31.3.07

II Saló del Sexe en Català

El sexe és cultura? Volia començar amb aquesta pregunta idiota. La resposta és clara: el sexe és natura, però pot esdevenir cultura. Un cos nu. Un llibre eròtic.

La Cicciolina (amb el seu inseparable peluix) va arribar una hora tard. Va ser l'encarregada de tallar la cinta inaugural...
Em vaig acostar a ella i li vaig demanar una foto. Llàstima que va sortir un xic borrosa...

L'altra (vestida de rosa) és la Melany Moore. Després, a l'estand, em van dedicar el llibre...

Al pavelló firal hi havia estands i quatre escenaris. S'oferien espectacles diversos (encara que el veritable espectacle era el públic assistent, molt friki, mascles bavosos gravant cada detall amb la càmera de video)...

Se'm van acabar les piles de la digital! Després del lliurament del Premi de Relats Eròtics (que va guanyar un paio de Manresa), Juli Simón em va presentar el llibre. Vaig poder conèixer Salvador Alsius, membre del jurat, i José María Ponce, pornògraf espanyol. La seva companya, la Laura Carrión (també escriptora), em va fer una entrevista per a DIGITALSEX (Gran descoberta, gran entrevista amb Javier Krahe). La penjaran avui o demà. No us la perdeu.

Vaig sopar al Manel, com cada divendres.

Cultura el sexe? Depèn. Sovint és només cutrura. La sordidesa humana és incommensurable.

30.3.07

Le corps féminin

Je n'ai un corps, moi, homme, que dans l'exacte mesure où je parviens à dire ce ou ces corps féminins qui sont en face de moi. La preuve de mon corps n'est rien de plus, et rien de moins, que ma parole en train d'essayer de traduire un corps qui n'est pas le mien.

D'un blog francès que he trobat naufragant per la Xarxa

II SALÓ SEXE CATALÀ

29.3.07

Tan dolçament

Estem sense aigua, bufa un vent impetuós, la buidor de la rutina, gestos automàtics, papers i més papers, passadissos eterns, silencis i més silencis que ho diuen tot... Si no fos per tu, que em reculls quan es fa fosc i em somies tan dolçament, la vida seria només un trist episodi perdut enmig de l'absurda immensitat de l'univers.



powered by ODEO

Calendari

S'acaba la 2a. avaluació. Portem 7 mesos de curs. Demà vacances de Setmana Santa. Quan tornem, l'endemà de la Mona, quedaran 10 setmanes de classe, amb un pont entremig. El 27 de maig eleccions. El 12-13-14 de juny PAU. El 30 de juliol serem a Istanbul. Tornarem a Venècia... Tu ets la meva millor perversió.

II SALÓ SEXE CATALÀ

Benvinguda a la catosfera


28.3.07

La Cicciolina i jo

Aquest divendres dia 30 comença el II Saló del Sexe en Català. A les 19:30 farem la presentació de L'Oracle Imminent a l'Auditori. Si la presentació a la Catalònia va comptar amb la presència de la mítica Mireia Galindo, a la presentació de demà passat tindrem la no menys mítica Cicciolina, juntament amb altres estrelles de l'erotisme mundial. La diferència entre la Mireia i la porno star italiana és prou evident: la Mireia és un paio disfressat de marranota virtual mentre que Anna Ilona Staller és molt poc virtual, és a dir, absolutament carnal. Espero aconseguir que em dediqui un llibre. Jo de vosaltres no em perdria la crònica d'aquest capvespre a Manresa. Pot ser una cosa molt forta. Encara sou a temps de venir.

II SALÓ SEXE CATALÀ

27.3.07

Bones persones

Els que no poden presumir de res més, presumeixen de ser bones persones. Encara que siguis un zero a l'esquerra, sempre pots enorgullir-te dels veïns o dels amics que la sort o l'atzar t'ha concedit. El pitjor de tot és quan aquests manefles es posen moralistes. No hi ha res més insuportable.

Sobre los catalanes

Al final de 2003 me cansé. Estaba harto de publicar gratis, cansado de tanto opinar. Me había asqueado también de mi propio personaje: un joven agresivo, hipercrítico, que disparaba contra todo. Hombre, eso está bien para una novela, para columnas en periódicos, pero en el web log hacía que la gente me tomara por un cabrón. Pero yo soy una buena persona :) De modo que seguí publicando relatos aún durante seis o siete meses, hasta que definitivamente lo dejé estar en julio de 2004.
¿Por qué no refloto Multitextos, que tenía un buen page rank en Google? ¿Por qué he vuelto a escribir en la Red? ¿Qué es lo que voy a publicar aquí? No lo sé. Tú sigue leyéndome y ya veremos lo que pasa...
Temps era temps ho podia haver signat jo, però ho signa Alberto Noguera. Aquí teniu un post de mostra: Sobre los catalanes

26.3.07

Montilla & Molinero
















Les meves corresponsals a Can Zam (avui totes afòniques) m'envien fotos de l'esdeveniment i m'expliquen anècdotes de primera mà. Cap control de seguretat. Dues cançonetes en català i prou. Sembla ser que, pels volts del migdia, Montilla va aparèixer al lloc dels fets i va pujar a l'escenari acompanyat del mestre de cerimònies. Què van dir? Doncs que aconseguirien un sou base de 1.000 euros i vivenda digna per a tothom. Sic. Populisme? Demagògia? Electoralisme? No, no pas! Molta gent preguntava qui era aquell senyor (Montilla) i què havia vingut a cantar...

El País:
Justo sobre las 12.15 horas apareció en escena José Montilla, acompañado por el anfitrión, el cual le invitó a tomar contacto con "la Cataluña real" allí concentrada. Bueno, la noche anterior al presidente no le había ido demasiado bien con otra Cataluña no menos real, la que se dio cita en Verges y que le propinó un sonoro abucheo, junto con un genérico rapapolvo a toda la izquierda por parte del artista en retirada. En Can Zam el presidente jugaba teóricamente en casa, las periferias metropolitanas son mucho más lo suyo que las masías del Empordanet, pero la gente está como rara y más vale no tentar la suerte, de manera que Montilla se limitó a dar los buenos días "a todas y todos" y, a preguntas del radiofonista, a manifestar sus preferencias por Estopa, entre los varios grupos del programa: Cornellà obliga. Para despedirle, Justo se arrancó a corear "Presideng, presideng!", pero pocos siguieron en este caso su consigna y el presideng se esfumó tan raudo como había llegado.

