30.9.06

Indefensable

Sopar multitudinari de Festa Major. M'assec a la taula "presidencial" amb l'alcaldessa, Felip Puig i trenta persones més. A la meva esquerra seu un amic socialista que va pertànyer al PSUC i que ara té un càrrec molt important. Li demano: Sisplau, defensa'm Montilla! Ell em mira amb cara de resignació i respon: MONTILLA ÉS INDEFENSABLE. Sembla -diu- que la campanya li hagi fet Convergència. ¿Has vist aquell cartell en blanc i negre (perfecte per a un home gris com ell) on apareix Montilla capcot en una taula envoltat de llibres? Dóna la impressió que és un pobre home aclaparat per la feina que no se'n pot sortir... L'Orquesta Maravella toca fins a les quatre de la matinada. No ballo gaire. M'agrada més mirar com ballen el altres. Tot un espectacle.

Montilla President!!!

Cronologia bàsica

1989

Cau el Mur de Berlín.
S'acaba la "Guerra Freda" i en comença una de ben "calenta"...

Fatwa de l'Aiatol·là Khomeini contra Salman Rushdie per la seva novel·la Els versicles satànics. Assassinen el traductor japonès.

1991

Guerra del Golf

1992

Francis Fukuyama publica
The End of History and the Last Man

1993


Fatwa contra Taslima Nasreen pel seu llibre
La Honte, publicat a Bangladesh, en el qual es narra les violències patides per una família hindú en aquest país musulmà. Va haver d'emigrar a Suècia.

1996

Samuel P. Huntington publica Clash of Civilizations

1998

Atemptats a les ambaixades de Kènia i Tanzània

2001


11-S: Atac a les Torres Bessones de Nova York i al Pentàgon de Washington.

Guerra d'Afganistan

Oriana Fallaci publica La ràbia i l'orgull on parla d'Euràbia.

Michel Houellebecq acusat (i absolt) d'islamofòbia.

2002

Atemptat a Bali

2003


Invasió d'Iraq

Atemptats d'Istambul

2004

Atemptats de l'
11-M a Madrid.

El cabildo de la catedral de Santiago de Compostela ordena la retirada d'una imatge de Santiago Matamoros, patró d'Espanya.

Assassinat de
Theo Van Gogh, cineasta i escriptor holandès, pel seu film Submission (Islam vol dir això), curtmetratge sobre l'Alcorà i la submissió de la dona.

2005

Publicació de les polèmiques caricatures de Mahoma al diari danès Jyllands-Posten. Manifestacions violentes arreu del món musulmà (incendi d'ambaixades, etc.)

Atemptats del
7-J a Londres

2006

Discurs de Benet XVI a Regensburg. Assassinen la monja italiana Leonella Sgorbati a Somàlia.

La Deutsche Oper de Berlín claudica davant les amenaces i decideix no representar Idomeneu de Mozart.

Fatwa contra el professor de filosofia
Robert Redeker pel seu article a Le Figaro.

Alguns pobles (Bocairent, Beneixama) on se celebra la festa de moros i cristians eliminen la crema de "La Mahoma".

El ministre d'afers exteriors britànic Jack Straw encén una nova polèmica en comentar que les dones musulmanes s'haurien de llevar el vel.

La gal·leria d'art Whitechapel retira obres eròtiques de Hans Bellmer per a no ofendre els musulmans.

Els Moros i Cristians d'Alcoi desfilen sense moros a la cinquena avinguda de Nova York
in order not to offend local sensibilities...

2007

Moren sis militars espanyols en un atemptat terrorista al Líban.

Cinc turistes catalans i dos bascos moren en un atac suïcida al Iemen.

2008

Vídeo prohibit a Holanda

(...)


Existeix Al-Qaida?

29.9.06

L'apoteosi del patetisme

"... que n'estic tan tipa que només desitjo que el Toni Ibàñez es mori un dia d'aquests per continuar escrivint el meu blog i demostrar que es meu, perque tot aixòs es demencial (...) i ja li pots dir al Toni Ibàñez que hem faci el favor de suïcidar-se, no un "suïcidi internàutic", res, que agafi una pistola real i que es clavi un tret a la boca, que disfrutaré veient-lo mort, i veient a la seva dona i a la seva filla plorant, que ho dic de debò..." (MG gustet gustet)
L'amor és així... com tots els amors: l'apoteosi del patetisme.

Amb Robert Redeker

Le Figaro
Le Monde
Herald Tribune
Financial Times
Jihad Watch
Aljazeera
Spiegel
La Vanguardia
Libertad Digital
La Nación (Entrevista)
R. R. Website
Entrellum

L'ARTICLE SENCER EN VERSIÓ ORIGINAL: Face aux intimidations islamistes, que doit faire le monde libre?


Islamització dels esperits europeus
Imposar l'ordre alcorànic al món occidental
L'Alcorà és un llibre de violència inusitada
Exaltador de la violència, guerrejador sense pietat, saquejador, massacrador de jueus i polígam, així es revela Mahoma a través de l'Alcorà
Cita Bruno i Vanini!!! (Deus sive Substantia sive Natura)
Jesús no és violent, és un mestre d'amor, mentre que Mahoma és un mestre de l'odi: una bogeria histèrica que frega la barbàrie... inscrivint la violència com un deure sagrat al cor del creient
Judaisme i cristianisme conjuren la violència, la desligitimen, mentre que l'islam l'exalta
Cal apel·lar "el món lliure" perquè els seus adversaris pul·lulen dins seu...

Content

Avui estic content per quatre motius: fa sol, és divendres, he cobrat i és Festa Major al meu poble.

Molt Bona Festa Major!!!

(També als de Lleida)

28.9.06

Potser

Potser no cal escriure tant. Potser no cal ser tan explícits. Potser no cal rebaixar-se a donar tantes explicacions. Potser l'escriptura no sigui res més que teràpia: la necessitat d'alliberar-se de la foscor interior, la necessitat d'enfosquir el món -papers i pantalles- (d'enfosquir-lo per tal d'aclarir-se), la necessitat d'ombrejar-ho tot sense aconseguir, al capdavall, desempallegar-se de l'Obscur.

