30.4.06

Tothom pot obrir un blog...

Tothom pot obrir un blog. Tothom pot guanyar un premi. Tothom pot publicar un llibre. El que no pot fer tothom és enganyar tothom durant gaire temps, perquè el temps és el jutge més implacable. El temps acaba posant a cadascú al seu lloc, quan no ho esborra tot sense deixar rastre.

29.4.06

És perquè floreixen les acàcies...



És perque floreixen les acàcies
Que perdo la fe en l’hivern
Com perdo la fe en tu, en mi,
En nosaltres, la fe en la
Humanitat sencera, en el futur
Que ens espera, en els déus
Que vam enderrocar sense tenir
Alternatives tret d’aquesta
Intempèrie de cossos i objectes
Que es consumeixen sense aturall.

És perquè floreixen les acàcies
Que perdo la fe en el verb
Que ens salvaria del desastre
Si no fos un verb corcat,
Massa aombrat pels segles.

I resto així: despullat, indefens,
Desprovist de qualsevol recer,
Com un nadó acabat de néixer
Que balbuceja les beceroles
D’una altra aurora inclement.

28.4.06

Ella t'espera al llit...



Ella t’espera al llit. No hi ha res més important que això. No hi pot haver res més important que això. No hi hauria d’haver res més important que això.

Ella t’espera al llit amb les dents netes, el pijama posat, el llum de la tauleta de nit encès...

¿Es pot saber què fas aquí engiponant versos?

Ella t’espera al llit com l’eternitat espera el retorn de les mateixes coses sempre idèntiques, perquè sempre hi ha algú que espera algú en algun moment, al llit o en qualsevol altre indret decent o indecent, que res no és més etern que l’esperança eterna.

Ella t’espera al llit.

¿Què esperes tu?

27.4.06

Llegint el llibre...

Llegint el llibre que em van regalar per Sant Jordi (Paisatges d'infantesa de Ramon Bufí, Edit. Granollers, 2006), descobreixo que Dolores Ibárruri (La Pasionaria) durant la Guerra Civil va tenir com a quarter general la masia de can Morera, al poble de Vallromanes (Vallès Oriental). Bufí, fill dels últims masovers d'aquella masia, explica a la p. 80 que, mentre el seu pare era al front, a Flix, lluitant a la banda republicana...

La meva mare i jo, que tenia mesos, estàvem sols. Considerant la situació del moment, va ser una gran sort que la senyora Ibárruri romangués allà. Deia la mare que la van tractar generosament, i mai li va faltar res: li donaven pots de llet condensada, pa blanc, xocolata, galetes, etc. A canvi, ella matava algun conill o pollastre del galliner i el preparava a punt de rostir. D'aquesta manera la mare va poder passar tot el temps esperant el pare de manera una mica més suportable i acompanyada, tenint a la vora tota aquella gent.

Bufí, a continuació, relata una anècdota molt graciosa:
La senyora Dolores Ibárruri, no la recordo físicament, però sí que puc explicar, segons el meu cosí Joan Bufí, deu anys més gran, que un dia, anant ell i jo a portar el berenar al pare a l'hort, amb un cistell rodó, agafant-lo tots dos per una nansa, quan passàvem per la vora de la torre castell de can Morera, la senyora Ibárruri va sortir a la balconada, rematada amb unes copes, i de cop i volta es va posar a cridar-me, dient-me: "Niño, niño, enséñame la lengua y te daré un caramelo!" Jo devia tenir tres o quatre anys, i -ai, senyor!- amb la innocència de l'edat li vaig fer un llangot. Ella va complir el tracte i em va tirar un grapat de caramels. I vàrem tocar el dos a corre-cuita.
Fixeu-vos que, al paràgraf anterior, havia dit que son pare era al front i ara diu que era a l'hort. La fràgil memòria d'un septuagenari, i més quan els records són de segona mà. He cercat "La Pasionaria + Vallromanes" i no he trobat cap rastre (encara) que verifiqui l'estada de la il·lustre senyora al meu poble. M'agradaria que fos veritat. Si algú em pot ajudar, li estaria molt agraït.

