31.5.07

Esquitxos

Esquitxos del ranvespre sobre el llit, la imminent lluna plena, res no té sentit, vagareges pels carrers a l'encalç d'ombres incertes, ningú no sap com et dius, filla de les estrelles, mon cor sense tu crepuscleja, mon cor sense tu cenotafi de desigs, torna aviat, amor, no triguis gaire, mos dits dibuixen absències, els llavis s'esquerden, la dansa dels neguits, torna abans que la foscúria envaeixi l'últim racó del meu pit, esquitxos de valls sense rius, de neus sense cims, de fados eterns que regalimen malenconies, torna aviat, amor, que la nit és massa nit si tu no hi ets...

30.5.07

A Bona Hora

Em telefonen de Ràdio Sabadell. Em pregunten si sóc l'autor de http://www.llenguacatalana.com. Què? Sóc l'artífex d'algunes pàgines web, però d'aquesta no... Insisteixen: sí, la dels insults. Ah! El propietari del domini em va demanar permís per a penjar la llista. Dic que aquesta no és la més completa, que n'hi ha una altra amb 3.000 insults malgrat que fa temps que no l'actualitzo. Em volen entrevistar al programa "A Bona Hora". D'acord. Serà dilluns vinent dia 4 de juny a les 11:20. Xavier Bosch ja em va entrevistar pel tema dels insults a "El món a RAC1". Es veu que és una cosa que fa gràcia, una manera divertida d'omplir uns minuts radiofònics. Dic que, després d'això, he fet més coses, que també podem parlar de literatura o de blogs, però sembla que per a molts jo sóc el dels insults. Què hi farem. Per alguna cosa haurem de passar a la història.

Que me n'oblidava: divendres entrevistem Marc Vidal al programa "Capvespre" de Ràdio Vallromanes de 20 a 21 h.

29.5.07

Les arrels del bambú

Fase de desintoxicació política. Ja ho vaig escriure fa temps: al meu poble la política és cosa de dones. Ja s'ho faran. Mentrestant, provo d'intuir la trajectòria erràtica de les arrels del bambú. Fins que no arriba el mes de maig no sé per on llucarà la bèstia. Enguany ha avançat uns quants metres i amenaça amb envair la gespa... Tot és qüestió de descobrir a temps el brot indesitjable i arrencar-lo de soca-rel. Si deixés la natura en plena llibertat tot el jardí esdevindria en pocs anys un bosc de bambús; i no estaria malament, però ja no seria un jardí. La natura en plena llibertat (una expressió si més no curiosa) és sempre selvàtica. Jo m'estimo els meus bambús, la meva glicina, la meva olivera, la meva magnòlia, el meu llorer, el meu arboç, el meu avet, el meu margalló, el meu rododendre, la meva murtra, la meva mahònia, la meva hortènsia, la meva camèlia, els meus rosers, etc. la qual cosa no significa que no els mantingui a ratlla, perquè, dementre no es demostri el contrari, jo sóc l'amo de la finca i marco els límits de la vegetalitat suportable. Per exemple, si no esporgués la glicina, la bèstia ja hauria ocupat la casa sencera, la dels veïns i part de la teulada. La natura és molt bonica sempre i quan estigui sotmesa a la nostra racionalitat. Tanmateix, les arrels del bambú són com serps subterrànies que em fan molt de respecte. Qui sap on poden arribar...
O bambú participa freqüentemente da idéia taoísta segundo a qual se deve ceder a situações ou condições externas, para melhor triunfarmos na vida. É a imagem do bambu, que resiste e verga sob o rancor da tempestade, para em seguida voltar a erguer-se e aparecer em todo seu esplendor. Para Buda, o bambu ajuda o homem a alcançar a serenidade e a paz interior. Até o som produzido pelo bambu ao receber a mais leve brisa também é considerado importante para a paz de espírito.

28.5.07

La Mercè es jubila

La Mercè és una professora de català del meu institut que enguany es jubila. Els companys del seu departament han organitzat un sopar de comiat i han deixat a la sala de profes un llibre de dedicatòries en el qual tots podem regalar-li unes paraules. Jo he escrit el següent text:
Per a la Mercè T.

Qui iubilat, non verba dicit, sed sonus quidam est laetitia sine verbis. (Sant Agustí)

No hi ha un sol camí. Cada peu, cada mà, cada dit, cada ull, cada llavi fan llur itinerari... Cada cèl·lula del cos, cada replec de l'ànima, esperances, somnis i records... I el cor entreteixint cada batec, enfilant tots els instants. No, no hi ha un sol camí, però la vida sembla una línia, un tatuatge indeleble sobre la pell del temps que fuig, el temps que esfulla les roses i fa florir les llàgrimes. No, no hi ha un sol camí, sinó tants com estrelles té la nit. Som el caliu que resta després de totes les batalles, la tendra mirada silent que tot ho diu sense paraules.

