31.7.06

A SCRIBENDO VACARE

Com ja vaig avisar, tanco la barraca a l'agost. En això no sóc gaire original. El sedentarisme és mala cosa i, de tant en tant, cal voltar-la i veure món. Enguany no sortiré de la península ibèrica. Faré un periple bastant ampli (els amics estan molt escampats per la geografia)



No puc assegurar la connexió a internet. Millor. M'anirà bé descansar de l'addicció blogogràfica. La Moleskine farà d'ersatz.

Non vacamus ut vacemus
va escriure Aristòtil (Ètica a Nicòmac, X, 7, 1177b): No fem vacances per a perdre el temps. Al seu torn, sant Tomàs d'Aquino (Sententia libri Ethicorum X, 11) diu que
Felicitas enim consistit in quadam vacatione
Doncs això. Em sap greu pels entrellumaires enganxats, però tranquils, que després d'un parell de dies amb tremolors, febre alta i atacs de pànic, us anireu acostumant a la meva absència provisional; segur que també us farà bé descansar una mica de tanta sobredosi entrellumínica; a més, sempre podeu remenar els arxius i consolar-vos amb el passat...


Us deixo...

La gravació del programa La vida en singular d'Onda Rambla en el qual l'Emma i jo vam participar el 14.7.06



Unes quantes preguntes per a la reflexió: ¿Hasta cuándo?

Un enllaç molt bolanyesc (humor negre): Presunto Antonio Ibáñez

Un dubte metafísic: ¿¿??

Un agraïment: SM from NYC

30.7.06

Te'n vas carrer enllà...

Te'n vas carrer enllà aixecant el braç, acomiadant-te, mentre la teva figura s'empetiteix pas a pas, esvanint-se en la nit sota els fanals exànimes. La lluna és un retall d'ungla esgrogueït sobre el turó de la Salve. Nit de dissabte. Estuba insuportable. No corre ni una engruna d'aire. Em sua el clatell. T'has posat una faldilla preciosa de cotó blanc i una llàgrima de Prada a la clavícula. Te'n vas i em deixes aquí amb l'única companyia de les paraules i el gintònic de Beefeater. La nit ho sap tot de nosaltres. Tot. Des que ens vam trobar al pati de ciències de la Central...
Jo també ballava amb la més lletja fins que un matí assolellat de febrer de l’any 1985 una noia bufona que duia un jersei vermell i un patracol de literatura romànica sota el braç em va donar el seu número de telèfon. Di voi mi trovo, che mai gioi’ non sento / se ’n vostra gioi’ il meo cor non riposo...
Només han passat 21 anys, gairebé 8.000 dies al teu costat. I ara, quan te n'anaves, t'he vist com aquell primer dia: ets la mateixa nina que em va robar el cor. Fa molta calor. El silenci del poble. El gos que borda. Els grills incansables. 21 anys. El temps, implacable, ens ha tatuat l'ànima.

Te'n vas sola aquesta nit de dissabte i em quedo aquí esperant-te com un babau. Sé que tornaràs aviat. No sé què faria si no tornessis. Et buscaria com un boig pertot arreu. Em moriria de pena sense els teus llavis. Tots aquests anys junts són el meu gran patrimoni. La resta és anecdòtic. He fet moltes coses de les quals no em sento orgullós. Potser no he estat capaç de fer-te feliç. Potser t'he fallat mil vegades. Tu coneixes millor que ningú les meves debilitats. Torna aviat, amor, no en tinc prou amb les paraules.

La Cuca se n'ha anat a sopar amb les amigues...
Va néixer fa tretze anys, rosseta com un fil d’or. La meva Cuca. No va venir de París penjant del bec d’una cigonya, sinó de Venècia en un avió d’Alitalia. Reconec que aquella nit estava inspirat. Ella és la meva millor obra. Faci el que faci, escrigui el que escrigui, res no superarà la llum del seu somriure, la claror de la seva mirada. Ella és el millor que deixo en aquesta terra. N’estic molt orgullós. No me la mereixo.
Les dones de la meva vida. La nit és un forn. Escric i m'entrenyoro. ¿Com és que us sento tan a prop? La solitud és tendra quan saps que no durarà sempre. Com la sequera que somia una altra pluja propera. Com tu, aquesta nit de dissabte, amb la bellesa intacta malgrat els anys, amb la frescor del teu cos que m'entoma delerós...

Torna aviat, amor, sense tu no hi ha albada.

29.7.06

Com a català...











Com a català, sempre tinc present dos noms, dues dates i dues frases cabdals de la nostra història:

LLUÍS COMPANYS en el fossar de Santa Eulàlia de Montjuïc al cant del gall del dia 15 d'octubre de 1940: "Per Catalunya!"

PAU CASALS a la seu de l'ONU el dia 24 d'octubre de 1971: "I'm a catalan..." (vid. video)

Tenen raó Francesc Pujols i Enric Vila: La veritat no necessita màrtirs. El que la veritat necessita són treballadors, persones que facin coses de profit perquè la humanitat progressi. En el nostre cas, la veritat catalana necessita catalans que penquin per tal que la nostra cultura s'enforteixi i avanci amb empenta cap al futur.

El final de Companys (com el de Sòcrates) no m'acaba de fer el pes, però valoro el seu simbolisme tràgic. Companys i Casals són dos models, però no són els únics. Jo aspiro a ser un Pau Casals de les lletres i anar pel món ple d'orgull dient que sóc català.

Els que, al final, tinguin la responsabilitat de representar-nos a la Frankfurter Buchmesse haurien d'aprendre's una frase ben senzilla (fins i tot en Kennedy se'n va sortir) i repetir-la ben fort perquè tothom se n'assabenti: Ich bin Katalane!


28.7.06

El Guerrillero...


El "Guerrillero" Montilla confirma en aquesta pàgina i en aquest video la seva manca de formació acadèmica. A més, utilitza la seva condició d'immigrant per atraure descaradament els vots dels immigrants ("la Andaluña real") i posa Cornellà com a model per a Catalunya. "És un crack, és un coco, és una màquina de pensar..." (Maragall dixit), una apertura de ideies que no veas, una bellíssima persona (bon gestor, eficaç, seriós, recte, responsable, generós, etc.)

Pues eso, par una "Cataluña rica i plena" PP Montilla for President!

Via Mireia...

Via Mireia m'assabento que el Bloc Botxí parla de la sentència condemnatòria d'un noi que al blog criticava el seu institut. Haurà de pagar una multa de 200 € perquè algú va deixar un comentari al seu blog insultant i amenaçant un professor. Als comentaris de Botxí hi ha una discussió molt interessant. La meva reflexió, després de l'experiència bloguera d'aquests anys, és la següent:

1- És millor allotjar el blog fora del teu país. Jo vaig optar per Blogger (a banda dels avantatges tècnics evidents sobre altres sistemes) perquè així estic sota la jurisdicció dels USA. De totes maneres, cal anar amb compte amb el que es blogueja. La responsabilitat és completament teva i has d'atenir-te a les conseqüències.