D'aquella grandiosa masia ("a les quatre cantonades s'aixecaven unes torres quadrades rematades amb unes copes, que li donaven un aspecte de castell") no en queda gaire res perquè fou enderrocada. Només un parell de pilars amb alguna rajola trencada; el nom (Mas Morera) que ara ho és d'una urbanització; i l'alzina centenària, majestuosa, vora la Rambla, que sobreviu a la desfeta implacable del temps. On hi havia el llac amb barques han fet la nova escola.

L'obra d'en Bufí és un valuós testimoni d'un món a pagès que ha passat avall. A Vallromanes ja no queden pagesos. El lèxic és molt ric. He anotat algunes paraules:
fanga, rompí, magalló, selló, sofra, retranga, ventrera, esclopet, garba, garbera, vencill, modolons, escabrar, xopet, xarbotar, estanyar, lluquet, naspre, enasprar, crestall, mocadera, rostillons, xaragall, bossell, galleret, gafarró, espinyar, escó...
Totes elles dormen la polsosa son del diccionari. Llengotes de la memòria.

26.4.06

Technorati claim

Technorati Profile

Visc envoltat de glicines...

Visc envoltat de glicines. Davant del bosc. Parrupegen les tórtores. Rauca la reineta quan el sol es pon. Els rossinyols no em deixen dormir. També tinc algun veí malparit, com tothom.

Fa bonança. Contemplo els núvols i sóc feliç. Com avui, que a penes es mouen i semblen penjats d’un fil invisible. El brogit d’un avió. El món estantís.

Escric tot això amb el portàtil sobre les cames. Encara li queda mitja bateria.
Amigos: La muerte por intoxicacion de Cianuro, es como ponerte una bolsa de plástico en la cabeza, se produce por asfixia química, el Cianuro acompleja químicamente el hierro de los glóbulos rojos de la sangre y no permiten el intercambio de oxígeno a nivel celular, por lo tanto es como no tener oxígeno, la persona de poner azul , de ahi viene el termono de Cianótico, de en los bebes que se ponen azules, es una muerte terrible y irreversible, dado que no hay antídotos ni forma de revertir el proceso, y no se pierde la conciencia, eso que se dice que es rápida y sin dolor no es cierto, el organismo en su desesperacion por "respirar" rompe los capilares pulmonares y del estómago, produciendo hemorragias internas y infartos masivos, si bien son sólo 5 a 8 minutos, deben ser terrribles y sumamente desesperantes.
No les recomiendo el Método.
Saludos a todos.
Un weblog entretingut. No et perdis els comentaris.

25.4.06

Els companys del Departament de Llengües...

Els companys del Departament de Llengües (vives, mortes i moribundes), em van demanar si podia fer un petit recital d'UCP en l'acte de celebració de Sant Jordi de demà dimecres dia 26. Sembla ser que estan encantats i se senten orgullosos de tenir al claustre un escriptor de veritat (sic). Amb la modèstia que em caracteritza, vaig acceptar sense escarafalls. Us reprodueixo a continuació el discurs-recital que he preparat:

Quan tenia la vostra edat, volia ser metge. Col·leccionava prospectes de medicaments. Tenia una capsa de sabates plena de prospectes. Me’ls estudiava de memòria: composicions, indicacions, contraindicacions, posologia… Per això, a BTX vaig fer ciències pures: mates, física, química, biologia… Però a COU, l’últim any de BTX, un profe que es diu Antoni Olona (i que ara és director d’un IES a Lleida) em va fer agafar el gust per la filosofia fins al punt que vaig decidir oblidar-me de la medicina i matricular-me en la carrera de filosofia. Em vaig llicenciar, vaig treure les oposicions, i vaig començar a donar classes. Ja fa 17 cursos que em guanyo les garrofes així. Per Sant Jordi de 1989 (l’any que vaig començar a treballar) vaig presentar-me a un premi literari amb un sonet titulat Montornejar. I vaig guanyar. Ho explico a la p. 45 d’UCP:

¿Voleu un sonet? ¿Un sonet de debò? En vaig fer un quan era adolescent. Començava així:


Sentir-me afalagat per ta grandesa,

trucar a la porta fort del teu repòs,

obrir tota la pell, la carn i l’os,

i descobrir-te plena de bellesa.


