31.8.07

(EG10) Sospirs venecians

La primera vegada que vaig visitar Venècia fou l'any 1986, tenia 22 anys i estava fent quart de carrera. Recordo que vam anar un grup d'alumnes de filosofia de la UB entre els quals estava Josep Maria Esquirol. El professor que ens acompanyava era Francisco López Frías, catedràtic de filosofia moral i política. L'excusa va ser un congrés organitzat per la Democràcia Cristiana a Padova. Jo conduïa el cotxe de mon pare (un Ford Escort XR3). Un dels dies ens vam escapar a Venècia.

Aquí em teniu davant el famós Ponte dei Sospiri amb l'Antonio i el Marco (el de rínxols, fill de Marco Vinicio Cerezo, aleshores president de Guatemala).

31.10.86

Vaig tornar a Venècia cinc anys després (1991) com a professor acompanyant en el viatge de fi de curs d'un segon d'FP del qual era tutor a l'IES Marina de La Llagosta. Segona foto davant el coi de pont (fixeu-vos tinc menys cabell, però encara porto la mateixa caçadora ronyosa que a la foto anterior)...

17.3.91

La Setmana Santa de l'any següent, any olímpic, vaig visitar Venècia amb la meva dona. Ens vam allotjar a l'Hotel Antony de Campalto, molt a prop de l'aeroport Marco Polo. En una cambra d'aquest hotel vam concebre la nostra filla la qual va néixer el gener de 1993. No tinc fotos ni del moment de la concepció ni davant del pontet dels nassos perquè aquesta vegada ho gravava tot amb una càmera de vídeo...

Han hagut de passar quinze anys perquè retornéssim a la ciutat dels canals. Ens feia molta il·lusió que la nostra filla la conegués. Val a dir que cap de les vegades anteriors havia pujat en góndola. Tenia l'esperança de fer-ho aquest cop... Hi havia tanta gent que no es podia ni caminar. Ara entenc que Venècia s'enfonsi una mica més cada any; amb el fotimer de turistes que l'envaeixen el que m'estranya és que ja no estigui enfonsada del tot. Ens demanaven 80 € per fer una volta amb la góndola i, a sobre, calia fer cua perquè hi havia tres-cents mil japonesos esperant! Fora via. En comptes de pujar a la góndola em vaig comprar uns mocassins preciosos que estaven de rebaixes en una sabateria molt fashion prop de Rialto.

Ah, que se m'oblidava! Aquí teniu la darrera foto davant el ditxós pont...

6.8.07

NB: La woman in red que apareix al meu costat és una gondoliera que vaig conèixer l'any 1985 quan ella, aprenent de filòloga, estudiava italià i jo, aprenent de filòsof, alemany. Des d'aleshores anem en la mateixa góndola... Què faria jo sense la llum del seu somriure?

30.8.07

L'Umbral català premiat per L2P


Ibanyes (6)

Un amable lector em recomana el cercador de Google Book per a seguir indagant els antecedents del meu cognom. Hi poso Ivanyes i apareixen 62 referències! Amb Ibanyes només en surten 16. Atenció al següent document:
1274. Últims anys de Jaume I. Un tal Gonçal Ivanyes, marit de Berenguera de Cardona (filla del vescomte Ramon Folc V de Cardona) recupera la vila de Maldà (Urgell, molt a prop de Garrigues).

Font: Jaime I y Su Época: X congreso de historia de la corona de Aragón (1982)

Fins ara, l'Ivanyes més antic que havia localitzat per la zona de Lleida era Martí Ivanyes, ferrer de la Seu (1404). Ara en tenim un 130 anys abans, o sigui, fa 733 anys. La recerca continua...

29.8.07

Arriben bones notícies del nord

Pour les partisans d’une Belgique unitaire, la situation est inquiétante. Du côté des séparatistes flamands, ultranationalistes d’extrême droite ou membres de Nouvelle alliance flamande, alliés aux chrétiens démocrates d’Yves Leterme, on se réjouit : de plus en plus de Flamands évoquent la nécessité d’une plus grande autonomie, voire d’une indépendance pour leur région.

Au bout de quarante années de compromis, faute de cohésion et de confiance, c’est tout l’édifice belge qui va s’effondrer. Il n’est pas sain qu’une région bénéficie de transferts financiers et n’assume pas ses responsabilités, mais je serais partisan d’un maintien d’une solidarité temporaire avec la Wallonie après la scission “, affirme M. Vermeiren.

Si les partis flamands jugent que la décision est démocratiquement légitime, ils peuvent, à la Chambre - des députés - , ou au sein des groupes linguistiques de la Chambre et du Sénat, voter, à la majorité simple, la séparation “

Via JPQ: La UE no garantiza la integridad del Estado

JA ERA HORA!!!

(EG9) Dubrovnik

L'any 1991 els electors de la regió de Dubrovnik (antigament anomenada Ragusa) van votar de forma gairebé unànime a favor de la república de Croàcia. Per aturar aquest procés d'independència, l'exèrcit iugoslau (majoritàriament serbis i montenegrins) va declarar la guerra als croates llençant sobre Dubrovnik un atac d'extrema virulència per terra, mar i aire. L'objectiu era annexionar tota la regió a la "Gran Sèrbia". L'artilleria sèrbia va bombardejar sense pietat la ciutat la qual, desarmada, fou assetjada durant sis mesos. Milers de cases foren ocupades pels soldats els qual van fer malvestats: pillatge, incendis, violacions, crims... 40.000 persones van ser desplaçades de les seves llars, un de cada tres edificis de Dubrovnik es va veure afectat, però ni un sol tros de muralla fou destruït. La "perla de l'Adriàtic", com la va batejar Lord Byron, declarada patrimoni de la Humanitat, va resistir. No debades el seu lema és "La llibertat no es ven ni per tot l'or del món". D'això només fa 12 anys.