Entrellum naufraga entre aquestes dues possibilitats: l'aclariment i l'ofuscació. Potser tenia raó el vell Plató: viure és lluitar per a sortir de la caverna... Però, ¿què passa quan no ets tu qui està dins la caverna, sinó que és la caverna la que habita dins teu com un abisme paorós que et fa ser sovint el que no vols?

Weisheit

Es ist viel Weisheit darin, dass viel Kot in der Welt ist!

Friedrich Nietzsche, A.S.Z

26.9.06

Jo no tinc por













Jo no tinc por. ¿Por de què, de quatre moros lliberticides? Ho tenen clar, si volen anorrear la nostra sacrosanta llibertat. Ja es poden calçar. Ho vaig deixar ben clar quan les caricatures. La llibertat és l'únic valor sagrat a la nostra societat occidental. La resta és anecdòtic. Hem trigat massa segles fins que hem assolit el que tenim perquè ara vinguin aquests talibans tarats i ens desmuntin la guingueta. ¿Analfabets i morts de gana ens faran tremolar?. S'ha acabat la tolerància amb els intolerants. Si volen guerra la tindran. Jo no tinc por. Si cal lluitar, lluitaré en defensa pròpia. Sempre tinc present aquella memorable frase de Hegel a la Fenomenologia de l'Esperit:

Multa

M’arriba una multa de 180 € amb la foto adjunta del cul del meu cotxe i la matrícula ben visible retratada pel radar 2156 en el km. 11,5 de la Ronda Litoral. Té collons. Anava a 80 km/h (que és el límit normal a les rondes) quan, en aquest cas, la velocitat estava limitada (per un “senyal específic”, suposo que d’obres) a 60 km/h. Apa. Fote't. Eren les 22:51 i tornava de l’aeroport. Com sempre que circulo per les rondes, portava el cruiser clavat a 80 km/h. Em diuen que si pago abans del 20 d’octubre em condonen 90 €, la meitat. Quina il·lusió! Només pensar que amb aquests diners de la meva butxaca l’ajuntament retribuirà els honoraris pregonaires de l’Elvirita Lindo amiga de Clos, se’m recargola el ventre. Ara entenc per què la multa està escrita bilingüe: cosmopolitisme recaptador.

25.9.06

Temps era temps

Temps era temps a Catalunya hi havia catalans: pagesos sorruts i pubilles amb cul de pera i generosa pitrera comme il faut (com déu mana). Sí, sí, encara que sembli mentida, en aquesta terra hi vivien catalans i catalanes de mena, de pedra picada, de cap a peus, de soca-rel. Només els vells ho recorden amb prou feines. La invasió de forans va començar fa unes quantes dècades. Primer van venir d'arreu de la península i ara vénen de la resta de l'univers. Som un poble d'acollida, diuen els progres forumescos, aquests que parlen castellà per a semblar més oberts. Som un poble multiguai, barrexa de cultures, d'allò més mesells i caganers. Hem perdut totes les guerres i, a la mínima de cambio, esdevenim botiflers. Caïnites fratricides. La pela és la pela. Mig fenicis mig jueus. No busqueu cap català que no el trobareu. Els quatre arreplegats que queden s'amaguen sota les pedres i ho dissimulen la mar de bé. ¿Catalán yo? ¡Ni de coña! Temps era temps Catalunya fou catalana; ara és un poti-poti d'africans i de xarnecs. ¡Se nota, se siente, Montilla presidente! El que resta és una llengua que es deixata enrogallada i tota una munió de somnis fets malbé.

Ghost

La nit s'ajup sobre mi per a obligar-me a ser còmplice de l'Obscur. M'envaeix un neguit d'estels titil·lants. Her eyes were like stars, trembling blue stars. La campana ressona. Tothom s'adorm. Escolto l'udol dels llops. ¿Saps què passarà demà? Jo tampoc. La nit no vol dir-m'ho. Si aconsegueixo adormir-me, et somiaré un altre cop. Els mots que no dic em fan ser. No fa fred ni calor. El carrer és desert com el meu cor. ¿Saps què passarà demà? Tornarem a trobar-nos i tornarem a perdre'ns. The Ghost Of An Unkissed Kiss.

24.9.06

No badis, Esquerra

Quo vadis, Esquerra?

¿Qué grado de catalanización se ha producido en el Baix Llobregat en los últimos 20 años con Montilla?"

Comentaris i visites

Efectivament, com havia previst, el fet de permetre els comentaris ha incrementat el número de visites. ENTRELLUM ja ha ultrapassat les 40.000 visites des del dia 8.1.06 que vaig instal·lar el comptador.

Segons una analogia molt ben trobada d'un dels comentadors, ara ENTRELLUM té les portes obertes i resulta més acollidor. Crec que els lectors fidels (que jo anomeno entrellumaires) us ho mereixeu. Aquest ciberdietari serà comentable tot el trimestre que resta fins a la seva caducitat: 31.12.06. Espero que ho sapiguem aprofitar. Sempre que pugui, intentaré respondre els vostres comentaris. Esborraré els comentaris que consideri que no s'ajusten a la mínima exigència d'educació i de respecte.

La tardor es presenta molt bé: els comentaris d'ENTRELLUM, el relat de Benzina a l'octubre, la publicació del L_OI al novembre (amb postludi de Biel Mesquida), un poemari nou que no para de créixer... i un projecte molt ambiciós sobre el qual encara no puc dir res. Mutis.

Molt bona tardor a tothom!

A FRANKFURT EN CATALÀ = NACH FRANKFURT AUF DEUTSCH

23.9.06

Bolets

Ahir un lector incrèdul m'enviava un mail en el qual posava en dubte que (com jo afirmava al meu post) hagués pogut veure bolets de 10 classes distintes pels encontorns de casa meva (Sant Mateu). Avui, després de la migdiada, a risc de tornar a mullar-me, ni curt de peresós (que diria Montilla), m'he calçat les Timberland i he sortit a "caçar" bolets amb la càmera digital. Aquí teniu el fruit de la meva cacera:





























No, no he trobat cap rovelló. La meva supina ignorància micològica m'impedeix d'anomenar-los pel seu nom vulgar o científic. Si algun lector por ajudar-me li estaria molt agraït. Sempre queda bé de posar el nom d'algun bolet estrany a l'entremig d'un poema, que no ens passi com el cas d'aquell poeta indocumentat que escoltava refilar el rossinyol a l'hivern!