2- El blogmestre també és responsable dels comentaris que la gent deixa al seu blog. En nom de la "llibertat d'expressió" no pots donar peu a què alguns esvalotats (anònims o no) utilitzin el teu espai contra altres persones. Si ho permets, n'ets còmplice. Jo tinc clar que cal esborrar aquells comentaris que se surtin de mare. ¿Oi que no deixaries que la gent vingués a femtar a casa teva? A la catosfera, malauradament, hi ha hagut exemples lamentables i condemnables en aquest sentit. La presumpta "llibertat" no pot servir per a fer mal als altres.

3- Potser no som gaire conscients de les repercussions que pot tenir el que escrivim (o deixem escriure) perquè ens prenem el blogueig com un joc o una distracció innòcua, però no hem d'oblidar mai que un blog és públic i pot ser llegit per tothom. Si un blog perjudica a altres persones, aquestes persones tenen tot el dret a defensar-se a l'empara de la llei.

Per enèsima vegada...

Per enèsima vegada, em demanen que faci un poema d'ocasió; en aquest cas ha de ser per a una parella que celebra el seu 50è aniversari de casats. Fer un poema d'encàrrec sempre em toca el voraviu perquè no sé negar-m'hi i, la majoria de les vegades (com ara), no conec les persones implicades ni assistiré a la celebració en la qual lluiran els meus versos... Tot i així, amb les muses de vacances, faig el que puc conscient que la poesia també pot tenir una funció utilitària (com diria Pla: més gallinàcia), ençà del preciosisme verbal i de l'intel·lectualisme d'alta volada. M'he llevat mig inspirat i, en un tres i no res, he engiponat un poema-metàfora (que les metàfores, ben trobades, sempre són agraïdes perquè il·lustren les idees i els sentiments humans). Aquí el teniu, no és res de l'altre món, però farà el fet, que és del que es tracta:

L’AMOR ÉS UN RIU

L’amor és un riu que inunda el cor.
Els anys porten de tot:
pluges i sequeres,
fred i calor,
dies que passen de pressa
o van molt poc a poc,
dies que deixen ferides
o dolços records…

L’amor és un foc que crema
cada racó del que som.
Bo és el que bé s’acaba,
bo el que dura sempre.
L’amor que ens uneix
com la lluna i les estrelles,
com el cel i la terra
ran d’horitzó.

L’amor és quan em mires
i sento que m’estimes
en el fons dels teus ulls.

Ara que el riu s’apropa
cap al mar definitiu,
dóna’m la mà i no oblidis
que junts serem més forts.

27.7.06

Landis +++++++++++++++++++++...

Quin escàndol! Com anunciava fa dos posts, s'acaba de confirmar que el flamant guanyador del Tour d'enguany anava fins al cul de testosterona el dia que va escapar-se com si fos l'Übermensch nietzscheà (curiosament l'endemà d'una pájara increïble)... I és que hi ha coses que no són normals. Es veu que aquell dia es va llençar 60 bidons d'aigua per sobre per a refrigerar-se... Ja n'hi ha prou d'escoltar l'himne ianqui als Camps Elisis! Aquí teniu alguns enllaços:

La primícia aquí
Test positif pour Landis
Es un dia negro
La mare de la criatura
Ben empipats
Doping investigation
BBC
SER
LV

El guanyador de la votació popular...

Blog guanyador de la votació popular per 3r. any consecutiu
El guanyador de la votació popular del Premi Lletra de pàgines web de literatura catalana d'enguany ha estat ENTRELLUM amb un total de 207 vots, o sigui, un 18 % del total de vots emesos.










Això significa que és el tercer any consecutiu que guanyo aquesta votació popular. L'any 2004 i 2005 va ser amb el blog TdQ.

Ja sé que aquesta victòria és merament "honorífica" i no té la menor importància per a ningú, i menys per al jurat del Premi Lletra, però en volia deixar constància. Gràcies pels vostres vots!

Prometo solemnement que l'any vinent no em presentaré.

Landis...

Landis: des forfaits surprenants

Floyd Landis, engagé sur le critérium de Chaam aux Pays-Bas mercredi soir, ne s'est pas présenté au départ de la course alors qu'il en était la tête d'affiche. Ce forfait de l'Américain, qui vient de remporter le Tour de France, ne va pas manquer d'alimenter la rumeur... Car cette volte-face intervient le jour même où l'Union cycliste internationale (UCI) a annoncé qu'un contrôle antidopage pratiqué pendant la Grande Boucle avait donné «un résultat anormal» Selon les médias locaux, Landis aurait déclaré forfait sur conseils de ses médecins.

L'agent John van den Akker, qui a organisé la venue du coueur de la Phonak aux Pays-Bas, ne cachait pas son embarras et son inquiétude: «Nous sommes très ennuyés. Nous avons engagé beaucoup d'argent (pour assurer sa venue) et nous attendons donc une explication de sa part», a-t-il poursuivi, «soupçonnant qu'il se passe quelque chose de grave».

Et ce dernier de conclure: «Nous avons tenté de contacter Floyd et son manageur John Lelangue toute la soirée (de mercredi) mais nous avons échoué»

Ce jeudi, la rumeur devrait enfler encore un peu plus car Landis a une nouvelle fois renoncé à participer à une course, le Grand Prix Jyske Bank au Danemark. «C'est avec un grand regret que nous devons annoncer que Floyd Landis ne participera pas à la course de Silkeborg. Nos partenaires néerlandais de Cycling Service nous ont informés de ne pas l'attendre», a souligné Jesper Tikoeb, du comité organisateur. Affaire à suivre... (Avec AFP)

Font: L'Équipe

Alguns ja es freguen les mans... Esperem més notícies...

+ Tour a ENTRELLUM: 1 + 2

Sembla mentida...

Sembla mentida que algú que passa per professional de la llengua i que pretén donar lliçons als que pengen rètols a les carreteres, foti una pífia tan grossa al segon paràgraf del seu últim post:
Em sap greu, Oriol, però la paraula que empres (estrenyiment) no és l'adequada. Cagada l'habemus (mai millor dit). La "determinada desagradable situació fisiològica" que esmentes en català es diu restrenyiment, amb una erra al davant. És la constipation anglesa. Si punxes cada paraula podràs veure la definició exacta que dóna el Diec. O sigui, que (volent fer la gracieta amb el joc de paraules) has comès un flagrant castellanisme que pot induir a algun ciberlector a la confusió. En tot cas, caldria aclarir-ho.*

Et disculpo perquè suposo que deu ser l'efecte de la calor insofrible que fot a Barcelona capital. Ja ho deia Pla l'any 1955:
Abans Barcelona era una ciutat, ara és un cafarnaüm com més va més insuportable (...) un galimaties considerable, de manera que les coses que hi veurem faran feredat. (XXXI, 353-356)
¿Feredat per les faltes d'ortografia en uns cartells d'obres a la Ronda? No pas. No cal ser tan perepunyetes amb els paletes. Feredat perquè ja ni els escriptors obren els diccionaris. Incorrecte, lleig i forçat, sí. Ah, i un altre dia intenta penjar una imatge que es vegi clara o deixa-ho córrer. Bon estiu, col·lega!

