30.10.06

La no-èpica montillera





Digues, Montilla: ¿Què és la vida sense èpica? ¿La teva prosaica grisor burrocràtica? ¿El teu destrempament constitutiu? La política ens ha d'engrescar, ens ha de fer somiar, ha de ser èpica i lírica i utòpica... Per contra, ¿Què ens ofereixes tu, Montilla? ¿Quina és la teva epopeia, la teva heroïcitat, la teva llegenda? ¿Néixer a Iznájar i haver arribat al cim més alt de la misèria sociata? ¿Fer-nos badallar de fàstic i de pena? ¿Quines són les teves conviccions més profundes, pixatinters? ¿Quins són els teus somnis de puça restreta? La no-èpica que prediques és pura mediocritat, acontentament, incompetència, enanisme de mires, política lil·liputenca... El que Catalunya necessita -ara més que mai- és líders que siguin capaços de grans projectes, herois ambiciosos que catapultin el país cap a horitzons de grandesa. ¿Què t'empatolles, Montilla-Nocilla? ¿Què ens vols vendre? ¿El vol gallinaci de la teva incapacitat manifesta? ¿Qui ets? ¿A qui representes? Tu, que en 35 anys que fa que vius a Catalunya has estat incapaç d'aprendre a parlar bé la nostra llengua... Tu, que amb prou feines saps llegir el que t'escriuen perquè no tens ni el batxillerat... ¿Tu vols ser President? ¿Un President que maltracta la llengua? ¿Un President que no s'ha pres ni la molèstia de catalanitzar el seu nom: José? ¿Un españolista disfressat de xarnec? ¿Un homenet ridícul sense atributs de cap mena? La teva no-èpica és la nostra vergonya aliena. Un català com cal no pot votar aquesta caricatura de candidat. I compte els d'ERC, perquè si Montilla acaba sent President gràcies a la vostra inestimable col·laboració, la ignomínia caurà sobre vosaltres per sempre més. He dit.

Mark Knopfler molt jove amb una preciosa Fender Stratocaster vermella cantant una cançó que m'agrada molt malgrat que aquest directe és bastant penós

YouTube - Dire Straits Lady Writer Rockpalast 79

(¿Algú em pot explicar per quins 7 sous no puc veure el video amb el Firefox2 nou de trinca i, en canvi, el podia veure amb el Firefox anterior i el veig perfectament amb l'Explorer? SOLUCIONAT: Gràcies a Softcatalà!)

Una altra genialitat

29.10.06

CATOSFERA

Pessoa deia que ell aspirava a crear mites nous, cosa difícil per dos motius: gairebé tots els mites ja estan inventats i vivim una època molt desmitificadora. Si no podem crear cap mite, almenys ens queda el consol d'inventar paraules noves. El món dels blogs (amb g, sisplau, amb g) és un món emergent que requereix nova terminologia. Durant aquests darrers anys hem hagut d'improvisar termes a mesura que apareixien noves realitats a la xarxa. La llengua sempre s'ha renovat així. Passa el temps i, a poc a poc, l'ús d'una paraula s'estén fins que és acceptada per tothom. Aquest és el cas de Catosfera.

Mercè Molist ja va titular el capítol 7è (p. 40) del seu treball així. Veure'l escrit avui en el títol d'un article d'El País m'omple de satisfacció. Fa uns mesos, Google a penes registrava quatre entrades de catosfera; ara n'apareixen 22.500.

La blogosfera CAT té denominació pròpia: CATOSFERA. Ni blogosfera catalana (massa llarg) ni blocosfera o bloquesfera (horrorosament bloquejador). Dient CATOSFERA ja ens entenem tots, oi? Enganxa el CAT al teu blog!

Història de la paraula Catosfera

La primera vegada que vaig escriure aquesta paraula fou en un post de Tros de Quòniam titulat Qualitat (6.1.05) en el qual deia

Estic content. La blogosfera CAT (hauríem d’inventar una paraula nova: Catosfera? Diposfera? Bitacosfera? Blocosfera? Catapingolàndia?) creix i creix… El cens diu que hi ha gairebé 8.000 blocs en català, quasi tants com en japonès. Que creixi la quantitat és un bon senyal perquè, com és lògic, també creixerà la qualitat.

També apareix al Manifest Blogpoètic de Sant Cugat (6.6.05)

28.10.06

Una altra

La sensació de deixar un altra obra enllestida. L'última relectura abans del vistiplau per a la publicació. Contemples el PDF com si allò ja no fos teu, com si ho haguessis "superat". Just fa vuit mesos que l'estaves parint, però et semblen vuit anys o vuit segles. Ara tens el cap i els dits en una altra cosa, noves idees, noves obres... Quan la vegis a les llibreries et passarà igual que les vegades anteriors, igual que la primera vegada: et demanaràs si aquell objecte que duu el teu nom té res a veure amb tu o ja no et pertany perquè té vida pròpia... Un altre volum fent pila a la secció "els meus llibres" de la prestatgeria. ¿Quants seran, al final? ¿Per a què? ¿Quin sentit té escriure'ls?

Vic e-week

Molt amablement, en Jordi em passa aquest enllaç gràcies al qual m'assabento que Pierre Lévy (+), creador del concepte d'intel·ligència col·lectiva (text), participarà a la setmana digital vigatana fent una conferència (Open Search Model, 6N 19 h Aula Magna) i formant part d'una taula rodona sobre Cibercultures (7N 12 h). Molt interessant també la taula rodona del 8N 12 h. amb José Luis Orihuela...









Sense oblidar la Beer & Blogs de les 17 h...







Programa e-week PDF
Weblog e-week

27.10.06

Mosques

Aquesta estranya tardor (que encara sembla estiu al tombant de novembre) perpetua la presència empudegadora de les mosques... A Girona, per exemple, una gran mosca apareix sobre fons fúcsia al cartell anunciador de les Fires de Sant Narcís i, ben aviat, la nostra mouchette infestarà les llibreries després d'haver-se imposat per aclamació popular en la votació per la coberta de L'Oracle Imminent.

Mosques i més mosques... dalinianes, sartreanes o satàniques. Que ningú no es mosquegi, però alguna cosa tindran les mosques quan les beneeixen.