Declaracions de JM a El Periódico...
--¿Què està preparant?
--Versionaré les sardanes més populars amb diferents palos del flamenc cantades en català per artistes andalusos en un disc.
Amén. Justo for President!

Llach, la política i la mare que ho va reparir tot

Ahir, amb el post sobre la darrera homilia de Llach, vam batre el rècord absolut de visites a ENTRELLUM: 1.125 visites. Brutal. Una animalada que ens fa assolir per primer cop les quatre mítiques xifres. L'anterior rècord -ja pulveritzat- era de 557 visites (5.11.06) arran d'un post-electoral que va rebre 35 comentaris (igual que el d'ahir). Queda clar, doncs, que a la catosfera cal parlar de política si vols tenir visites. La política excita, fins i tot més que l'erotisme. Quin misteri, oi? Som així de babaus. En aquest país esquizofrènic hi ha coses que couen i fan rabiar. A més, per afegir més emoció a l'assumpte, vaig fer els ulls grossos publicant TOTS els comentaris rebuts, alguns dels quals certament contraris a la meva opinió i a la meva persona. Llegir-los pot resultar molt edificant. L'experiment blogogràfic d'ahir, per tant, ha funcionat de meravella. Tanmateix, em quedo preocupat amb una sèrie de qüestions...
  1. Si Llach simbolitza o representa Catalunya, aleshores jo no sóc català?
  2. Serà veritat que existeix un pensament únic nacionalista? Fins a quin punt pots discrepar de certs dogmes catalanistes, imposats de forma oficial, sense caure en l'anatema?
  3. Quantes Catalunyes (reals) hi ha? Podem seguir ignorant allò que no ens interessa? Veig molt d'autisme i molt de somiatruitisme en certs sectors. Fins quan serà viable la convivència?
  4. Si no fos pels blogs, moltes opinions quedarien inèdites, no passarien el filtre dels diaris ni de les editorials. La llibertat dels blogs és només un miratge o va de debò? Per què s'empipen tant alguns quan s'exerceix aquesta llibertat?
  5. Ah, i per si algú té dubtes: JO ESTIC A FAVOR DE QUALSEVOL REFERÈNDUM.
  6. Marc Vidal hi toca.

25.3.07

1.000 visites

Aquest blog acaba de superar avui les 1.000 visites en un sol dia. Gràcies, Lluís!

ERC fot pena, més pena que Llach. Ja durava massa la fictícia bassa d'oli tripartítica, no? La van cagar posant Montilla de president i ara aquesta colla d'indocumentats segueixen demostrant la seva incompetència i la seva improvisació. No podrien fer també el seu últim concert i plegar? Què és això, una proposta-trampa o fum d'encenalls? Quin paperot toca fer ara, a dos mesos de les municipals? A què juguen, aquests afeccionats? No és seriós. Som la riota de tothom. Catalunya no s'ho mereix.

24.3.07

VERGES 07

Últim concert de Lluís Llach al seu poble natal. En directe per TV3. Abans uns episodis del Polònia. Arriba a la carpa el president de la Generalitat. Escridassada, xiulada: "Fora Montilla, fora Montilla"... El presentador de Tv3 intenta dissimular, però no pot negar l'evidència. Per fi fa acte de presència a l'escenari el sermonaire, que parla més que canta. Destrossa el català. Enfoquen Ariadna Gil, Puigcercós i Montilla (que avui és aquí i demà serà a CAN ZAM). Quins collons! Puta política. Pur electoralisme. Em cago en Tv3. Ara canta Tinc un clavell per tu, una carrinclonada de cançó.

Ha esmentat que els del PP volen deixar el País Valencià sense Tv3. També han sortit la Mònica Terribas i la Maria del Mar Bonet. Enfoquen el Mas. Ara canta Maremar... Un piano, una bateria, dues guitarres, un saxo, un violoncel... Massa instruments per a una música tan dolenta. Torna a xerrar. Amb aquest gorret que duu sembla un bisbe. No entenc aquesta mania que tenen alguns de camuflar la seva calvície. Ara parla de sexe. Potser el desig...

La música de Llach és somnífera, ensopida, destrempadora. Segona vegada que enfoquen Montilla. Ara el Mas (amb ulleres) i el Maragall. Torna a referir-se al neofeixisme del PP. També critica l'esquerra. Aquest paio fot política. La música és una excusa. Enfoquen Benach i Puigcercós. El públic crida "In-de-pen-dència". Castells, Tresserras, Nadal. A poc a poc...

Montilla. Surt un espontani que l'abraça i li diu. "Lluís, t'estimem". Ara parla del franquisme. En comptes de dir règim diu sistema. Què m'expliques, Llach? Salvador Puig Antich. Montilla & Benach, ben juntets. Puigcercós. La manipulació de Tv3 és escandalosa. Ariadna Gil. Sempre queda un fil...

Guardiola. Exili republicà. Censura. "Teníem que". La por, la mort i el poble. "Ideia". "Tontu". La Bonet. Metàfores contra la censura. Sembla un humorista en comptes d'un cantautor. La gent li riu les gràcies. Un Rubianes catalanesc. "Tenies de donar ànims". El dia...

Aquesta cançoneta li van censurar per dolenta. Horrorosa.

Més homilia. Setze jutges. Cançó francesa. "Com un diamant a punt de trencar-se". "Cretins com el Bush, el Berlusconi o l'Aznar". Fins quan i per qui...

Paraules mediocres. Trueba. Partal mira el concert des d'un hotel de NYC. Mari Pau Huguet. Bleda. Tendresa...

La Bonet. "Bledes de tot el món, uniu-vos". "Sempre m'he definit d'esquerres i nacionalista". Puigcercós. Montilla. És una passada. "Matitza". "Jo estic molt content de què governi l'esquerra". Mas i Sra. "Ser nacionalista emprenya molta gent". "Nacionalista radical per si de cas". No para de fer política descaradament. Sermons entre cançó i cançó. Guardiola. Jo hi sóc si tu vols ser-hi...

Però, per què són tan dolentes les cançons? Voleu dir que no s'ha equivocat de feina, aquest senyor? De politicastre hagués fet més el fet.

Jo no tinc res a veure amb aquest catalanisme de fireta, victimista, xiruquero, montserratí, pollós, encongit, acomplexat, merda d'oca que necessita al·ludir al franquisme 35 anys després... "El primer dia que vaig anar a escola..." "Rouco Varela amargat profund, quina ànima més negra deu tenir aquest home". No es pot ser res EN CONTRA DE. Aquesta merda de catalanisme. Ara enfoquen una negra. Tema religió. Altre cop l'Ariadna Gil, que ha fet moltes pelis en català. Ara parla dels turistes. "Més voltes que un molinet". Els meus ulls aquí...