Joia, doncs, i llarga vida!

27.5.07

26.5.07

Versos ponentins

Rebo aquest mail:
Benvolgut,

El recital ha anat bé, crec que molt bé. Han vingut els poetes Jordi Pàmias, Rosa Fabregat, Teresa Roses, Pere Rovira i Carles M. Sanuy. Els rapsodes han rebut força aplaudiments. Un professor ha enregistrat en vídeo l'acte d'avui i properament --si no hi ha cap entrebanc-- es penjarà a la pàgina web del Gili i Gaya. Ja t'avisaré.

Cordialment,

Miquel Viladegut
Aquí teniu la portada del llibret (no podia faltar Lo Marraco):


Ha estat el mateix Miquel Viladegut l'encarregat de recitar dos fragments d'UCP. M'ha fet molta il·lusió que, per primer cop, uns versos meus siguin dits a la ciutat on vaig néixer. M'honora poder seguir l'estela de Màrius Torres (que reposa molt a prop d'on visc) i Guillem Viladot, dos veritables mestres ponentins. He d'agrair-te, Miquel, aquesta iniciativa. Avisa'm quan estigui el video.

25.5.07

Diari de campanya (IV)


JUNTS AVANCEM PER UN VALLROMANES MILLOR
Línia Vallés 11.5.07Línia Vallès 25.5.07A VALLROMANES VOTA CiU

24.5.07

Diari de campanya (III)

S'acaba la campanya, s'acaba maig, s'acaba el curs... L'estiu ja és aquí. Al matí plovisquejava i ara fa una calor enganxifosa. Juntes d'avaluació de 2n. de BTX. Últim examen amb els de 1r. Pregunta número 3:
Explica què significa aquesta frase del Manifesto (113) d'Unabomber: "La llibertat i el progrés tecnològic són incompatibles"
Piulen els ocells. Badallo. Intento relativitzar. La política pot ser una activitat apassionant sempre que no te la prenguis gaire seriosament. Més que d'un joc, es tracta d'un art: l'art d'aconseguir caure bé al màxim número de persones sense deixar de ser tu mateix. Seducció. Identificació. Projecció. La veritable política és quelcom més que quatre pancartes i quatre fulletons plens de demagògia barata; la veritable política és (o hauria de ser) un compromís personal de servei públic on el bé comú passa per davant de l'interès particular. Plató parla del sacrifici que s'exigeix al governant el qual renuncia a la seva privacitat i viu solament per la República. L'idealisme platònic sovint resulta entendridor.

A VALLROMANES VOTA CiU

22.5.07

Diari de campanya (I)

Una de les lleis fonamentals de la vida és la llei d'acció i reacció. La majoria de les nostres accions no són més que pures re-accions amb les quals intentem respondre a alguna acció aliena. Des d'Aristòtil sabem que aquesta concatenació causal (acció, passió i reacció) determina la conducta humana. L'acte creatiu és l'acció per antonomàsia: la força aclaparadora de l'obra ben feta s'imposa sobre la passivitat inoperant la qual, amb prou feines, aconsegueix reaccionar patèticament. Per això és tan fomut estar a l'oposició. Veus que els que governen van fent coses mentre tu, frustrat i ressentit, només pots oferir crítica destructiva, demagògia i mentides. El poder de les idees i la força de les accions són el motor del progrés humà. Qualsevol intent de frenar això està condemnat al fracàs. Quan l'excel·lència de l'obra és l'argument contundent, de poc serveixen les lamentacions i les falses acusacions vomitades pels dèbils els quals, per norma, odien tot allò que els supera. Per això fan tanta pena. La seva miserable existència es redueix a patir i a reaccionar davant l'evidència incontestable de la seva inferioritat. I així van envellint, impotents, amargats, víctimes del seu propi autoengany. Però no és tan fàcil vendre fum i enganyar un poble sencer manipulant-lo amb futures amenaces, utilitzant la por com a mecanisme pervers (igual que sempre ha fet la religió). La gent no és idiota. No hi ha res més perillós i contraproduent que menystenir els votants. Paradoxa final: ¿Com es pot proclamar la "renovació" muntat dalt d'un carro del segle passat?! El mateix fan els amish i els talibans.