Apunts sartreans

El veritable escriptor neix de la solitud i la llibertat. La literatura té una doble funció alliberadora: allibera l'escriptor i apel·la la llibertat del lector. És una crida a la revolta, una invitació a la lucidesa, a l'examen autocrític, a la desmi(s)tificació, a l'abandonament dels privilegis... No escrivim per als poderosos. Els mots són pistoles carregades. La nostra activitat inútil només demostra que som la conscience malheureuse de la societat. L'autèntica obra d'art s'oposa a l'utilitarisme burgès. El Poder voldrà assimilar-nos, ens convidarà a la seva taula, ens oferirà un seient a l'Acadèmia, però no podem trair l'essència de la nostra tasca revolucionària i maleïda. ¿Per a qui escric, per al crític elitista o per al meu veí d'escala? ¿Què he de fer, desvetllar la consciència obrera, denunciar la iniquitat burgesa, o esdevenir un altre paràsit panxacontent del sistema establert? Som la consciència reflexiva d'aquesta societat. La literatura de consum (= divertissement) és la mort de la literatura. Quan la literatura flirta amb la política acaba convertint-se en propaganda. Un escriptor que no es compromet amb l'època que viu (il faut s'engager!) és un simple escrivent a sou, un esclau dòcil i obedient. Si no entenem per què Sartre va refusar l'any 1964 el Premi Nobel, no entenem res. Malgrat que fou escrit ara fa 60 anys, aquest discurs no és gens anacrònic. Parce que la littérature est par essence prise de position...

Si l’écrivain fait de la littérature, c’est-à-dire s’il écrit, c’est parce qu’il assume la fonction de perpétuer, dans un monde où la liberté est toujours menacée, l’affirmation de la liberté et l’appel de la liberté.


(apunts d'una relectura de Sartre: Qu'est-ce que la littérature, Gallimard, 1948)

26.10.06

L'escriptor

L'écrivain, par opposition à l'idéologie bourgeoise, choisit pour nous parler des choses la minute privilégiée où tous les rapports concrets sont rompus qui l'unissaient à elles, sauf le fil ténu du regard, et où elles se défont doucement sous sa vue, gerbes dénouées de sensations exquises.

Jean-Paul Sartre, Qu'est-ce que la littérature? IV

25.10.06

Cròniques quebequeses

Salvador Macip ens relata les seves peripècies editorials a l'altra banda de l'Atlàntic...

Tururut al Quebec (I)
Tururut al Quebec (II)
Tururut al Quebec (III)

Em quedo amb aquestes dues idees per a la reflexió:
Una editorial del Quebec, Les Intouchables, va comprar els originals abans que aconseguíssim que se n’interessés cap de catalana, que era el meu primer objectiu.

El viatge al Quebec m’ha deixat una mica pessimista respecte al futur de la nostra llengua. Una Catalunya catalana dins una Espanya espanyola és una contradicció, tot i que els canadencs ens hagin demostrat que el sistema pot funcionar si s’hi posa bona voluntat. Només una independència política total podria garantir la supervivència de la nostra llengua i està prou clar que això no passarà mai, primer de tot perquè ni nosaltres mateixos no ens posem d’acord si és això el que volem.

Ciberdietaris 04-05-06

Fa 3 anys que blogueges. Has ultrapassat la mítica barrera dels 1.000 posts. A TdQ (04-05) van ser 700 i a ENTRELLUM (06) ja en portes 395. Sense comptar altres blogs heterònims... Ara et planteges la possibilitat de què tota aquesta Obra (prèvia selecció, depurant i descartant moltes coses) pugui convertir-se en un llibre de paper. Fins i tot tens el títol: CATOSFERA. Ciberdietaris 04-05-06. El problema és que estem parlant d'un patracol de 500 pàgines que recolliria uns 700 posts... ¿És presentable a algun premi? ¿Hi ha alguna editorial que estigui disposada a publicar-ho? Abans que s'acabi l'any sortirem de dubtes...

I vam sortir de dubtes: PREMI NADAL BATLE

24.10.06

Qüestionari

Dins un sobre gran, m'arriba a la bústia el qüestionari de l'AELC titulat La professió d'escriure en català. Estat de la qüestió, 27 pàgines i 77 preguntes... Responc amb avorriment. La febre encara dura. El cap encara no és meu del tot. El metge no ha estat capaç de d'identificar l'origen de l'augment de temperatura corporal. M'ha receptat paracetamol i m'ha dit que begui molts sucs i em dutxi amb aigua tèbia. El qüestionari no m'interessa gaire fins que arribo a la pregunta 42:
Pensant que els avenços en la tecnologia de la comunicació i transmisió d'informació poden modificar l'activitat, indiqueu si considereu que les afirmacions o canvis següents són probables o desitjables, al vostre parer, en les pròximes tres dècades.

La creació literària estarà a l'abast de tothom

Els sistemes d'edició i l'ús d'internet permetran arribar al gran públic sense la intervenció de distribuïdors