*NB (12:39): Rebo un mail de l'Oriol segons el qual
Em sembla, però, que m'has llegit massa de pressa o has tret conclusions precipitades. Enlloc no dic que "estrenyiment" signifiqui "restrenyiment"; suggereixo que al retolador les dues paraules li devien semblar massa pròximes, que és una altra cosa. I segurament li devien semblar pròximes justament perquè pensava en castellà. Ell, no jo.
Hi estic d'acord. Ben llegit, el fragment citat es refereix "al ciutadà mitjà". Per tant, el desconeixement de la paraula catalana restrenyiment no és imputable a l'Oriol. Ja m'estranyava. El cas és que el post ja està escrit i aquesta NB vol aclarir l'embolic restituint la indiscutible competència lingüística de l'autor del post. De pas, espero que el vostre trànsit intestinal rutlli d'allò més bé, que tanta calorada incita més a les corrípies que al restrenyiment. Corrípies blogogràfiques com les d'avui.

El substitut del mestre...












Deixant comentaris pels racons més inversemblants de la catosfera...

26.7.06

La Barbàrie avança...



La Barbàrie avança sense aturador... Si Galileu aixequés el cap s'hauria de tornar a retractar per a salvar la pell. Jo sóc la xicota i el deixo plantat, per indocumentat!

¿O tot plegat és un muntatge?

Via mdvnet.com

Com cada estiu...

Com cada estiu, llegeixo un volum de l'Obra Completa de Josep Pla. Ja en porto sis i encara me'n queden quaranta...

Aquest cop he anat a la prestatgeria i l'he escollit a la babalà: m'ha sortit el volum número XXXI, titulat Articles amb cua. He mirat l'índex i m'ha semblat prou atractiu. Aquesta tarda ja he llegit uns quants articles i no he parat de riure. Pla és una passada. El paio no perd l'humor malgrat la situació en la qual li va tocar viure (els anys fomuts de la postguerra)

He escollit un fragment de l'article Sobre el luxe (1942) per a encapçalar el blog. M'ha semblat una bona declaració de principis. Diu molt del tarannà planià: aquesta voluntat de ser planer, antitranscendental.

El més curiós d'aquest volum es troba a les últimes pàgines. Es tracta d'uns poemes que Pla va escriure. Sí, he dit poemes. I és que l'escriptor més prosaic de la literatura catalana també va tenir vel·leïtats líriques. Són Els versos escandalosament prosaics i lliures de Girona, un colofó ple de sorna per aquest prodigiós volum d'articles.

No ens cansarem mai de llegir-lo perquè el mestratge de Pla és verament inesgotable.

Us deixo un altre fragment que he trobat a la pàg. 162 i que pertany a l'article Un afer complicat i difícil (1944) en el qual parla d'una cosa tan indescriptible com la felicitat...
La bellesa de les senyores és secundària; les senyores i senyoretes han d'agradar; quan agraden, la seva bellesa apareix instantàniament. Parlant en general, el que us embala cap aquest sentiment és l'erotisme. L'erotisme és el fonament de l'amor i de la bellesa humans. L'erotisme és ben poca cosa; però, ¿què s'hi pot fer si la naturalesa ens ha fet tan eròtics? No s'hi pot fer res. Les sensacions de l'erotisme s'obliden de seguida i per això es volen repetir. Ara: l'erotisme és important, perquè, una vegada feta la comèdia, fa dormir.

25.7.06

Carta certificada...

Carta certificada de la ILC. Assumpte: denegació ajut. Igual que l'any passat, amb el mateix formulisme eufemístic, amb la mateixa rúbrica que, més que una signatura, sembla un núvol que escup un llamp (curiós: enguany Mr. Subirana no ha posat el seu segon cognom: i Ortín). Motiu de la denegació: Atesos els criteris preferents... etc.

M'agradaria saber qui hi ha en aquests "òrgans de qualificació"... A veure si, al final, tindrà raó Sam Abrams (i mira que em dol haver de citar aquest senyor):
O el cas de Jaume Subirana, que ha muntat uns jurats d'adeptes al seu règim al capdavant de la Institució de les Lletres Catalanes, de manera que hagi pogut concedir els ajuts a la creació a gent dels seus cercles socials i intel·lectuals. Així, s'ha concedit un ajut substanciós al seu amic Toni Sala perquè escrigui una altra obra de qualitat dubtosa. I recordem que Toni Sala encara no ha gastat l'import del Premi Nacional de literatura que la seva admiradora Dolors Oller li va concedir l'any passat, amb els aplaudiments explícits del senyor Subirana. Així s'ha concedit un ajut al crític i simpatitzant amb el règim Julià Guillamon per investigar una altra vegada el tema de l'exili. Guillamon ha trobat en l'exili una veritable mina d'or perquè ja va cobrar de l'erari públic el comissariat de l'exposició (i la coordinació del catàleg) que va fer al CCCB sobre el tema en qüestió i també va cobrar la feina de curador del volum Narrativa catalana de l'exili.
¿Quins "criteris preferents"? ¿Que un blog no s'ajusta al cànon clàssic dels gèneres (narrativa / prosa / poesia)? ¿Que no sóc "amic" d'algú? ¿Que no compartim afinitats polítiques? ¿Que el meu currículum no arriba a la sola de la sabata d'aquests 30 afortunats?

No vull entrar a analitzar nom per nom perquè no acabaríem mai. I això que alguns els conec... Almenys enguany no li han donat la subvenció a cap presidiari com l'any passat (per cert: ¿Ja ha escrit el llibre? Friso per llegir-lo).

Alguna cosa put aquí dins. Com que jo no sóc "amic" de ningú, em permeto la llibertat de parlar de tot això. Per sort, no necessito almoina pública. Tinc una nòmina acceptable i, a més, guanyo premis literaris i vaig publicant malgrat les denegacions oficials del règim instituït. Però m'agradaria saber la veritat de tot plegat. M'intriguen aquests tripijocs...

No en tinc prou amb una excusa patètica com la d'aquesta carteta estàndard. Requereixo, com alumne aplicat que sóc (no us podeu imaginar la paperassa que exigeixen per a presentar la puta sol·licitud i la pèrdua de temps que suposa), que se m'expliquin raonadament els motius concrets de la "puntuació inferior" que se m'ha atorgat com a qualificació. El meu projecte s'ho val. Però tranquils, que el 2007 em donarà la raó que m'heu denegat. I, aleshores, la vergonya caurà sobre vosaltres pels segles dels segles. He dit.

AFEGIT (17:32)

Benvolgut Toni:

Vaig escriure't a començaments de mes per presentar-me i ara ho torno a fer perquè avui surto al teu blog. Sí, sóc un dels 30 subvencionats per la ILC. Com que no sóc conegut ni famoset en el món de les lletres, la veritat que em considero veritablement afortunat, tal com tu ens qualifiques. Només volia dir-te que la sensació que tens jo també l'he sentida amb alguns premis literaris com ara el Pere Calders (el que promou el nostre estimat Departament). Pensava que, en ser destinat per a profes, era clar i transparent. Però després de veure com se l'emportaven diferents escriptors de la casa (id est, de la casa editorial que publica l'obra guanyadora), vaig decidir que no valia la pena insistir-hi. Desconec quines maquinacions hi ha rere els ajuts de la ILC (si n'hi ha), però almenys a mi (un desconegut) m'ha servit per fer un salt qualitatiu en la meva carrera literària. Suposo que, després de tot, els ajuts i els premis haurien de servir per això, oi?