Josep Pla:
Ragusa és una de les coses més extraordinàries que es poden veure, i no exagero (...) Ragusa és la flor medieval del Mediterrani. És una flor intacta, d'una inoblidable bellesa (...) Les hores que hi vaig passar són les més agradables que he viscut. Ho proclamo perquè el fet és tan insòlit. Quina nostàlgia m'ha deixat Ragusa, Déu meu! Tornar-la a veure seria una de les més grans il·lusions de la meva vida. (OC, XIII, 263-266)
Amén. Fa 80 anys que ho va escriure. Si hagués sabut què passaria després... La "flor intacta" va ser maçolada per la barbàrie. És el que vaig pensar quan la vaig veure: només uns salvatges podrien bombardejar tanta bellesa.

El vaixell ha atracat al port nou, just davant del pont de l'autopista que va cap a Split. Fins a la ciutat vella hi ha un bon tros...

La moneda de Croàcia és la kuna. Canviem 10 € per als bitllets d'autobús. Els comprem en un quiosc. Tot és modern i nou: el port, el pont, la moneda, el quiosc, l'autobús... Estem en un país nou de trinca!

El bus ens deixa a la porta Piles, l'entrada principal. El primer que fem és pujar a la muralla per a veure la ciutat de dalt estant.

La volta a la muralla són dos quilòmetres i escaig de trajecte que valen molt la pena perquè et fas una idea de l'indret: la fortificació, els carrers, els patis, les teulades... i el mar sempre al fons amb el seu un blau poderós, encisador.

Està ple d'italians. Clar, els queda molt a prop. Totes les cases són de pedra. No és un poble museu, sinó que la gent hi viu. Hi ha roba estesa. Teules velles i teules noves. Les noves les van haver de portar de França perquè eren les que més s'assemblaven a les originals. El carrer central es diu Stradun, tot pavimentat de marbre i net com una patena. Els carrerons perpendiculars són estrets i costeruts, alguns tenen escales.

El port vell és petit i bufó, sobretot vist de d'una tronera...

Com que és diumenge al matí, trobem tancada la farmàcia més antiga d'Europa (Mala Braca, situada a l'entrada del claustre del monestir franciscà, fundada el 1317; encara que podríem discutir si la més antiga és la de Llívia). Mala sort. Volia comprar aigua de roses i de lavanda. La font de Sant Onofre és molt curiosa: té 16 màscares a través de les quals raja l'aigua potable.

Tastem cervesa local en una terrassa amb grans para-sols. Boníssima.

Hi ha bars que agafen euros i bars que no n'agafen. Abans cal preguntar: Take euros? Quasi totes les botigues accepten la moneda europea. Dubrovnik és un lloc de somni, llàstima que hi hagi tants turistes!

Salpem amb molt bon regust d'aquesta ciutat i d'aquest país. A bord hi ha festa...


Demà Venècia. Com Gustav von Aschenbach, el protagonista de La mort a Venècia de Thomas Mann, hi arribaré per mar...
und daß man nicht anders als wie nun er, als zu Schiffe, als über das hohe Meer die unwahrscheinlichste der Städte erreichen sollte.

28.8.07

El diable viu a Can Duch

Aquest matí he tornat a visitar La Pedra del Diable (un dels menhirs més importants de Catalunya, segons l'Albert Fàbrega). Si l'anterior vegada vaig trobar una ferradura, avui he trobat un aixadell rovellat i desmanegat (sense mànec vull dir).

Estava mig amagat entre la pinassa en un corriol que mena a Can Duch, la masia més propera, que havia estat restaurant i ara crec que està tancat. No sé si hi viuen o no. Hi tornaré per a investigar i fer fotos. Can Duch, a més d'estar molt a prop de La Pedra del Diable, és un edifici peculiar amb una torre que s'aixeca sobre el bosc...

Baixant cap a casa, mentre menjava raïm, amb la meva troballa penjada del cinturó, se m'acudit un relat o, més ben dit, el títol d'un relat: El diable viu a Can Duch. Aquesta tarda començaré a escriure'l.

20:59
Ja està escrit i postejat:
A RANVESPRE

Ibanyes (5)

Parlo per telèfon amb mon pare per tal d'aconseguir més informació sobre el seu pare i el pare del seu pare. Em diu que no va conèixer els avis paterns, però que el seu pare tenia dos germans un dels quals, Joaquim Ibáñez Rubinat (que va morir amb 90 anys i era el pare del meu padrinet, el tiet Paquito de Butsènit), va ser un dels Mossos d'Esquadra que va acompanyar Josep Tarradellas l'any 1939 en la seva fugida cap a l'exili francès a través dels Pirineus. D'això ja n'havia sentit a parlar.

Li dic si recorda alguna cosa més o coneix l'existència d'algun document de son pare, i em diu que quan van enterrar la seva mare (Maria Ribes Buixadera, que va morir l'any 1984) a la làpida hi havia escrit el cognom del seu pare amb i grega, i que ho van fer canviar perquè "estava malament"...!

Quan la meva germana Sisi estudiava la carrera d'història va fer un treball de recerca sobre els nostres avantpassats amb la intenció de confegir l'arbre genealògic de la família. Les investigacions per la línia Ibáñez la van portar fins als pobles de Sunyer (Segrià) i El Soleràs (Garrigues) on els documents havien desaparegut durant de la guerra.

27.8.07

Ibanyes (4)

Benvolgut senyor,

D’acord amb el marc legal actual, el canvi que sol·liciteu pensem que no es pot fer per la via de la correcció de cognom ja que és un cognom que, des del punt de vista lingüístic, no és d’origen català i no tenim constància que s’hagi adaptat al català, almenys d’una manera significativa o general. Com que estem parlant d’un aspecte administratiu i legal (en aquesta oficina tractem fonamentalment els aspectes lingüístics), que aplica i depèn del Registre Civil, pensem que sí que hi hauria una possibilitat de modificar-lo en el sentit que voleu si algun familiar vostre antigament consta amb aquesta grafia (ny): en aquest cas el que hauríeu de sol·licitar al Registre Civil és una restitució del cognom familiar i hauríeu d’aportar documentació en què constés la forma feta servir pels vostres familiars. Aquesta informació, però, us la podrien facilitar de manera detallada al Registre Civil, que, com dèiem, és qui s’encarrega d’aquests aspectes concrets.

