17.7.07

Διακοπές στην Ελλάδα

A partir d'avui, i mentre durin les sacratíssimes vacances, canvio el blog pel bloc. (La polèmica terminoil·lògica és tan absurda que fa riure). Tot el que escrigui aquests dies al bloc potser serà bloguejat o potser esdevindrà llibre de paper o vés a saber... L'únic que sé de cert és que la grafomania (si no digital, analògica) continuarà fins i tot a l'illa més aïllada del món. Tal vegada les veritables vacances foren això: desconnectar de l'addicció internètica i deixar d'escriure si més no uns dies, sufocar aquesta malaltissa lletraferidura, però ho veig molt difícil, sobretot viatjant, perquè els nous paisatges t'ofereixen noves inspiracions... Igual que hom no decideix ser escriptor tampoc no pots decidir deixar de ser-ho. Aquestes coses no es decideixen. ENTRELLUM i A RANVESPRE descansaran uns dies lluny del seu blogmestre. We'll back as soon as possible. Mentrestant us podeu cabussar en els arxius. Teniu 800 posts per triar i remenar. Entrellumaires, que l'abstinència us sigui lleu.....


16.7.07

Franca Masu & Albert Fàbrega

Ahir al vespre concert de la Franca Masu al Casal de Vallromanes, dins la programació de Trobadors i Joglars. La cantant algueresa és, probablement, el millor que ha passat per la sala polivalent d'ençà que la vam inaugurar. Va cantar en català, sard, castellà i italià. La mediterraneïtat en estat pur, aquàtica, nítida, blavíssima. Jazzejant, fadejant, la Franca ens va bressolar l'ànima amb les essències de la música popular de la seva illa. Magnífica interpretació de la cançó Alfonsina y el mar. Un aplaudiment especial per a l'acordionista (Fausto Beccallossi i el seu fantàstic bandoneó). Llàstima que la sala estava mig buida. No ho entenc. Jo dec ser un extraterrestre. La majoria de la gent en té prou amb el futbol, el politiqueig i la platja. Cultura? Per desgràcia, l'autèntica cultura sempre serà elitista.

La crítica: El 9 Nou (20.7.07)

--&--

Avui, a les nou del matí, m'esperava l'Albert Fàbrega a la plaça de l'Església. Havíem quedat perquè volia conèixer la Pedra del Diable. És un expert en megalitisme. Aviat sortirà la tercera edició del seu llibre. Hem aparcat el tot terreny més amunt de Can Gurguí i hem caminat el tros de sendera fins al menhir abatut. Li hem pres les mides: 3 m. d'alt x 1 m. d'ample. Ell duia la càmera i el GPS. Encara no està clar si pertany al terme municipal de Premià de Dalt o de Vallromanes. El més segur és que estigui just en el límit fent de fita. El GPS ens ho aclarirà. Hem descobert algunes coses interessants. Per exemple, una sèrie de marques d'aspecte serpentiforme, com un rebaix o una osca practicada sobre la roca granítica. L'Albert les ha assenyalat amb un guix i les ha fotografiat. Però el millor de tot ha estat la troballa de la part que faltava del menhir. Al post anterior ja vaig dir que aquesta pedra estava escapçada per una punta. Mirant i remirant per l'entorn, a l'altra banda del camí, primer he trobat una ferradura i, després, més avall, el tros de pedra que faltava per a completar el menhir.

No sóc gaire supersticiós, però la ferradura m'ha donat molt bones vibracions. Per descomptat que m'he l'he enduta i ara la tinc sobre la taula de treball. Les vegades anteriors que havia visitat aquest indret només havia vist la pedra. Avui hem tingut més sort. La peça trobada està recoberta de molsa (potser per això no la vaig veure a l'hivern) i té un caire que encaixa perfectament amb el tall de la part que falta del menhir. Es devia trencar quan la màquina la va apartar per eixamplar el camí. Amb l'Albert hem parlat de la possibilitat de tornar-la a aixecar i posar-la en l'espai que hi ha al costat del revolt, lloc on quedaria perfecta. La restauració (enganxar les dues peces) i ulterior erecció del menhir de La Pedra del Diable depèn de molts factors. Primer de tot cal saber dins de quin terme municipal està. Si es troba en el límit entre els dos termes, aleshores caldria posar-se en contacte amb l'altre poble i parlar del tema. Després, comunicar-ho a la Generalitat. Etcètera. Seria fantàstic poder recuperar aquest menhir, redreçar-lo i crear un nou punt d'interès cultural dins el Parc de la Serralada Litoral. Quan l'Albert m'enviï les fotos, les penjaré.