"Començarem a acabar". Déu t'escolti. "Nosaltres som gent de pas. Només som perquè volem ser. Això honora un poble." Reconec el director del Teatre Auditori de Sant Cugat. Tossudament alçat...

Hòstia, quines cançons més dolentes! Amb prou feines se salven els solos de saxo.

Oficialment, el concert s'ha acabat, però no tindrem aquesta sort. El públic dempeus fotent el paripé. Montilla no pot tranuitar gaire que demà el seu amic Justo l'espera a CAN ZAM. Afanya't, Lluís. Toca la gallineta i l'estaca i a jaure. Enfoquen Montilla. Presenta els músics. Crèdits. Ara parla del Martí Pol, amb el qual va formar un dels duets més patètics de la nostra història. Quina angúnia, la cadira de rodes aquella sobre l'escenari... Sabessis bé...

La Bonet (juntament amb l'Ariadna Gil i el Montilla, els més enfocats de la nit). Segon bis: Si em dius adéu... Ernest Maragall. La Marina Geli. Puigcercós. Benach. Està tot absolutament estudiat. Visca el puto regidor de Tv3. Ernest Maragall. La mare que els va parir. Encenedors. Per això malgrat la boira cal caminar...

Guardiola. Segon conat de comiat. Es torna asseure davant el piano. Alè...

La gent plora. Jo badallo. Vida... Quan Llach no sermoneja, amb la seva música despullada, es manifesta la seva immensa mediocritat. Això és un dels cims catalans? Aquest és el nostre símbol més preuat? Ja podem plegar. Enfoqueu Montilla, coi. Ja fa estona que no surt. Uns espontanis pugen a l'escenari amb la pancarta "Núria lliure". "Està molt bé que passin aquestes coses". Aprendre...

Sóc conscient que amb aquest post ofenc molta gent, catalans de bona fe. La nostra dissortada pàtria necessita icones com Llach per a fer teràpia de grup. El saxo: el millor de la nit. Puc comprendre aquest sentiment. No el comparteixo, però el comprenc. Llach defineix una frustració col·lectiva. L'exorcisme cantat. Com el gospel dels negres.

Els nostres poetes. Humilitat i servei. Màrius Torres. Hòstia! Cançó a Mahalta. Només aquesta cançó et redimeix, Lluís. Corren les nostres ànimes com dos rius paral·lels, fem els mateixos camins sota els mateixos cels. No podem acostar les nostres vides calmes... Guardiola. Ariadna Gil. I escolto la teva ànima tremolosa i amiga... En els meandres grocs de lliris, verds de pau, sento com si em seguís el teu batec suau...

País petit... Geli. Ernest Maragall. Nadal. Malalt d'amor pel meu país...

Venim del nord, venim del sud...

Amor particular... Potser la seva millor cançó. Que junts hem caminat, amb la joia junts, amb la pena junts, que has omplert tan sovint la buidor dels meus mots... N'estic tip de veure l'Ariadna Gil! Ara vull agrair-te tant temps que fa que t'estimo... t'estimo... potser amb timidesa, potser sense saber-ne, t'estiiiiimo... i et sóc gelós, i el poc que valc m'ho nego si em negues la tendresa... que joooooooooooooooooooooooooooooo

Viatge a Ítaca...
Retorn a l'origen. Verges. Kavafis. Els que vam néixer terra endins tenim molt de respecte al mar. Guardiola. Aquest estiu, com Odisseu, navegaré per l'Egeu i per l'Adriàtic... Mare Nostrum. Istanbul. Rodes. Santorí. Míkonos. Atenes. Corfú. Dubrovnik. Venècia. Ítaca. Quin saxo més collonut.

Tres hores de concert. Última cançó: Verges 2007...

Una Catalunya avui a Verges. Una altra Cataluña demà a CAN ZAM. Montilla a tot arreu. Nosaltres enlloc, perquè som d'enlloc; d'enlloc o d'aquesta utopia virtual anomenada ENTRELLUM... Que tinguem molta sort... S'està bé aquí junts...

Llach baixa de l'escenari i saluda tothom. S'abraça a la Bonet. Interminables aplaudiments. Saluda Artur Mas, Nadal, consellers, Montilla, Benach, Puigcercós, Huguet, Pasqual Maragall & Diana, Petons i més petons. Sense gorra. El càmera va de cul. La gent canta L'estaca...

Estelades. Una gralla que sona. Si estirem fort ella caurà... In-de-pen-di-èn-cia... Ara canten Laura... (la cançó que em feien cantar sempre quan estava a Pamplona)...

Una Estrella! Lluís: a la teva salut!

Fi.

CAN ZAM 2mil7

El verdadero presidente de Cataluña no es Montilla, sino Justo Molinero. Montilla es sólo el gestorcillo del cotarro. Algunos catalufos que estan en Babia creen que el acontecimiento más importante de este fin de semana es la (presunta) despedida de Luís Lago, ese cantautor tan aburrido y pesao al que no se le entiende nada cuando canta (y menos cuando habla), que todavía vive del cuento de una gallina que ya no sirve ni pal caldo y de una estaca que al fin cayó de puro asco. El Luís Lago este lo mejor que pue hacer es jubilarse. Que lo sepas: LO MÁS GRANDE va a pasar este domingo en CAN ZAM. No me lo pierdo por nada del mundo. El (puto) amo de RadioTeleTaxi (el Polanco-Berlusconi catalán, el rey del populismo barato, patriarca de la Andaluña profunda) ha montao un buen sarao pa celebrar el 25 aniversario de su negocio, un negocio que arrastra masas. Centenares de miles. Mira toa la peña que van a actuar: ARTISTAS. Y los buses que vienen de tos laos: AUTOCARES. Los del burro no deberían perdérselo, pa enterarse de cuál es la verdadera realidad de esta Cataluña montillera, molinera y charnega. Como dice mi profe de filo: "La Catalunya catalana ha mort". A mi plim. Mañana te espero en Can Zam. ¡No faltes!

(Per cert, Just: Has pensat en el perill que suposa aplegar tota aquesta gentada en un mateix espai? Hi ha estrictes mesures de seguretat? Ho dic perquè no está el horno para bollos... I canvia't la corbata, home, per la mort de déu...)