Res més. Bon estiu i fins una altra,

Òscar Palazón

NB: Em vaig presentar al Pere Calders tres cops fins que vaig arribar a la mateixa conclusió que tu i ho vaig deixar córrer. Ah, investigant, ja he descobert qui són els membres de la "comissió avaluadora" de les propostes de creació literària: Núria Albó, Xavier Cortadellas, Eva Piquer, Jaume Subirana i Estanislau Vidal-Folch. Q.E.D.

No trobo a faltar...














No trobo a faltar les aules o potser sí...
(el meu fort sempre han estat les penombres)

24.7.06

Rellegeixo l'Odissea...

Rellegeixo L'Odissea d'Homer en la traduccció de Carles Riba (La Magrana, 1993).
Vas cercant un retorn com la mel, esplèndid Ulisses,
i te'l farà treballós un déu, car no penso que passis
mai d'amagat d'Aquell que sorolla la terra i que et guarda
ràbia en el cor, per haver-li eixorbat el seu fill que s'estima.
Tota vegada, encara podeu arribar, passant penes,
si t'avens a frenar el teu cor i el cor dels teus homes
Les campanes de l'església toquen a mort. Sempre hi ha un retorn a l'horitzó. Potser la mort no sigui res més que això, com deia Màrius Torres:
la claror de la terra natal de l'esperit,
enllà del mur extrem de la nostra mesura,
on es trenquen les ales dels ocells en la nit
L'Ulisses que sóc tituba. Penèlope em defuig. Ítaca s'allunya. Alatrencat, tot els pecats del cor se m'agrumollen embrossant la sortida. ¿La mel del retorn? ¿La claror? Aquest matí les campanes de l'església toquen a mort.

22.7.06

Hi ha bandes sonores...

Hi ha bandes sonores que posen els pèls de punta...
Hi ha mirades impenetrables que ho diuen tot...
Hi ha raons que vencen sense convèncer...
Hi ha cels que es tenyeixen de roig...
Hi ha maletes buides d'esperança...
Hi ha llunes que s'esmicolen...
Hi ha deserts dins el cor...
Hi ha silencis criminals...
Hi ha llàgrimes mudes...

Hi ha un dolor que avança cap al centre de totes les coses i s'hi instal·la com un corc...
Hi ha una penombra certa en el futur que volem oblidar per a fugir de la nostra misèria massa humana...
Hi ha paraules que no arriben a dir gran cosa quan el món s'entesta a rodolar sense aturall cap al desastre...

21.7.06

Som un escriptor fonamentalment incorrecte...

Som un escriptor fonamentalment incorrecte. Això vol dir que crec de bon de veres en les veus de la literatura, en la literatura com a font de savieses, de gust, de coneixement i de vida, en la literatura com a salut. Això, també, vol dir que crec que represent, en singular, tots els escriptors catalans que filen llenguatges que desfeixistitzen la llengua, que eixamplen l’univers dels pensaments, que posen en crisi les idees dominants i els poders, escriptors excèntrics respecte de les idees rebudes i les transgressions rebudes, escriptors que estimen, literalment i en tots els sentits, i lluiten a les totes per la petita, minoritzada, anormalitzada i resistent llengua catalana, escriptors vivificadors i regeneradors de la llengua feta malbé en què habitam. BM
Amén.

Malgrat la calorada...

Malgrat la calorada que fa, estic content perquè 500 visites no es tenen cada dia. Entre l'e-notícies i en Saül Gordillo, ahir el comptador va pujar com el mercuri del termòmetre. Una exageració. Suposo que avui tornarem a la normalitat.

També estic content perquè només queden 10 dies per a les veritables vacances. Com ja és costum, durant l'agost tancaré la paradeta i descansaré d'aquesta execrable addicció blogogràfica. El sedentarisme no és cosa sana i, de tant en tant, cal voltar i veure món...

Sempre em passa el mateix: gaudeixo més planejant el viatge que fent-lo. Mesos abans ja estic escorcollant mapes, cercant informació sobre indrets concrets, dissenyant rutes, somiant nous horitzons... Després, a l'hora de la veritat, tot passa molt de pressa i, quan te n'adones, ja tornes a ser a casa envoltat pel mateix paisatge de sempre. Has fet un fotimer de fotos i has esborrallat algunes anotacions, però és el que queda dins el que compta...

Ja ho va dir Pessoa:
Que é viajar, e para que serve viajar? (…) As verdadeiras paisagens são as que nós mesmos criamos (...) Quem cruzou todos os mares cruzou somente a monotonia de si mesmo. Já cruzei mais mares do que todos. Já vi mais montanhas que as que há na terra. Passei já por cidades mais que as existentes, e os grandes rios de nenhuns mundos fluíram, absolutos, sob os meus olhos contemplativos. Se viajasse, encontraria a cópia débil do que já vira sem viajar.

Livro do desassossego, 138
Tanmateix viatgem, perquè viatjar és una de les coses que més ens agrada, com llegir, que és viatjar a nous mons literaris. Llegint viatgem -mitjançant les lletres alienes- cap al nostre propi interior, igual que viatgem físicament a través de l'espai a l'encalç de l'experiència que ens ajudi a saber qui som i què fem en aquest món.

Llegim i viatgem per a poder escriure-ho. Escriure és la ressaca de l'experiència o l'experiència anticipada o la no-experiència esdevinguda ficció necessària. Escriure és viatjar sobre el paper -sobre la pantalla- traçant un camí de penombres, deixant l'ombrívola empremta d'aquest formigueig incessant que anomenem paraules...

19.7.06

Ha de ser molt dur...

Ha de ser molt dur que un toro mati el teu marit en una plaça, haver d'anar a visitar-lo al cementiri, convertir-te en la vídua d'Espanya, trobar un altre novio, que el condemnin per mafiós i haver d'anar a visitar-lo a la garjola... Sense cap mena de dubte, La Pantoja és una figura tràgica.

El Tour s'ha posat més que interessant. L'etapa d'avui ens ha reconciliat amb aquest esport titànic.



+ RETALLS DE PREMSA

WEB DE L'ORACLE IMMINENT

WEB DE L'EMMA

Benvolgut Sr. Ibàñez...