Internet permetrà una relació més estreta entre creador i destinatari

Les tecnologies de les comunicacions articularan xarxes entre els professionals que els permetran treballar en organitzacions virtuals
Sí, tot molt desitjable. A la darrera pàgina deixen un foli en blanc per a "Observacions i comentaris". Per a esbravar-me, escric això:
La desgràcia d'aquest país és que, per les circumstàncies, ser escriptor suposa ser un heroi ple de voluntarisme. Treballem per la nostra llengua i ens trobem solament entrebancs. L'heroisme es multiplica quan descobreixes que el pastís és tan petit que ja està repartit entre les 4 patums de sempre, amb el suport de les editorials de sempre, i els ajuts de l'administració van sempre als mateixos, així com els actes, recitals, activitats, etc. Els mateixos noms sempre! Per sort, això està canviant gràcies a internet. S'acabarà el llibre de paper i les editorials hauran de tancar. Només sobreviurem els ciberescriptors que fem ciberliteratura amb els nostres ciberlectors fidels, amb plena llibertat i sense intermediaris. L'escriptor del segle XXI no tindrà res a veure amb tot això que demana aquest qüestionari. El futur de l'escriptor català passa pels blogs: GENERACIÓ BLOG. Ja fa anys que alguns treballem en aquest "futur". Tenim blogs amb 300 lectors diaris els quals poden deixar comentaris creant una interactivitat inèdita fins ara. La tasca del ciberescriptor encara no ha estat reconeguda per ningú (ni premis ni ajuts ni res), però fem una feina molt important per a les noves generacions que vénen. Podríem publicar els nostres textos digitals en paper, però no és tampoc el més important. Veig que les institucions encara no s'han assabentat del que s'està coent a la xarxa. Treballem sols i per amor a l'art. Hem guanyat cada lector dia a dia, post a post, sense promocions ni editorials al darrere, sinó amb el valor de la nostra obra... DEMANO que algú comenci a tenir-nos en compte. No sóc jo sol. La CATOSFERA és una comunitat cada cop més important d'on sorgiran els escriptors futurs, la pedrera on agafen ofici i es donen a conèixer. Hi ha un nou escriptor que s'obre pas a la xarxa: el ciberescriptor. Canvia el concepte i la manera de fer. Canvia el mitjà. Entre l'escriptor i el lector no hi ha ningú. Augmenta un 100% la llibertat. Autoedició. Autopromoció. El problema és econòmic (no hi ha retribució). Aquí és on cal que s'hi posin les institucions i promoguin i recolzin aquesta realitat emergent. El català creix a la xarxa, amb nivell i qualitat literària. L'heroisme aquí (som pioners) també es reduplica. Malgrat tot, seguim endavant convençuts que aquest és el camí.

23.10.06

Febre

Amb 38.5º de febre tradueixo els textos escrits en llengües estrangeres (llatí, alemany, anglès, francès, portuguès) de L'Oracle Imminent. Volen posar les traduccions amb notes al final. Amb prou feines me'n surto. Envio el mail amb la feina feta a l'editor. El cap sembla una olla que bull. Em fan mal totes les articulacions. Espidifen 600 mg. Suo. Me'n torno al llit. Us en deixo un tast:

Para mim, escrever é desprezar-me; mas não posso deixar d’escrever. Escrever é como a droga que repugno e tomo, o vício que desprezo e em que vivo. Há venenos necessários, e há-os subtilíssimos, compostos de ingredientes da alma, ervas colhidas nos recantos das ruínas dos sonhos, papoilas negras achadas ao pé das sepulturas dos propósitos, folhas longas de árvores obscenas que agitam os ramos nas margens ouvidas dos rios infernais da alma

Per a mi escriure és menysprear-me; però no puc deixar d’escriure. Escriure és com la droga que rebutjo i prenc, el vici que menyspreo i amb el qual visc. Hi ha verins necessaris, i n’hi ha de subtilíssims, compostos d’ingredients de l’ànima, herbes collides en els amagatalls de les ruïnes dels somnis, roselles negres trobades al peu de les sepultures dels propòsits, fulles llargues d’arbres obscens que sacsegen les branques en els marges escoltats dels rius infernals de l’ànima.

Fernando Pessoa, Livro do desassossego, trecho 152, p. 169, Assírio & Alvim, Lisboa, 1998

22.10.06

L_OI a Vilaweb

Amistat

No creus gaire en l'amistat. L'amistat, com l'amor, són sentiments mitificats. Els sentiments, en general, enterboleixen la vida, és a dir, ens la compliquen. Aspires a la metasentimentalitat. Per això, quan perds un amic notes una curiosa sensació d'alleugeriment. N'estàs tip, de què els altres esperin coses de tu. No hi ha res més insuportable que aquesta exigència aliena. Si no t'accepten com ets, si no són capaços d'admetre el que dius i el que fas, com ho dius i com ho fas, que se'n vagin a pastar fang. Ells han perdut la teva amistat mentre tu has guanyat la teva llibertat, t'has deslliurat d'uns lligams i unes obligacions que t'engavanyaven. Són ells, els que et troben a faltar. Si som seriosos i ho analitzem a fons, tota relació humana (amor, amistat, etc.) està basada en l'interès. Els que volen ser "amics" teus sovint ho volen ser per a poder dir als altres que ho són... Cal despullar-se d'aquesta vergonyosa necessitat.

Jo no sé si tinc "amics". El que sí que sé és que m'estimo molt la meva llibertat, cada cop més. Hi ha gent amb la qual no t'asseuries mai en una taula, gent amb la qual no prendries ni un miserable cafè; i gent amb la que pots estar hores, dies, mesos, anys xerrant i xalant... Aquest és el misteri. A mesura que em faig gran, valoro més el meu temps, perquè sóc conscient que cada vegada me'n queda menys. No puc perdre el temps ni els estreps amb persones que no m'aporten res i amb les quals no comparteixo res. M'estimo més quedar-me sol a casa que haver de participar en aquesta depriment comèdia social, sobretot quan aquesta comèdia és hipòcrita i interessada. M'estimo més perdre presumptes "amics" que haver de suportar-los a contracor i acabar fastiguejat.

21.10.06

Excotxe

Avui he vist el cotxe que tenia abans: un Honda Civic 1.5 VTEC color negre grafit amb la matrícula B-4288-SF. Circulava pel davant de la comissaria dels Mossos de Mollet. Devien ser dos quarts de nou del matí. El conduïa un home d’uns cinquanta anys que anava acompanyat d’un altre home gran. Encara tenia l’adhesiu d’Astúries (paraiso natural) enganxat al darrere. Fa 30 mesos que el vaig donar d’entrada al concessionari per a poder adquirir el cotxe nou. Me’n van pagar una misèria. Era un cotxe magnífic que no gastava gens. L’únic problema és que no tenia aire condicionat. Em va saber molt greu de deixar-lo. Un acaba encarinyant-se dels vehicles que té. M’hagués agradat poder aturar-me i parlar amb el seu actual propietari, demanar-li com li va… Ha estat una visió fugaç, com si el passat retornés de sobte. M’he posat content perquè suposava que ja estaria en algun desguàs i veig que encara corre per aquests mons de déu. El passat és així de cabró: de tant en tant irromp sense avisar…

20.10.06

Entredir

Allò que no goses escriure al teu dietari és allò que et defineix, no pas el que escrius.