Rebeu una salutació cordial,

Joan Anton Rabella

Oficina d'Onomàstica
El document familiar més antic que puc aportar és l'esquela del pare del meu pare, que va morir d'accident laboral fa 60 anys, quan mon pare només en tenia 11. Els documents familiars anteriors (registres civils i registres parroquials) foren cremats durant la Guerra Civil.

Que descansi en pau al cel dels Ivanyes lleidatans...

NB: Quan acabava de publicar aquest post, he rebut el següent comentari del Marc Belzunces:
Benvolgut Toni,

Al llibre "Els fundadors del Regne de València" (2 volums) d'Enric Guinot es fa un llistat de tots els colons cristians que hi varen anar. Al primer volum hi ha un llistat amb els cognoms i en quines poblacions es troba. Pel tema que ens ocupa, n'he fet una foto:

http://www.flickr.com/photo_zoom.gne?id=1250397058&size=l

Al segon volum es fa un llistat dels pobladors poble per poble, on es troben els noms complets.

IVÀNYEÇ - IVANYES

2014

Carod fa volar coloms mentre Catalunya s'amontilla per obra i gràcia de la seva infame complicitat. Catalunya, en comptes d'amontillar-se, hauria d'amotinar-se.

L'enemic no és Espanya, ni els espanyols, ni tan sols els espanyolistes; l'enemic és el català que no té clar el seu catalanisme; l'enemic és el català dubtós que vol quedar bé amb tothom, que no gosa radicalitzar-se perquè som gent de pau i no volem cridar... El català que acaba col·laborant amb l'enemic és pitjor que el mateix enemic.

Carod parla del 2014 mentre recolza Montilla un dia més, aquesta vergonya de president, aquesta mediocritat supina. ¿Què pesen més, unes declaracions aïllades (com aquella de la calçotada) o tots aquests anys d'amontillament tripartític, aquesta sistemàtica espanyolització de pluja fina? La credibilitat de Carod és ZERO. Ja no se'l creuen ni els seus acòlits.

L'horitzó nacional només pot ser sobiranista. No sé si el model és Escòcia, Quebec, Lituània, Montenegro, Flandes, Croàcia o Portugal. L'únic model és seguir la nostra ferma voluntat de ser catalans de ple dret, sense opressions ni espolis.

Falten dues setmanes per al 11 de setembre, no del 2014, sinó del 2007. Què farà Carod? Ens vendrà una altra moto? ¿Cantarà Els Segadors al costat de Montilla, o TV3 censurarà l'escena perquè el presidente encara no se sap la lletra?

N'estic una mica tip, de retòriques barates; fart de polítics que creuen que el poble és imbècil. Carod passarà a la història com un caganer, un botifler i un engalipador. Però la història, malgrat els politicastres, sempre la fan els pobles. Jo encara tinc fe en el nostre. Que Xirinacs ens inspiri.

INDEPENDÈNCIA

SOBIRANIA

26.8.07

(EG8) Κέρκυρα

Sempre que penso en Corfú me'n recordo d'aquesta foto:

Són Henry Miller i Lawrence Durrell en pilotes l'any 1939 en una platja de Corfú. Miller tenia 48 anys i Durrell 27. La correspondència entre ambdós escriptors (The Durrell-Miller Letters 1935-80, hi ha traducció castellana a Edhasa, 1991) és una de les coses més extraordinàries que he llegit mai, sense desmerèixer les seves respectives obres. La bellesa d'aquesta illa ja havia inspirat escriptors com Goethe i Oscar Wilde. Durrell hi va residir llargues temporades en les quals va escriure alguns dels seus llibres més importants, com ara El Quartet d'Alexandria.

Era la darrera illa grega del nostre viatge. Els grecs l'anomenen Kérkyra (Κέρκυρα) que, segons la mitologia, era el nom de la nimfa amb la qual el ciclop Polifem tingué un fill, Faiakas, del qual serien descendents els feacis (Φαίακες), poble que apareix a l'Odissea d'Homer. La princesa Nausica, filla d'Alcinous, rei dels feacis, va acollir Odisseu després d'un naufragi. Aquesta illa fou la seva última escala abans de retornar a Ítaca. Sembla prou versemblant que l'actual Corfú fos l'illa dels feacis, atès que Ítaca (Ιθάκη) es troba relativament a prop [mapa illes jòniques], tot i que els experts no s'acaben de posar d'acord si l'actual Ítaca es correspon amb l'Ítaca homèrica...

Corfú no té res a veure amb les illes gregues més meridionals, resseques i pelades. Corfú és verda, plena de vegetació. Enlloc no he vist oliveres tan altes, talment alzines, formant boscos amb els xiprers. Tot té un aire molt anglès, sobretot la capital. Som a la mar Jònica i ens volem tornar a remullar. Anirem a Palaiokastritsa, a l'altra banda de l'illa, a la presumpta platja on Ulisses va trobar-se amb Nausica. La panoràmica des del castell bizantí d'Angelokastro és aquesta:

La platja del mig, en la qual ens vam banyar, es diu Agios Spyridon, o sigui, Sant Espiridó, el patró de l'illa. L'altra, la de la dreta, la teniu aquí més ampliada:

Ull viu:
The rock in the sea visible near the horizon at the top centre-left of the picture is considered by the locals to be the mythical petrified ship of Odysseus. The side of the rock toward the mainland is curved in such a way as to resemble the extended sail of a trireme.

Afionas. From here you can see the island of Karavi (Ship), which, rising from the sea, has prompted many myths and legends. According to Pliny, it was the petrified ship of the Phaeceans, which had carried Odysseus back to his homeland

Kanoni. C'est ce petit coin de terre (l'île de la Souris), qui est probablement le symbole le plus connu de Corfou, qui selon la légende serait le bateau mythique d'Ulysse, que Poséidon transforma en pierre, comme le raconte Homère dans l'Odyssée.
O sigui, que no hi ha qui s'aclareixi o hi ha molts vaixells petrificats a prop de la costa corfiota.

Al capdamunt d'aquesta petita península trobem el Monestir de la Verge, fundat el 1226, que acull una comunitat de monjos i un petit museu amb una col·lecció d'icones bizantines. Des de dalt les vistes són esplèndides...