Etcètera. Em van donar el primer premi Sant Jordi de poesia en un poble de mala mort. Un taló de vint mil pessetes. Cent vint euros per catorze versos, o sigui, uns vuit euros i mig per vers. Aquell diumenge de l’any 1989 vaig decidir que em dedicaria en cos i ànima a la literatura.

I així ha estat. Casat amb la filosofia, la literatura ha estat la meva amant tots aquests anys. Vull dir que una cosa no treu l’altra. Fet i fet, com deia i practicava Nietzsche, la filosofia i la poesia són germanes, si més no cosines germanes. Tant el filòsof com el poeta fan anar la Paraula, el Logos, que és allò que ens fa humans. Les paraules que ens serveixen per a comunicar-nos tenen també un misteri al seu interior, alguna cosa que ens atreu, que ens roba el cor. De seguida vaig sentir-me lletra-ferit, és a dir, ferit per les lletres, víctima d’aquest encís que contenen les paraules, atret sense remei per la literatura. Són els anys de lectura intensa. La descoberta d’autors que m’ensenyen mons nous. Els llibres ens fan més lliures. No hi ha res més lliure que l'escriptura: el full en blanc com a horitzó absolut. Escriure i viure no són coses diferents. Cal escriviure: convertir cada minut, cada segon de la teva vida en matèria literària. La ficció i la realitat són dues cares de la mateixa moneda. Els poetes no són éssers estranys, frikis… Nietzsche (que ja és la segona vegada que cito i que és l'autor que ara mateix estic explicant a 2n. de BTX), al Zarathustra, diu que s’avergonyeix de ser encara poeta… (p. 22 d’UCP):

Ich schäme mich, dass ich noch Dichter sein muss! Jo també m’avergonyeixo, però ¿quina altra cosa podem ser en aquests temps de misèria? ¿Futbolistes? ¿Toreros? ¿Models de pasarel·la? ¿Púrria televisiva i televident? La nova barbàrie amenaça la fràgil estabilitat del sistema. Educació secundària obligatòria perquè ningú no llegeixi ni escrigui res. SMS, mails, messenger, apòcopes, criptolectes, nicks, guai, tio, xungo, mola, patètic... ¿En quin moment la televisió –altar domèstic postmodern– va deixar d'acollir gent intel·ligent, formada i amb talent, per a omplir-se de someres asiliconades i aquesta legió insofrible de gàrruls analfabets? ¿En quin moment les masses van assaltar els platós per a occir Plató i entronitzar la Barbie-Barbàrie? ¿En quin moment, mon dieu, els pastors van esdevenir alcaldes, les perruqueres oracles, les presentadores de telenotícies princeses i els taxistes presidents del govern? Jo no me’n sé avenir. No tinc mòbil. No el necessito. L’altre dia, en una conversa, algú va insinuar que el meu cas era clínic. Poeta i sense mòbil, mon dieu, quin escàndol. ¿Ho curen això, els psiquiatres? D’ençà que els mamelucs van crucificar l’últim sòcrates que quedava, a l’àgora sovintegen els camells. ¿Tu de què vas, imbècil? Si em tornes a mirar així et fotré un jec d’hòsties que no et reconeixerà ni la mare que et va parir. Tros de quòniam és l’insult que més m’agrada. Massa intel·lectual per al meu gust pitecantròpic. ¿Què dius, que no t’has llegit el Codi da Vinci? És una passada. Jesús s’ho feia amb la Magdalena, com Proust.

Pensament. Paraula. Ironia. Joc. Llibertat. La literatura ens permet d'establir un cert distanciament amb la realitat perquè la realitat no ens aclapari. Escriure no és una fugida, sinó una manera d’ultraviure, de sobreposar-se a la prosaica realitat quotidiana, sovint massa avorrida i banal.