A VALLROMANES VOTA CiU

20.5.07

Prunus avium

Esmorzo cireres, dino cireres, bereno cireres, sopo cireres... Quan hi ha cireres no menjo res més. M'agraden amb deliri: el seu aspecte, el seu color, el seu sabor... No me'n cansaria mai. Tenen moltes substàncies minerals (potassi, sodi, calci, magnesi, manganès, fòsfor, coure, ferro, sofre, clor), vitamines (B, C, E), àcids (cítric, màlic), sucre del bo (fructosa), cel·lulosa, tanins, aigua puríssima... Són laxants, digestives, refrescants. Tenen propietats terapèutiques i medicinals: poderós depuratiu i desintoxicant de l'organisme, diürètiques, mineralitzants, calcificadores, febrífugues, energètic muscular i nerviós, augmenten les defenses de l'organisme, antiinfecciós, rejovenidor, sedant nerviós... Indicades contra l'arteriosclerosi, obesitat, reumatisme, astènia, restrenyiment, litiasi... Llàstima que la temporada de cireres duri tan poc. Una mania: quedar-me amb un pinyol de cirera dins la boca i rossegar-lo fins que el trenco... Cal anar amb comte amb la llavor perquè, com la de l'albercoc i la del préssec, conté àcid cianhídric (cianur) el qual, en contacte amb la saliva, esdevé una metzina molt potent.

19.5.07

18.5.07

Amb les butxaques plenes de cireres

Francesc Masip, del CCEV, m'envia un mail insistint que prop de la ruta que vam fer diumenge passat hi ha una "ermita"; segons ell estaria entre el quadrat que formen les fonts de Santa Anna i Sant Joaquim, Can Sala Xic i Can Prades, just en el turó. Li responc que no em consta i que tampoc no consta al llibre de noms de lloc i de casa editat per l'Ajuntament (2003). En tot cas, s'estaria referint a una petita edificació que vaig trobar una vegada de casualitat... Ell diu que tenia "una campana". Decideixo esbrinar-ho aquest matí. Enfilo la riera fins a Can Sala Gros i, a l'alçada de la Bassa Gran, m'endinso a mà esquerra per un corriol el qual, després d'una zona de bosc, m'emmena fins a La Plana, una peça gran dedicada a la pastura situada a llevant de Can Sala Gros .
Primer cerco la masia de Can Vilar (als mapes antics apareix com Vilá). Ha d'estar per aquí. Sembla que se l'hagi empassat l'espessor dels arbres. El camí debolit. M'esgarrinxo els braços. Segueixo torrent amunt fins que albiro una façana.

Voilà! Fa pena de veure. La porta principal està obturada per la vegetació. Dono el tomb i, des de les finestres de la planta baixa, puc contemplar la ruïna interior. El sostre de fusta encara es conserva en bon estat, però una part de la planta superior ha caigut.

Faig aquesta foto des d'una finestreta de la part posterior:

Una altra masia perduda. Havia tingut llum, safareig, corral... Penso una estona en la gent que hi vivia, la vida que feien. Ara és solament un vestigi que el bosc s'engull sense contemplacions. Em crida l'atenció la xemeneia, tan inútil com altiva...

M'acomiado de Can Vilar i segueixo remuntant la serra de Can Lairet a veure si trobo la famosa "ermita". Bosc i més bosc. Molt brut. Sóc conscient que m'estic endinsant en una de les zones menys transitades del municipi. És la primera vegada que passo per aquí. No hi ha senderes. Em perdo. M'encanta perdre'm pel bosc. Busco el punt més alt de la serra. Sé que l'edificació no pot trobar-se gaire lluny. Escolto sorolls, grunys. Són senglars. Em quedo quiet. Veig raions (que és com es diuen els petits del senglar): dos, tres, quatre... La mare voltarà a prop. Tranquil, Toni. Tinc un porcell a tres metres; no m'ha vist; està gratant el terra. Aleshores em moc i tots comencen a córrer com bojos. La mare esgüella i també toca el dos. Segueixo buscant fins que, entre el boscatge, veig quelcom...