Benvolgut Sr. Ibàñez,

Em dic Oriol B. He llegit el seu blog personal i també he trobat informació a diversos webs entorn la seva figura. El que faré es pot considerar en certa manera un abús, però si vostè no té inconvenient en donar-me un cop de mà en assumpte que tinc entre mans, li estaré eternament agraït. L'hi faig cinc cèntims. Tinc una amiga que es diu Mònica, que és natural d'Aidí, Pallars Sobirà. Un bon dia vam visitar amb d'altres amics el seu poble. Just abans, havíem dinat a un altre poble proper que es diu Llessuí, al costat mateix de Sort. Al restaurant, fent broma em va dir que era un fato. Em va deixar parat perquè no coneixia el significat del mot en qüestió. Ni de pixapins, ni camacu, ni cullereta. Em va prometre que si endevinava el significat, em convidava a un sopar. El significat que he trobat de fato als diccionaris no és el que ella va emprar. M'ha matisat que es tracta de vocables d'ús corrent a la demarcació de Lleida. A partir de totes aquestes dades he anat indagant i he donat amb vostè. He comprovat que ha confeccionat un llistat on apareixen les paraules que em porten de bòlit, però no el significat. Seria tan amable vostè de respondre'm un correu electrònic amb la definició d'aquests quatre mots?

Camacu
Pixapins
Cullereta
Fato

És una qüestió capital, un sopar amb la meva amiga està en joc, he he he he...

Una salutació ben cordial

Oriol

------------------------------

Hola Oriol,

No sé si et podré ajudar gaire...

Una cosa és que hagi recopilat la llista més completa d'insults en català (3.000 insults) i una altra és poder donar-ne el significat de cadascun, per la qual cosa necessitaria escriure un llibre sencer (que potser faré algun dia si tinc temps i ganes)

La teva història és commovedora i m'agradaria ajudar-te de veritat, sobretot si del que es tracta és de seduir una dona mitjançant un sopar...

A veure...

Sóc nascut a Lleida ciutat i conec bastant bé la zona de què em parles

Camacu
Pixapins

Són insults que la gent de fora de Barcelona diu a la gent de Barcelona, sobretot del cap-i-casal, o sigui, els que vénen de la capital els caps de setmana o per vacances. Si ets de comarques i veus que arriba un "turista" de Barcelona, li pots dir quemaco (o camacu), pixapins, diesel, canfanga, etc.

Camacu o quemaco prové l'expressió molt barcelonina (amb accent de Barcelona: ka maku) perquè quan veuen alguna cosa que els agrada, bonica, sempre diuen "Què maco!". Tot els sembla maku. D'aquí que et diguin que ets un quemaco o camacu.

Pixapins (suposo que) els hi diuen als de Barcelona perquè embruten la natura o perquè -literalment- es pixen als arbres. Està en la mateixa línia del quemaco, és a dir, són denominacions despectives. L'urbanita barceloní no coneix la natura, la pagesia, la muntanya, i això el fa ser un ésser fora del seu ambient de ciutat. Són risibles per als autòctons.

Fato vol dir orc, beneit, innocent, tonto...

Cullereta ni idea. Acabo de telefonar a la meva cunyada que també és pallaresa (nascuda a d'Alós d'Isil i té un apartament a Rialp) i m'ha dit que no li sona gens, que és "massa fi", aquest insult, per ser d'allà dalt.

En fi, Oriol, més no puc ajudar-te. Espero que puguis sopar amb la teva amiga... si més no, podeu pagar el sopar a mitges.

Una cordial salutació, i gràcies per llegir-me

Toni Ibàñez

------------------------------

Benvolgut Toni,

En primer lloc, li transmeto les meves mes sentides i sinceres paraules de disculpa per haver trigat tant en respondre el seu correu. En segon lloc, li faig arribar els meus eterns agraïments ja que la seva inestimable ajuda ha estat clau per assolir el meu preuat objectiu: un sopar íntim amb la meva amiga Mònica, de qui ja li vaig parlar. Encara no hem trobat una data en el calendari, però sé que no em fallarà.

No m'esperava pas una resposta tan ràpida. Va ser una sorpresa del tot grata, especialment en comprovar les molèsties que es va arribar a prendre fins al punt de trucar a la seva cunyada. Espero que a ella també li faci arribar el meu agraïment. Sempre estaré amb ella, com amb vostè, en deute.

Precisament avui hem tornat un grup d'amics, en el qual hi era la Mònica, d'Andorra. Hem passat el cap de setmana a les Escaldes. Avui mateix hem passat el matí a Caldea. No sé si vostè hi anat, si no és així li recomano.

Quan li vaig fer saber que ja havia encertat, més aviat esbrinat el significat de tots els mots vaig confessar-li que havia acudit a vostè. Em va comentar que el seu nom li resultava conegut, però no recorda haver llegit cap llibre seu, fins al moment. I tot plegat li va semblar molt curiós i divertit. Fins i tot em va dir que seria genial algun dia tenir una trobada en persona amb vostè, per exemple a Llessuí tastant l'allioli de codony :P Jo em limito a deixar anar la idea, que, tot sigui dit, no em sembla gens absurda. Si vostè estigués disposat, per part nostra encantats de compartir una estona distesa amb un lletraferit com vostè.

Per cert, el mot cullereta no és cap insult segons em va matisar la Mònica. Senzillament l’empren moltes persones del Pallars per a referir-se a capgròs de les basses i els rius. Si no coneixia aquesta dada, puc dir que avui s’anirà a dormir havent après quelcom nou gràcies a mi :D Bé, en realitat gràcies a la M. hehehehehehehe

En fi company, li torno a demanar disculpes aquest cop per haver-me estès en aquest correu i inflar-li el cap amb els meus afers léxico-sentimentals xD

A l’espera d’alguna resposta per part seva, rebi una salutació molt efusiva.

Oriol

----------------------------

Benvolgut Oriol,

M'alegra que la meva ajuda li hagi servit per aconseguir els seu preuat objectiu.

No descarto en absolut una trobada per a celebrar-ho. L'allioli de codony s'ho val. Caldea, en canvi, no m'acaba de fer el pes. Massa gentada. M'estimo més el jacuzzi de casa.

Sobre el mot cullereta, només dir-li que ja coneixia aquesta accepció. Mon pare és pescador de riu i "pescar a la cullereta" (llençar i recollir sense parar) és una de les tècniques que fa anar, suposo que se l'anomena així perquè imita el moviment de la larva aquàtica o algun esquer similar.

En fi, que per acabar aquest fructífer intercanvi de mails, li voldria demanar si no li importa de deixar-me fer un post a ENTRELLUM reproduint-los, posant només les inicials per a mantenir l'anonimat. Crec que, a banda de divertit, pot resultar molt instructiu per al lectors. Si em dóna el seu permís, li ho agrairia.

El saluda molt cordialment

Toni Ibàñez

------------------------------

benvolgut Sr. Ibañez:

En primer lloc em presentare: em dic Mònica P., soc l'amiga d'Oriol, el noi que el va escriure per preguntar-li sobre uns significats d'uns mots en català...jejejeje.

Disculpi l'atreviment d'escriure'l, però Oriol m'ha parlat molt de vostè i li vaig demanar si podia passar-me el seu e-mail perquè li volia, mes aviat, li volem ( Oriol i jo ) fer una proposta: convidar-lo a dinar, i sobretot convidar-lo a tastar un allioli de codonys que mai oblidara jajajaja...i sino es un allioli de codonys potser una altra cosa e!!! ( pot elegir puesto, i el que vulgui menjar, paga Oriol :p ), no, en serio, que per nosaltres seria un plaer compartir taula amb vostè, per ell, ja que li va servir de gran ajuda a l'hora de còneixer el significat d'aquests mots, i per mi, perquè tinc curiositat de còneixer la persona que li ha fet "guanyar" l'aposta al meu amic...jejejejeje...