Fixeu-vos: Són les vuit del matí i estem a l’aula B-8 fent un examen… ¿Voleu res més destrempador? Els alumnes estan en silenci, escrivint, i el profe (que sóc jo) mira per la finestra… Aleshores, de sobte, apareix la Inspiració, i la Musa em dicta aquest poema… (p. 52 d’UCP):

El sol del matí acarona les fulles grogues. Els vidres entelats de l'aula oculten la tardor. No escriguis més gargots en el paper, deixa-ho córrer. Que la vida és com el rou que s'evapora. Somia que ets lliure. Somia que algú t'escriu un poema. El sol del matí acarona els núvols flonjos del cel. Els teus cabells esbullats, la teva mirada obscura. No parlis, no riguis, no pensis. Que la vida és com la mel al bany maria. Somia que voles. Somia que algú et diu que t'estima. El sol del matí acarona la sendera del silenci.

L’endemà vaig llegir el poema als alumnes. Em van aplaudir! El vaig voler incloure en aquest llibre a tall d’homenatge, i a ells va dedicat. Moltes coses que escric les escric aquí, entre classe i classe, a les hores de guàrdia, als exàmens... Aquesta feina, encara que sembli mentida, és una font contínua i inesgotable d’inspiració, perquè tractes amb persones, perquè són moltes hores interactuant amb els altres, ensenyant i aprenent.

El fet d’escriure… L’esclavatge de les paraules. (p. 42 d’UCP):

Sé que, tard o d’hora, aconseguiré sobreviure sense l’addicció de les paraules. La grafomania és una malaltia d’allò més vergonyosa. Intento imaginar com seria la meva vida sense aquesta fastigosa infecció grafològica. Contemplo les persones que no tenen cap necessitat d’embrutar papers ni pantalles, i els envejo de tot cor. Jo no vull ser escriptor. No puc comprendre que hi hagi algú que desitgi aquesta malura, aquest patiment diari, aquest esclavatge crònic. Desparauladament viuria molt millor. Segur. El cas és que em veig impel·lit a traduir-ho tot verbalment, literàriament, talment un Sísif que s’enfila muntanya amunt tot sabent que el seu esforç serà endebades. La condemna literària. La gàbia del mots. Com si la realitat fos un abecedari que cal engrunar, esgranar, copiar, esborrar, llegir i rellegir fins a la sacietat. N’estic tip, fart d’aquesta comèdia.

La comèdia de lletrejar, altrament dita Literatura. Si no em fes feliç llegir i escriure, ja faria temps que ho hagués deixat.

Encara guardo la capsa de sabates plena de prospectes. De vegades, li trec la pols i l’obro… I la torno a desar. Havia de ser metge, havia de ser filòsof… I ja veieu en què m’he convertit. Ara tinc una altra capsa de sabates en la qual guardo els poemes que escric. Al capdavall, viure és col·leccionar derrotes com la serp que es despulla cada any i abandona les pells resseques a la vora del camí… Viure és passar pàgina cada dia. Escriure la vida, escriviure-la, és potser la forma més humana d’estar aquí.


veus discrepants

24.4.06

A l'insti celebrarem Sant Jordi...

A l'insti celebrarem Sant Jordi aquest dimecres dia 26. Farem un acte de lliurament de premis amb els alumnes que han participat al concurs literari. El plat fort d'aquest acte és un recital multilingüe. Escoltarem totes les llengües d'origen dels alumnes que hi ha al centre (i alguna més): rus, àrab, xinès, japonès, grec antic, grec modern, llatí, anglès, francès, alemany, italià, portuguès, occità, basc... Amb les corresponents traduccions al català i al castellà. Ho recitaran ells mateixos. Tot molt forumesc.

Avui, a l'hora de l'esbarjo, hem fet l'assaig general. M'he emocionat en sentir Hai, un nano de dotze anys acabat d'arribar fa a penes sis mesos, recitant un fragment del Dao De Jing de Laozi. El problema és que Hai sap llegir-lo, però no sap traduir-lo. Vaig treure el fragment d'una edició en català feta l'any 1984 per Edicions Aquari. La traducció és d'Antoni Roig. No sabem si aquests ideogrames corresponen a la pàgina traduïda del costat (capítol XXXV):
Allò que s'até a la Gran Forma, trobarà la plenitud;
Viurà en pau, en salut i en harmonia.
Músiques i regals fan deturar el caminant;
Però Tao és tan pur que no té ni gust:
Si el contemplem, no el podem veure;
Si l'escoltem, no arribem a sentir-lo.
Però si bevem d'ell, mai no s'esgotarà.
El misteri del Tao.