Eureka! Destaca el rosa de la façana. Només pot ser això. Una senzilla caseta de 3 x 4 metres. No té campana. El que té és, sobre la porta, una fornícula enreixada que guarda una petita estàtua del Crist ressuscitat (o a mi m'ho sembla: aurèola, túnica, braços estesos... )

La porta metàl·lica està tancada i barrada. Hi ha bancs de pedra adossats a la paret, un per cada banda; i una finestra gran amb reixa des de la qual només puc veure la foscor interior. Em queda el dubte. Potser té raó en Francesc. Què coi hi ha dins d'aquesta construcció? La imatge religiosa exterior només és una pista. No sembla cap advocació concreta de cap sant. Si, com jo suposava, fos una simple cabana per a guardar eines, quin sentit té la imatge? Caldria saber què s'amaga a l'interior. Qui té la clau? Misteri. Les dues masies més properes són Can Viló i Can Martí de Dalt. Preguntaré als vells del poble. El més vell -el que ho sabia tot-, en Vicenç de Can Maura, va transir sense revelar-me aquest secret...


Torno a escoltar la fressa dels senglars. Me'n vaig. He envaït el seu territori. Jo sóc l'estrany. Després d'unes quantes esgarrinxades més, faig cap al camí que va de Can Viló a Cal Manco. En comptes de baixar pel camí de Vilassar, decideixo acostar-me a uns cirerers propers. N'hi ha un parell que estan a punt de caramel...

Me'n menjo unes quantes. Són petites i dolces. La cirera és la meva fruita predilecta; i agafada de l'arbre encara més. Com que no duc cap bossa de plàstic, començo a omplir de cireres les butxaques del pantaló del xandall. Amb les butxaques plenes de cireres, marxo cap a Can Gurguí. Camino amb les mans a les butxaques perquè els pantalons no són se m'abaixin. Els bonys són considerables. Sort que no trobo ningú pel camí, perquè amb aquesta fila que faig potser s'espantarien. Quan arribo a la font de Can Gurguí un senyor que condueix un Opel Astra em pregunta si sé on està el restaurant de Can Raspall. Després d'indicar-li el camí, li demano si no té una bossa de plàstic. Ell em diu que sí i n'agafa una del maleter. Gràcies. Li regalo un sarpat de cireres que em trec de la butxaca. Acabades de collir. Traspasso els fruits a la bossa i baixo xino-xano cap al poble. No sé, Masip, si la teva "ermita" és una ermita... El que sí que sé és que les cireres estan boníssimes. Si les vols tastar encara hi ets a temps...


Caminant per Vallromanes

Actualització 25.2.08

He rebut un mail del propietari de la finca, el Sr. Antoni Layret, el qual m'explica molt amablement la història d'aquest edificació:
Aquesta construcció, si és la que jo em penso, (perque no hi ha d'altres) és l'antiga Miranda que forma part de la finca de Can Layret juntament amb la Torre Isidre, i sota de Can Gurguí (masia del segle XII, també de la nostra propietat). La Miranda, fou construïda pel pare del meu avi, per a contemplar la bellesa del paisatge, quan encara a Vallromanes no existien els pins, ja que abans d'aquests pins, el paisatge era tot vinya i oliveres. També servia per a donar aixopluc a les persones que treballaven la vinya durant les tempestes d'estiu (quan encara eren tempestes de veritat).

Tornant a la Miranda, li puc ben assegurar que dintre no hi ha absolutamet res, nosaltres tenim la clau. No és cap ermita, ni cap lloc de sacrifici d'animals, ni bruixeria. Podem dir que era el lloc predilecte de retir del meu avi i el seu pare. Des d'allà contemplàven les vistes fins a Montserrat, quan el pi mediterrani no existia a Vallromanes.

17.5.07

Envoltat de roses

L'hora que més m'agrada és aquest esvaniment del jorn que, exhaust, s'ajeu sobre els turons i fa el gest d'endormiscar-se. Envoltat de roses, constato el pas ingràvid dels niguls, el vol rabent dels falciots, la ressaca de la llum que es tamisa entre l'esclat de tots els verds primaverals, oh delícia capvespral, oh teúrgia vespertina! Envoltat de roses, constato el bram de l'avió que fa emmudir els moixons, el bosc encara més proper, gairebé íntim, els llucs dels bambús, l'empenta de la natura que no s'atura. L'ànima tendra d'un crepuscle de dijous és l'hora que més m'estimo. Quan sigui fosc, tu seràs la llàntia del meu cor, tot el batec que som com una mar infinita...

Àfrica

Diada internètica. Àfrica desconnectada. Mai no he trepitjat Àfrica. Al pas que anem, Àfrica ens trepitjarà a nosaltres. No malinterpreteu la darrera frase que he escrit. Europa no és cap paradís, però sempre és millor que l'infern africà. Si fos africà probablement em jugaria la vida per arribar a Europa. Com a bon europeu -cofoi burgès- només aspiro a fer un creuer per les illes gregues... i que no em tallin la connexió a internet. Àfrica? És la prova més evident de què déu és blanc o no existeix.