Entre tots els bolets trobats, amb prou feines sóc capaç d'identificar un pebràs (3), uns pets de llop (10) i una cagarada -encara calenta- de pastor alemany (16). De la resta no en puc dir ni ase ni bèstia perquè no en tinc ni la més remota idea. El que més gràcia m'ha fet és el número 4: semblaven popets amb les potes i tot, i el més curiós és que estaven sense arrelar a terra...*

Val a dir que, en el termini d'una hora, he pogut arreplegar les imatges de 20 bolets diferents la majoria dels quals es trobaven a la vora mateix del camí, o sigui, que no he hagut d'emboscar-me gaire. De ben segur que, si hagués volgut, n'hauria trobat més... El problema és que, just quan havia fotografiat l'últim exemplar, ha començat a ploure. No tant com ahir, però avui no em venia gaire de gust mullar-me. Sort que duia una bossa de plàstic del Caprabo a la butxaca (sempre la duc per si de cas) i he pogut protegir l'Olympus Camedia C-350.

Quan he arribat a casa m'ho he tret tot al garatge i he pujat a dutxar-me. L'escalfor de l'aigua de la dutxa m'ha deixat el cos perfecte. He vist bolets de 20 classes distintes. El bosc fa goig. La tardor és la meva estació predilecta. M'he quedat assegut a la terrassa mirant l'última llum del dia. He anat al despatx, he engegat el portàtil i he escrit aquest post.

Em sap greu, lector incrèdul, però aquest cop deia la veritat... i vaig fer curt!

*
Es tracta de les anomenades "estrelletes" (Geastrum Rufescens)

Caminant per Vallromanes

Sexe sagrat

Si jo no pensés que el sexe és l'experiència més potent d'immanència divina que podem assolir i que la seva litúrgia mereix delicadesa i respecte, ja faria temps que seria celibatari. No m'interessa l'infrasexe plebeu; i no m'interessa perquè és superficial, avorrit, embrutidor i contraproduent. Per culpa del cristianisme repressor, la sexualitat occidental ha esdevingut d'una trivialitat pornogràfica que fa feredat. El ritual de l'ofrena de la semença embriagadora -la libació del nèctar dels déus- no pot ser feta de qualsevol manera. Aquest és el sagrament primordial del neopaganisme de caire tàntric-taoista que professo. T'alletaré si em saps munyir com cal. Però no és tan fàcil trobar una ioguini adient... Si jo no pensés que el sexe és imprescindible en el camí del veritable desenvolupament espiritual, ja faria temps que seria materialista i cínic. Només el treball alquímic (Materia Prima Lapidis Philosophorum) ens pot salvar del naufragi generalitzat.

NB: Vid. El Codi da Vinci (Sexe Sagrat)

22.9.06

Pluja

Comença a ploure quan sóc a uns cinc quilòmetres de casa. En sortir ja sabia que plouria. De fet, volia que plogués. No he agafat l’anorac. Només porto unes bermudes texanes, una samarreta, uns mitjons curts i les inseparables i atrotinades Timberland. Les primeres gotes em refresquen la suor del cap. Fa una hora que camino i s’agraeix aquest bàlsam. Malgrat que el camí és costa avall, alenteixo la marxa per a entomar la pluja esperada. Sempre m’ha agradat mullar-me. De petit, quan plovia, agafava la bici i sortia a pedalar sota l'aiguat. Encara recordo els crits de ma mare: “Toniiiiii, toooorna, que et refredaràs!” Si era estiu, m'agradava banyar-me a la piscina plovent. Era una sensació molt especial. Algun cop també m’he banyat al mar mentre plovia...

Camino sota la pluja i sento a la pell les pessigolles que em fa l'aigua. La samarreta xopa. Les ulleres també. No tinc pressa. No tinc fred. Camino a poc a poc. M'aturo i escolto el remoreig que m'envolta: un xip-xap que s'intensifica cada cop més. Em sento líquid. Les bromes han enfosquit el cel crepuscular. La visibilitat és escassa. No passa res: em sé el camí de memòria, el podria fer a ulls clucs. Segueixo caminant i em trobo el Lada blanc de l'Arturo el qual s'atura i em diu que pugi, que em portarà fins al poble. Li dic que no, que no cal, que vull anar caminant. Em diu que estic moll de cap a peus i que encara sóc lluny... No pateixis, li dic, és que vull mullar-me... Se'n va amb una cara rara. Segur que pensa (si no ho pensava ja abans) que estic tocat de l'ala. El Lada s'allunya pel camí de Can Gurguí. Jo segueixo xano-xano, remullant-me, feliç. Quan arribo a casa m'ho trec tot al garatge i pujo a dutxar-me. L'escalfor de l'aigua de la dutxa em deixa el cos perfecte. He vist bolets de deu classes distintes. El bosc fa goig. La tardor és la meva estació predilecta. Em quedo assegut a la terrassa mirant l'última llum del dia. Me'n vaig al despatx, engego el portàtil i escric aquest post.

Caminant per Vallromanes

Comentaris

Hom suposa que un blog que permet posar comentaris rep més visites que un blog que no ho permet. Si ENTRELLUM rebia una mitjana de 175 visites diàries quan no deixava comentar i, a partir d'avui (perquè el blogmestre és un perfecte inconscient que fa cas dels suggeriments tendenciosos de molts lectors que reclamen poder dir la seva), els entrellumaires ja poden deixar els seus comentaris; cal deduir que aquest blog augmentarà el seu número de visites... ¿No? D'això es tracta.

Ah, i a mi Elviro Lindo me la sua pel darrere i pel davant. El que jo volia era una Creu de Sant Jordi!