I res, nomès dir-li això, que seria un plaer dinar a Llessui o on vostè vulgui...la qüestió es que podrem estar amb vostè i coneixe'l en persona, i li prometo, que si anem a Llessui, li porto a còneixer Aidí, poble s'on es natural tota la meva fàmilia...un gran poble al que jo, li tinc gran estimació...es troba al costat de Llavorsí, a molts pocs kilometres, ai`xí que si vostés accepta la nostra invitació nosaltres encantats.

Oriol m'ha comentat algo sobre donar-li les nostres dades per a possar-les al seu bloc personal, i m'ha comentat, que per part d'ell té el vist i plau, i per part meva, si vosté vol, tambè, seria tota una anecdota...jejejeje

Li adjunto les meves dades i les de Oriol: Mònica P. P. i Oriol B. G.

Li agareixo que llegeixi el meu e-mail, espero continuar en contacte amb vostè per així obtindre resposta a la invitació que li fem tan el meu amic Oriol com jo ( repeteixo convida ell, que ha trigat molt en trobar el significat dels mots, li vaig donar una setmana i finalment li vaig tindre que concebre tres setmanes, i com a bona persona que soc no em vaig poder negar...).

Una cordial salutació, o gracies per perdre cinc minuts del seu temps en llegir les cuatre linees que li escric:

Mònica

--------------------------

Benvolguda Mònica,

És tot un honor per a mi poder conèixer per fi la responsable de tot aquest “embolic”. Mira que m’han passat coses rares d’ençà que volto per aquests cibermons, però mai no m’hagués pensat que acabaria convertint-me en un “Celestino” o alcavot. Ja veus, l’Oriol se la sap llarga.

Tocant a la teva proposta, la veritat és que seria divertit compartir taula amb vosaltres, però Llessuí em cau un pèl lluny i estic convençut que, fora de l’anècdota de la meva intervenció, el que heu de fer tots dos és sopar plegats i parlar de les vostres coses sense destorbs. Per tant, agraeixo de cor la vostra invitació alhora que em veig obligat a declinar-la. Us encoratjo a seguir amb aquest bon rotllo que teniu entre mans en el qual jo, modestament, ja no hi pinto gaire res.

Si fos Salvador Sostres i tingués els seus possibles, seria jo qui us convidaria al restaurant Arola de l’Hotel Arts i, després, us regalaria una nit a la suite japonesa… Però ni ma mare ni la m'àvia (a.c.s.) són riques, i servidor no acaba de trobar la drecera correcta cap a l’estatus de milionari, perquè això de la literatura en català, xiqueta, és poc rendible, per no dir ruïnós.

En fi, parella, ha estat un plaer.

Almenys tot plegat ha servit per a perpetrar aquest post (una mica llarg, sorry, però què coi: estem de vacances), amb la qual cosa, sin comerlo ni beberlo, acabeu de passar a la història per la porta gran. La posteritat parlarà dels cofis-i-mofis de l’Oriol i la Mònica, dels fatos i les culleretes, i sabran que a Llavorsí hi ha alguna cosa més ràfting!

Que sigueu molt feliços i mengeu molt allioli de codony i anissos.

Toni Ibàñez

18.7.06

Jo, quan sigui gran...

Jo, quan sigui gran, vull tenir les visites d'aquest blog, els enllaços d'aquest, fer posts com aquest (imatges incloses) o com aquest (però sense fons negre, sisplau!) i convertir-me en una celebritat catosfèrica com aquesta o aquest (suïcidi inclòs), si més no ensumar el "carlitos" d'aquesta. Quan sigui gran, clar. Mentrestant, conscient de les meves òbvies limitacions blogològiques, em conformo amb engiponar perfuntòries entrelluminositats amb data de caducitat (31.12.06). Però quan sigui gran ja veureu. És que encara n'estic aprenent...

17.7.06

BLACK BOX...

LA CAIXA NEGRA DEL TRIPARTIT ESTAVELLAT

Després de quatre mesos d'espera...

Després de quatre mesos d'espera, per fi sortim a l'e-lletres catalanes de l'e-noticies. Han retallat una mica l'entrevista original, han eliminat les dues últimes preguntes que m'havien plantejat i, incomprensiblement, no han posat l'enllaç a l'Emma. Estarem tota una setmana sencera exposats als comentaris, cosa a la qual ja ens havíem desacostumat a ENTRELLUM.

Aclariment: Antiquat, endogàmic, claustrofòbic, lil·liputenc, capelletes, amiguisme, pontífexs i acòlits, picabaralles de galliner...

Avís important: que critiqui les subvencions no vol dir que no n'hi hagi demanat. Subirana (al qual tinc el detall de citar i enllaçar a l'entrevista) ho sap millor que ningú. El problema és que fa dos anys que la demano i fa dos anys que me la deneguen. Subirana sabrà per què...

16.7.06

Llegeixo l'Encíclica...

Llegeixo l'Encíclica Deus caritas est de Benet XVI. Lectura dominical. Pura curiositat intel·lectual. Un amic del ram ha tingut el detall d'enviar-me-la i, ara que tinc temps, m'hi he posat.

Em sobta que la primera Encíclica del nou Papa parli de l'amor. A la Introducció cita el Dant i Aristòtil. Anem bé. Distingeix els dos termes grecs que designen "amor": eros i agape, reivindicant el segon...

Em quedo al·lucinat quan veig que la primera nota a peu de pàgina (I,3) és per a Nietzsche: Jenseits von Gut und Böse, IV, 168. No n'hi prou amb això que, a continuació, Benet es posa a parlar de la prostitució sagrada en el "món precristià" (= pagà); i, dues pàgines després, esmenta el Càntic dels Càntics. Coi, no s'està de res, aquest Benet! El problema és que, entremig, ja ens ha colat un parell de falsedats...

1- La primera frase de I,3 diu:
Els antics grecs van anomenar eros l'amor entre home i dona
Et deixes de dir que de l'amor entre home i home (amor genuïnament grec) també en deien eros. I no tens excusa, perquè al Convit de Plató la cosa queda prou clara i tu cites aquest diàleg a I,11 (nota 8) quan parles del mite de l'androgin.

2- Segona falsedat (I,5 in finis):
La fe cristiana ha considerat sempre l'home com un en cos i ànima
Més fals que Judes. El dualisme pitagoricoplatonicocristià sempre ha menyspreat el cos. A més, poques línies abans, tu mateix has escrit:
Avui es retreu de vegades que el cristianisme del passat ha estat adversari de la corporeïtat i, de fet, sempre s'han donat tendències d'aquesta mena
O sigui, que reconeixes aquestes "tendències somatofòbiques" i, quatre línies més amunt, dius que nanai, que els cristians "sempre" heu considerat el cos i l'anima com una unitat. Au, Benet, fes-t'ho mirar.