16.5.07

Minúcies

Saps que s'acaba el curs perquè floreixen els baladres i els alumnes estan insuportables. Avui, demà i demà passat els de 2n. de BTX fan exàmens finals. Enguany tornaré a corregir selectivitat a l'Autònoma. He rebut quatre originals més del Premi de Literatura Eròtica La Vall d'Albaida. Fer de jurat és un pal. Has de llegir molta morralla. I més pal és si no cobres ni un euro. Parlant de cobrar, he ingressat el talonet de CEDRO: 167 € en concepte de drets pels llibres publicats. Misèria & Co. No ens farem rics escrivint. Ni escrivint ni treballant honradament. M'ha arribat la convocatòria de subvencions de la ILC. Malgrat que el director ja no és l'ínclit Subirana (que me la va denegar els darrers dos anys), sinó l'Oriol Izquierdo, no penso demanar res, ni per creació ni per traducció ni per webs. A parir panteres. N'estic tip de pidolar xavalla. El que sí que faré és presentar-me al Carles Riba.

15.5.07

Manies (no és un meme)

Em posen nerviós les cadires sobre la taula, cap per avall, amb les potes enlaire; fins que no les baixo totes no puc començar la classe. Quan el dentifrici està escurat, no suporto haver de prémer l'envàs per a extreure'n les escorrialles. No tolero la visió d'unes sabates brutes; no surto mai de casa sense enllustrar-me-les. El mateix em passa amb les ulleres i la visera del casc; si un mosquit s'hi espetega, m'aturo per a netejar-la. Els mocadors que duc (sempre a la butxaca esquerra dels pantalons) han de ser blancs i de cotó; els mitjons negres; les camises ben planxades (ja fa anys que me les planxo jo). Dormo girat sobre el meu costat esquerre. A casa pixo assegut. Em menjo les ungles de les mans; (de petit també em menjava les dels peus). La ginebra ha de ser Beefeater, la tònica Nørdic Mist; sense llimona, sisplau. He de menjar xocolata cada dia sens falta. M'encanta el bacallà cuinat de totes les maneres possibles. Si veig una falta d'ortografia no puc continuar llegint sense corregir-la. El millor veí és el que no té animals de companyia i estima el silenci com jo l'estimo. En el sexe m'agrada tot, depèn del dia. Encara em costa d'acceptar que el món és ple d'imbècils que no mereixen ni que te'ls miris. Sempre que puc intento llegir els escriptors en la seva llengua original. La manca de puntualitat em posa frenètic. Si fos ric conduiria un Porsche i una BMW. (Ara m'he de conformar amb un Volvo i una Honda). Hi ha dies que necessito veure el mar. No em vull morir sense abraçar un moai a Rapa Nui. Escampeu les meves cendres al voltant de la Roca Foradada. El Cap de Creus també seria un bon lloc. O sota l'olivera de casa. Se me'n fot el que feu amb les meves cendres i les meves obres. De vegades somio que puc viure sense escriure... Escriure és enfosquir la innocència primigènia. Escriure és omplir d'ombres la claredat de la vida. Escriure és ombrejar la nitidesa del món. Som una ombra de carn que aspira a la llum definitiva.

14.5.07

Ginesta

M'ha despertat la pluja. De camí cap a la feina he vist l'arc de Sant Martí. Classes. M'he desplaçat a Granollers per tal de fer la declaració de la renda. Em tornen més del que em pensava. He dinat. He pujat caminant a Sant Mateu. Ginesta. He vist el mar. He fet fotos. El cel s'ha enfosquit. Núvols amenaçadors. Bufava vent pluig. He menjat cireres. He baixat cap al poble per una sendera emboscada. M'he dutxat amb aigua molt calenta. S'està fent fosc. Cada cop tinc menys ganes d'escriure. Suposo que sóc feliç.

12.5.07

Color taronja

Dues nits anant a dormir tard. Somio de color taronja. La política (sobretot la municipal) pot ser apassionant. Ja em direu què fot un intel·lectual d'alta volada com jo penjant cartells electorals, jugant-me la vida enfilant-me als plataners per enganxar les pancartes... És al·lucinant. Ni el mateix Plató va arribar tan lluny embrutant-se les mans amb la cosa pública. No sóc l'únic: l'Enric Gil també pringa. La casualitat ha volgut que les nostres respectives dones vagin de número 3 a les llistes. Professors de filosofia, bloggers i partenaires d'aspirants a regidores... Massa casualitats. Cansats i contents, demà farem una passejada relaxant. I, passi el que passi, la nit del 27 ens emborratxarem.