23.4.06

No pots voler-ho tot...




No pots voler-ho tot. No pots voler ser famós mediàtic i al mateix temps autoproclamar-te terrorista de les lletres. No pots voler tenir la categoria d’enfant terrible a la Bauçà i voler que en vida, ara que tot just comences la teva postadolescència adulta, et critiquin l’obra poètica per bé o per mal, és a dir, aparèixer als diaris burgesos.


No pots seguir proclamant -impunement- que...


O que vols ...


No t’adones que fas por i pànic als editors, als col·legues periodistes , als col·legues escriptors i als crítics literaris?

Tria, noi: o l’excelsa divinitat sacrificada, silenciosa i perifèrica o l’èxit apoteòsic terrenal i mediàtic que comporta també signar llibres com s’escau al mig de la Rambla o dins d’una llibreria al costat de tots els altres col·legues escriptors i, si cal, quan calgui, callar com un puta .

(...)

No hi donis més voltes. No gemeguis ni constatis res més. Aquest és el meu consell.
Passa directament a l’acció. Munta un escàndol. Aquest fóra un dels meus possibles finals feliços per a UCP.

Article de portada del diari l’Avui + del dia XX del XX del 2006

En l’acte de lliurament del premi de poesia Gabriel Ferrater 2006, el guanyador de l’edició 2005, Toni Ibàñez , va agafar el micro i en comptes de presentar el guanyador d’enguany es va dedicar a llegir el seu “Manifest per a la Existència de la Poesia tot l’any i també per Sant Jordi” text definitiu sobre el qui, el què, el com, el quan, el quant i el perquè de tot plegat.

L’escàndol ha estat de tal magnitud que l’autor va ser cridat al despatx del nou Conseller de Cultura de la Generalitat, senyor Mascarell, que li va prometre convertir-lo en pregoner d’honor de la Fira de Franckfurt 2007 i posar UCP com a text de lectura obligatòria al Batxillerat per a l’assignatura de Català, insinuant també que hi hauria una doble tanda de descàrrecs per l’afrenta feta a l’autor: per una banda, un programa especial al De llibres a TV3 dedicat a l’autor i les seves obres; per altra banda, una taula rodona de l’autor amb una dotzena de crítics literaris...

L’article aniria signat (per exemple) per l’Ada Castells o per la Mònica Terribas

T’agrada com a “final feliç” o no? Escriu i inventa el teu!


Amic Sani,

T'agraeixo la molèstia que t'has pres tot contrapuntejant el meu post d'ahir. He rigut molt. És una llàstima que no postegis més sovint.

Has de saber que mai no m'han agradat els happy ends. Per això m'encanten el finals de 1984, de Casablanca, de Titanic...

No sé fins a quin punt un escriptor pot decidir o escollir el seu destí literari.

Cada cop em fan més basarda els escàndols.

Sé que només tinc un camí: escriure. La resta és aleatori, no depèn de mi.

Potser és millor que et tinguin por que fer pena.

No et pensis, jo també he signat llibres avui, uns quants, a la paradeta del meu poble... Ja t'ho dic ara: UCP no serà el llibre més venut d'aquesta diada. Cap problema. Es molt més interessant, per exemple, el patracol aquest escrit en castellà sobre la construcció d'una església barcelonina... Un llibre certament INOFENSIU.

Winston Smith fracassa. L'estètica del fracàs m'ha seduït sempre, tant o més que l'ètica dels suïcides... Però reconec que, ara per ara, les coses em van massa bé per a considerar-me un fracassat, un poeta maleït, ser conseqüent i suïcidarme. Bauçà no és el meu model. Tampoc Ferrater. Aspiro a ser un poeta beneït, que no beneit. Beneït no per l'actualitat mediàtica, no per l'Oficialitat, sinó per lectors com tu als quals m'adreço des d'aquesta gens humil palestra virtual... Deixa'm somiar, amic Sani. Deixa'm creure que demà també tindré més de 100 visites...

¿Que no signem a la Rambla? Cap problema. ¿Que no sortim a l'Avui? Cap problema. ¿Que no ens conviden a la tele? Cap problema. Ells s'ho perden. Els que em coneixen, els que m'han convidat alguna vegada, saben que puc donar la talla i molt de joc, mai no han quedat decebuts. És una qüestió de temps. Encara sóc massa jove. Només tinc un camí: escriure. La resta és inevitable.