Paleokastritsa. Un altre indret idíl·lic que afegim a la llista de paradisos particulars.

Tornem a la capital i passegem pels carrers de la ciutat antiga [fotos]. Comprem dues coses típiques de l'illa: licor de kumquats i estris per a la cuina fets amb fusta d'olivera. L'autocar ens espera a la plaça més gran de Grècia (i diuen que d'Europa), la Spianada, una vella plaça d'armes veneciana que va ser convertida en jardí pels anglesos.

El vaixell s'allunya de l'ultima illa grega. Ens espera Croàcia...

25.8.07

Pessoa revisitat

Fa dies que no parlo del Mestre portuguès. M'arriba un mail de Jean Robur amb un parell d'enllaços que us recomano, a un article i a un video. L'article clou així:
Pessoa, no lo parece, pero es el mayor escritor de terror de la historia. El Libro del desasosiego produce miedo. Y no el miedo doméstico de ir a perder la vida sino el miedo metafísico de haber perdido el alma. Pessoa, que no tiene alma, se alimenta de las almas que se pierden con su lectura. No rinde culto a Satán sino que es su socio, proveedor de desencantados. Los envuelve y los factura al infierno, que resulta ser el lugar en el que ya estaban, sin saberlo.

En la entrada del infierno clásico se advertía a los que llegaban: olvidad toda esperanza. Pessoa es el infierno, es el estado de desesperanza terminal y convincente.
El video és aquest:

Més videos: O Amor quando se revela, Maria Bethânia recitant Ultimatum

24.8.07

(EG7) Atenes

Abans de sortir ja sabia que el cim més alt del meu viatge grec seria l'Acròpoli d'Atenes. Ressonaven al meu cap les frases contundents del mestre Pla:
El Partenó és el monument de la mentalitat occidental més prodigiós que l'home ha elevat sobre la terra. (OC, XIII, 318)

En fi, la solució de tots els problemes, la solució permanent, és l'Acròpolis -pujar a l'Acròpolis. Fa el mateix efecte que trobar-se en un altre món. (OC, XIII, 335)
De Míkonos al Pireu no vaig dormir gaire. Volia que el sol ixent em sorprengués a coberta mentre albirava des del mar la silueta d'aquell turó llegendari... Però no va ser possible, perquè actualment l'Acròpolis no es veu des del Pireu, o jo no la vaig saber veure. L'albada arribant al Pireu fou una de les hores més màgiques que he viscut a la meva vida. Les fotos que vaig fer recullen aquell moment...

Calia afanyar-se, perquè havia moltes coses per a veure i poques hores per endavant. Imprescindible: Acròpoli, Museu Arqueològic, Plaka... L'autocar faria un recorregut panoràmic per la ciutat en el qual ens mostraria els monuments principals (Estadi Panathinaikos, Zappeion, Parlament, Plaça Syntagma, Jardins Nacionals, etc.) Abans que la calor es fes insuportable, havíem de travessar el Propileu. Frisava per veure El Partenó. La primera visió la vaig tenir des de l'autocar quan, entre dos carrers, se'm va aparèixer el temple flotant sobre la ciutat...

A mesura que ascendia entre les oliveres, el cor se m'eixamplava. No tinc paraules. Josep Pla es queda curt amb les seves hipèrboles. Tenir aquelles pedres a tocar (és un dir, perquè no te'n deixen tocar ni una!) era un somni fet realitat. El Partenó era allí, davant meu, ple de bastides (no tan bèstia com la de Santa Sofia, però déu n'hi do), envoltat de tanques, inaccessible. Pla va tenir la sort de poder abraçar una columna, jo me'n vaig quedar amb les ganes. Restaurat, el que es diu restaurat del tot, només ho està l'Erecteion. Preciós en la seva proporció més modesta, però harmònicament perfecte. Les cariàtides són una delícia...

La foto que ara encapçala aquest blog

El Museu de l'Acròpoli estava tancat. N'estan fent un de nou al repeu del turó, sota el Teatre de Dionís. La vista de la ciutat des dalt de l'Acròpoli, miris cap on miris, és realment majestuosa. Al sud s'endevina el blau del mar...

Intento no pensar gaire. La càrrega mental és massa grossa. Tones i tones de lectures. Anys i panys d'estudi. ATENES. Sóc al capdamunt d'Atenes, al turó més sagrat de la nostra història. Per aquí s'hi passejaven els filòsofs... Al Museu Arqueològic Nacional em retrobaré amb ells...

Amb Aristòtil

Aristòtil & Plató (queda clar qui és el més gran?)

Parlant de pensadors... Descobreixo una estatueta neolítica molt curiosa que seria un precedent de Le Penseur de Rodin. En el cartellet hi posa Thinker from Karditsa. Fixeu-vos que l'aital pensador té la mà dreta al cap, però la mà esquerra la té en un altre lloc (molt voluminós, per cert, i destruït probablement per la censura posterior)... Un pensador itifàl·lic potser?

Una altra peça que em va cridar l'atenció va ser aquesta gerra en la qual podem veure clarament un parell d'esvàstiques levògires (alguns indocumentats encara creuen que aquest símbol se'l va inventar Hitler)...

Dinem al barri de Plaka en una placeta plena de restaurants. Amanida grega, formatge fregit... Tant se val. Encara sóc dalt de l'Acròpoli. Sempre seré dalt de l'Acròpoli. No penso baixar mai.

Ibanyes (3)

Una amable lectora ha deixat un parell de comentaris al post anterior que ressalten per la seva aclaparadora saviesa filològica:
Traidora_a_mi_linaje said...