Congratulations
(Fins quan podrem sobreviure només d'actes simbòlics???
200 persones a NYC i 1 milió a Santako..... No hi ha color)

23.3.07

Crònica de la taula rodona a OC

El que, inicialment, havia de ser una conferència de Saül Gordillo es va convertir en una taula rodona (bé, la taula era allargada, no sé per què li'n diuen rodona, mai no he vist una taula rodona quan he assistit a taules rodones) amb tres ponents: Marc, Daniel i servidor. Moderava Roger Buch. Era la primera vegada que visitava la seu d'OC. El públic: majoritàriament gent gran, socis fidels i incombustibles d'Òmnium. Alguns joves, empleats de la institució i també bloggers. No gaires. Ens costa sortir de casa, abandonar el magnetisme de la pantalla, fer acte de presència, desvirtualitzar-nos. Conec Francesc Puigcarbó, que diu que té 9 blogs! (no us perdeu la seva crònica). Un altre bloguer identificat: Guillem Carbonell. Un parell de iaios que clapen. El somicaire de la primera fila em deprimeix. Sobre la marxa, decideixo escurçar el meu parlament i ser didàctic. En Marc insisteix en la revolució que suposa el Web 2.0, sobretot per al món de l'empresa i la política. En Daniel se centra en la catosfera política (aquí la seva crònica). Jo faig el contrapunt amb una autocrítica dels blogs tot subratllant el seu vessant més literari. Parlem massa de política. Recalco que els blogs poden servir per alguna cosa més que per a la propaganda partidista. Al torn de preguntes veig que, per sort, alguns no s'han adormit; fins i tot un home gran del públic (que em recorda Juan Ramón Jiménez) confessa que ha obert el seu propi blog: Sorrobloc. El millor de la nit: haver conegut Marc Vidal. Resulta que som gairebé veïns. (Collons, acabo de comprovar que ara mateix ha postejat la seva crònica, cabró, se m'ha avançat! Per ben poc). En Marc em va causar molt bona impressió. Ell es referia més a la iberosfera mentre jo em vaig cenyir a la catosfera. Em quedo amb l'escena final dels quatre bloguers davant el portal d'Òmnium xerrant una estona abans d'acomiadar-nos. 9 euros de pàrquing. La lluna: una ungla retallada, un gronxador de plata. Els blogs: aquest desfici que ens ha robat l'ànima.

22.3.07

El fenomen dels blogs en català


Avui seré molt crític. Començaré amb una autocrítica.

No sé si això dels blogs és una cosa gaire seriosa. Un bloguer il·lustre que ha plegat (l’Antoni Ferrando de Quaderns) va deixar escrit al seu últim post:
Plego convençut que els blocs no tenen tanta transcendència ni potencial com alguns proclamen. Em costa veure-hi res més que la il·lusió de milers i milers de persones, jo el primer, creient que tenen coses a dir, parlant per no callar.

És un entreteniment respectable, baratet i inofensiu. Descomptant l'onanisme adolescent, descomptant politicastres municipals amb blocs de set lectors, descomptant el tedi del sectarisme polític... el que queda no impressiona.

En canvi, on són els blocs de gent que sàpiga molt bé de què parla, que tingui a dir coses realment interessants, i que les sàpiga dir bé?

Els millors blocs són els que no existeixen. Jo què sé: les confessions d'una prostituta de luxe entre els alts cercles de Barcelona... les confessions d'un lampista de la política que ens expliqui "la veritat" des de dins... Si almenys els escriptors se'ls inventessin! Però tampoc.
Egocentrisme, narcisisme, onanisme, exhibicionisme, vanitas vanitatis, autobombo, autocomplaença, grafomania, teràpia virtual… Els blogs són tot això, sí. I més encara: laboratori, gresol, espill, aparador, finestra, calaix, pou, passatemps, obsessió, addició, vici…

Jo tinc molt clar per què escric: perquè sóc escriptor. Un escriptor del segle XXI no pot obviar les noves tecnologies. El blog em permet escriure amb plena llibertat, donar-me a conèixer, ser llegit. Si no tingués visites ja hauria plegat. A sobre, em premien pel que faig, m’ho reconeixen, hi guanyo diners i prestigi. Fa 3 anys i 3 mesos que bloguejo, i així penso continuar. El que facin els altres se me’n refot. Jo vaig a la meva. Sóc el paio més individualista del món. Els entrellumaires (lectors d’ENTRELLUM) que em segueixen fidelment ja ho saben. Ningú no els obliga a llegir-me cada dia. Un 50% dels comentaris que rebo no els publico perquè no em dóna la gana. A casa meva mano jo. A internet, com a tot arreu, hi ha genteta desagradable, fracassats, envejosos, mediocres, amargats que no suporten la felicitat aliena. No responc. Els ignoro. La meva manera de respondre és fotre-ho cada cop millor, superar-me, alliçonar-los amb la meva reconeguda excel·lencia. Sóc un prepotent, sí, un cregut i un pedant, perquè cito en llatí i en alemany. A més, acostumo a contradir-me. Em perden les formes, la vehemència, l’apassionament. En realitat, la clau del meu èxit ha estat el màrqueting catosfèric que vaig emprar durant l’etapa TdQ. Fou una màscara molt divertida. Polèmiques, multiplicació de blogs heterònims, estil destraler, estripador, provocador etc. En vaig treure molt profit. Ara m’he encalmat. Ja no necessito fer tant el pallasso. Ja no parlo de política…

Ara criticaré el politiqueig catosfèric, el soroll mediàtic que suposa tota aquesta allau de blogs replicants i propagandístics que repeteixen les consignes del partit al qual serveixen. Abomino dels escolanets que canten plegats la mateixa lletania tot reproduint les notes de premsa dels respectius partits. Són legió. Una pandèmia. Només cal mirar la columna de la dreta del blog de Saül Gordillo. Fa por. (I no parlem de la vergonya dels confidencials!) Tu no tens pensament propi? A qui creus que poden interessar aquestes obvietats que escrius, aquestes musiquetes que penges, aquests videos You Tube? Palla, morralla, fum, xerrameca prescindible. Adolescents servils, regidorets i aspirants a regidorets, candidats de futures llistes municipals, fent el seu blog sectari. Massa mediocritat buscant visibilitat internètica, perdent el temps teclejant banalitats plenes de faltes d’ortografia. Paorosa indigència intel·lectual. No cal llegir-los. Mires el seu blogroll i ja en tens prou. El partido los cria y ellos se ajuntan. Cadells dòcils, manipulables, que funcionen amb esquemes simples. Hi ha un enemic identificat que cal abatre. No hi ha matisos. L’àgora virtual s’omple de crits, atacs, insults… Ramat controlat per l'aparell. Els blogs esdevenen armes d’intoxicació massiva. Voleu dir que la política (perdó el politiqueig) mereix tanta atenció? Presumpta ciberdemocràcia...