Més reaccions (*)

Un altre premi...


Un altre premi

Un altre llibre (*)

Un altre esglaó

I (PER FI!) una foto que em fa justícia

Feliç Sant Jordi!

22.4.06

A l'Especial Sant Jordi 2006...


Se'm fa estrany que aparegui aquí quan (després de sis mesos a les llibreries) encara no n'han parlat enlloc. Ni una punyetera ressenya en cap mitjà, ni una crítica (ni bona ni dolenta), res, llevat d'alguns comentaris a la Catosfera i d'una columna al Línia Vallès. És a dir: silenci suprem, la més pura indiferència. I això que es tracta del Premi Ferrater, que no és un premi qualsevol.

Resulta molt sospitós. No val a dir que la poesia no interessa, que l'editorial no ha fet el màrqueting adient, que els suplements literaris tal i qual, que els crítics no sé què... ¿Com s'explica que puguis guanyar un dels premis de poesia més prestigiosos d'aquest país, et publiqui una de les editorials capdavanteres... i aquesta obra no existeixi perquè ningú no en parla públicament?!

Dintre d'una setmana sabrem qui és el guanyador del Ferrater d'enguany. Sigui qui sigui, ja li dic que no es faci gaire il·lusions; que, tret dels diners, poques alegries més tindrà.

UCP no va ser escrita, no va guanyar cap premi, no ha estat publicada, NO EXISTEIX. Si heu comès la imprudència de llegir-la, oblideu-vos-en. Una cosa inexistent no pot ser llegida ni esmentada ni recordada. Ho vau somiar. Va ser un miratge. Però si l'heu llegit, ja sabreu per què TOTS callen com putes. UCP és una bomba literària. Sí: sóc un terrorista de les lletres. Estan molt preocupats. Escagarrinats. La roba no els toca a l'esquena. Saben que UCP només és el principi, la primera pedra, el tret de sortida... Aquesta conxorxa de silencis vergonyants no impedirà que segueixi escrivint. De fet, és el que faig aquí cada dia. Aquí no em poden silenciar.

Em consta que no sóc l'únic. Us diré dos noms més: Miquel López Crespí i Joan Carles González Pujalte. ¿Us sonen? Han guanyat molts premis, han publicat una pila de llibres, però són "desconeguts", gens mediàtics, escriptors que van per lliure defugint amiguismes, llepaculismes, capelletes i altres tripijocs extraliteraris. Perquè, no ho dubteu, hi ha una literatura catalana paraoficial, subterrània, perifèrica, estigmatitzada, ningunejada, però més viva i veritable que les cascàrries a pàgina sencera que apareixen setmanalment en alguns diaris subvencionats.

No, no m'estic queixant. Passo de lamentacions estèrils. Només he volgut referir la meva experiència de primera mà. No sóc nou en aquest món, i ja poques coses m'estranyen. Davant d'aquest panorama, és fàcil desanimar-se, llençar la tovallola, plegar. En el meu cas, la reacció és justament la contrària. UCP és un altre esglaó. Com ho és ENTRELLUM. Com ho són tots els projectes que ara tinc entre mans... L'únic secret és treballar, treballar i treballar. Que els altres t'ho reconeguin, és una altra història. Ja no espero res de ningú, ni una punyetera crítica. Escriure, escriure i escriure. Superar-se cada dia. Acollonir les patums. Atemorir el ramat. Que tremolin els mediocres en albirar la nostra cal·ligrafia...

Perquè ho vull saber tot, tot menys la veritat.

21.4.06

No miro la tele...