11.5.07

Formigues

Observo bocabadat l’espectacular filera de formigues...........................

Les que van buides i les que tornen plenes amb el botí.....................

La llavor que serà emmagatzemada en algun racó del formiguer fosc..............

Bocabadat amb la laboriositat formiguera.........

Quantes llavors pot portar una formiga en un sol dia?

Dormen, les formigues?

Què fan tot l’hivern dins el niu?

La perfecció del regne animal.........

Sense llibertat..................

Afilerades. Treballadores. Obedients. Iguals. Peces indestriables del mateix mecanisme còsmic...........

La vida com una llarga filera de formigues incansables. La història com una llarga filera de formigues assassines. La literatura (i els blogs) com una llarga filera de formigues disfressades de lletres que omplen pàgines i més pàgines i més pàgines i més pàgines...........................

El rossinyol refila prop del cementiri. Prop del cementiri, sí, quina ironia………...……..

La campanya electoral: caps de llista que donen la cara. Com aconsegueixes seduir l’elector? Els votants penetraran les urnes amb les paperetes. Només un alcaldable serà alcaldat. La política com una llarga filera de formigues que penetren urnes perquè unes poques formigues escollides decideixin el futur del formiguer........................

Els canyars. Sempre m’han agradat els canyars. Aquesta espontaneïtat caòtica enfilant-se cap al cel esquiu. Els brots nous del bambú. Promesa de tiges altíssimes.

L’amor: un parell de formigues assedegades d’eternitat.

El vent que fa ballar les canyes i els cartells electorals. El vent que escombra tots els núvols.

Fa una estona que t’he vist i ja et trobo a faltar.

10.5.07

Ha guanyat Marc Vidal

Sabia que guanyaries i has guanyat
Em deus un sopar...
ENHORABONA
FELICITATS

Repetitiu i vulgar

Dius que m'he convertit en un escriptor repetitiu i vulgar. Dius que cada vegada t'interessen més els homes originals que facin coses de profit per la societat. I tens tota la raó del món. No es pot ser cada dia genial. No es pot ser cada dia sublim. No es pot ser cada dia original. Em fa l'efecte que demanes massa, que esperes massa, que somies massa. Tens tot el dret del món a demanar, esperar i somiar; però també tens el deure de demostrar que tu no ets repetitiva ni vulgar, que tu pots ser molt original i pots fer moltes coses de profit per la societat. Ja saps que crec en tu. Ja saps que confio en tu. Ja saps que tens el meu absolut recolzament.

Technorati Rank

9.5.07

Sobre el victimisme (faula nietzscheana)

Si sóc ruc, diré que la ruqueria és una virtut. Si sóc pobre, diré que la riquesa és pecat. Si sóc brut, diré que la netedat és perversa. Si sóc feble, diré que la feblesa és un mèrit. Etcètera. Rucs, pobres, bruts i febles van inventar la religió cristiana: ficció salvadora, absurda esperança dels miserables. [Els de l'Opus són una excepció perquè són intel·ligents, rics, nets i forts]. Quan déu va morir (i és segur que va morir de fàstic) aquesta patuleia va haver de buscar-se una nova religiositat. Ara s'apleguen sota certes sigles polítiques. Alguns van descalços, altres a cavall, amb carro o bicicleta; però tots se senten units pel mateix ressentiment i la mateixa impotència. Com els bons cristians, sempre van de víctimes; aquest és el paper que millor els escau.

El post més visitat

Aquest és el post número 714 d'ENTRELLUM. D'aquests 714, el més visitat ha estat el post del dia 27.6.06 titulat La intuició més profunda. Per què? Perquè parla del Codi da Vinci o del Sant Graal? No. La clau de tantes visites està en una paraula i en tres imatges amagades (en forma d'enllaç) dins el post. Si poseu al Google Imatges la paraula cony, veureu que la segona a imatge que apareix correspon a una de les imatges encobertes del post. Aquesta és la imatge més buscada, la que fa arribar més gent a ENTRELLUM, la imatge més rendible de totes les imatges que he penjat mai. Una imatge molt fina, molt bella, preciosa, gens pornogràfica... Per a trobar les altres dues imatges heu de posar al Google figa oberta (primer i segon lloc) o figa humida (primer lloc). Aquí teniu l'explicació. Misteris desentranyats. Així funcionen els curiosos mecanismes internètics.

PD. Aquest és un post que no hauria d'haver escrit, però sóc un home generós. Que us aprofiti. Que Sant Google us ajudi a trobar el bon camí...