21.9.06

Bomba

Ahir una amiga a la qual aprecio molt em va dir que sóc "una bomba". Trobo molt desafortunada l'expressió per diferents motius. En els temps que corren parlar de "bombes humanes" té una connotació molt desagradable. El terrorisme suïcida no és cap broma. Si l'amiga es referia al meu caràcter o al meu temperament "explosiu", podia haver escollit una altra paraula. Cadascú és com és i, sovint, són els altres els que et fan veure la veritable imatge de tu mateix. Afirmar que sóc "una bomba" és com dir que sóc un perill públic. ¿Per què? ¿Per què parlo clar i català? ¿Per què de vegades em perden les formes malgrat que pugui encertar els continguts? ¿Per què la gent no està acostumada a sentir certes veritats dites amb vehement contundència? Afirmar que sóc "una bomba" és reconèixer que li faig por. ¿Per què? ¿Per què el meu esclat és imprevisible? ¿Per què sóc incontrolable? ¿Per què la meva independència no pot ser manipulada? Estimada amiga: no pateixis, perquè "la bomba" que sóc, com totes les bombes, necessita una espurna que l'encengui. En realitat, sóc molt pacífic fins que algú em provoca, aleshores reacciono i es produeix la deflagració. L'explosió acostuma a ser oral o escrita, i no passa d'aquí. El meu no és un foguejar físic, sinó verbal: pura pirotècnia intel·lectual. Per tant, no pateixis, benvolguda amiga, cadascú és com és i els amics estan obligats a ser sincers encara que aquesta sinceritat ens fereixi. Trobo bé que t'aprofitis d'allò meu que et faci més el pes mentre rebutges la part més malagradosa. Nobody's perfect. No esperava menys de tu. Jo sempre t'he tingut per una dona intel·ligent.

Sense paraules

A l'entrada de Moyé venint de La Llagòstia em trobo una tanca publicitària amb el ceballot Montilla blanc i negre que em dóna l'esquena maleducadament. Hi posa: "Fets, no paraules." Rumio l'eslògan. Sí: fets, fets consumats, fets fefaents, fets fàctics... Aquests sociates rebutgen la paraula (logos), i ho entenc, perquè alguns quan obren la boca demostren el seu analfabetisme funcional. Pepe Montilla Presidente: fets, pets, fems... El ceballot Montilla ens dóna l'esquena i, a totes llums, s'estima més callar. Ui, ui, ui... quins fums aquest xarnec!

Altres posts montilleros: 1, 2, 3, 4

20.9.06

Logos eròtic

Llegint atentament la totalitat del discurs papal, descobrim que el veritable nucli del text no és pas l'al·lusió a Mahoma (per a mi força anecdòtica malgrat el rebombori mediàtic), ni tan sols el rebuig de la violència com a mitjà per a difondre la fe, sinó el seu concepte de raó segons el qual la raó (logos) hauria d'ampliar-se fins a poder encabir la fe (pistis). Ratzinger critica la raó científica moderna perquè és massa reduccionista, incapaç d'admetre les dimensions ètica i religiosa de l'ésser humà. El papa proposa "una nova raó" (Gran Logos Comú) que, a més d'incloure la fe, també pogués servir com a pont per al diàleg (dia-logos) entre les distintes civilitzacions, cultures i religions que conformen l'espectre actual de la humanitat. Aquest proposta és d'allò més ambiciosa, utòpica, diria jo. Està en la línia del Llull que somiava una koinonía mundial (un règim sinàrquic que superaria -aufheben hegelià- la dicotomia Orient / Occident, un holisme -J. C. Smuts- que afavoriria la Pau Universal) on les totes les religions conviurien agermanades en pau i harmonia...

El problema de fons és que aquest "nou concepte de raó" és una pura fal·làcia, una entelèquia que desvirtua l'essència mateixa de la racionalitat humana. D'antuvi, el Logos (tot i ser definitori de la nostra espècie) resulta insuficient per a comprendre la totalitat de la persona. La dimensió lògica és solament una de les dimensions humanes, i potser ni tan sols la més important. A la seva primera i única encíclica, Benet XVI ja apuntava cap a un altre aspecte fonamental: l'amor. Deus caritas est planteja la centralitat d'Eros (i sobretot d'Àgape) en l'ésser diví i l'ésser humà. Plató ho va veure clar: la condició de possibilitat de qualsevol diàleg és l'eròtica que s'estableix entre els interlocutors. La seducció del logos.

Un logos eròtic (una raó amorosa) o un eros lògic (un amor raonat) podria servir-nos per a entendre'ns, si no fos que es tracta d'un oxímoron. Logos i Eros poden complementar-se, però la realitat és que sovint es contradiuen. La sintonia logo-eròtica, quan es produeix, és ideal. Davant l'odi, el diàleg fracassa. En-raonar i estimar són els dos verbs que ens humanitzen la qual cosa no vol dir que puguin ser sempre compatibles. No n'hi ha prou amb la paraula i no n'hi ha prou amb l'amor. Paraula i Amor. Mutisme i Odi.

Ratzinger somia una comunió de Raó i Fe, Paraula i Amor (més agàpic que eròtic) com a camí d'entesa entre tots els homes de bona voluntat. Molt bonic. Entendridor. No veu que l'entrebanc és insalvable per dos cantons:

1) Una "raó religiosa" és una raó genuflexa. El logos creient és un logos il·lògic (o paralògic) perquè la fe exigeix l'acceptació de l'irracional.

2) El "diàleg de religions" (o de civiltzacions) és un monòleg de cecs i de sords. ¿Com ha de reeixir el diàleg amb aquests islàmics radicals que ens odien visceralment i volen anorrear-nos mitjançant el terrorisme?

Em sap greu, Ratzinger. Valoro les teves bones intencions. L'infern n'està enllambordat, d'intencions bones. Ja fa temps que no m'impressionen els malabarismes intel·lectuals.

19.9.06

Se'n va l'estiu







Se'n va l'estiu
. M'apropo a tu amb la punta dels dits, cercant-te el tacte. Ets un altre somni més, distant com tots els somnis.

Se'n va l'estiu
. Irromps com una papallona que volgués acomiadar-se. No diguis res, vine amb mi fins al fons del torrent on els senglars copulen, mira el rastre de les seves peülles en el fang, et penses que som millors que ells? Vine al capdamunt de la carena que veurem el mar tardorenc.

Se'n va l'estiu
. Una ànima és un secret. El secret de l'amor que s'esfulla pètal a pètal. Tots els secrets del món en una sola gota de rou. Vine amb mi que tocarem els núvols. Embosquem-nos sota les sequoies de la font oblidada. Les hores seran nostres.