15:10 Rebo l'esperat mail de l'Albert:
Hola Toni,
He mirat la situació del menhir: és en terme de Vilassar de Dalt!!. Per 50 m. no és en terme de Vallromanes. La divisòria del terme passa pel torrent de can Martí. De totes formes, es troba molt proper al punt on es troben els termes de Vallromanes, Vilassar de Dalt i Premià. Parleu-vos-ho, però estaria molt bé (I SERIA MOLT EXEMPLAR!!) una col·laboració dels tres municipis per aixecar-lo.
Gràcies per haver-me acompanyat aquest matí. T'envio les fotos.
Records
Doncs ni de Vallromanes ni de Premià, sinó de Vilassar. Apa. Us deixo les fotos:




Posició al Google Maps


Caminant per Vallromanes

Després del lapsus electoral,
tornem a pujar com l'escuma

15.7.07

Què hem de fer amb els nostres errors?

¿Què hem de fer amb els nostres errors? Fa dies que m’ho pregunto. Els encerts i les victòries alleugereixen la vida; el que pesa són els fracassos, les errades. Aquesta pesantor t’enfonsa cada dia més en la teva pròpia misèria. Com si es tractés d’una ombra espessíssima, el passat erroni enterboleix el present, el distorsiona negativament. ¿Què cal fer, doncs, amb l’ombra que vam ser? ¿O encara la som, encara persisteix en algun racó recòndit? ¿Les persones poden canviar o només poden canviar els seus actes? ¿Si canvien els actes, canviarà la persona? ¿Som el que fem? ¿Podem alliberar-nos del que vam fer? Tota biografia és una gàbia, una garjola feta a la nostra mesura. Una trajectòria erràtica no deixa de ser una trajectòria. Són els meus errors els que determinen les meves possibilitats futures? Fins a quin punt ens interessa mirar enrere? L’experiència només és vàlida si serveix per a millorar el nostre present, sinó l’experiència esdevé un llast inútil. El futurisme no ens salva de la responsabilitat adquirida en el passat. ¿Com podríem fugir endavant si portem una motxilla plena de pedres pesants? ¿Puc renegar de mi mateix i renàixer de les meves cendres? Si fos cristià parlaria del penediment i del perdó (un perdó que mai no depèn de tu). Com que sóc neopagà parlaré de l'oblit necessari i de la voluntat. Em regenero en la mesura que canvio els meus actes amb la ferma voluntat de no recaure en els errors. He dit VOLUNTAT. Hi ha un interès claríssim: no vull tornar a equivocar-me, no vull tornar a cagar-la. Què hem de fer, doncs, amb els nostres errors? Passar pàgina. Aprendre’n. Millorar. Encertar. Cercar sempre la llum malgrat les ombres, encarar la penombra, aclarir l'entrellum... ¿O estem condemnats a repetir-nos ombrívolament perquè no és possible viure sense espifiar-la? Video meliora proboque, deteriora sequor? Em nego a acceptar aquest fatalisme. Vull fer-ho millor. Vull ser millor. Vull superar-me. Estic tip d’equivocar-me. Hi ha un Toni millor que em sedueix des de l’horitzó amb el seu cant diàfan… ¿O potser et sembla avorrit tot aquest plantejament ètic?