Mi humilde opinión es que Ibáñez es de origen "perieuskérico". En castellano antiguo Juan se escribía Ivan (y se pronunciaba Yuan), y seguramente la forma más arcaica del apellido sería Ivanneç o Ivannez (pronunciado Yuáñes). Un apellido primo hermano del tuyo es Yáñez (pronunciado antiguamente Yañes). Hay un documento antiguo sobre un clérigo riojano llamado don Ivan Ioaniz y Echalaz (pronunciado don Yuan Yuanis y Echalás). En castellano medieval hubo un período largo de titubeo en cuanto a las aperturas vocálicas. Y la grafía "z" se pronunció /s/ hasta el siglo XVII. El fenómeno que la ha convertido en una consonante interdental sorda es moderno, y como sabrás, apenas abarca a una mínima parte de los castellanohablantes, que siguen pronunciando Gonsales en lugar de Gonthaleth. En realidad, la fonética castellana medieval estaba más próxima de lo que parece a la del catalán. La terminación -ez (o -es, -eç, -is, iç o iz) para los patronímicos está documentada en sus modalidades más antiguas en textos leoneses. Es una desinencia que no tiene nada que ver con el vasco. Pero sí que la tiene el fenómeno betacista, por el que el sonido "v" se transformó en "b" (bueno, en realidad la aversión por las labiodentales es un fenómeno ibero-vasco, pero no quiero extenderme). Así que lo de cambiar Ivan por Iban debió ocurrir en territorio de lenguas euskéricas (importante el plural), o en zonas romanizadas con importante componente euskaldún. Conclusión: el pastiche vascoide Iban + la desinencia leonesa (o castellano-leonesa) -ez, debió gestarse en el oriente cántabro, o norte burgalés, o territorio riojano, bajonavarro o altoaragonés. Apuesto por Navarra-Aragón. Visita esta web y disfrútala: http://www.ine.es/fapel/FAPEL.INICIO

El fenómeno de las castellanización de los apellidos es muuuuuuyyyyy antiguo. Yo llevo apellido catalán castellanizado vía Aragón. Tengo un documento de mediados del XV sobre los fogajes de la villa natal de mi padre donde es gracioso leer Fustero, Calvete o Cerberón, en lugar de Fuster, Calvet o Cerveró. No eran castellanizaciones "deliberadas" fruto de la maldad y perversión de los escribanos, ya que hablamos de territorio aragonés bajomedieval, con sus propias instituciones y funcionarios, sino la consecuencia evolutiva de la fonética dentro de un territorio "mestizo" de frontera con repobladores catalanes en el siglo XIII, pero también aragoneses y navarros, con una evolución lingüística plena hacia el castellano doscientos años después, y cuyos habitantes añadieron a sus apellidos catalanes las codas castellanas que en pura lógica fonética les correspondían. Es el mismo fenómeno que catalanizó al chicle en xiclet. Y yo no pienso volver a catalanizar mi apellido porque es, en sí mismo, toda una lección de sociolingüística. Repobladores catalanes que se asentaron en la frontera valenciano-aragonesa y que se castellanizaron entre el siglo XIV y XV. Recatalanizarme sería negar su historia. Es mi opción.
Així dóna gust! Em trec el barret. El que havia començat com un divertiment d'estiu ens està portant molt lluny. Millor que millor. Estem aprenent moltes coses. El coneixement mai no ens ha de fer por. És apassionant esbrinar les vicissituds històriques de la llengua, aprofundir en les arrels del que som... Al final t'adones que la complexitat és immensa i que no podem reduir-ho tot a quatre sentències lapidàries.

L'adreça que la insigne comentarista consigna al final del seu primer comentari és la de l'Instituto Nacional de Estadística. Feta la consulta pertinent, trobem els següents resultats:

Hi ha 54.125 Ibañez nascuts a Espanya
Hi ha 54.135 Ibañez residents a Espanya

Les províncies amb més Ibáñez nascuts són València (5.654), Barcelona (5.094), Saragossa (3.351), Madrid (3.347), Múrcia (3.255), Granada(2.116) ,Castelló (2.096)

Les províncies amb més Ibáñez residents són Barcelona (6.456), València (6.186), Madrid (4.276), Saragossa (3.351), Múrcia (3.031), Alacant (2.571), Castelló (2.164)


Aquestes xifres confirmen que l'àrea mediterrània (Països Catalans) acapara una bona part de la presència actual del cognom Ibáñez. Aquesta àrea es correspon amb l'antiga Corona d'Aragó, tal com podem veure en el mapa que he confeccionat a partir de les troballes documentals.

23.8.07

Ibanyes (2)

Placa d'una plaça de la ciutat de València

Sembla ser que el post onomàstic d'abans d'ahir ha aixecat polseguera... Saül Gordillo, per exemple, dóna per fet que em canviaré el cognom. Jo acabava el post dient que m'ho rumiaré amb calma, res més.

A banda del Saül, se n'han fet ressò d'altres. Al blog Criterio m'han dedicat un post, on també donen per fet que aviat el meu cognom serà Ibanyes. El més interessant i vomitiu del post són els comentaris d'alguns capsigranys els quals fan brometa fàcil amb el Banyes = Cuernos, etc. Són aquests individus els que, amb el seu tarannà i capteniment, ens obliguen a radicalitzar-nos cada dia més.

L'altre dia, al blog de JPQ, feia la distinció entre un espanyol i un espanyolista. Jo no tinc res contra els espanyols de bona voluntat, però no suporto els putos espanyolistes que ens volen fer combregar amb rodes de molí, les seves rodes de sempre d'ençà de 1714. Aquesta és la data clau per entendre tota la polèmica de l'Ibanyes. Així ho explica un dels comentaristes més entenimentats:
Vuestra ignorancia también es muy grande.

Los apellidos y los nombres de lugar durante siglos se escribieron con distintas grafias al no tener una normativa establecida en el catalán.

Con el Decreto de Nueva Planta se impuso que todos los archivos (civiles y eclesiásticos) fueran escritos exclusivamente en castellano, y prohibido el uso del catalán (quien sea usuario de archivos públicos verá que a partir de un cierto momento entre finales del s XVIII y principios del s XIX) el catalán desaparece por completo.

Y con la imposición del castellano se fijaron los apellidos de la población con lo cual es fácil encontrar casos en que la grafía usada es la castellana, que era la habitual de los funcionarios que censaban la población.

Con la aprobación de las normas que fijó Pompeu Fabra, se produce un proceso de normalización que se vió violentamente truncado en la Guerra Civil.
Joan Corominas, en sus monumentales estudios del catalán y del castellano fijó el origen correcto de las palabras, y su grafia correcta.