Se'n va l'estiu fent tentines mentre nosaltres fugim de tot fins que arribi el capvespre. M'apropo a tu amb la punta dels dits, cercant-te el tacte, tatuant-te la pell de notes tendríssimes...

El paràgraf de la discòrdia

El proppassat 12 de setembre a l'aula magna de la universitat de Regensburg Benet XVI digué literalment en el tercer paràgraf del seu discurs titulat Glaube, Vernunft und Universität. Erinnerungen und Reflexionen tot citant paraules de l'emperador bizantí Manel II Paleòleg:
Er sagt: „Zeig mir doch, was Mohammed Neues gebracht hat, und da wirst du nur Schlechtes und Inhumanes finden wie dies, daß er vorgeschrieben hat, den Glauben, den er predigte, durch das Schwert zu verbreiten“. Der Kaiser begründet, nachdem er so zugeschlagen hat, dann eingehend, warum Glaubensverbreitung durch Gewalt widersinnig ist.
Durch Gewalt significa per la força, i widersinning vol dir contrasentit o paradoxa.

Fixeu-vos en la traducció anglesa:
saying: "Show me just what Mohammed brought that was new, and there you will find things only evil and inhuman, such as his command to spread by the sword the faith he preached". The emperor, after having expressed himself so forcefully, goes on to explain in detail the reasons why spreading the faith through violence is something unreasonable.
Veiem que Durch Gewalt esdevé through violence, i widersinnig ara és something unreasonable. Sembla que el matís és poca cosa, però cal filar molt prim per a veure que el traductor ha carregat les tintes. ¿O potser el que ha ferit la susceptibilitat d'aquests musulmans amb la pell tan fina ha estat la gosadia que ha tingut Ratzinger d'esmentar la citació on Manel II posa el nom de Mahoma al costat de les paraules dolent i inhumà (aquestes ben traduïdes a l'anglès).

No podem estar pendents d'aquests talibans que acabaran tapant-nos la boca (si no ens tallen la llengua o el coll directament) i posant vel a les nostres dones. La nostra llibertat sí, que és sagrada!

Leonella, A.C.S.

La mitja lluna s'acosta

18.9.06

DOBLE PRIMÍCIA

Avui us donaré dues primícies:

1- A l'hora de dinar m'ha telefonat l'Àlex Gutiérrez, director de la revista Benzina, per a comunicar-me que el meu relat Nona ha estat escollit per a ser publicat al número d'octubre. Serà un dels 12 relats que participaran al concurs literari. Només per això ja rebo 150 € i si, al final, resulta ser l'escollit pel jurat, en podria guanyar 3.000. Nona és un text directament relacionat amb L'Oracle Imminent. De fet, el títol és el nom d'una nena que naixerà gairebé al mateix temps que el llibre, pels volts del novembre. A ella va dedicat el conte.

La Nona voleia dins l’úter del meu pensament. La veig com respira, com riu, com mou les manetes i els peuets, com mira el futur a l’entrellum: un llunyedar imprecís, una línia que es perfila amb punts suspensius…

2- La segona primícia també té a veure amb L'Oracle Imminent. Malgrat que encara falta un mes i mig per a la seva publicació, ja ho podem dir: L'O_I durà un postludi de Biel Mesquida, mestre inspirador, plaguetaire i Premi Nacional de Literatura 2006.

En exclusivíssima exclusiva per als entrellumaires:

1- Un tast del relat Nona
2- Un tast del postludi de BM

17.9.06

La mitja lluna s'acosta...

El dia de Sant Jordi de l'any 2001 vaig publicar un article a El Nou 9 titulat Carta reoberta que volia ser la rèplica a una Carta oberta escrita el 6 d'abril en el mateix periòdic pel Sr. Sajid, president de l'associació Almaghfira. El meu text acabava amb aquesta profètica frase:
Potser Boabdil ha deixat de plorar i la mitja lluna s'acosta lentament amb la seva silueta terrífica de falç esmolada...
Vint setmanes després es van perpetrar els atemptats de l'11-S a Nova York. D'aleshores ençà l'ofensiva del terrorisme islàmic s'ha incrementat de forma inquietant: 11-M a Madrid, 7-J a Londres, tots els atacs de la resistència a l'Iraq i una llarga llista d'atemptats arreu del món que coincideixen en el mateix objectiu antioccidental. L'últim capítol d'aquesta bogeria (després de l'episodi de les caricatures) ha estat la irada reacció que s'ha produït arran del discurs del Sant Pare a Regensburg.

Tot plegat em provoca un vertigen paorós perquè indica que hem entrat de ple en una dinàmica complicada molt difícil d'aturar. En caure el Mauer berlinès (1989), la Guerra Freda entre els dos blocs (USA vs. URSS) ha deixat pas a una Guerra Calenta entre dos blocs nous: OCCIDENT vs. ISLAM. Ja no es tracta d'una lluita per imposar un cert model polític i econòmic (capitalisme vs. comunisme), sinó d'un antagonisme molt més profund i radical: una cosmovisió laica, democràtica i liberal que s'oposa a una cosmovisió teocràtica i fonamentalista.

[Clar, aquí caldria fer mil matisos perquè hi ha islàmics moderats i neocons fonamentalistes, però molt em temo que els exaltats no estan en condicions de matisar res i tiren pel dret posant-ho tot al mateix sac]

Algunes veus profètiques havien anunciat la imminència de conflictes molt seriosos en el si de la nostra societat (per exemple, la malaguanyada Oriana Fallaci, la qual parlava d'Euràbia). La clau de volta segueix estant a Israel. El nostre futur depèn de com se solucioni l'actual conflicte a l'Orient Mitjà. Al-Andalus podria ser la propera fita del messianisme (gihad) islamista. Ens esperen temps difícils. Tanmateix, si fos cristià, estaria orgullós de tenir un líder com Benet XVI.



La pluja, Sade, l'arc de Sant Martí i tu

Torna a ploure. Escolto Sade: Look at the sky, its the colour of love Els colors de l’arc de Sant Martí que he pogut veure avui. Feia molt de temps que no contemplava aquest regal del cel. Tornava en cotxe de Montornès i, de sobte, l’he vist allà dalt, sencer, com una aurèola que cobria el poble. Era l’hora del crepuscle i la llum del sol ponent es reflectia pàl·lidament a les pedres del campanar de l’església que, esmaltades d’una grogor insòlita, semblaven irreals. L’arc iris estava situat just a sobre del campanar. Una imatge perfecta. He corregut cap a casa per agafar la càmera digital, però quan he tornat a la plaça ja era massa fosc i l’arc s’havia fet fonedís. No, no l’he somiat. Hi havia més gent veient el miracle dels colors celestials, un fenomen efímer i fugisser com tota bellesa sublim.