8.5.07

Veritat i mentida

La ginesta comença a florir. Les flors de les acàcies ja fa dies que escampen la seva fragància. Rododendre esclatant. Roses perfectes. S'enrojolen les cireres primerenques. El rossinyol no calla. Diuen que a França han fet un cop de timó. Candidats somrients als cartells electorals. Tot s'ha de vendre: bou per bèstia grossa. Alguns amb la cara paguen. Fa un sol esplèndid. Última classe de Nietzsche. Llegeixo l'inici de l'opuscle Sobre veritat i mentida en sentit extramoral: som mosquits bufats enmig de la immensitat còsmica, mosquits que necessitem creure en la veritat... Jo estic amb Nietzsche: m'estimo més crear que creure, fingir que puc viure sense ficcions. La pitjor mentida és una mitja veritat. La millor veritat és una mentida versemblant. Tu pots creure allò que et convingui i, fins i tot, pots fer creure-ho als altres. És tan fàcil manipular! La millor mentida és la que sembla veritable. La pitjor veritat és la que ens desarma i ens condemna a viure sense màscares: gleichsam eine Maske mit würdigem Gleichmaße der Züge... Per això la sinceritat és el pecat més mortal.

7.5.07

Passejada per Vallromanes

El CCEV m'ha encarregat l'organització d'una passejada per al proper diumenge dia 13 al matí. L'itinerari que he preparat té uns 8 km. Visitarem la Roca Foradada i unes quantes fonts. Es tracta de conèixer una mica millor el nostre privilegiat entorn natural, perquè -com deien els escolàstics- no es pot estimar allò que no es coneix: nihil volitum nisi precognitum. Aquí teniu el cartell:

5.5.07

La intel·ligència

El món és ple de gent que no és intel·ligent i va fent la viu-viu, gent que no és capaç d'entendre res, gent que resta estupefacta davant de coses que no pot comprendre: els mecanismes que mouen l'espècie, la fosca grandària de l'univers, la subtilesa dels detalls, el virtuosisme de les mentides, els tripijocs del poder...

Per què volem la intel·ligència? Per a demostrar que som superiors i comprovar com els inferiors, ressentits, ens odien? Per què volem la intel·ligència? Deixeu-me prendre el sol al jardí, mut, indiferent, mentre els ocells diuen la seva...

4.5.07

El trànsit de les ombres

La vida ens esperava més enllà de les hores
en què jo desvetllava els teus secrets nocturns
i de nou aprenia el trànsit de les ombres

La poesia és la resposta més acurada a la pregunta fonamental. És la paraula poètica la que basteix el sentit últim de l’existència humana. Ho va dir Heidegger parlant de Hölderlin: Dichtung ist worthafte Stiftung des Seins (la Poesia és la fundació de l’Ésser per la Paraula). Cada vers delimita un instant, un objecte, una emoció que brolla i rellisca pels tombants del paper verge. Cada vers ens condueix al nucli del que som: efímeres ombres de carn que aspirem a la llum definitiva mitjançant el fràgil ombratge dels mots, l’entrellum del verb, la lucidesa lírica...

3.5.07

Verachtung

Ich empfinde nicht mehr mit euch: diese Wolke, die ich unter mir sehe, diese Schwärze und Schwere, über die ich lache -gerade das ist eure Gewitterwolke.
Ihr seht nach oben, wenn ihr nach Erhebung verlangt. Und ich sehe hinab, weil ich erhoben bin.
Wer von euch kann zugleich lachen und erhoben sein?
Wer auf den höchsten Bergen steigt, der lacht über alle Trauer-Spiele und Trauer-Ernste.

Friedrich Nietzsche, Also sprach Zarathustra, I, Vom Lesen und Schreiben

2.5.07

Utilitza'ns

La primera vegada que ho vaig llegir no m'ho podia creure. Això és l'eslògan d'ERC? Sona fatal. Sona a puta barata de carretera. És horrible, horrorós, horripilant. No perquè sembli un castellanisme (en català diem emprar, fer anar, fer servir), sinó perquè aplicat a les persones (i cal suposar que els dirigents i militants d'ERC són persones) resulta d'allò més lleig. "Utilitzar algú" no té precisament connotacions positives. S'utilitzen els objectes, no pas els subjectes. Segons Kant, la persona és un fi en si mateixa, no un mitjà. Que un partit polític proclami aquest imperatiu antikantià (gens categòric) significa que no té dignitat, que no es respecta a si mateix. A qui va adreçat? Està clar: a Montilla. És com si Carod li digués al d'Iznájar: "mira, aquí em tens, a la teva disposició, perquè m'utilitzis, ja hi estic avesat, em deixo fer el que vulguis, al teu servei, surto barat..." Portabella dixit: "la gent vol un partit que es pugui palpar" (sic). Palpem-la, doncs, magregem-la, fotem-li canya... La bagassa d'ERC s'ofereix ben disposada, li va la marxa, s'ho empassa tot, no té manies... UTILITZA-LA. Pel bé de Catalunya, el que faci falta!