Es fácil ver Puchol por Pujol.
O el Artigas que escribes en Badalona correctamente escrito como Artigues.
El apellido Boj o Boix, o el Peris, Llopis o Gomis que son la versión catalana (y antiquísima) del Pérez, López o Gómez.
Hay apellidos que sólo llevan una "s", o les falta una "t". Otros usan la ñ como Baleñà y que hacen referencia al pueblo d'Hostalets de Balenyà.

Y podría continuar con muchos ejemplos.
Muchos apellidos que pasan por castellanos son de origen vasco (García, el más extendido en España por ejemplo) y lo que se permite no es falsear la realidad sino escribir correctamente el apellido.
He leído el artículo de Ibáñez, y en el 1263 ya habían "Ibanyes" en documentos escritos en catalán.

Hay idiomas como el alemán que periódicamente revisan las normas ortográficas y no tienen ningún problema en actualizarlas y simplificarlas.

Que problema hay en corregir un apellido si hace un par de siglos fue mal escrito por un funcionario que no entendía lo que le decían?

A través de Ellis Island llegaron millones de Europeos a Estados Unidos. Los funcionarios que los registraban no entendían la mayoría de las lenguas que hablaban los recien llegados, con lo cual la mayoría de los recien llegados quedaron registrados con el nombre que escribió el funcionario, no el real.

Aquí està el quid de la qüestió. Jo he deixat aquest comentari més avall:
En primer lloc, agraeixo la publicitat gratuïta que em feu, ni que sigui per a criticar-me i menystenir-me.

En segon lloc, dir que resulta molt fàcil caure en la brometa del "banyes = cuernos", un humor molt espanyol, sí senyor.

Tercer. Us aniria bé de llegir i rellegir el comentari anterior on s'explica que va ser el Decret de Nova Planta (1714), obra del borbó Felip V, el que va castellanitzar "per decret" el meu cognom i tots els altres. Jo m'he entretingut a buscar els precedents i he trobat el meu cognom amb grafia catalana (Ibanyes, Ivanyes, Ybanyes) en nombrosos documents anteriors (des de 1263 fins a 1714). La grafia castellana d'Ibáñez en l'àmbit dels Països Catalans només apareix després de 1714.

Quart. Aleshores, amb aquest fonament documental i historiogràfic, ¿quin mal hi hauria en (re)catalanitzar un cognom d'origen basc que fa 300 anys va ser castellanitzat per decret? On està el problema?

Espero arguments de pes, i no pas brometes puerils.

Gràcies.

Les coses es van aclarint a poc a poc. Suposo que la polèmica continuarà... Agrairé totes les vostres opinions, sempre que siguin respectuoses.
(18:26) Segueixo esperant arguments seriosos i només em trobo bajanades i tòpics. Només demano que algú m'expliqui per què he trobat documents del segle XIII, XIV, XV, XVI i XVII en els qual apareix Ivanyes, Ibanyes, Ybanyes, Yvanyes... i, en canvi, a partir de 1714, aquestes grafies desapareixen "per art de màgia" (o sigui, per decret) i es generalitza l'ús de la grafia Ibáñez, fins al punt de què avui dia és molt difícil trobar un Ibanyes (només en consten 3 a tota Catalunya).

Viquipèdia: El Decrets de Nova Planta, suposaren la mort jurídica del nostre país com a entitat amb personalitat pròpia perquè quedà subsumit dins el maremàgnum castellanitzador, i provocaren l'afebliment de la consciència nacional. Tanmateix, no només s'aconseguí la desaparició de les estructures polítiques peculiars i pròpies d'aquest país, sinó que començà la batalla política contra el català a tots els nivells, sense oblidar l'Església, la qual va arribar al sinistre que ja el 1730 l'arquebisbe Mayoral ordenà als seus rectors que castellanitzaren noms i cognoms als registres parroquials.

"Pondrá el mayor cuidado en introducir la lengua Castellana, a cuyo fin dará las providencias mas templadas, y disimuladas para que se consiga el efecto sin que se note el cuidado".

(EG6) Bany a Míkonos

Ja tocava banyar-se a l'Egeu. Ja tocava amarar-se del blau que tant ens havia corprès a Rodes. La platja escollida: Platys Gialos. [mapa]

Sí, ja tocava jeure tres horetes en una hamaca i remullar-se i descansar de veure coses cuita-corrents. El món està ple de coses que caldria veure, i els ulls no es cansen mai de veure, però sovint necessitem fer net, relaxar el cervell, nedar sense rumb entre peixos que s'esmunyen com els nostres pensaments, deixant que ens bressoli el corrent, les ones transparents... Platys Gialos. Un indret molt recomanable.

Passejada nocturna per la capital. Míkonos de nit és encisadora. Els vaixells il·luminats, els carrerons laberíntics (plens de botigues, of course!), la varietat humana, les esglesioles ortodoxes...

Avui toca post curt. Fi.

21.8.07

Ibanyes

Al juliol vaig fer una consulta onomàstica a l'IEC. En tornar del viatge vaig trobar a la bústia un sobre que contenia la carta amb la resposta. Voilà:

Al web de l'Idescat consta que almenys tres persones ja tenen el cognom Ibanyes a Catalunya. No fa gaire vaig descobrir l'Albert Ibanyez. Em va fer gràcia la seva manera d'escriure el cognom. Li ho vaig comentar en un mail i em va respondre:
Vaig creure adient adaptar-me a la realitat. A l'internet no existeix la Ñ, doncs hi vaig ficar una NY, donant-li més personalitat i funcionant igual. No he ficat l'accent perquè no cal, al DNI tampoc el tinc.
De la mateixa manera que vaig canviar l'Antonio de l'antic DNI per l'actual Antoni, també podria canviar ara l'Ibáñez per l'Ibanyes, d'acord amb el criteri de l'IEC. Què hi guanyaria?