Ara torna a ploure i les cançons de Sade em bressolen dins d’aquesta foscúria humida. No estem preparats per a les coses massa perfectes. La perfecció ens fa sentir que som terrenals i limitats. Tota la nostra aspiració d’elevar-nos resulta ridícula davant la majestuositat de la Natura. Puc adorar allò que veig, com l’arc del cel d’aquest capvespre. Puc adorar-te en la mesura que esdevens intangible. Si fossis meva, tota la teva bellesa quedaria tacada, embrutida per la meva matusseria.

La pluja ho neteja tot. La música de Sade m’esbandeix l’ànima. Tu em fas somiar cels multicolors que mai no s’entenebreixen. Si fossis meva… No. Ningú no és de ningú i els somnis no ens pertanyen. Som una ombra que somia llum, una certa penombra que malda per tramuntar la carn i el desig sempre insatisfet.
Entre ploure i plorar hi ha uns ulls que volen veure més clar. Entre plorar i ploure hi ha el color de l’amor invisible. Sweet as cherry pie...

16.9.06

Més sobre la descatalanització de Catalunya

Dades objectives:

2- Tocant a què parlen els nostres alumnes a l'hora del pati:
L'ús del castellà era del 62,5%, contra el 32,6% del català, amb notables excepcions segons l'ambient sociolingüístic de cada centre; i generalment la "fidelitat" lingüística era/és molt més alta en els castellanoparlants. Les altres llengües tenien una importància "anecdòtica" (amb només un 2% d'estrangers a l'escola; ara són el 8,12%). La força del castellà continuarà igual, perquè aleshores la immigració del Magrib representava el 43,7%, i el de l'Amèrica Llatina el 23%, però ara representen el 27,7% i el 46,7%, respectivament, cosa que planteja un futur difícil.

3- Tocant a la política: Montilla

Llengua materna = passat
Llengua del pati= futur
Llengua dels votants: vid. el proper 1 de novembre

¿Cal comentar res més?

Altres posts on he parlat de la descatalanització: 1, 2, 3

--------------------------------------------
Todo buen escritor tiene el deber de ser incómodo. Toda buena literatura es por definición irreverente y subversiva. La complacencia, el deseo de aceptación, el miedo, son los peores enemigos de todo buen escritor. Incordia y acertará
--------------------------------------------

"La difusió de la fe mitjançant la violència és quelcom irracional" -diu el Sant Pare, però (deixant de banda les croades i la Inquisició) jo li demanaria: ¿No és la fe una violència contra la raó? ¿No cal violentar la raó per tal de creure? ¿No és la fe el que és realment irracional?

15.9.06

Després de ploure

Surto de casa, camino mitja hora i veig el mar. Prenc el camí de Can Brotau fins a la casa de fusta de Can Carló i m'endinso pel bosc fins a Coll de Clau. Després de tres dies plovent, l'espectacle és admirable: tota la pinassa xopa, falgueres i molses que reviscolen, comencen a caure les cireres d'arboç, creixen els aglans, pinyes prenyades de pinyons, saltamartins d'ales blavoses, garses escandaloses, tots els bolets que vindran al tombant de l'octubre, moltes papallones: blanques, grogues, marrons... La pols ha passat a la història. El sauló centelleja com si tingués diamants diminuts. La pluja ha escrit xaragalls en els corriols. Ressegueixo la petjada d'unes ferradures. Capgrossos a la font de Can Gurguí. Em torno a trobar el faisà pels canyars de Can Sala Gros. Des del mirador de la cornisa veig la ciutat abaltida. La Torre Agbar brilla. El mar és color de fang davant del Fòrum, on desguassa el Besòs. Contemplo els cims que m'encerclen: Montjuïc, el Tibidabo, La Conreria, el massís de Montserrat, el castell de Sant Miquel, La Mola, els cingles de Bertí, el Tagamanent, el Turó de l'Home, Céllecs, el castell de Burriac... I el mar a llevant, sempre misteriós. Aquest és el meu paisatge. Aquí m'he arrelat. Inspiro a fons la nitidesa de l'aire. No hi ha ningú: els pins relluents i jo sobrevolant la misèria del món després de ploure...

Caminant per Vallromanes

14.9.06

Garrulisme

Una aula durant l’hora d’esbarjo amb la remor dels nens al pati?
És l'hora de l'esbarjo. El cel s'ha tornat a enfosquir com ahir. Ensumo l'aigua que caurà. Les primeres classes del curs tenen un no sé què d'especial, com les primeres cites quan encara no conexies la persona i tot és possible, si més no per a la fantasia. La remor dels nens no és una "remor", sinó un brogit, un soroll característic que carrega les neurones, un terrabastall de veus i de crits que cansa, la quinta essència del garrulisme (que significa sorollós i també s'aplica als ocells que canten molt). Xivarri. Ja plou. Més xivarri. Els alumnes intenten aixoplugar-se. No, amic llibreter, no et recomano aquest fons per a la lectura. És del tot insuportable.

13.9.06

Plou tempestuosament...

Plou tempestuosament com si estigués dins un túnel de rentat. El vidre entelat del cotxe. Les escombretes fan el que poden. El brogit metrallador de les gotes damunt la xapa del sostre i del capó. La riera a vessar. Aiguat color argilós. Un cel prenyat d'obscurs averanys.

He pensat en tu. Sempre que plou penso en tu. Passaran els segles i, cada vegada que plogui, seguiré pensant en tu. No sé què té la pluja que em retorna les hores que vam ser junts tempesta de cossos embogits, total inundació. No sé què té la pluja que em fa sentir a la pell aquell calfred que només tu em vas fer sentir. Plou tempestuosament i potser tu no penses en mi.

Sol al departament, obro la finestra per a sentir de més a prop la teva frescor. Avui no menjaré. En tinc prou amb la llunyana remor dels records mentre la pluja taral·leja el teu nom.