14.7.07

Wo die Zitronen blüh’n

Kennst du das Land, wo die Zitronen blüh’n?
Im dunkeln Laub die Gold-Orangen glüh’n,
Ein sanfter Wind vom blauen Himmel weht,
Die Myrte still und hoch der Lorbeer steht,
Kennst du es wohl?
Dahin! Dahin
Möcht’ ich mit dir, o mein Geliebter, zieh’n!
Johann Wolfgang von Goethe, Wilhelm Meisters Lehrjahre

Robert Schumann


Coneixes la terra on floreixen les llimones?
Les daurades taronges flamegen entre el fullatge obscur,
En el cel blau bufa un vent plàcid,
S'alça el llorer i la murtra dorm,
La coneixes prou?
Allí! allí
voldria anar amb tu, amor!

13.7.07

Emborratxa't

Emborratxa't! Quin al·licient us queda als rics tret de la fugida etílica? Els pobres també s'empitofen, però ho fan amb calimotxos i litrones. En canvi, vosaltres us engateu amb Chivas Regal i Bombay Sapphire... El que diferencia un ric d'un pobre és la ressaca de l'endemà. Els rics no tenen veïns i tenen ressaques dolces. Emborratxa't, va, què esperes? Fot-li gargamella avall, ara que no et veu ningú. Sense glaçons, a galet. Fot un bon glop i no pensis, que pensar és un luxe que no et pots permetre. Emborratxa't, fill de puta. Quin al·licient et queda tret de sobreviure a la teva misèria? Hi ha coses que no s'obliden. Tinc una memòria prodigiosa.

10.7.07

Puta adolescència

En aquest precís instant em costa molt imaginar que hi hagi res al món més difícil que la feixuga tasca d'exercir de pare amb un fill adolescent. Porto anys i panys fent-los classes magistrals, ho tinc per la mà, sé com tractar-los, fins i tot puc arribar a ser un profe enrotllat... Però fer de pare és una altra història, un cosa molt pitjor, UN DESASTRE. Entenc perfectament que molts pares, tard o d'hora, dimiteixin de la seva responsabilitat. No cal entrar en detalls. El cas és que un es cansa de lluitar i de ser el dolent de la pel·lícula. El cas és que és molt difícil raonar amb un adolescent. El cas és que n'estic més que tip, de fotre'm de cap cada dia i cada nit amb la mateixa muralla. Jo no serveixo per a fer de pare com tampoc no vaig servir per a fer de fill... I és que en aquesta vida un no pot servir per a tot. Amb prou feines aconsegueixo escriure sense faltes d'ortografia, que ja és molt. La resta, un fracàs.

Ernest Benach, President del Parlament de Catalunya,
utilitza 3 vegades el terme
Catosfera en un post

9.7.07

Culpa

«Per a mi l'essència de la religió és el sentiment de culpa»
(Ohran Pamuk, Istanbul, p. 215)

Només si aconsegueixes superar el sentiment de culpabilitat superes l'estat religiós, és a dir, la ficció de sentir-te re-lligat a un poder superior davant del qual has de sentir-te inferior ("culpable"). Jo no sóc "culpable" d'haver nascut. Jo no sóc "culpable" de ser com sóc... Sóc "culpable" de fer el que faig? La mort de Déu accelera el meu endeuament. El deïcidi és la conditio sine qua non de la Übermenschlichkeit. Tot és permès i ja no accepto cap instància heterònoma que fiscalitzi els meus actes. La llibertat s'autojustifica egòticament. Sense sentiment de culpa, la religió és inviable... Llavors, el que resta és un abisme d'irresponsabilitat?
Si ja no hi ha Jutge Suprem, qui jutja les meves accions? La societat, el proïsme, l'ètica laica, els Mossos d'Esquadra? Desculpabilitzar-se és el primer pas en el camí cap al nihilisme. Si no hi ha culpables, no hi ha pecats. Si no hi ha pecats, on són els límits? L'únic límit que podria acceptar és el límit del meu propi dolor insuportable... perquè del dolor aliè no en sé (ni en vull saber) res. O potser sí?