Com que sóc inquiet de mena i ara tinc molt temps lliure, m'he passat tres dies recercant tota la informació que he pogut trobar sobre el meu primer cognom. El que he descobert rastrejant la xarxa (amb l'ajut inestimable de Sant Google) és increïble. Aviso que el post d'avui serà llarg.

Per començar, us copio un llistat de les diferents possibilitats combinatòries i el número de resultats que dóna Google de cadascuna:

Ibanez
9.640.000
Ibañez
3.170.000
Ybanez
98.200
Ybañez
54.100
Ibañes
45.500
Ivañez
15.200
Ibanyez
1.310
Ivañes
472
Ybañes
385
Ibanyes
91
Yvañez
83
Ivanyez
51
Ivanyes
49
Yvañes
33
Yvanyes
33
Ybanyes
9
Yvanyez
7
Ybanyez
6

Les opcions assenyalades amb groc són les que he cercat amb més deler, atès que són les dues formes més catalanes del cognom...

1- SOBRE LA CATALANITAT

Atenció. He trobat documents del segle XIII on ja apareix el meu cognom dins l'àmbit geogràfic dels Països Catalans. Per exemple, la constància més antiga és de 1263, en el primer document escrit en valencià en el qual apareix un tal Ibanyes Domingo. Durant el repoblament del Regne de València, després de l'expulsió dels sarraïns, el tornem a trobar vàries vegades...

L’11 de maig de 1280 el rei va atorgar carta e poblament per al castell de Tàrbena, en la persona de Joan Martí de Serra. El 22 d’abril va atorgar carta de poblament per al castell d’Altea, en la persona dels germans Tomeu, ciutadans de Lleida. L’11 de maig, del mateix any, va atorgar carta de poblament per al terme de Finestrat, en la persona d’Ibanyes d’Oriola.


Tots aquests repobladors Ibanyes o Ivanyes provenien del nord. D'on exactament? Achtung. La pista ens condueix a Lleida. Fixeu-vos que a la Carta de poblament del Finestrat ja parla d'uns "ciutadans de Lleida". Descobreixo -completament al·lucinat- que l'any 1404 (fa 603 anys!!) ja hi havia un Ivanyes treballant a Lleida:


Es tracta d'un ferrer que va participar en la construcció de la campana del rellotge (1404) i de l'orgue (1417) de la Seu. La informació l'he extreta de la tesina de M. Caterina Argilés i Aluja titulada Preus i salaris a la Lleida dels segles XIV i XV segons els llibres d’obra de la Seu [PDF, pp. 55, 56 i 59]. Aquest descobriment m'ha fet MOLT FELIÇ. Martí Ivanyes podria ser perfectament un avantpassat meu. Al Fogatge de 1497 apareix un altre Ivanyes a Corbins. Almenys ja tenim dos Ivanyes documentats a Lleida en ple segle XV.

Després trobem Ivanyes-Ibanyes escampats per Terol i Castelló: Maestrat, Morella, Tronchón, Vilafranca del Cid, Xodos, Sogorb, Castelnou... i fins ben al sud: Dènia, Tàrbena, Serra de Mariola, La Vila Joiosa, Finestrat, Xixona... Al cens de València (1510), per exemple, apareixen 6 Yvanyes i 1 Yvanyez.

El que m'ha fet molta il·lusió és descobrir que l'any 1454 (50 anys després del ferrer de la Seu) un Yvanyes tarragoní ja sabia escriure:

La font ha estat
l'exposició “E mos escrits no creheu ésser fabula” (Ausiàs March). Un recorregut per les obres dels escriptors antics [PDF, p. 13], organitzada per la Universitat d’Alacant i basada en manuscrits que es troben a la Biblioteca Valenciana.

A continuació us deixo la base de dades completa que he creat a partir de les meves investigacions: IBANYES (1263 - 1724)

El que queda clar és que el cognom Ibanyes (escrit amb diferents grafies: Ivanyes, Ybanyes, Yvanyes...) apareix dins l'àmbit dels Països Catalans d'ençà del segle XIII. Aquesta varietat de grafies és deguda a la transcripció fonètica la qual depenia en cada cas de la persona que anotava el cognom en el document. Als textos més antics (s. XIII-XV) guanya per golejada Ivanyes (11 vegades), molt per davant d'Ibanyes (4 vegades). A partir del segle XVI sovinteja la grafia amb Y- davant. I ja cap al XVII i sobretot XVIII es consolidarà l'actual Ibáñez, que és la versió castellana del cognom.

Una dada molt reveladora és que l'any 1724 (10 anys després de La Desfeta) Felip V concedeix el títol de Conde de Ibáñez a Antonio Ibáñez i de la Torre. Si ja és casualitat que coincideixin el meu nom i cognom amb els d'aquest comte borbònic, no ho és menys que a Saragossa l'any 1697 hi hagués un arquebisbe anomenat Antonio Ybañes de la Riva Herrera!

La conclusió provisional de tot aquest estudi és la següent: Té raó l'IEC, Ibanyes és la forma catalana correcta d'escriure el meu cognom i tenim uns quants documents històrics que així ens ho demostren des del segle XIII. Malgrat això, també podríem escriure Ivanyes, atès que aquesta forma és la que més apareix als textos que hem pogut consultar.

Si fa més de 700 anys que els Ibanyes viuen i treballen als Països Catalans, i almenys 600 que són a Lleida, al pròxim imbècil que em digui que Ibáñez és castellà (o que no és català) li fotre un jec d'hòsties que se'n recordarà la resta de la seva vida. I, després, l'obligaré a llegir-se 100 vegades seguides aquest post fins que se l'aprengui de memòria.