La moda bloguera condueix sovint al papanatisme. No és tan senzill escriure un post diari. La continuïtat és la clau de l’èxit. Molts comencen i duren tres dies. La majoria de blogs són abandonats. Els que persisteixen, no triguen a descobrir que cal ser molt disciplinat, que cal pencar, currar-s’ho de debò. Tenir coses a dir, no copiar notícies, no teclejar trivialitats. Dir coses amb cara i ulls, coses que demostrin que ets algú amb una opinió formada. Com a banc de proves per agafar ofici està bé. Diguem que bloguejar és una bona escola d’escriptura, una pedrera de futurs escriptors. El problema és que molta gent no té sentit del ridícul. Veuen que és fàcil obrir un blog i s’hi posen sense manies. Vinga, a bloguejar, que hi falta gent! Els meus alumnes, almenys, tenen la delicadesa de limitar-se als fotoblogs: fan fotos amb el mòbil i les pengen. D’aquí no passen. És d’agrair. Que tothom ho pugui fer no significa que tothom ho faci bé. Aquesta democratització que ofereix el blog és molt perillosa. No hi ha criteri de qualitat. Jo el tinc, però és el meu criteri. Sé el que busco, el que vull, el que exigeixo. Qui posa a cadascú al seu lloc? El temps. El temps i el reconeixement dels lectors. Però això també és força perillós: l’audiència no t’assegura la qualitat d’un producte. Mireu què passa a la tele. Si després arriba el reconeixement oficial de certes institucions que avalen la teva feina, millor que millor.

M’interessa la creativitat, l’originalitat, la reflexió crítica del bloguer. Dels blogs em sedueix la veu directa, particular, independent del seu autor, l’autenticitat, la transparència, la immediatesa del missatge, la frescor d’un text escrit sovint a rajaploma. Dels blogs em sedueix el seu pluralisme descentralitzat, incontaminat. On són els límits? Hi ha d’haver límits? Dels blogs em sedueix l’encís de l’acte creatiu, l’acció que brolla dels dits com una pluja revolucionària...

Gràcies als blogs la gent escriu (bé o malament, però escriu) i la gent llegeix. La joventut mai no havia escrit tant i mai no havia llegit tant com ara. Què escriuen i què llegeixen ja són figues d’un altre paner. No llegeixen llibres, esclar. Per això és tan important dignificar la catosfera. Necessitem bloguers i blogueres que escriguin bé, que tinguin consciència i cura de la llengua, que postegin continguts de qualitat. Necessitem blogs literaris i blogs no literaris. Calen blogs de tota mena perquè hi ha ciberlectors de tota mena.

El català serà bloguejat o no serà, perviurà a la xarxa o no perviurà. Que ara sigui la 25a. llengua a internet és un bon senyal. El ciberespai xerra català. Alguns no ho volen veure; són els que reneguen de les noves tecnologies mentre segueixen ancorats al segle passat. El tren de la història corre més de pressa que mai. Que ara siguem aquí, a la seu d’Òmnium Cultural, diu molt a favor d’aquesta llegendària institució; vol dir que han entès per on van els trets i no volen perdre’s el futur. La catosfera mereix l’atenció i el recolzament de tothom. Nosaltres som pioners i, com tots els pioners, som la punta de llança que obre nous camins. Ho vaig dir l’altre dia a Mallorca: 700 anys després de Ramon Llull, el català reviu a la xarxa. Amb el .cat Catalunya ja és una nació digital. L’estela continua sense aturador. Els blogs en són la mostra més fefaent. Després de ser autocrític, permeteu-me ser optimista.

Taula rodona sobre blogs

21.3.07

Llàgrimes

Cadascú a la seva. No ens prenem la molèstia d'interessar-nos pels altres. Vivim com illes incomunicades d'un arxipèlag. El nostre lema és: "Jo abans que res i que ningú". Aquest "jo" criminal, suïcida. És el jo cartesià que no està segur de què existeixi res fora del seu cogitare; el jo solipsista, utilitarista, que veu tot el que no és ell com un instrument, com un mitjà per al seu engrandiment; aquest jo afamat d'experiències que crida carpe diem, carpe diem, i que se li'n refot qualsevol consideració fora del seu interès particular i immediat; aquest jo que aspira compulsivament al poder, a l'orgàsmica sensació de creure's per damunt de tot i de tothom. Cadascú a la seva, sí, fins que un dia algú et mira als ulls amb els seus ulls negats de llàgrimes... T'has preguntat mai què és una llàgrima? Una llàgrima és un mar reblert de misteris, destil·lada tendresa que confirma el fracàs absolut de totes les paraules. Res no has entès si no has entès les llàgrimes.

20.3.07

Silenci

Demà, a primera hora, quan arribi a l’institut (sempre sóc dels més matiners), no escoltaré la música del teu piano, les notes de Chopin, de Beethoven, de Mozart… Demà, abans que els alumnes irrompin amb la seva gatzara, en aquell moment anterior en el qual tot era pau gràcies al teu virtuosisme, et trobaré a faltar infinitament. No vam parlar gaire. Ens saludàvem i prou. Jo t’escoltava sempre, cada matí, la teva música… Demà hi haurà silenci, una buidor absoluta. Demà passat també. No desesperis. Sigues forta. Estem amb tu.

Adrián

Té dotze anys, es diu Adrián i acaba d'arribar de Santa Cruz, a l'altiplà bolivià. Estatura baixa, pell bruna, cabells negres com la sutja, ulls grans... un indígena pur. Després de dos anys, ell i el seu germà petit s'han pogut reunir amb la mare, treballadora de la neteja. Li he ensenyat cinc paraules en català: benvingut, amic, llibre, horitzó, gràcies.

Fot un fred que pela.