M'agrades, en canvi, quan tens el valor de plantejar dues interrogacions cabdals (I,16):

a) ¿És realment possible estimar Déu encara que no se'l vegi?
b) ¿L'amor pot ser manat?

El problema és que, com és lògic, discrepo de les respostes que dones.

Pel camí, aprofites per a fotre-li canya al marxisme. No s'ha fer llenya de l'arbre caigut, Benet, que és una actitud molt poc cristiana.

Clous la primera part de l'Encíclica (I,18) posant com a exemple d'amor agàpic la beata Teresa de Calcuta. La citaràs després dos cops més. Sembla que ella (i no pas altres, que d'agàpics no en tenen res) sigui el model a seguir. Ja m'està bé, doncs, que l'Església reconegui que l'única via que li queda per a pintar alguna cosa al segle XXI sigui reciclar-se en una mena d'ONG.

Ja acabo. Déu és caritat i llum definitiva. L'amor és l'única llum que pot il·luminar-nos enmig d'aquesta penombrosa vida plena de foscúries i entrellums. En això ens hi podríem posar d'acord, Benet, si no fos que jo sóc massa partidari de l'amor eròtic i el meu neopaganisme no em permet de congeniar amb les altes instàncies vaticanes.

15.7.06

M'havien dit moltes coses...

M'havien dit moltes coses, però mai sacsejador poètic. I, mira tu, no em desagrada la denominació, sobretot per la seva inevitable connotació eròtica... Merci encore, Quinyo!

La merla fa saltirons...

La merla fa saltirons sobre la gespa. S'atura i burxa a terra amb el bec fins que extreu el cuc sencer. Se l'empassa. Una altre saltiró. Un altre cuc. S'envola. Papallones de color groc. L'hortènsia rosa. El ruixat d'ahir ha estat un bàlsam per a la vegetació. Tornarà a fer calor. Les cigales ho profetitzen.

Cantàvem boleros de matinada a la terrassa del Manel. La lluna també cantava. No hi ha felicitat abstracta, sinó sensacions i moments, instants concrets en els quals descobreixes que la vida és quelcom molt especial, instants que et refermen en la idea d'ajornar una mica més el teu suïcidi perquè encara és massa aviat per a dir adéu a tantes possibilitats engrescadores.

La mòrbida ressaca del vi tèrbol i la ginebra. Cantàvem boleros de matinada a la riera, i els plataners contents. La pluja els havia rentat la cara. Som el que pensem, el que somiem, el que esperem, el que fem... però sobretot som el que cantem.

14.7.06

Plou...

Plou sobre els pins assedegats, sobre la pols dels camins, sobre les teules, sobre els rostolls dels camps, sobre la cendra renegrida de l'últim incendi... Quatre gotes mal comptades. Plou sense arribar a amarar la terra. Les fulles dels arbres a penes se n'adonen. Un cel espès, gris, atapeït com una llosa que ensostra les nostres clepses. Plou. Tant de bo plogués més, tota la nit. La xafogor no escampa. Quatre gotes només. No cal agafar el paraigua. Ens agrada sentir sobre la pell el tacte punxant de l'aigua que davalla com un regal del cel. Aquesta remor i aquesta flaire inconfusibles. Plou al bell mig de la canícula. Miracle. La tórtora immòbil a la branca més alta. La murtra florida. La platja buida. Un altre turista holandès s'ha perdut riera amunt buscant el càmping. Capvespre plujós a Mas Voranell.

MOLLET A MÀ...




ENTREVISTA

+ RETALLS DE PREMSA

WEB DE L'ORACLE IMMINENT




Avui divendres, l'Emma i jo participem al programa La vida en singular d'Onda Rambla (89.8 FM). Ens podeu escoltar en directe de 15 h. a 16 h. Parlem del premi, del llibre i de CIBERSEXE...

Anar-se'n a dormir...

Anar-se'n a dormir és rendir-se. El llit és per als vençuts. Si t'allites massa d'hora és que el dia t'ha derrotat, estàs cansat o depressiu o no vols mirar de fit a fit la nit. La nit és el pathos de la veritat. La nit és el topos de la inspiració. La nit no menteix mai. La nit és femella insadollable, musa inestroncable. Si te'n vas a dormir deixaràs de ser tu. Si t'adorms no hi veuràs clar, per molt que digui en Foix. Coi de poetes! Bauçà també s'equivocava: els somnis no són més reals que la realitat. Queda't aquí fins que esclati l'aurora. Deixa el coixí per als febles. La nit és silenci i brisa i joia i finestra esbatanada davant el bosc misteriós on copulen els senglars. La nit és l'amant de la solitud. Anar-se'n a dormir és rendir-se. El llit és un taüt disfressat de llençols.

13.7.06

Deu ser la mandra canicular...

Deu ser la mandra canicular, però entre els blogs que (per obra i gràcia de YouTube) s'han convertit en videoblogs i la plaga dels blogs polítics (soroll mediàtic sense suc ni bruc / per cert, posar les eleccions el dia de tots sants és una última maragallada genial: no es podia escenificar millor la defunció i l'enterrament del Tripartit, president inclòs), la catosfera fa una mica de peneta.

Em llevo aviat i me'n vaig a caminar tres hores per la muntanya. Pujo fins a Coll de Clau, saludo el mar i segueixo pel camí de la carena fins al mirador. Vull atansar-me al lloc on l'altre dia es va produir l'incendi. Arribo al Turó d'en Baldiri i veig el desastre de prop: restes encendrades, cadàvers de pins, sutja embrutidora, senderes despullades, roques pelades... La imatge de les branques renegrides encara palplantades assenyalant el cel s'adiu amb la visió del petit cementiri de Tiana al fons. No duc la càmera, llàstima. Hi estic una estona en silenci, provant de remembrar com era tot aquest paisatge abans del foc. La Gran Ciutat jeu allà baix, distant, aliena, capficada en les seves cabòries... Pujo a l'ermita de Sant Mateu. Bec aigua de la font, que és l'única font que encara raja pels encontorns. Baixo fins a la Creu d'en Boquet i m'acosto fins al dolmen de la Roca d'en Toni. M''assec una estona sota els xiprers que custodien les set tombes medievals que hi ha una mica més amunt del dolmen. El camí de retorn el faig seguint el torrent d'en Cuquet per l'antic camí de Vilassar. Les cigales canten amb ganes. Farà calor. El sol ja és alt.

Caminant per Vallromanes

Arribo a casa i em dutxo. Tinc una pila de llibres per a llegir. Estic acabant Mugrons de titani, el guanyador de La Vall d'Albaida de l'any passat. Us en copio un fragment (p.27):
-Ja deus saber que un cervell necessitat d'orgasmes només funciona al 40% de les seves possibilitats.
Plasma, que segueix l'operació amb interès, li pica l'ullet.
-Conscients d'aquesta necessitat vital a D'Ors hem instaurat dues escorregudes obligatòries: a les nou del matí i a les cinc de la tarda. Gràcies a elles, les nostres neurones rutllen amb l'eficàcia d'una rentadora. Tenim una activitat cerebral tan passada de voltes que ens hem convertit en la gent més llesta del plurivers.
Jo no m'ho prendria gaire a broma.