No miro la tele ni llegeixo diaris, tret d'alguns moments puntuals en què no puc evitar-ho; com avui, que he enxampat LV i m'he quedat garratibat amb l'article de Francesc-Marc Álvaro a la p. 15, titulat Ovni perdido en un agujero negro. Us el recomano. Frase antològica:
Hoy, el Gobierno catalán es una nave ruidosa extraviada en un punto remoto entre la atmósfera de Dune y el campo gravitatorio del Planeta Fantasma.
Giro pàgina i, sota la foto de Jordi William Carnes (flamant conseller d'Agricultura que substitueix l'ínclit Siurana lleidatà), llegeixo:
Un detalle más: William es masón.
I acaba dient que la Mieras (una altra ínclita exconsellera que ja durava massa) també ho és, de maçona, la qual cosa demostra fefaentment la imparable i vertiginosa decadència d'aquesta secta tronada. Ai, La Maçoneria! Estem ben apanyats. La politiqueta d'aquest país oscil·la entre l'opusisme peper i el maçonisme sociata, o sigui, entre el foc i la brasa, que no sé què és pitjor. Maragall és El Gran Arquitecte d'aquest univers marcià, factòtum que treu i fica consellers com qui mou las figurillas de su tripulación porque piensa llegar sano y salvo a los encuentros en la tercera fase (F-M Álvaro again, avui tan inspirat).

No em veig amb cor de passar més pàgines... Marcians, maçons... Ui, ¿qui entrevistaran a La Contra? Un pirat que es diu Luna (sic), exseminarista, consumidor reincident d'ayahuasca... Al·lucinogen i al·lucinant.

Monzó la clava a la p. 24: Amor de madre (no pas la Manuela)

Bon article de Carlos Sentís a la p. 25. Parla dels rossinyols. Si vol escoltar la cantúria rossinyolenca, que foti el camp de la urbs i vingui al meu poble. Els rossinyols no ens deixen dormir!!

Fins i tot les necrològiques (p. 32) tenen gràcia.

Res, que LV d'avui és una veritable peça de col·leccionista. No us la perdeu. I tot per un miserable euro. Em penso que la miraré més sovint.

El viatge definitiu...



EL VIATGE DEFINITIU


I jo me n'aniré. I cantant els ocells romandran;
i romandrà el meu hort amb el seu arbre verd,
i el seu pou blanc.

Totes les tardes el cel serà blau i plàcid,
i tocaran, com toquen aquesta tarda,
les campanes del campanar
.

Moriran aquells que m'estimaren;
i el poble es renovellarà cada any;
i en el racó d'aquell meu hort florit i emblanquinat,
el meu esperit vagarà nostàlgic...

I jo me n'aniré; i estaré sol, sense llar, sense arbre
verd ni pou blanc,
sense cel blau i plàcid...
I cantant els ocells romandran.

Joan Ramon Ximènes


EL VIAJE DEFINITIVO

Y yo me iré. Y se quedarán los pájaros cantando;
y se quedará mi huerto con su verde árbol,
y con su pozo blanco.

Todas las tardes el cielo será azul y plácido;
y tocarán, como esta tarde están tocando,
las campanas del campanario.


Se morirán aquellos que me amaron;
y el pueblo se hará nuevo cada año;
y en el rincón de aquel mi huerto florido y encalado,
mi espiritu errará, nostáljico.

Y yo me iré; y estaré solo, sin hogar, sin árbol
verde, sin pozo blanco,
sin cielo azul y plácido...
Y se quedarán los pájaros cantando.

Juan Ramón Jiménez

20.4.06

Si vieras a la que sin ti duerme...

Si vieras a la que sin ti duerme en un jardín en ruinas en la memoria. Allí yo, ebria de mil muertes, hablo de mí conmigo sólo por saber si es verdad que estoy debajo de la hierba. No sé los nombres. ¿A quién le dirás que no sabes? Te deseas otra. La otra que eres se desea otra. ¿Qué pasa en la verde alameda? Pasa que no es verde y ni siquiera hay una alameda. Y ahora juegas a ser esclava para ocultar tu corona ¿otorgada por quién?, ¿quién te ha ungido?, ¿quién te ha consagrado? El invisible pueblo de la memoria más vieja. Perdida por propio designio, has renunciado a tu reino por las cenizas. Quien te hace doler te recuerda antiguos homenajes. No obstante, lloras funestamente y evocas tu locura y hasta quisieras extraerla de ti como si fuese una piedra, a ella, tu solo privilegio. En un muro blanco dibujas las alegorías del reposo, y es siempre una reina loca que yace bajo la luna sobre la triste hierba del viejo jardín. Pero no hables de los jardines, no hables de la luna, no hables de la rosa, no hables del mar. Habla de lo que sabes. Habla de lo que vibra en tu médula y hace luces y sombras en tu mirada, habla del dolor incesante de tus huesos, habla del vértigo, habla de tu respiración, de tu desolación, de tu traición. Es tan oscuro, tan en silencio el proceso a que me obligo. Oh habla del silencio.