Tinc classe a les tres. No m'esperis més.
Ara surt el sol. Canten els ocells.

TAU

Fou al santuari de Cura, al capdamunt del puig de Randa, que et vas penjar del coll la Tau de fusta d'acàcia amb tres nusos al cordill. Te'n recordes?
Amor és mar tribulada de ondes e de vents, qui no ha port ni ribatge
diu Ramon Lo Foll a 235 del Llibre d'Amic e Amat (1283)

De dalt estant contemplares
la plana mallorquina

La lluna era immensa, la mar infinita

Tots els ametlers florits com una catifa. Te'n recordes?

Des d'aquell dia la
Tau t'acompanya pel camí de la vida

Al remat, quan arribi l'Instant Suprem,
Ella et salvarà, no ho dubtis

Mentrestant, la
Tau t'il·lumina enmig de la penombra

Fou un crespuscle de setembre del segle passat. El cel era teu. Ton cor s'aflamava. Te'n recordes?

Al capdamunt del puig de Randa.

12.9.06

Avui faré un post curt...

Primer dia de classe: prima non datur et ultima dispensatur.
Plou amb ganes.
Petjades: 1, 2, 3, 4

11.9.06

M'honora d'allò més...

M'honora d'allò més que en un dia tan assenyalat com el d'avui un bloguer de la vella guàrdia al qual sempre he llegit amb atenció dediqui un post sencer a la meva humil persona i als meus humils escrits. Gràcies, Antoni, però aquesta estratègia per tal d'augmentar les visites ja està molt vista. Tanmateix, com que la tarda es presenta ensopidota (ara fan sardanes a la plaça del poble i, més tard, a les set, faran havaneres...), em distrauré provant d'aclarir l'embolic que t'has empatollat en el teu post confús, passant per alt, això sí, alguna expressió desencertada com ara "carn de psiquiatra"... Paciència, doncs, que m'ho prendré amb calma, val, Czech Telecom a.s., Czech Republic...
En primer lloc, mai no he defugit la contradicció. Ho vaig escriure a TdQ (16.5.04):
JE ME RÉSERVE AVEC LA PLUS GRANDE FERMETÉ LE DROIT DE ME CONTREDIRE (Paul Claudel)
De vegades, només de vegades, em contradic. Al principi em costava d’acceptar, però amb el temps m’hi he acostumat. El problema és que la gent no ho acaba d’acceptar. Reconec que, vistes des de fora, les meves contradiccions costen més de pair.

I a ENTRELLUM (5.4.06):
Ho diu Kierkegaard:
Només en les contradiccions hi ha llibertat (Diari d’un seductor)

Tot el contingut del meu ésser és com un crit permanent de contradiccions íntimes (La repetició)

I jo hi estic d’acord. M’hi identifico.
¿Què passaria si l’ala dreta de la mosca contradigués l’ala esquerra? Doncs que la mosca no podria volar. Aquest és el problema de les mosques. Per sort, no és el meu problema. Per això no tolero que les mosquetes em donin lliçons de llibertat.
Si acceptem aquesta premissa fonamental (contradir-se és quelcom natural i saludable que demostra el grau de llibertat i d'obertura mental de les persones), podem seguir sense problemes.

Ara me'n vaig a escoltar havaneres i a beure rom cremat...

(...)

Les havaneres un avorriment. Em sonen totes. Tot ple de iaios. ¿On ens havíem quedat?

L'amic Ferrando em retreu que em contradic als meus escrits. Us remeto a la premissa-1 en aquest sentit. ¿No seria millor dir que tinc dubtes? ¿No dubteu vosaltres potser? On l'Antoni veu "contradiccions" jo hi veig dubitacions, hesitacions... Hi ha dies que em llevo més independentista que ningú i dies que no ho veig gens clar. A mi la gent que no dubta mai em fa molta por. Són els talibans. Jo dubto sovint i, per aquest motiu, acostumo a contradir-me. Quan era més jove no dubtava tant...

L'amic Ferrando (al segon paràgraf del seu post) cita un comentari que vaig deixar al blog d'en Saül Gordillo en el qual instava a un altre comentarista a què concretés com s'ho pensa fer per a deixar de formar part d'Espanya. No "abusava" pas d'ell, sinó que li demanava solucions viables i plausibles. És que no suporto les vaguetats. La xerrameca em cansa. Hi ha molta xerrameca utopista (o sigui, platònica) en el discurs independentista. Estic plantejant-me la depilació integral.

L'amic Ferrando (tercer paràgraf) (...) Em salto aquest paràgraf.

L'amic Ferrando em titlla d'incontinent verbal. ¿M'insultes? Nulla dies sine post. En aquest ciberdietari em vaig proposar d'escriure cada dia. Quan vull, puc ser molt autodisciplinat. Em sento bé obeint-me a mi mateix i superant el reptes que m'imposo.

Sobre l'esquizofrènia...



f PSIQ Psicosi caracteritzada per la manca d'equilibri psicològic, per la pèrdua de la unitat de la personalitat, per una destrucció progressiva dels records i per una indiferència enfront del món exterior.

La meva personalitat mai no ha estat ni equilibrada ni unitària, tendeixo a l'heteronomia blogogràfica, malgrat que la memòria la tinc fantàstica (sobretot per a les coses bones, de les dolentes me n'oblido de seguida), i el "món exterior" me la porta bastant fluixa (això que els babaus anomenen "la realitat" és un invent que no pot ser pres seriosament). Aquest presumpte "món exterior" només pot ser "interessant" per a la gent que no té vida interior. A mi, com que me'n sobra, de vida interior, me la sua el "món exterior" sempre i quan no m'afecti desagradablement perquè aleshores puc posar-me agressiu... ¿Esquizofrènic? ¿Ets tu psiquiatre, Ferrando, per a emetre diagnòstics amb cara i ulls? Doncs calla't la boqueta, xaval, que calladet estàs millor. I ara mateix (rellegint "estesa estesa" la darrera frase del paràgraf 4) faig un esforç titànic i continc la meva incontinència verbal per a no ferir la sensibilitat dels amables ciberlectors.