8.7.07

Cassola de caragols amb catxipanda

[Recepta de ma mare] Quatre tomates madures, quatre cebes, un parell de carabassons, un parell d'aurigines, dos pebrots vermells, dos pebrots verds, oli verge extra "Rajolí d'Or" de Llardecans, costella de porc i botifarretes de Can Guàrdia, una cassola de fang i caragols de confiança (tots els he plegat al meu jardí). A Lleida a la samfaina li'n diem catxipanda. Aquest terme només el recull l'Alcover-Moll. Aquí teniu el resultat:


Vagi de gust!

7.7.07

Per què bloguegem

L'altre dia, ressenyant el llibre de SG Nació.cat, Xavier Mir escrivia:
Exactament. Tant se val qui vagi a Frankfurt o quin passaport tinguem. Amb internet hem superat les velles fronteres i només som súbdits del diccionari. La Catosfera la fem TOTS dia a dia, post a post, mitjançant la nostra llengua; així és com bastim la "nació virtual", la Catalunya Digital del segle XXI. Perquè Catalunya serà catosfèrica o no serà.

6.7.07

Ple de l'Ajuntament

La discreció hauria de ser una virtut política. La política no pot convertir-se en un espectacle. Qui vulgui shows que miri el Polònia. Discreció i bona gestió, no demano res més. N'estic tip, de retòriques i demagògies populistes.

Han penjat la foto del Molt Honorable a la sala de plens. Ja era hora. Potser van llegir el meu post de l'altre dia... La de Su Majestat, en canvi, està una mica antiquada. Jo la posaria directament cap per avall.

Minut de silenci. Un veí del poble ha mort aquesta tarda en un accident de moto. El nostre condol a la família.

A la riera hi ha 212 o 213 plataners? Un dia que m'hi vaig entretenir en vaig comptar 212. La regidora de medi ambient em confirma que han inclòs un dels plataners més joves que van plantar al final de tot. Han estat declarats "arbreda d'interès comarcal".

A una regidora exalcaldessa li sona el mòbil dues vegades quan està en ús de la paraula. Entre el públic sonen més mòbils. Coi de musiquetes! Un exregidor no l'apaga i es posa a parlar per telèfon mentre el secretari està llegint en veu alta. Jo -que no tinc mòbil ni en tindré mai- faig un prec: Sisplau, crec que és una qüestió d'educació general bàsica (EGB), no podrien fer el favor de desconnectar els mòbils mentre dura la sessió plenària?

MxV-ERC proposa convertir la policia local en una sucursal de PROSEGUR. Collonut. Així m'estalviaré els 53,50 € que pago bimestralment a aquesta companyia de seguretat.

Ha canviat el tarannà, sí. Hi ha set cares noves a la taula. Aquesta és la veritable renovació.

Descobrint Vallromanes
(Gràcies parella!)

5.7.07

Plaça de les Arts

10:30 He anat a l'Oficina Gestora de Granollers per a portar els papers que acrediten els tres crèdits que em demanen per accedir al tercer estadi (3r. sexenni) de promoció docent. Estava tancada. Hi tornaré demà.

He deixat el Volvo al centre Auto Equip perquè li canviïn l'oli. M'han dit que estarà a les 12.

He caminat una mica cercant un indret tranquil, un banc agradable on poder asseure'm per a llegir allunyat del brogit del trànsit. Primer he pensat que podia acostar-me a la riba del Congost, però tot vagarejant he trobat aquesta placeta que té una petita porxada amb un sostre hexagonal sostingut per sis columnes. La plaça és un quadrilàter arbrat amb plataners que acull un parc infantil protegit per una tanca de fusta i set bancs pintats de blanc als quals no els aniria gens malament una nova mà de pintura. És la Plaça de les Arts, al barri de les Tres Torres. No la coneixia. Acabo de descobrir que a Granollers hi ha una altra Porxada, molt més modesta, tot sigui dit.