Anna Politkòvskaia, in memoriam

«Només tinc un llibre publicat», va ser el primer que em vas dir, «però sóc una escriptora especial, perquè la majoria dels personatges del meu llibre ja són morts. Això fa la meva vida atípica, perquè he considerat que havia de ser-los fidel i intentar que la comunitat internacional aturés aquesta guerra». Òbviament, el fet que siguis russa i que en els teus reportatges denunciïs l’exèrcit rus, però també l’ús de la tortura i del segrest pels guerrillers txetxens hauria de fer que la teva veu fos especialment escoltada. «Jo no haig de prendre partit, perquè el meu principi és recollir fets i informar del que fan les dues bandes als civils. No he estat mai corresponsal de guerra. La primera vegada que vaig anar a Txetxènia, l’octubre del 1999, era per a un reportatge sobre els efectes de la guerra en els civils. El que més em va sobtar llavors va ser que jo no veia per cap banda una lluita contra el terrorisme, sinó massacres, i en canvi cap periodista no cobria aquesta guerra. No tan sols la situació a Txetxènia és complicada, sinó que tot Rússia ignora què hi passa de veritat.»

(...)

No et pensis, Anna, que sigui fàcil mirar les coses quan vius en aquest univers capgirat. Envoltat de pantalles, amb els ulls saturats, hi ha ben poques imatges que tinguin la força de fer-me recobrar el sentit de la realitat. Per això sempre recordaré la teva dignitat vermella, la soledat encesa, el teu gest en escriure, la teva veu greu i pausada dient, molt lentament, la veritat. Quan els cossos dels infants txetxens cauen amunt i la paraula d’una dona justa es mou entre el silenci imposat i la insignificança, és arribada l’hora de rentar-se els ulls. Que una icona ens alliberi la mirada. Una icona russa que ens pugui mirar als ulls per retornar-nos la dignitat i les paraules. Una imatge justa, encara que sigui una de sola, per reconstruir al seu entorn la realitat. Que sigui doncs la teva, banyada per la llum sense ombres del sofriment, com alliberada de les lleis de la matèria, del temps i de l’espai. Més enllà del consol i el desconsol, em vas aparèixer, tanmateix, infatigable: parlant, escrivint, parlant, escrivint, girant-te i apuntant vers el buit, vers la imatge negada, impossible de veure, dels innocents dallats pel sol crim d’haver nascut.

Carles Torner
L’arca de Babel



CATALAN CULTURE: MADE IN CATALUNYA

19.3.07

Provo

És aquesta llum tímida dels fanals, quan el capvespre s'acomiada sense escarafalls, la que em recorda els teus ulls. Provo d'entomar la nit. Provo de somiar-me lluny d'aquest escenari massa conegut. Provo de parlar llengües estranyes. És aquesta llum tímida dels fanals la que em porta tota la tristesa del món. Provo de caminar a les palpentes. Provo d'adormir-me. Provo d'oblidar els meus errors. Res no em salva d'aquesta llum solitària, moribunda, insípida. Provo d'abraçar-te. El teu cos és un fantasma de fum.

Nostàlgia

S'ha girat el temps. El vent del nord empeny les bromes que omplen el cel de grisos. Capcinegen les branques dels plataners. Les poncelles tremolen. Som la tèbia ressaca de l'hivern. Som el perill a trenc de llavis. Som la distància impossible entre les pells. Som la nostàlgia dels camins bosquívols. S'ha girat el temps. El cor -que havia de florir- se'm glaça. Som el xiuxiueig de l'aire per totes les cantonades, la promesa indeleble d'un horitzó sense ales, el silenci de déu, nostàlgia infinita de totes les mirades.


powered by ODEO

18.3.07

Entrevista Ona Mallorca

Faves a la planiana

Esgrano faves a la terrassa. Fa un solet que enamora. El veí em demana permís per retallar les branques del meu llorer que envaeixen el seu jardí. S'ha fet una bèstia. Està florit. Li dic que talli el que li plagui i que aprofiti les fulles per al guisat. Faves tendrals. Me'n menjo alguna de crua. Les cuinaré segons la recepta que dóna Pla al volum XV, p. 114. A Can Guàrdia (la botiga de queviures del poble) trobo els ingredients necessaris...

Pla, tan sorneguer i genial com sempre, escriu aquesta frase:
Les faves són com les dones: de seguida fatiguen, però es troben en l'arrel permanent de la il·lusió humana.
I jo afegiria: hi ha dones tan faves que ni amb tota la il·lusió del món te les empasses.

17.3.07

Blogòlegs

L'altre dia, mentre sopàvem, li ho comentava a Vicent Partal: "Vols dir que no hi haurà algun dia una càtedra de blogologia a la universitat?" Al pas que anem, no m'estranyaria. Per una part, hi ha els que fem blogs (bloggers, bloguers, blogaires) i, per una altra, els estudiosos del fenomen dels blogs (blogòlegs). A casa nostra, l'obra pionera sobre el tema data de l'any 2004 (publicada el 2005): Blogosfera: les bitàcoles i l'audiència, un treball de doctorat que l'Enric Gil (no confondre amb aquest altre) va presentar a la UOC. L'última cosa que he llegit és l'opuscle d'Enric Bruguera. En castellà, per exemple, una de les autoritats en la matèria és José Luis Orihuela. La blogobibliografia no para de créixer. A la columna de la dreta podeu consultar la llista de treballs i articles posats sota el rètol Blogologia catosfèrica. Hem d'agrair a aquests blogòlegs el seu esforç per comprendre aquesta nova realitat en la qual estem immergits. El cas de l'Enric Gil és modèlic. Ell ha estat un dels primers professors que ha utilitzat el blog com a eina de treball d'una assignatura: Blog de filosofia. Alguns hem seguit les seves passes blogacadèmiques: [Ciber]sociologia Gallecs 07. L'emblogamenta s'embolica encara més quan són els mateixos alumnes els que creen el seu propi blog: Punt de trobada. L'Enric manté alhora el seu blog personal: Meditacions des de l'esfera. En el post d'avui ens fa un regal en forma de Powerpoint: Blogs: el nou mitjà de comunicació en línia. Us el recomano. És una bona introducció, clara i didàctica, al món dels blogs. Necessitem gent com l'Enric. La seva feina és fonamental. Des d'aquí l'encoratgem a seguir amb les seves meditacions (si les de Descartes foren metafísiques, les seves són blogològiques)...

16.3.07

Barceló consagrat

El que ha fet Miquel Barceló a la Seu de Mallorca (= catedral de Palma) no és fàcil d'explicar amb paraules. Biel Mesquida se n'ha sortit prou bé en un text imprescindible i memorable: Central atòmica de metàfores. Si voleu conèixer la gènesi de l'obra aneu aquí.