Silencis que entrediuen, paraules que amaguen sentits esotèrics, la ironia -sempre la ironia- gens socràtica, sinó nietzscheana; i el batec de la prosa que balla dins la melodia del destí.

Perquè no pots creure en res més, creus en la paraula.

19.10.06

Quatre coses















Hora del pati. Obro el correu. Una veïna m'envia un mail informant-me que avui a Catalunya Ràdio, dins l'espai que dirigeix Màrius Serra (Lecturàlia: Atles de Lectura), han recomanat aquest blog i han parlat de L'Oracle Imminent. Anem bé. La veïna diu que no vota perquè cap de les dues portades li fan el pes. Per ara va guanyant la que m'agrada a mi: el llavis molsuts de Vogelfrei i l'agosarada mouchette... ¿Sabeu les pessigolles que poden fer les potetes d'una mosqueta sobre la pell?

Em trobo una agenda perduda a l'aula B4. L'obro i comprovo que pertany a un alumne de 4t d'ESO. Llegeixo les dades: adreça, telèfon, curs, tutor, DNI, grup sanguini... Quan arribo a l'epígraf "Al·lèrgic/a a:", somric en veure que l'alumne ha escrit: l'istitut i els catalanistas (sic).

Logan Brown és un alumne ianqui d'Ohio que ha aterrat a 2n de BTX. Està fent un intercanvi amb un alumne d'aquí. Crec que són rotarys.... Segons ell, ha vingut a "aprendre espanyol". No entén res i és incapaç de distingir el català del castellà. La tutora m'ha demanat que intenti "integrar-lo" a les classes. ¿Com? Des que ha arribat faig les classes trilingües... Ahir teníem examen dels presocràtics. Li vaig lliurar el foli amb les preguntes en català i li vaig dir: Try to translate it. Al cap d'una hora, en Logan em retornava el full de l'examen amb les preguntes mig traduïdes a l'anglès mitjançant l'inestimable ajut d'un diccionari english / spanish.

Si m'estimessis de veritat deixaries de fumar. Si t'estimessis de veritat deixaries de fumar.

Els fets

Els fets no existeixen per si sols sense un espectador que els consideri. Tot espectador és narrador, és a dir, hermeneuta, d'acord amb l'axioma protagòric segons el qual "l'home és la mesura de totes les coses". El logos humà és sempre narratiu la qual cosa vol dir que pensem i parlem seguint un relat, un argument que ens construïm per tal de poder comprendre la realitat. Un fet pelat i escarit, isolat en si mateix, sense ser vist ni llegit ni dit per ningú, resta inexistent, de fet és un no-fet.

El problema, per tant, no són els fets del Tripartit, sinó el fil conductor que els explica, la veu en off que els exposa amb un punt de vista subjectiu i tendenciós. CONFIDENCIALCAT és una obra mestra protagòrica, un producte sofístic de primera magnitud, la consagració de la demagògia (2a. accepció) per damunt de la política. Els temps que corren exigeixen mètodes sofístics, màrqueting a curt termini per a cridar l'atenció del votant i "ajudar-lo" a decidir.

Els fets són els fets -diran alguns-, nosaltres no hem inventat res... Sí, però no hi pot haver fets sense interpretació d'aquests fets i, en aquest cas, el DVD convergent aconsegueix amb escreix el seu objectiu manipulador: que l'espectador "cregui" el narrador per damunt d'allò narrat (que sempre pot tenir moltes versions).

Contra aquest perill només existeix una vacuna: l'escepticisme, o sigui, mirar-s'ho tot (els fets i les múltiples lectures dels fets) des d'una distància prudent: la distància que t'atorga el benefici del dubte. Davant la pregunta cabdal (Què és la realitat?) l'escèptic fa mutis perquè, en el fons, és conscient que qualsevol resposta que doni sempre serà parcial i susceptible d'una rèplica dialèctica... Fa mutis i pensa: No hi ha realitat.

18.10.06

Boletus edulis

Boletus edulis

Sopar exquisit amb els ceps tallats en làmines i passats una mica per la paella amb oli verge extra Rajolí d'or de Llardecans. Melosos, gustosos, sublims. També els rovellons, però no tenen res a veure.

Pessoa

He rebut un comentari en portuguès del misteriós Lord of Erehwon... He respost també en portuguès manllevant frases del Livro do desassossego de Pessoa.

Buit

La M. A., companya de departament, s'incorpora a la feina després de la mort de la seva mare. Li faig un petó molt tendre a la galta i, sense paraules, amb la mà premo lleugerament el seu colze. Ella em diu "Gràcies". També jo, algun dia, tornaré a classe després d'enterrar ma mare i sentiré aquest buit immens que res ni ningú -cap petó ni cap gest- no podran omplir mai més...

Tot és estrany

Tot és estrany. El primer examen que faig aquest nou curs. La rutina de les preguntes i les respostes. La rutina de la correcció. La profunda infelicitat dels enemics que s'entesten a fer-nos la guitza i fracassen.

Tot és estrany. La veu de la Mercè que ressona al capdavall del passadís. Les cares de son dels alumnes. El meu badall. La profunda infelicitat dels enemics que voldrien ser el que no són i tenir el que no tenen, i fracassen.

Tot és estrany. Sentir-me alhora lluny i a prop. Afaitar-me amb una maquineta nova. Contemplar l'eixida del sol. Aprendre a callar quan tothom espera que cridi. La profunda infelicitat dels enemics que no dormen, víctimes d'un malson que duu el teu nom: Victòria.

Tot és estrany. El tacte retrobat dels teus llavis. Aquesta tardor indolent. Un cel de cendra. Un altre batec inútil...

Paciència

No, no tinc pressa. El món pertany als pacients.