El cel està ennuvolat, gris i tapadot com ahir. Els ocells piulen. El bar-cerveseria de la plaça es diu Las Torres i té quatre taules metàl·liques a la terrassa. Tot això ho estic escrivint amb un pilot negre a les dues últimes pàgines del llibre Istanbul de Pamuk, en l'espai en blanc que queda després de l'índex. He escollit el banc isolat del racó de la plaça. Són les 10:45. Tinc per endavant una hora justa de lectura. M'havia quedat a la pàgina 78 on Pamuk parla dels paisatges del Bòsfor pintats per Melling... A veure fins on arribo.

11:25 Magnífic el capítol titulat Hüzün (la saudade turca). Hi ha una llarguíssima enumeració (dura set planes: de la 110 a la 117) senzillament magistral.

11:40 Al banc de l'altra cantonada dos adolescents d'origen magribí parlen prou alt emprant la seva llengua materna. Al banc del davant una parelleta festeja, somrients, feliços. Els pardals no paren de piular.

19:02 He fet arròs negre per dinar. Costa de pair.

4.7.07

No fer res

A mitja tarda canten les cigales. Les mosques estan molt pesades. Pla, un dia més, em fa de cicerone per Grècia...
¿Quin país és Grècia tan meravellós per a, disposant d'una certa pecúnia, no fer-hi absolutament res? La vida social? No! La vida social és pesadíssima i formada, generalment, per tants de cretins, que són com un mateix. La dolce vita? Encara menys! És una vida horripilant, d'horari, activa i minutada. El pitjor de la vida és tenir massa crèdit i haver de dir, indefectiblement, sí o no, que són les paraules més tristes de la llengua. No, no! La qüestió és no fer res, i no fer res sobretot a Grècia, que és un país on hi ha tantes coses per veure! Tot això us ho diu una persona que ha treballat prou en la vida. «I per què treballa vostè? -m'han demanat algunes vegades- . Deu haver treballat per tenir més cultura, per no anar tan sovint a la taverna o al cafè, per quedar bé davant de la gent...» No senyor! De cap manera! Jo he treballat perquè la vida és avorridíssima, perquè el seu tedi és immens. En aquest punt he discrepat sempre de Marx, d'Engels i de don Anselm Clavé (...) Jo sóc un gandul fracassat. Crec que és una posició respectable i que no fa mal a ningú. El Mediterrani és un espai ideal per a practicar-ho. És potser la llibertat pura, mai més autèntica. Si he anat als països en què la gent no fa més que treballar, m'he entristit. A Grècia hi ha gent que treballa molt, però encara toleren -sobretot si disposen d'alguna pecúnia- els ganduls fracassats. És el Mediterrani. És el meu país. Les persones que volen treballar, les deixen fer, sempre que no s'equivoquin massa. Els altres, els deixen tranquils, si no molesten excessivament. Tot això no és cap utopia: és la lliberta mateixa. A Grècia m'agafa una mandra sense límits. (OC, XXXVII, 526-527)
Un gandul fracassat que escrigué 46 volums. Jo només porto 1.500 posts (800 d'ENTRELLUM + 700 de TdQ). Em preparo un gintònic i continuo llegint.

3.7.07

Al-Qaida is fucking us

Cada cop que sento parlar d'Al-Qaida em ve al cap immediatament la Brotherhood de 1984, la mítica, distòpica i premonitòria novel·la de George Orwell. Traduït a l'actualitat, Goldstein seria Bin Laden i la Germandat seria la Base islamista, aquesta (pseudo)organització underground i fantasmagòrica que, amb el seu terrorisme, amenaça l'statu quo occidental. A la novel·la no queda clar si la seva existència és real o es tracta d'una estratègia del Partit (= Poder establert) per tal aconseguir els seus objectius mitjançant la promoció de la por continuada i globalitzada. Partal pontifica com si realment ho sabés. Jo prefereixo ser més prudent.