El joc literari

Juguen els nens i juguen els grans. L'home és un animal ludopàtic. La vida sense joc és quelcom malaltís, avorrit, intolerable. El joc ens redimeix de la penosa seriositat, ens allibera de les cadenes de la trista i crua realitat, ens enlaira fent-nos sobrevolar totes les coses. És aquesta necessitat de jugar la que ens empeny cap a l'art. L'art és un producte cultural de primera magnitud perquè demostra que la necessitat lúdica de l'home pot sublimar-se de manera certament sublim. La literatura és el joc de les lletres, el ball de les ombres, l'afecció ficcionadora d'un jo que s'emparaula multiplicant arguments i personatges més o menys versemblants. La literatura és veritat perquè pot ser-ho TOT sense ser RES tret d'un tempteig, una recerca, un aguait. La literatura ens salva, per tant, de la definició definitiva. La definició definitiva és letal. Viure és jugar. Escriure és jugar. L'escriptor és un ludòpata inofensiu. La ciberliteratura permet anar encara més lluny: el joc literari es digitalitza i esdevé virtualment infinit...


Canviant de tema: a mitja tarda ha deixat de ploure, ha quedat un cel limpidíssim, he pujat a la Roca Foradada, he plegat caragols, hi ha una lluna plena preciosa i el rossinyol de Can Brotau no para de cantar.

Fons musical: Le Parapluie (Yann Tiersen & Carla Bruni)

1.5.07

Jos

Ja fa dies que sé (abans de llegir Pessoa, Hume i Der Steppenwolf de Hesse) que el JO no existeix o -més ben dit- que (per pura comoditat) anomenem JO un batibull identitari, un brollador inestroncable d'impressions i d'expressions. Simplificar el que som a un sol JO és empobrir-nos. Planyo els pobres d'esperit que només es reconeixen en un únic JO.

Ja fa dies que sé que si la llibertat existeix (més enllà de la utopia) haurà de concretar-se en la multiplicació de les possibilitats personals, fins i tot contradictòries. Si jo fos sempre el mateix seria molt avorrit, insuportable. Per tant, necessito alterar-me, emmascarar-me, contradir-me, plurificar-me...

Ja fa dies que sé que m'he perdut. Per això em fan riure els imbècils que aspiren a "trobar-se a si mateixos". Quina bestiesa! El que cal és perdre's, ser tothom, ser-ho tot, o no ser res: un riu que corre torrencialment cap a la mort...

Lleidatanitat

Benvolgut Toni,

Ha estat una sorpresa trobar la teua poesia a internet en un moment que buscava escriptors nascuts a Lleida. Abans de posar-me a buscar a l'atzar, no sabia res de tu.

I d'una cosa vaig a l'altra, perquè et vull comentar una idea que té a veure amb la poesia. M'explico: aprofitant que enguany Lleida és la Capital de la Cultura Catalana, des de l'IES Samuel Gili i Gaya (de Lleida) --que és on treballo--, hem pensat d'aportar alguna cosa a aquesta efemèride. Per això m'ha semblat que podia ser interessant de fer un recital poeticomusical amb poemes d'autors i autores lleidatans (nascuts a Lleida o especialment vinculats a la ciutat). Es tracta que cada autor em digui un poema seu que li agradaria que fos llegit per alumnes del nostre institut el dia 24 de maig al matí a l'Auditori de Lleida (la recitació aniria acompanyada de música que també interpretarien alumnes de l'institut). Si la idea et sembla bé, t'agrairia que m'enviessis aquest poema que et demano.

De tota manera, i després de llegir algunes de les coses teues que hi ha a internet, vaig anar a comprar "Una certa penombra", el vaig llegir i després vaig localitzar --també per internet-- la teua veu recitant una bona part dels versos d'aquest llibre. Personalment, m'han agradat les pàgines 51-54 i 22-24. No sé si tu triaries també algun d'aquests fragments per a l'activitat del dia 24; en tot cas, ja m'ho diràs (i si no --com et deia abans--, me n'envies un).

Gràcies,

Miquel Viladegut (professor de llengua catalana i literatura IES Gili i Gaya)