17.10.06

Parla'm

Parla’m de la teva solitud, de l’ombra que deixa la lluna en els ulls, del crit que ressona dins teu, però que ningú no escolta. Parla’m del desert del cor, de la sorra que ensorra el llençol, d’aquest neguit que et paralitza el cervell, del dubte indefugible que t’abraça com una serp gegantina. Parla’m amb paraules sentides, amb llàgrimes vives, amb el silenci dels déus que ho saben tot. Parla’m del buit que amara aquest temps, de l'oblit sense forma, del pou que t'espera rere el mirall de la nit. Parla’m d’aquell amor malaguanyat que et va robar l’últim somni quan eres encara una nena que no sabia res de la vida. Parla’m de la teva solitud i dóna’m un únic motiu per a seguir vivint un altre dia…

16.10.06

Taula rodona sobre els blogs

Em confirmen que el proper dimarts 14 de novembre participaré a les VI Jornades de Comunicació que organitza l'Associació Punt 6 Ràdio. L'acte serà a les 20 h. al Centre de Lectura (C/ Major, 15) de Reus. La taula rodona es titula Els blocs: noves formes de comunicació? Hi participen també David Domingo (professor de Comunicació a la URV) i Oscar Hellín (responsable dels Serveis del Sistema d'Informació de l'Ajuntament de Reus). El moderador serà Jordi Escoda.

15.10.06

And all the rest...

Aquest és el primer rovelló que he trobat:










Aquest el segon:










Aquests els dos primers ceps:










Aquestes eren les vistes des del capdamunt de la muntanya (1.700m.):










Aquesta la cassoleta que ha cuinat la Cecília:










I aquests els canelons insuperables de ma mare (la Cecília):










And all the rest is silence...

14.10.06

Bolets

No hi sóc. He anat a plegar (collir, caçar, etc.) bolets.

13.10.06

Vota la teva portada












L’Oracle Imminent, Premi de Literatura Eròtica La Vall d’Albaida 2006, és una novel·la absolutament innovadora, escrita a quatre mans pels blocaires Toni Ibàñez i Emma Piqué, i on el cibersexe és el protagonista. Arribarà a les llibreries al novembre i tu pots elegir-ne la coberta. Deixa’t seduir per les imatges proposades per a servir d’entrada a L’Oracle Imminent. Quina t’agrada més?

Entre els participants, sortejarem un lot de llibres del Premi de Literatura Eròtica La Vall d’Albaida. Molta sort!

VOTA AQUÍ

L'ORACLE IMMINENT


Beautiful World

11.10.06

Apocalipsi

L'Hora s'acosta. Ratzinger serà l'últim Papa. La propera Gran Guerra (Atòmica) es desencadenarà arran dels atacs a Iran i Síria: March to War. Abans, pas a pas, cal preparar un estat de coses favorable. Si Sant Malaquies i el calendari maia no s'erren, tot s'acabarà el desembre de 2012. Diuen que serà el dia 21, però jo estic convençut que serà el dia 11. Civitas septicollis diruetur, et Judex tremendus judicabit populum... Kaputt. Finito. I, després, pax in aeternum et gloria in excelsis deo.



NB: Només ens salvarem 144.000 (els portadors de la sagrada Tau)


> + informació (آخرالزمان)

> In situ i en català

Rellotge

Faig una cosa que no acostumo a fer: em quedo badant com un estaquirot davant del rellotge Ikea que jo mateix vaig comprar i penjar quan era Cap de Departament. És un rellotge amb carcassa d'alumini i números grans. Concentro la mirada en la busca més llarga mentre espero que arribi fins al número 8..... Ara! Són les 14:40. A fora han caigut quatre gotes mal comptades. A les tres tinc classe amb els de 1r. B de BTX. És com si fos divendres. Fa estona que estic sol. La gent té la mania de sortir a menjar. Com el dejuni i la solitud no hi ha res. Les paraules són ombres, sí. Sovint -cada vegada més- m'adono de la seva inanitat. Hi ha moments (com ara aquest instant precís) que seria capaç de deixar-les. Miro el rellotge i veig que la busca més llarga ja ha arribat al número 10. Són les 14:50. ¿Una vida desparaulada? ¿Podria viure sense escriure? ¿Què passarà el dia 1 de gener de 2007? Sona el timbre. Cridòria d'alumnes. Més paraules... Sempre paraules. Massa paraules.

Paraula-ombra

Les paraules són ombres en un doble sentit: materialment -com a taca gràfica embrutidora- perquè enfosqueixen papers i pantalles; formalment -en la mesura que les necessitem com a instrument d'intel·lecció- perquè ens impedeixen de copsar la realitat en si mateixa (noümènica, que diria Kant).

La civilització occidental es fonamenta en el prestigi del Logos com a camí de coneixement cert (el camí correcte del poema parmenidi). La Lògica (alfabètica i numèrica: socraticoplatònica i pitagòrica) va bastir aquesta Caverna que habitem des de fa 25 segles.

La filosofia és un gènere literari molt peculiar en el qual les ombres cavernícoles s'idealitzen i esdevenen fantasmagòriques (el πετόμενα διώκειν d'Aristòtil, Metaf. IV, 5, 1009b 38). La literatura és una altra història: les ombres llueixen per si mateixes en el més estèril onanisme esteticista. Tant la filosofia com la literatura són estances contigües de la mateixa Caverna.

Les paraules són ombres i habitem una caverna lògica la sortida de la qual només pot ser meta-lògica. Això ja ho vaig esbossar en un post anterior on parlava del Logos eròtic. Plató ho tenia clar: Eros és l'única força que ens pot ajudar a sortir de La Caverna. Eros ens il·lumina per tal de poder transcendir les ombres. Eros trans-lògic ens empeny devers aquella veritat (Αλήθεια) que les paraules no aconsegueixen desvelar-nos ni en el seu cim més sublim: la poesia.

La Poesia, malgrat ser la forma literària més depurada, sempre ens deixa envoltats d'una certa penombra. El poeta entrelluca l'exterior de La Caverna, però viu a l'entrellum, en el límit que separa les ombres certes de la llum presumta.

Si no entenem que les paraules són ombres que ens esclavitzen i alhora ens alliberen, no entendrem res. Aquí rau la contradicció humana. Som humans perquè tenim Paraula, però aquesta Paraula (que és ombra cavernícola) no ens deixa atènyer la veritat definitiva, la llibertat definitiva, la llum definitiva... Suposant, esclar, que hi hagi res "definitiu" i que hi hagi "fora" de la Caverna i que aquesta "llum" a la qual aspirem sigui quelcom recomanable, saludable, suportable, vivible...