2.7.07

Iphiclides podalirius

En el meu passeig matinal d'avui he trobat moltes papallones. La més espectacular ha estat una Iphiclides podalirius que m'ha acompanyat una bona estona baixant pel camí de Can Gurguí. Primer anava davant meu, juganera, voleiant amb les seves ales de zebra i la seva cua esquitxada de blau elèctric. Després s'ha posat sobre una flor. He pogut acostar-m'hi força. Amb la seva trompa fina i llarguíssima xuclava l'essència de la flor. Ha tornat a emprendre el vol, majestuosa, coqueta, fins que s'ha aturat en un branquilló de fonoll tendre. Aquest cop m'ha deixat acaronar la seva ala amb el tou dels dits... Hem estat una estoneta festejant. Més avall, a l'altura de Can Borrec, ha aparegut una Papilio machaon. D'antuvi he pensat que es tractava de la mateixa papallona d'abans, però m'he fixat que era una mica més petita i que el dibuix de les seves ales no coincidia amb el de la Iphiclides, malgrat que tenen en comú les taques blaves i l'ocel ataronjat. Llàstima que no duia la càmera... Les papallones són ànimes benignes. Enraonant amb ella, he provat d'esbrinar qui era... M'he quedat amb el dubte.


Caminant per Vallromanes

1.7.07

Òpera en català a Vallromanes

Amb el nou Casal arriba per primera vegada l'òpera a Vallromanes. La XXIII edició de les Nits Musicals comença aquest dissabte amb Sort!, una òpera escenificada en català amb una orquesta de cambra integrada per 8 solistes, 25 músics i un cor de 60 veus. Basada en la llegenda medieval de Merlí, Sort! és una òpera lleugera apta per a tots els públics. Un bosc encantat, un trèvol de quatre fulles, cavallers i dames, bruixes i gnoms ompliran l'escenari del Casal aquest dissabte dia 7 de juliol a 2/4 d'onze de la nit. Ja no cal anar al Liceu. Tenim la sort de poder gaudir de l'òpera al nostre poble, i en català! Corre, no et quedis sense entrada (5 €). Nens gratuït.

Aquesta tarda he assistit a l'assaig. Sembla mentida que en un poble tan petit com el nostre puguem oferir espectacles culturals de tanta qualitat. I sembla mentida que alguns que només saben criticar mai no apareguin en cap acte cultural. Ells s'ho perden.

NB: Hi ha un parell de bloggers que participen en l'espectacle: Greenie i La Madriguera d'en Nicodem

Estiu grec

Fa justament 20 anys (1987) que em vaig llicenciar en Filosofia. Fa 18 cursos que em guanyo les garrofes explicant els filòsofs als adolescents. Per fi, després de somiar-ho mil vegades, aquest estiu visitaré el bressol de la Filosofia. Dintre d'un mes sobrevolaré la Mediterrània rumb a Istanbul, navegaré per la costa jònica de l'Àsia Menor (Samos, Efes, Milet, Patmos, Rodes...), travessaré la mar Egea (Santorí, Naxos, Míkonos...) fins arribar a Atenes... I després continuaré cap a l'Adriàtica (Ítaca, Corfú, Dubrovnik...) fins a Venècia. Tincs els bitllets sobre la taula i encara no m'ho crec. He hagut d'esperar dues dècades -i guanyar aquest premi- per a poder agrair als grecs in situ el seu fantàstic "miracle", no solament la Filosofia, sinó tot això que anomenem Civilització Occidental, així, amb majúscules, perquè ens hem de sentir orgullosos de pertànyer-hi i defensar-la dels bàrbars que proven d'anihilar-la. De vegades, em pregunto què seria la meva vida sense aquesta estimació per la Sofia... Ja fa dies que m'estic documentant, devorant tot el que trobo on line i en paper, buidant guies, regirant mapes, llegint i rellegint Pamuk, Miller, Durrell, Pla, etc. Ja he après algunes expressions en grec modern: kalimera (bon dia), efharisto (gràcies), karavi (vaixell), saganaki (formatge fregit), meltemi (vent del nord que bufa a l'estiu), ligo nero, se parakalo (una mica d'aigua, sisplau). M'enduré una Moleskine nova de trinca. Escriuré un diari de bord...

Estiu grec