Vaig tenir el privilegi de poder visitar la capella de Barceló el matí del dilluns 12 de març. Vam arribar quan encara celebraven missa. Ens vam asseure en un banc a escoltar l'òrgan i els càntics en llatí. Després vam endinsar-nos en la cova-capella del geni de Felanitx. Perquè la primera impressió és cavernícola, catacúmbica, prehistòrica. De lluny estant, sembla un úter argilós, un espai aflamat, reclòs en la seva simbologia de formes i colors inesgotables. Cada detall és un món. Cada món és un detall enmig del tapís matèric que s'enlaira paret amunt. Cràters, escletxes quasi vaginals, ganivets i hams fàl·lics penetrant peixos i pans, bonys intestinals, arbres i fruits, de la terra i del mar, calaveres atònites... Una nova pell de fang sobre la vella pell gòtica. Una hora, o potser dues, contemplant. Absorts. Extasiats. Ditades, esgarrapades, cops, petjades, empremtes, protuberàncies, onades, fulles de palma i margalló. Un univers, un TOT metareligiós, paganíssim, com el millor Gaudí, lloança de natura primigènia. Barceló ha fet la seva Obra Mestra. No, no és fàcil d'explicar. Jo ho he vist i ho he mirat. El batec més tel·lúric, l'esquerda multiplicada quan la vida sublimada esdevé art.

La rosassa més gran de totes ens enlluerna amb els seus grocs solars. Arriba un riu de gent cercant la capella de Barceló. Sortim de la Seu. Carrerons, patis recol·lectes de cases senyorials. Banys àrabs. El mar, sempre el mar, el rerefons dels somnis...

15.3.07

Gallecs

Abans d'entrar a treballar, deixo la moto a Ca l'Isern. En Josep, el meu motorista de capçalera, em recorda que fa un any i mig que no em veu el pèl. Jo faig broma amb això del pèl i li dic que la culpa és seva perquè em va vendre una moto que no dóna problemes. Farem revisió general, canvi d'oli i canvi de cobertes. Les gomes estan molt gastades i ja he tingut un parell d'ensurts. No val a badar. Calça-me-la bé, Josep. Durant l'hivern no l'he agafat gaire. Arriba el bon temps i tinc ganes de moto. L'aniré a recollir a les cinc, quan surti de l'institut.

Ara són quarts de quatre i estic assegut en una espona a la vora d'un camí de Gallecs. He caminat deixant enrere la ciutat. Sembrats, camps de faves, canyars, pins, el verd primaveral, el brogit de l'autopista i del circuit de Montmeló, un llangardaix enorme, ocells, papallones, l'aigua cristal·lina del torrent, les muntanyes al fons... Ara tornaré a l'institut. Tinc classe de quatre a cinc amb els de 1r. d'ESO. La sirena d'una ambulància, la ciutat massa a prop. Gallecs és un oasi inversemblant. Passen caminant cinc dones. No saben estar sense xerrar. Jo no sé estar sense escriure.

Dona i poder

No aspiro a comprendre les dones. Puc arribar a comprendre el que jo cerco en elles perquè sé el que elles em poden oferir. El problema no és aquest. El problema és esbrinar què cerquen elles en tu, què suposen elles que tu els pots oferir. La resposta és molt clara: les dones busquen seguretat i poder. Em direu que això també seria aplicable als homes, que nosaltres també cerquem poder i seguretat. Més enllà del gènere, es tractaria d'un instint fonamental relacionat amb la supervivència. Potser sí. El que passa és que, en el cas de les dones, la cosa s'agreuja encara més en la mesura que elles són conscients que el seu poder passa per apoderar-se del poder dels homes, és a dir, desarmar-los, aprofitar-se d'ells, utilitzar-los en benefici propi per a, després, sortir victorioses, més poderoses i segures de si mateixes davant el món. S'estableix una mena de vampirisme social segons el qual la dona xucla l'home (i l'home encantat de ser xuclat) fins que ella descobreix una nova víctima que li pot oferir més poder i més seguretat. Per sort, no totes les dones són així. La majoria en tenen prou amb rendir-se als dubtosos encants d'un home qualsevol que les estimi. Però el post d'avui no té res a veure amb l'amor. L'amor és una debilitat que algunes dones no es poden permetre.

14.3.07

Agenda de març

Divendres 16 (18:30 h.)
Benjamí Villoslada m'entrevistarà al programa de ràdio Mallorca en Xarxa. (Anterior entrevista)


Dijous 22 (19 h.)
Participaré a la taula rodona El fenomen dels blogs en català, organitzada per Òmnium Cultural. Parlarem de la catosfera i debatrem sobre el seu present i el seu futur. (Anterior taula rodona)

Divendres 30 (19:30 h.)
Presentaré L_OI al II Saló de Sexe en Català. (Anterior presentació)

12.3.07

CIBERLITERATURA


Dilluns 12.3.07 Fundació La Caixa, Gran Hotel, Palma de Mallorca

Autoritats, Rector, President i membres del Consell Social, Jurat del Premi, senyores i senyors,

Jo només sóc un home sol que escriu; sol no en el sentit d’isolat o aïllat, perquè tinc família i amics, persones que m’estimen, alumnes que m’escolten, lectors que em llegeixen i –oh meravella!- un ordinador connectat a Internet; vull dir sol en el sentit d’independent: sóc un individu lliure davant el paper, davant el teclat i la pantalla; no pertanyo a cap grup ni grupuscle; només depenc de mi mateix.

Llibertat. Escriure és un acte de llibertat; no pas de llibertat externa, perquè -com tothom- tinc uns lligams indefugibles; sinó d’alliberament mental, espiritual. M’escolo en aquesta munió de paraules que ragen a l’encalç de nous àmbits d’ultravivència. Escrivint m’escric. Escrivint em sobrevisc. Escrivint sóc més jo. Perquè la pluja que cau és més pluja si la dic. La literatura no busca la veritat. El que la literatura busca és quelcom molt més ambiciós: la bellesa, la llibertat, la immortalitat del Logos...

Ciberliteratura. Escriure lliurement a Internet. Escriure al segle XXI.