Les bèsties, els déus i els savis no parlen. La resta -humans xerraires- necessitem La Paraula... Εν αρχή ην ο Λόγος (Jn. I,1). O sigui, que des del principi dels principis som éssers ombrívols: Wahr spricht, wer Schatten spricht. Wir sind ein Fleisch mit der Nacht. La materialitat del Verb i la materialitat del Cos (somato + logia) ens hi obliguen. Potser la llibertat absoluta seria la de l'ànima deslliurada del cos i deslliurada dels mots per sempre més... L'esperit mut. El silenci blanquíssim. El somriure búdic. Els teus ulls ferits de pleniluni...

10.10.06

Deserció

Viure entre ruïnes d'un passat que no et deixa avançar, la pell de serp arrapada a la carn, la boira espesseint-se al teu voltant, cada cop més densa, silenci abans de la desfeta.

Somrius, em fregues la galta amb el tou dels dits i mussites: Avui t'has afaitat...

Viure les ruïnes del futur, el buit que deixen els somnis sota les parpelles, el rou intacte al matí, pètals agònics que capvespregen.

El teu gest perfecte, gairebé imperceptible, tots els exèrcits dels quals he desertat per a morir als teus ulls ferits de pleniluni.



Xarnego

No és la primera vegada que em passa: a classe de batxillerat, posant un exemple de xenofòbia, utilitzo la paraula xarnego i els alumnes aixequen la mà i em demanen què significa. Jo els dic: De debò que mai no us han dit xarnegos? I responen que no, que és la primera vegada a la seva vida que senten aquesta paraula. Aleshores la defineixo: Xarnego és una persona que va néixer fora de Catalunya, va venir a viure aquí i, malgrat els anys, no està integrada lingüísticament, és a dir, que no parla català. Ah -diuen ells-, como mi abuela!

Sembla ser que Montilla ja té biografia (o radiografia?), un volum prologat per la flamant Creu de Sant Jordi sister Moix que comença amb una definició, en català i en castellà, de la paraula xarnego! Un dels comentaristes de l'e-notícies escriu:

Miquel (Sant Pol) · Avui a les 17:39 h.

Confirmat: només els espanyolistes (socialistes inclosos, òbviament) usen el terme "xarnego" i volen q en parlem. Jo feia anys q no ho escoltava i el 1r q el va treure va ser Jordi Sevilla (PSOE). Jo tb sóc "xarnego", i què? Però català i independentista.
És casualitat que avui mateix a La Contra de LV entrevistin els Estopa, que són de Cornellà (reialme montillero), i que una de les preguntes de l'entrevista sigui:
-¿Orgullo charnego?
-
Manuel:-La palabra charnego es una palabra bonita porque viene de la mezcla de culturas. Y nuestro Cornellà era una divertida España en miniatura: peña de todas partes.
Almenys, els Estopa coneixen el significat del terme, no com els meus alumnes. Al David i al Manuel els rellisca el tema: Nacimos en Cornellà: somos catalanes como el que más.

¿Qui són, per tant, els que estan interessats a ressuscitar aquesta vella paraula despectiva? ¿Amb quina obscura finalitat? ¿Tindrà raó el Miquel de Sant Pol?

Jo la vaig aprendre a casa de petit. Mon pare la deia sovint. ¿Pots ser xarnego sense saber que ho ets? Per als alumnes, el catalufo es la lengua de los profes... Ja no tant, ja no tant. Quan els pregunto quants profes els fan les classes en català, reconeixen que de deu assignatures, només la profa de català i servidor. I això que el català havia de ser la llengua vehicular de l'ensenyament. Tots són xarnegos i no ho saben. ¿De qui és la culpa? Sort que Montilla ens ho arreglarà.

NB: Per cert, llegint el mestre Pla he trobat que ell empra el mot xarnec. El trobo més adient encara que no el reculli el diccionari.

Una curiositat: si poses xarnego al Google imatges primer surt el Serrat, i després Bush, Aznar i Bin Laden!!!

9.10.06

ERC & COPE

Als afores de Mollet em trobo aquestes dues tanques publicitàries l'una a tocar de l'altra:

La de l'esquerra és d'ERC. El text resa:
humans. amb virtuts i, es clar, amb defectes.
La de la dreta és de la COPE i resa:
Somos libres
Fa gràcia trobar-te els dos extrems aplegats en el mateix espai: dues llengües i dues maneres oposades de veure les coses. Casualitats de la vida.

Em crida l'atenció que l'eslògan d'ERC és d'una obvietat absoluta: tots som humans i tots tenim virtuts i defectes. No, no s'han trencat el cap. ¿Què insinuen quan diuen que tenen defectes? ¿Que l'experiment del Tripartit ha estat un nyap? ¿Que reconeixen que l'han cagat? Però el que més m'esvera és la dèria aquesta de semblar modernets posant-ho tot amb minúscules (al començament de la frase i després del punt) i menjant-se els accents (és clar). ¿O és que busquen votants entre els joves analfabets de la Generació ESO-Messenger?

El lema de la COPE cau pel seu propi pes. La COPE no es presenta a les eleccions i, en principi, no és cap partit polític, però gairebé... ¿Com pot afirmar que és "lliure" algú que té com a amo La Conferencia Episcopal? Perlamortdedéu!

Περιμένοντας τους βαρβάρους

¿Què esperem a la plaça tanta gent reunida?

Diu que els bàrbars avui seran aquí.

¿De què ve al Senat aquesta inacció?
¿Per què seuen els Senadors i no legislen?

És que els bàrbars arribaran avui.
¿Per què han de fer lleis ja els Senadors?
Les dictaran els bàrbars quan vindran.

¿Per què l'Emperador se'ns ha llevat tan d'hora
i és a seure al portal més gran de la ciutat,
dalt del tron, revestit i portant la corona?

És que els bàrbars arribaran avui,
i el nostre Emperador creu que ha de rebre
llur cap. I fins i tot té preparat,
per dar-l'hi, un pergamí. Allí li ha escrit
una llista de títols i de noms.

¿Per què els nostres dos cònsols i els pretors van avui
amb les togues vermelles, les togues recamades?
¿Per què porten braçals amb tantes ametistes
i anells amb esplèndides, cristal·lines maragdes?
¿Per què han pres avui uns bastons tan preciosos
amb tot de plata i or cisellats de mà mestra?