L'amic Ferrando (paràgraf 5) parla d'avis autòctons i de xarnegos. Molt bé. El seu amic potser té raó. No hi ha cap partit que representi els néts dels primers perquè la immensa majoria dels d'ERC són fills o néts de xarnegos i s'han fet d'ERC per a dissimular-ho, canviant-se noms i cognoms, quan no han renegat de les seves arrels, etc... Potser entre els votants de CiU queden encara catalans de pedra picada, comarques endins, a la Catalunya més interior... Potser.

L'amic Ferrando ja es comença a embolicar al paràgraf 6 atribuint-me coses que jo mai no he dit ni he escrit, com ara "Quan l’Ibàñez considera el Montilla com a no català...". Mira, maco, busca'm l'enllaç exacte on servidor ha escrit això. No el trobaràs. Montilla és català. Montilla és català. Montilla és català. El problema no és aquest, ni tan sols és un problema lingüístic. Jo començava el meu post d'avui afirmant la meva identitat catalana la qual, com a escriptor, es concreta en una cosa molt senzilla: escric en català. I santes pasqües. La noció d'identitat és una noció metafísica i, per tant, molt molt molt relliscosa. Ni tu ni ningú (ni l'eximi Terricabres) em pot donar una definició de què significa ser català. ¿Ets més català si enraones en català? Mira el Piqué. No ens posaríem d'acord. ¿Si no és una qüestió de llengua, ho és de sentiment? Tampoc ho tinc clar. Ja saps què n'opino, dels maleïts sentiments. No me'n refio un pèl. O sigui, que ens estem embolicant. Sisplau, no em facis dir coses que no he dit. Jo ni he parlat d'avis ni de xarnegos ni d'integracions ni de pluralismes ni de goril·les... T'embales sol i acabes amb un paràgraf final digne de la pitjor demagògia. ¿Vols que acabi jo la frase que tu no has tingut collons d'acabar? ¿Vols que ho porti tot a les últimes conseqüències? ¿O m'espero a demà?

El problema, amic Ferrando, és que, pel mig (a partir del paràgraf 5), et treus de la màniga una premissa falorniosa ("català = qui parla català"), me l'atribueixes sense fonament i treus conclusions precipitades que ni tan sols tu tens nassos d'enunciar explícitament. Tot un joc de malabarisme argumental propi d'alumne d'ESO.

Dius que demà continuaràs... Això espero. Jo et tenia per un home assenyat. La teva imatge de bloguer seriós ha quedat molt malmesa amb aquest post festiu i precipitat.
Encara ets a temps d'arranjar-ho.

Ah, i les visites van la mar de bé. De res.

(...)

Torno de sopar i em trobo una "contrarèplica" (21:45) de l'amic Ferrando (àlies bona voluntat) que m'ha deixat fred i a la qual he respost aquest comentari:
Val. Això ho podem allargar tot el que vulguem. Crec que en la teva "contrarèplica" no t'has retractat de res ni has entrat al fons de l'assumpte que, almenys a mi, em sembla digne de reflexió i de debat seriós: la "identitat catalana" en relació a la llengua. No n'hi ha prou amb un penjament i tres punts suspensius. Caldria estrendre's en aquest punt. I, sí, tota la bona voluntat que vulguis, però a hores d'ara ja has ultrapassat les dues xifres en el comptador d'avui...
Sé que em respectes, i es nota, sobretot perquè la teva contrarèplica té un to molt més suau que el post inicial en el qual quedava retratat com un esquizofrènic incontinent abusador i contradictori... Ara, pel mateix preu, sóc un bufó insolent perquè esmento les visites i me'n fumo de "la realitat". Matisa tot el que vulguis, però no estic d'acord amb tu quan afirmes que el dubte no pot ser voluntari. ¿No has llegit Descartes? El dubte pot ser fins i tot metòdic!

Insisteixo: no pots atribuir-me coses que no he dit ni utilitzar-me per a la teva argumentació quan no estic d'acord amb les premisses que planteges. O anem al pinyol de l'assumpte, al moll de l'os, o ho deixem córrer. Repregunto: ¿Consideres que la llengua és un tret fonamental de la identitat? ¿Què passaria si portem fins a les últimes conseqüències que "només és català el que parla català"?


(aquest post, inevitablement, seguirà creixent...)

FELIÇ DIADA

No admeto que ningú em doni lliçons de catalanisme. Més enllà del politiqueig barat, com a escriptor que sóc, la meva particular i prioritària manera de ser català és escriure en català. La resta són accions o opinions més o menys secundàries. Jo enraono i escric cada dia en català sense problemes. Aquesta és la meva normalitat. És clar que voldria l’oro i el moro, gaudir d’unes millors circumstàncies, etc. ¿Us penseu que jo no tinc somnis? ¿Us penseu que ja he perdut totes les il·lusions? No senyor. Encara aspiro a millorar les condicions que tinc, que són les condicions dels que m’envolten: del meu poble, del meu país, de la meva terra... Cada cop estic més convençut que cal cercar el consens en comptes de barallar-nos entre nosaltres. Per això, m’agradaria que CiU i ERC es poguessin entendre. Per a mi aquesta és la veritable “clau” del futur de Catalunya. ¿O seguirem amb la lluita fratricida que només beneficia l’enemic comú? No, no vull veure Montilla presidint la Generalitat. Intento imaginar-m’ho i no me’n surto. És una qüestió de dignitat. No podem caure tan baix. Vull sentir-me orgullós del meu país i de les persones que el representen. Montilla no dóna la talla, com no la va donar Maragall. Ja me’l poden vendre tot embolicat de cel·lofanes. Poden dir missa, però l’experiment del Tripartit ha estat un desastre absolut, descomunal, acollonant. No ens podem permetre el luxe de repetir més desastres. Catalunya no s’ho mereix. Apel·lo a la responsabilitat nacional de tots els ciutadans catalans que el proper dia 1 de novembre exerciran el seu dret a vot. Ens hi juguem moltíssim. Ara és l’hora d’estar alerta per a encertar.

Acabo de penjar la senyera. Per la finestra esbatanada entra la bonança de la nit. ENTRELLUM es vesteix de festa. Us desitjo una feliç Diada i una molt bona Tardor a tots plegats!!


Van Morrison, When the Leaves Come Falling Down, de l'àlbum Back on Top (1999)