La meva primera obra de paper (la novel·la Darrer poema) va sortir publicada el Sant Jordi de l’any 2000. El dia 1 de gener de 2004 vaig perpetrar el meu primer post al meu primer blog el qual es titulava igual que un llibre que acabava de publicar: Tros de Quòniam. Així vaig iniciar la meva singladura ciberliterària. Em vaig convertir en ciberescriptor. Escriure a la xarxa, sense intermediaris. Vaig veure que aquest era el camí a seguir. Hi vaig creure des del principi. Dos anys (04_05) amb el blog TdQ i després (06) va venir ENTRELLUM. Ja fa 3 anys i escaig que bloguejo gairebé a diari (nulla dies sine post). Aquest premi és la recompensa que confirma que la meva aposta era encertada.

Blogografia. Bloguejo tot deixant petjades virtuals, anotacions d’un dietari digital que s’està transformant en el meu Opus Magnum: a partir de la materia prima de les paraules, cerco l’alquímia del Verb, la Pedra Literatural, fins que jo i la literatura esdevinguem la mateixa substància.

Blogologia. Un blog és un mitjà de comunicació, un aparador. Un blog és un laboratori, un gresol. Un blog és un espai utòpic. Un blog és un mirall, una finestra que ens mostra l’univers sencer. Creativitat. Experimentació. Interactivitat amb els lectors, horitzontalment, de tu a tu. Totes les perspectives immediates, subjectives. L’infinit a l’abast d’un ratolí. La nova revolució: ciutadans del món, embloguem-nos! Bloguejo, ergo sum. El poder de l’individu que diu la seva. Comunitats virtuals que generen tota una nova cibersociologia.

Catosfera. Escriure a Internet i en català. Tenir cura de la llengua, innovar-la, servir de model a les noves generacions de ciberlectors que tenen Internet com un lloc de trobada on poder emmirallar-se. Jo no represento ningú. Ja he dit que només sóc un home sol que escriu, però no en sóc l’únic. A hores d’ara milers, milions de persones fan el mateix.

Mallorca i Llull. Vaig rebre el meu primer premi (l’any 1998, a la Fonda Europa de Granollers) un 27 de novembre, dia del beat Ramon Llull. El primer cop que vaig venir a aquesta illa vaig pujar a Randa. En parlo en un post del dia 13.9.06

TAU

Fou al santuari de Cura, al capdamunt del puig de Randa, que et vas penjar del coll la Tau de fusta d'acàcia amb tres nusos al cordill. Te'n recordes?


Amor és mar tribulada de ondes e de vents, qui no ha port ni ribatge


diu Ramon Lo Foll a 235 del Llibre d'Amic e Amat

De dalt estant contemplares la plana mallorquina

La lluna era immensa, la mar infinita

Tots els ametlers florits com una catifa. Te'n recordes?

Des d'aquell dia la Tau t'acompanya pel camí de la vida

Al remat, quan arribi l'Instant Suprem, Ella et salvarà, no ho dubtis

Mentrestant, la Tau t'il·lumina enmig de la penombra


Fou un crespuscle de setembre del segle passat. El cel era teu. Ton cor s'aflamava. Te'n recordes?


Al capdamunt del puig de Randa.

Com diu Josep Pla a les seves Notes de Mallorca (escrites fa just 86 anys quan va visitar l’illa el març de 1921) (notes que trobareu al volum XV de la seva OC):

Ramon Llull és l’home més gran i més vital que ha produït Mallorca, un personatge fascinador, i de la presència del qual no em puc desprendre…

Aquest matí he anat a la Basílica de Sant Francesc a fer-li una visita. Un claustre preciós. En Ramon m’ha dit a cau d’orella: “Toni, no t’aturis, que encara som a les beceroles”. L’estela del català literari que Ell va inaugurar segueix viva, més viva i més universal que mai gràcies a la seva presència a Internet. Verdaguer ho diu així a L’Atlàntida: Seguien lo fil d'argent de ma lliscanta estela… Jo aspiro a ser una baula més d’aquesta cadena de segles.

L’any 1307 (ara fa just 700 anys) Ramon va viatjar a Bugia on el van apredregar i empresonar. Els que ara ens apedreguen i voldrien emmordassar-nos han de saber que la nostra cultura i la nostra llengua perviuran malgrat tots els malgrats.

Vull dedicar aquest premi a totes les blogueres i els bloguers que escriuen en català a Internet. Però, sobretot, el dedico a les dues dones més importants de la meva vida: la Mariluz i la Marina, que avui són aquí acompanyant-me. Sense elles jo no seria el que sóc i tot això no hagués estat possible.

Gràcies de tot cor.

Notícies


11.3.07

Posta

Hora de la posta. Balconet de l'habitació 406.

Veig es castell de Belver, un pany de blau marí, es bosc de pals de ses velers atracats a port, ses palmeres del passeig, sa murada d'Es Baluard, una colla de pòtols asseguts en un banc bevent cervesa de litre i vi barat, sa primera llum dels fanals, gavines volant en cercles, transeünts amb cara d'esgotament, núvols esprimatxats, ses meves sabates plenes de pols, turons arrodonits, nens baldant-se al parc, un estol d'estornells cercant el jóc, cotxos aturats al semàfor, s'horitzó imprecís d'aquest capvespre a Ciutat de Mallorca...

Veig tot això i em sent partícep d'aquesta trama. Sembla que el vent s'ha apaivagat. Repasso per enèsima vegada el discurs de demà. Me'l sé gairebé de memòria.

Elogi de l'ensaïmada

El vent segueix bufant. Vam veure el partit del Barça mentre sopàvem. Aquest matí hem pujat al nord (via Inca, Llubí i Santa Margarita) fins a Can Picafort, a la badia d'Alcúdia. Hem estat a la nova casa d'uns cosins que treballen a la UIB fent classes i investigant en el camp de la biologia. El cor de Mallorca. Camps de patates i carxofes entre Sa Pobla i Muró. Sembrats verds, ametllers florits, clapes de bosc (alzina, pi), garriga, vinya, garrofers (aquí a la garrofa li'n diuen garroba), llimoners i tarongers carregats de fruits. Ovelles, porcs i cabres pasturant. Molts cicloturistes.

Can Picafort. La mar encrespada. Escumalls a trenc de sorra.

Tornem a Ciutat. Dinem paella amb la família. Som 18 persones.

Demà és el gran dia. Al matí visitarem l'obra de Barceló a la Seu. També vull saludar Ramon Llull a la basílica de Sant Francesc. Al vespre, el lliurament del premi i, després, sopar al Bahia Mediterráneo.

Al llibre que em van regalar ahir, Rusiñol dedica un capítol sencer a la mítica ensaïmada. El titula Elogi de l'ensaïmada. Molt divertit. N'acabo de menjar una de crema. Sensacional.