És que els bàrbars arribaran avui;
i tot això són coses que fascinen els bàrbars.

¿Per què els bons oradors no han vingut com sempre
a engegar llurs discursos, a dir el que d'ells s'espera?

És que els bàrbars arribaran avui;
i són gent que els empipen retòriques i arengues.

¿Per què ha començat de sobte aquesta angúnia
i aquest renou? (Oh, com s'han allargat les cares!)

¿Per què es buiden de pressa els carrers i les places
i tothom va tornant a casa molt pensívol?

És que s'ha fet de nit i els bàrbars no han vingut.
I uns homes arribats de la frontera
han dit com ja, de bàrbars, no se'n veuen enlloc.

¿I de nosaltres ara què serà sense bàrbars?
Aquesta gent alguna cosa bé resolia.


Traducció de Carles Riba

En grec original


Islamofòbia?

BONUS TRACK: Per a Bàrbara, la iaia d'aquest video (una magnífica cançó per a un video friki friki friki...) That's America!

8.10.06

Hans Bellmer censurat

A la pàgina 49 de La Vanguardia d'avui apareix un nou cas d'autocensura (que s'afegeix a la llarga llista):

La gal·leria Whitechapel de Londres ha retirat una sèrie de dibuixos eròtics (nines joves nues) de Hans Bellmer. El director ha declarat:
Al web de la gal·leria apareix la següent declaració de l'artista:
If the origin of my work is a scandal, it is because, for me, the world is a scandal
L'escàndol que ja passa de mida és que no hi hagi dia que no apareguin mostres cada cop més vergonyoses d'aquest acolloniment occidental que ens està conduint a la genuflexió mental, artística i social, és a dir, al suïcidi cultural. Bellmer va ser reclòs pels nazis en el camp de concentració de Les Milles. Els nous nazis del segle XXI tapen les seves dones i branden l'Alcorà com a martell percussor d'infidels (o cafres, en la seva llengua). Aquesta és la veritable "degeneració", i no les obres de Bellmer o de Sade.

L'escàndol és que Die Puppe de Bellmer pugui ser censurada i, en canvi, haguem de suportar la visió d'aquestes dones musulmanes tapades de dalt a baix que, amb prou feines, hi poden veure a dos pams del nas perquè només deixen els ulls al descobert (sense parlar de les que porten burka). A mi m'ofèn la visió d'aquestes dones pels carrers d'Europa, d'aquesta Europa caganera que, al pas que anem -i com deia la Fallaci- sembla ja més Euràbia que una altra cosa.

Islamofòbia?

Fn + F5

¿Per què em deixeu sol la nit de lluna plena? Apago tots els llums de casa i aixeco les persianes. Encenc un bastonet d'encens, bec ginebra, escolto el silenci del bosc -més misteriós que mai- mentre espero que toquin les dotze campanades i demano als núvols que no me l'amaguin, que la vull veure de fit a fit, blanca i sencera. ¿Per què em deixeu sol? ¿Que no sabeu que les nits de pleniluni són fatídiques? Premo Fn + F5. Deixo esmorteïda la claror de la pantalla. A penes distingeixo les lletres de les tecles. Passa un Ford Fiesta platejat. Els núvols no em fan cas. La meva ombra es reflecteix a la paret del passadís quan m'adreço a la terrassa. A fora tot és silenci. Què fa la gent? On són? És com si m'hagués quedat sol al món, com si tothom hagués desaparegut de sobte. Ara passa un Renault 5 vermell. El condueix un fantasma? L'encens s'ha consumit. Escuro el got. Busco una imatge adient per a il·lustrar aquest post. Poso "full moon" a Google imatges. Agafo la primera que em surt. És la fotografia de la lluna emboirada reflectint-se en un llac. Em fixo que damunt la lluna apareix una esgarrinxada, com un tall que esquinça el teló de fons... Borden els gossos. Primera campanada. Segona. Tercera......... Diumenge 8 d'octubre de 2006. No la veig, però sé que hi és. M'arriba el seu besllum malgrat el vel dels núvols foscos. Aquesta nit ella també m'ha deixat sol.

7.10.06

Desvelament

Islam vol dir submissió, sobretot de la dona. Que les pobres dones musulmanes hagin d'anar tapades em sembla denigrant. ¿Per què les tapen? ¿De què tenen por? Em refereixo a la darrera polèmica islamofòbica:
In a remarkable series of utterances, Straw, still a high-ranking member of the British government, has urged Muslim women who wear a full veil to remove it when they talk to him in his constituency office in northwestern England. The veil, he wrote in his local newspaper, the Lancashire Telegraph, is "such a visible statement of separation and of difference" as to jeopardize social harmony.
Estic amb Jack Straw. Sóc partidari del desvelament indiscriminat i, si cal, del nudisme total. De fet, la paraula grega per a dir veritat és Αλήθεια (Alétheia), que significa des-velament, des-ocultament (la Unverborgenheit heideggeriana). No m'agrada la gent que es tapa, que no dóna la cara. Per això detesto els pseudònims o anònims a internet (¿tant costa signar amb el nom real?). Em toca els collons haver de tractar amb gent que s'amaga quan jo no m'amago pas. Ho trobo injust. Hem de destapar les musulmanes europees com hem de destapar les blogueres que s'encobreixen rere màscares infames. ¿O és que també són musulmanes? Fora vels! Acabem amb l'obscurantisme! Visca la veritat palesa i patent! Viva Santiago Matamoros, santo patrón de las Españas!!!