2- SOBRE L'ORIGEN BASC

Reculem encara més. I abans del segle XIII? La dominació musulmana... 400 anys a les fosques. No tenim dades. Sembla segur que el cognom Ibáñez prové de les muntanyes de Santander (Solares, Trasmiera). Està clar que és un cognom patronímic: fill d’Ibaño, Iván, Ibán, Ibane –forma basca de Joan-). Toni Fullat ho té clar:
Pel que fa a Ibáñez, em decanto clarament per l’origen basc (Ibai vol dir riu en basc). Com ja deus saber, els Pirineus (de Lleida) van ser de parla basca fins molt entrada l’Edat Mitjana. Tant és així que en el Fogatge de 1497 i 1553 ja apareixen Ivanyes a Corbins i un altre a Tortosa, i segur que en trobaríem més. La resta de cognoms de l’època que comencen en “I” son bascoides: Ibars, Iborra, Isern… De fet tot el Pirineu era basc fins a Santander, que és l'indret on està documentada la referència més antiga que tenim del cognom Ibañez. El tema de la grafia no se n'ha de fer cas perquè és cosa dels censors. En qualsevol cas, i si fem ús de les normes actuals del basc, s’escriu Ibañez perquè la “V” no existeix en basc. És a dir, el cognom Ibañez, a Catalunya, es troba a dins del seu àmbit geogràfic històric (molt històric, com algun miler d'anys)

Cal subratllar que el basc (o vascoide) es va parlar a bona part del nord de la península (des de Santander fins al Pallars...)

- ¡Ojalá pudiéramos también recuperar el vasco que se habló en Catalunya!
- Permítame corregirle: vascoide, como le gustaba precisar al maestro Coromines. En el Pirineo catalán se habló un dialecto íbero, tal vez vascoide, que sobrevivió a la latinización hasta el siglo XI, sobre todo en el Pallars. Gran parte de la toponimia catalana es inexplicable sin ese euskera.

- Aran, Tossa, Andorra (río de piedras)...
- Los íberos aprendieron muy pronto el latín que aquí dio lugar al catalán, pero en el Pirineo el íbero vascoide resistió mil años todavía y persiste aún hoy en la toponimia.

Philip Rasico, La Vanguardia 17.08.2007
Més opinions:

Algunos lingüistas vascos hacen derivar Ibáñez de "bañez", palabra vasca que significa "pastizal"

Bañez apellido original de Mondragon

En los archivos documentales de Mondragon, aparece documentado, por primera vez (o una de las primeras) el apellido Bannes - Bañez-, a principios del siglo XIV. Este surgio al pasar la Casa Solar que tenian el linaje Ibañez de Artazubiaga de Bedoña (Mondragón), a la casa solar ahora ya en el nucleo urbano de la Villa de Mondragón, por dispustas con el Señor de Guevara o Señor de Oñati. Los Artazubiaga por no someterse al Conde, quemaron su Casa-Torre de Bedoña y se instalaron definitivamente en Mondragon. Parece ser, que cuando se trasladaron, cambiaron el apellido Ibañez, por el de Bañez, como una forma de crear un nuevo linaje, al haber cambiado de solar. Jose Angel Achon Insuasti (A voz de Concejo), constata claramente, que cuando se refieren los documentos a esa primera raiz de los Bañez instalados en Mondragon se les llama Bañez, y cuando se refiere a otros familiares se les llama Ibañez. En su tesis doctoral, hace un seguimiento amplisimo sobre los Bañez Artazubiaga de Mondragón, hasta su total desaparición de Mondragón, al tomarlos como ejemplo, dentro del marco, de la constitución de la provicia de Guipuzkoa. Su escudo es un Castillo, y delante se ve una mano que sostiene una antorcha. Todavía se conserva la fachada de un segundo Solar que poseian en Mondragón (Calle Iturriotz), el cual preside el citado escudo. Fueron una de las familias más importantes de la Villa de Mondragón.

Sobre la raíz vasca de Ibáñez

Además de "Ibañeta", en Navarra, existe "Ibañarrieta", en Guipúzcoa, cerca de Zumaia o "Donibane" en el País Vasco Francés, término que proviene de "Deun" (san) y de "Ibane" (Iván, forma vascona de Juan muy similar ya a "Ibañez" o hijo de Juan).

Raíz vascona de "ibañez"

Ibañez, "hijo de Iván". Iván es forma vascona o vasca de Juan, y así en Guipúzcoa y Navarra existen lugares con la misma raíz, "Ibañeta", por ejemplo, siendo apellido muy arraigado así mismo en determinados lugares de Alava, como Murgia. Es otra de las pistas acerca de la procedencia vasca de este apellido, o de ciertas ramas de este apellido, al menos, además de la que une Ibáñez con "bañez".

No m'allargo més, que aquest post ja sembla una tesi doctoral.

Ibañez
(que és la grafia castellanitzada) és un cognom d'origen basc que es va estendre per Catalunya durant la Reconquesta tot baixant des dels Pirineus cap al sud passant per Lleida, València, etc. Tenim constància documental des del segle XIII de què hi ha Ibanyes o Ivanyes (grafies nostrades) a gran part del territori de parla catalana des del Segrià fins a la Marina Baixa... La distribució geogràfica quedaria així:


3- SOBRE LA GRAFIA ANGLOSAXONA

Té raó l'Albert Ibanyez: a internet no existeix la Ñ. Hi ha el perill que, en anglès, el meu cognom acabi sent Ibanez (amb N, com les guitarres; ja hem vist que és l'opció amb més resultats, gairebé 10 milions). Per tal que la pronúncia catalana es mantingui el més fidel possible en expressió anglesa cal escriure Ibanyes. Em baso en el següent: mentre cercava he trobat repetidament el nom de Blasko Ibanyes (sic). Clar, es tracta del conegut escriptor valencià en llengua castellana el cognom del qual ha estat adaptat a l'anglès en catàlegs de biblioteques i llibreries sobretot americanes (on el seu The Four Horsemen of the Apocalypse va arribar a ser un autèntic best seller). De vegades també apareix com Ibanes... O sigui que des d'un punt de vista internacional també convindria escriure Ibanyes.

4- I ARA QUÈ?


M'ho rumiaré amb calma. Mentrestant ja m'he creat un nou gmail: tonibanyes@gmail.com


NOTA BENE
(16-12-09): ORIGEN ÀRAB?

L'amiga Renada Laura Portet de Perpinyà, experta en toponímia, m'avisa de lapossible arrel àrab del meu primer cognom. Diu que podria provenir del terme "Ibn", que significa fill. Ibn-ez voldria dir, per tant, fill del fill, o sigui, nét. No debades els musulmans van estar a Lleida 450 anys...