolla. A mi m'encanten les crítiques. Significa que existeixes, que t'han tingut en compte, que et consideren objecte i subjecte criticable. De puta mare. Però no penso caure en el parany de criticar els criticaires, perquè no esperen una altra cosa: el seu miserable minut de glòria. Doncs que segueixin esperant.

      10.1.08

      Qüestió de feeling

      No sé què coi passa últimament, però tothom vols ser amic meu... Aquest matí li deia a un: Mira, tu i jo no serem mai amics; em conformo amb què no siguem enemics... I ell, amb cara de pòquer, replicava: ¿I per què no podem ser amics? Li he respost que era una qüestió de feeling...

      Em temo que tots aquests que aspiren a ser amics meus ho volen ser per a després poder vantar-se'n i dir: El Toni és amic meu...

      Ja veus quin gran què!

      Insubornable llibertat

      La religió atempta contra la meva llibertat. Déu i jo som incompatibles. La seva afirmació és la meva negació i viceversa. Sóc lliure, ergo ell no existeix.

      9.1.08

      15 roses vermelles

      Li regalo un ram de 15 roses vermelles, omplo les copes de xampany i brindo:
      Passi el que passi, facis el que facis, estiguis on estiguis, sempré seré al teu costat.

      Retorn a les aules

      Deixem la rutina nadalenca per a tornar a la rutina professional. L'edifici és un frigorífic. Bon any, company. Bon any, companya. Estan contents perquè quasi els toca la loteria. Quasi. Jo no en compro mai.

      Immersió lingüística. Els alumnes parlen majoritàriament castellà i la meitat dels profes es passen pel folre l'oficiosa llengua vehicular. Per això el vídeo del PPC és indignant. Quina demagògia! Al meu insti amb prou feines enraonen català els quatre profes de català.

      Tenim ciclàmens nous, vermells, al pati. Quin gran negoci per algun jardiner. Tenim més ordinadors. Quin gran negoci per alguna empresa d'informàtica. Tard o d'hora, també tindrem el certificat de Qualitat. Quin gran negoci per alguns, perquè això suposarà més diners... Més diners per a ciclàmens i ordinadors i.....

      Retorn a les aules.

      Avui la meva filla fa 15 anys...


      8.1.08

      La meva epopeia

      La història és llarga... Començaré pel principi, doncs.

      Com qualsevol novençà, vaig fer les meves primeres passes en el món de la literatura catalana presentant-me a premis modestos. L'any 1998 vaig guanyar el Premi Comarcal de Narrativa amb la que seria la meva primera novel·la publicada, Darrer poema (2000). A poc a poc, vaig intentar fer camí endinsant-me per les fosques entranyes de premis de més volada i d'editorials importants, fins que vaig descobrir que tot estava en mans de quatre mandarins empatumats que patien endogàmia crònica. Vaig topar amb la barrera, amb El Mur que protegia el nucli dur de la LIT CAT. Em refereixo a la colla de subvencionats, convidats, publicitats, la nòmina d'escriptors oficials promoguts des de les institucions pagades pel contribuent... No cal concretar noms. Ells saben qui són. Se'ls hauria de caure la cara de vergonya. L'any 2005, en el meu Manifest blogpoètic de Sant Cugat, ja en vaig deixar constància amb aquest paràgraf demolidor:
      Remoguem la bassa d’oli de la nostra cultureta de fireta fins que aflori el cadàver putrefacte de la literatura periclitada, fossilitzada, plena de corcs i de corbs: mòmies il·lustres del segle passat; romàntics del papir i de la ploma que encara gargotegen a la llum d’una espelma; contistes banalíssims addictes a la conyeta; escrivents santjordinescos; patumets i patumetes de professió "subvencionats"; mandarins i comissaris que remenen les cireres i tallen els bacallans; articulistes a preu fet; jurats omnipresents; titellaires oficials que acaparen momes i bicoques, connivències, cadafals i setials; pontífexs i acòlits; mediàtics, maniàtics, mediocres (no sabeu fins a quin punt em deprimeix la mediocritat!)... Tremoleu, tremoleu, perquè abans que es faci fosc calarem foc a la pira de les vanitats fins que el pal de paller esdevingui una cendra bruta que el temps escombrarà sense misericòrdia… S’ha acabat el bròquil. El castell és a punt de fer llenya. Cada paraula és un tret. No cal que us amagueu. El judici de la posteritat serà implacable. Només quedarà de nosaltres l’esclat fulgurant que ranegi els estels, els vers diamantat, la pura follia del mot incandescent… Venim de segles enrere i tenim set de futur. No demanem res, però aspirem a tot. Hi ha una nova albada per a tots els que vulguin emborratxar-se de llum. ¿Virtual o real, què importa? Al fons del disc dur per a trobar allò que és Nou!
      Quan vaig veure clar que no tenia res a fer fotent-me de cap contra El Mur, vaig optar per encetar el meu propi camí, el camí de la no dependència, el camí de la llibertat: el camí dels blogs. Era un camí prou inèdit encara. El camí clàssic de l'escriptor clàssic estava absolutament copat, embussat, manipulat pels mandarins i els seus amiguismes nefands [que alguns confessen sense embuts elogiant descaradament l'amic del jurat]... En els blogs, en canvi, tot estava per fer i tot era possible. M'hi vaig abocar de ple. Ja no havia de llepar culs, no havia de demanar almoina a cap editor, no havia de fer-me amic de ningú... Era lliure i havia d'inventar-me a mi mateix sense ajuts de cap mena. Sol i a per totes. Puc dir amb el cap ben alt que jo no tinc res a veure amb institucions ni capelletes. Sóc el paio més individualista del món. Mentrestant, ells callaven, desconfiaven, em posaven pals a les rodes, i encara callen, cabrons... El seu silenci els delata.

      Dintre de 20 dies ens veurem les cares a Granollers. I parlarem de LITERATURA, de la Nova Literatura. I farem un llibre 2.0, una antologia col·lectiva, quelcom pioner, absolutament ultramodern. Però ells no hi seran. Ells seguiran publicant els seus articles insípids a l'Avui i sortint a la tele en programes somnífers. Ells callaran, provant de silenciar el que és un crit ensordidor: la Catosfera existeix, la gloriosa Catosfera fa feina, la Catosfera empeny el futur cap endavant; mentre ells s'ancoren desesperadament a les seves prerrogatives, privilegis i càrrecs per a mediocres repatanis, sòrdids endolls, misèries institucionals... La Catosfera, sí, el seu malson diari, perquè se'ls escapa, perquè no la poden controlar. Critiqueu-la, si podeu, o emmudiu per sempre. Us menjareu amb patates els vostres llibres de paper trinxats. La història corre en contra vostra. Ja podeu enviar-me mails de bon rotllet... El vostre silenci és la vostra làpida. L'amenaça catosfèrica... ui ui ui ui ui... Com han canviat les coses, oi?

      Cadascú té la seva epopeia. La meva és aquesta. Quina és la vostra?