Frankfurt a ENTRELLUM

(17.07.06) Entrevista e-notícies
(29.07.06) Ich bin Katalane
(05.10.06) Katalanischen Schriftsteller
(06.10.06) Catalan writer?
(18.11.06) PostFrankfurt
(21.06.07) Tu pentina el gat que jo faig feina
(06.10.07) Wir sind nicht Spanien
(08.10.07) Ignorància absoluta
(09.10.07) Frankfurt.cat
(09.10.07) Acte inaugural de Frankfurt
(11.10.07) Land der Liebe un der Rebellion
(23.10.07) Més Frankfurt

Descontrol

Et descontroles. El problema és que et descontroles. Com si, de cop i volta, perdessis els papers del guió i haguessis d'improvisar un excursus demencial que t'allunya de l'argument central. Perquè quan les coses rutllen tot és bufar i fer ampolles. El problema és quan les coses deixen de rutllar. El problema és aquesta necessitat imperiosa -cada cop més imperiosa- que tens de sortir-te per la tangent destarotant la teva fastigosa rutina burgesa, la puta normalitat burgesa. Oi que m'entens? El teu descontrol refuta la trajectòria lineal d'un passat que has bastit a còpia d'esforç i perseverança. I ara, de sobte, com si tot et rellisqués, com si tot el que has estat i tot el que has fet fins avui fos un castell de sorra, et lliures talment onada tumultuosa devers una nova transformació de tu mateix. Perquè no està clar que la vida hagi de tenir un argument recurrent. Perquè qualsevol (auto)control és sempre repressiu. Perquè n'estàs més que tip, de repetir-te, de saber què passarà demà, de ser normal i previsible i etiquetable i tributable... Per això et descontroles. Potser la felicitat no sigui res més que aquest parèntesi vital en el qual, durant una estoneta, pots escapolir-te de tu mateix i de tota la resta... Oi que m'entens?

Counting Crows, Mr. Jones

6.10.06

Mas - Partal

- Els llibres estan massa ben endreçats, o sigui, no es toquen, són decoratius.

- Hi ha una tele, però no veig cap ordinador al despatx d'en Mas.

- Partal passa dels braços creuats (distància, tancament) a les mans a la butxaca (distensió o mala educació), però, es posi com es posi, el ventrell no el pot dissimular.

- Partal descorbatat (abargallonat) i amb una camisa rosa! (no les suporto)

- M'ha agradat el concepte de "coalició de perdedors" (és una bona definició del difunt Trist-partit)

- Mas domina el Logos (La Paraula), que és l'arma fonamental del polític democràtic. Per això resulta un milió de vegades més seductor que Montilla, un home gris i sense paraula.

- Mas ha de ser el proper President de la Generalitat.

Catalan writer?


In addition? O sigui, que a més a més dels 1.500 matats que escrivim en català, resulta que hi ha "alguns escriptors catalans" que ens fan el favor d'escriure en espanyol...! ¿Voleu dir que s'aclareixen aquests alemanys? ¿No seran "escriptors espanyols" aquests escriptors que, vivint a Catalunya, no es prenen la molèstia d'escriure en català? Perquè, per la mateixa regla de tres, podien haver escrit: In addition, many Spanish writers write in Catalan, frase molt més lògica i entenedora. ¿No trobeu que és una idiotesa qualificar de "català" un escriptor a partir del seu situs, del seu lloc de residència? ¿El que és substancial a un escriptor no és la llengua que empra? ¿Per què ha de prevaler, doncs, la localització física per damunt de l'instrument essencial i definitori de la seva expressió? Una cosa distinta seria si parlem de pintors, de ballarines, de fotògrafs o de qualsevol altre artista que no té la llengua com a eina primordial de treball. Si parlem d'escriptors, "escriptor català" és el que escriu en català. I punt. Qualsevol altra lectura és pura confusió.

5.10.06

Benzina und Biel Mesquida

L'últim número de Benzina ja està al carrer. Us recordo que dins (pp. 68-70) hi podreu trobar el meu relat Nona (PDF) que opta al Premi Literari. Si voleu saber com comença, aneu aquí. Si el voleu llegir sencer, haureu de comprar la revista: 3 € i és vostra.
Der Schriftsteller, vor allem in Minderheitssprachen, ist das ethische, das kritische Bewusstsein. Wir katalanischen Schriftsteller wissen viel über den Kampf bei der Verteidigung der nationalen Sprache, Literatur und Kultur, eine Konstante während des ganzen 20. Jahrhunderts. (...) So kommt es, dass wir Schriftsteller uns in Doppelagenten der katalanischen Sprache verwandeln: Zum einen arbeiten wir mit ihr, wir bereichern sie, mit unserem Werk helfen wir bei der nationalen Erschaffung eines imaginären Kollektivs, und zum anderen kämpfen wir um ihre Aufrechterhaltung, ihre Würde und ihren öffentlichen Gebrauch in allen Bereichen.

Biel Mesquida, Ein europäischer Schriftsteller in katalanischer Sprache


traducció al català

أسامة بن لادن

Suposant que existeixi la Brotherhood Al-Qaida (que ja és molt suposar) i que tota aquesta crònica d'atemptats contra Occident no sigui una conspiració promoguda pels USA per tal de justificar les seves malifetes bèl·licament globalitzadores; i suposant també que Bin Laden (que va néixer el mateix dia que jo, set anys abans però!) sigui una mena d'Emmanuel Goldstein -el redolent de la pel·lícula, el fugitiu facinerós més wanted del Far West-, cosa que no descartaria en cap moment; aleshores haurem de concloure que les coses no són tan senzilles i que els guionistes d'aquesta FICCIÓ MANIQUEA es mereixen l'Òscar i el Premi Nobel, si més no la meva incondicional admiració, perquè últimament ja m'estava tornant una mica neocon tot traint el meu antiamericanisme visceral i, el que és encara pitjor, decebent els meus lectors. Jo (com els dels PP amb l'11-M) TAMBÉ VULL SABER LA VERITAT: qui va matar Kennedy, per què eren tan dolents Martin Luther King, Gandhi i John Lennon, etc. Mentre tot això no s'aclareixi, em permetreu que segueixi dubtant -que és cosa saludable-, dubtant i sospitant que tot plegat és una bona engalipada en la qual he caigut de quatre grapes... Sort que, al final, in extremis, m'ha salvat la deformació professional: Die Liebe des Philosophen zum Leben sei die Liebe zu einem Weibe, das uns Zweifel mache.

(Winston) "Does Mireia Galindo exist?"


(O'Brien) "That, Winston, you will never know. If we choose to set you free when we have finished with you, and if you live to be ninety years old, still you will never learn whether the answer to that question is Yes or No. As long as you live it will be an unsolved riddle in your mind."