Demà divendres, l'Emma i jo participarem al programa La vida en singular d'Onda Rambla (89.8 FM). Ens podreu escoltar en directe de 15 h. a 16 h. Parlarem del premi, del llibre i de CIBERSEXE... Els oients poden trucar per telèfon. Serà divertit.

12.7.06

Baixo a Barcelona...

Baixo a Barcelona, Aribau 185, per a entrevistar Montserrat Carulla, presidenta de la Fundació Lluís Carulla. L'entrevista és per al programa CAPVESPRE de Ràdio Vallromanes. Ens explica les activitats de la Fundació i ens ensenya els darrers títols publicats per Barcino. Quedo gratament impressionat per les traduccions que s'han fet: Libro de Amigo y Amado de Ramon Llull, Verse translations of thirty poems d'Ausiàs March i The Catalan Expedition to the East de Ramon Muntaner.

En sortir, la Sra. Carulla insisteix a presentar-me el director de la Fundació: Carles Duarte, que es troba en un despatx adjacent. Apareix amb un vestit impecable i el seu característic corbatí. Jo, pobre de mi, porto unes bermudes... Parlem una estona dempeus al hall. Una conversa improvisada i profitosa. Em dóna la seva tarja i jo li dono la meva. El món és petit i els poetes, tard o d'hora, sempre es troben...

Carles Duarte avui a Vilaweb

11.7.06

M'interessa internet...

M'interessa internet com a instrument de comunicació humana. No paro de rebre mails cada dia de lectors i lectores... i flipo. La gent vol ser "amic" teu, et diuen "amic" abans que jo els respongui. Hi ha una necessitat bestial de comunicació. En aquesta puta societat la gent està cada cop més sola (caldria analitzar-ne les causes: l'enfonsament de la família tradicional, mal que li pesi al Papa, etc.) i internet, en certa mesura, ve a suplir el canal o la via a través de la qual cadascú llença la seva ampolla amb el missatge: naveguem per l'oceà virtual a l'encalç de resposta, de sintonies... ¿Què és, sinó, un blog?

L'autèntica necessitat rau en el fet que, malgrat la hipercomunicació tecnològica, l'ésser humà del segle XXI està més sol que mai perquè no aconsegueix establir contacte espiritual amb els altres, amb les altres solituds. El materialisme del món actual és tan bèstia que hem esdevingut objectes enmig d'una oferta infinita d'objectes de consum, amb la qual cosa les altres persones (subjectes) han passat a ser també objectes que cal consumir... Això trenca totalment l'esquema clàssic de l'amistad i de la comunicació íntima entre subjectes. L'esperit manca. I no parlo ni de déu ni de religió. Persones buides, objectualitzades, consumibles... La necessitat més imperiosa està en aquesta recerca de l'altre com a ésser significatiu que pugui enriquir-me com a persona.

Además había comprendido...

Además había comprendido que en verdad no son los dictados del intelecto los que condicionan el devenir de la existencia humana, sino ciertos impulsos ingobernables, viscerales, intuitivos, productos del subconsciente; que la moral del creador mantiene un difícil equilibrio sobre la cuerda floja de su propia autoestima, pues el ego está por encima de cualquier consideración exógena, y que en las estancias por donde pulula el genio, hay siempre una puerta hacia la locura que basta abrir para precipitarse en ella. A partir de estas consideraciones comenzó a crecer mi interés por la psicología.
La història entre Friedrich i Lou, com la història entre Fernando i Ofèlia, o la història entre Vogelfrei i mouchette... són històries que amaguen massa preguntes la resposta de les quals només pot ser literària.

10.7.06

ENTREVISTA PER AL "MOLLET A MÀ"...

1.- En la majoria de convocatòries dels darrers anys els premis literaris de temàtica eròtica se’ls emporten les dones... Què sent un home en rebre un premi com aquest?

Aquesta obra l’hem escrit a quatre mans l’Emma Piqué i jo, o sigui, que en el nostre cas els premiats som un home i una dona, un tàndem literari. Es tracta del premi més important en la nostra llengua dins el gènere de la literatura eròtica. Feia temps que volia escriure alguna cosa així, però vaig haver d’esperar l’ocasió oportuna per a fer-ho. L’Emma em va enviar un mail proposant-m’ho i vaig acceptar el repte.

2.- ‘L’Oracle Imminent’ era una narració concebuda directament per presentar-se a la convocatòria literària o bé va sorgir amb una altra intenció?

Vam començar a intercanviar mails i, sobre la marxa, vam veure que allò funcionava prou bé. En només deu dies vam escriure cent mails i una bona pila de messengers. Els personatges que havíem creat (Vogelfrei i mouchette) tenien molta força i ens arrossegaven... L’obra s’adeia molt bé a les característiques del Premi de la Vall d’Albaida i vam decidir que la presentaríem allí. Després de passar-nos dos mesos retallant i polint el text, la vam enviar a Ontinyent. El jurat la va escollir entre 26 originals. És l’any que se n’han presentat més.

3.- Quin és el fil argumental de l’obra premiada? Barreja tòpics de sempre, el sexe, amb temàtiques actuals, internet?

Vogelfrei és més gran que mouchette. Es coneixen a L’Oracle, un local nocturn. S’envien mails explicant les seves fantasies sexuals i també es troben algunes vegades... Al final, la situació esdevé insostenible i apareix la tragèdia. No penso explicar el final.

La gràcia de L’Oracle està en l’ús que hem fet de les noves tecnologies per a escriure el llibre. És molt actual perquè empra el correu electrònic, el messenger i els SMS. És ciberliteratura ultramoderna, del segle XXI. El contingut també surt del típic relat on s’expliquen quatre claus superficials. L’Oracle conté tota una filosofia vital.

4.- Alguns diuen que la gran prova de la literatura eròtica és aconseguir que el lector se senti sexualment excitat...

També diuen que són llibres que s’han de llegir amb una sola mà... Tinc clar que no podem competir amb les pel·lis porno. El que nosaltres oferim és el poder de la paraula, l’evocació de situacions eròtiques on la fantasia del lector juga un paper molt important. L’Oracle és sobretot literatura, és a dir, tot un seguit de mots que volen inspirar emocions, que suggereixen experiències... Va ser molt excitant crear-la i sens dubte serà molt excitant llegir-la.

5.- Quins plans tens ara...?

Fer vacances. Descansar. Llegir. Viatjar. Seguir escrivint cada dia en el meu blog Entrellum Ciberdietari06. Tinc algunes coses al calaix, altres a ca l’editor i altres presentades a premis. Ja veurem què passa. L’Oracle sortirà publicat a la tardor per Bromera Edicions. Em conformaria amb publicar un llibre a l’any. Ara per ara, no puc deixar d’escriure. La culpa és dels jurats que no paren de premiar-me. Mentre la cosa rutlli, no penso plegar. Hi ha un Bartleby dins meu, però el tinc molt controlat.

MOLLET A MÀ

+ RETALLS DE PREMSA