Alejandra Pizarnik, Extracción de la piedra de la locura (1968)

19.4.06

Tu no decideixes desitjar...

(segueix d'ahir)

─ Tu no decideixes desitjar, però pots decidir estimar. El desig és un impuls irracional que prové de l’inconscient, mentre que l’amor pot ser un projecte conscient. Em refereixo a l’amor madur, és clar, no pas a l’enamorament passional. L’enamorament és flamarada, foc, avidesa... L’amor, en canvi, és tendresa, calma, voluntat… Si desitges una persona, vols allitar-te amb ella; si l’estimes, el que vols és dormir amb ella i despertar al seu costat. Ets més lliure estimant que desitjant. Hi pot haver desig sense amor com hi pot haver amor sense desig. Sovint van barrejats i són indestriables. Si ajuntem el desig amb la tendresa, tindrem la fòrmula perfecta de la felicitat en parella. Quan es donen les dues coses alhora és la repera…
Però, ¿tu em desitges?
─ ¿Tu què creus?
No ho sé pas.
─ Jo vull estimar-te. T’estimo les 24 hores del dia els 7 dies de la setmana, però no et desitjo les 24 hores del dia els 7 dies de la setmana.
Collons! ¿Ja has fet la rebatuda de la ginebra? No beguis més que després no trempes.
─ Sempre pensant en el mateix... Sembles un home.
A mi no m’insultis, eh.
─ ¿Quina culpa tinc jo de què siguis nimfòmana?
I tu ets un alcohòlic.
─ Perfecte. Perfecte. Ja veig on vols anar a parar…
¿On?
─ On sempre: al llit a cardar.
Jo et desitjo les 24 hores del dia els 7 dies de la setmana. Desitjo la teva polla. Sí, sóc una nimfòmana. ¿I què? Quan no et puc tenir, em masturbo sola...
─ Ja ho sé, no cal que m’ho recordis.
N’estic tipa dels teus rotllos filosòfics sobre el desig i l’amor i la mare que ho va parir. Necessito sentir dins meu la teva polla dura. ¿Tan difícil és d’entendre?
─ No, no és difícil, amor. Fes el favor de calmar-te.
No, no em vull calmar. Vull que em follis ara mateix!
─ ¿De veritat que ja no queda Beefeater? ¿I l’ampolla de Larios aquella…?
Es va acabar l’altre dia…
─ Però si tu no beus ginebra…
¿I qui t’ha dit que me la vaig beure jo?

(...)

18.4.06

Ja no em desitges?

Ja no em desitges?
─ Hem de parlar del desig…
Parlem-ne.
─ El desig és una cosa molt voluble, que vol dir mudable, inconstant. Res no pot ser fonamentat sobre el desig. El desig és quelcom puntual. Pots tenir son, la panxa plena, l’oïda inflamada… i el desig se’n va.
Ah.
─ Sí. El desig va i ve, es presenta i s’absenta…
Però, em desitges?
─ T’estimo.
¿?
─ L’amor és menys voluble que el desig, te’n pots refiar una mica més…
Però jo vull que em desitgis…
─ Ja.
¿I?
─ T’estimo, amor, i et desitjo…
¿Vols dir?
─ ¿Ho dubtes?
¿Què?
─ ¿L’amor o el desig?
Ambdues coses.
─ És que són coses diferents…
Explica-m’ho.
─ T’ho explicaré, sí… ¿Queda ginebra?

(segueix...)

17.4.06

Plou sobre les roses...

Plou sobre les roses acabades d'esbadellar. Plou amb convicció. Les meves roses de color rosa tenen aquell perfum inoblidable d'antany, fragància d'infantesa pagesa a l'horta de ponent, relíquia ancestral que persisteix en algun racó amagat dels replecs de la memòria. Plou. La riera reneix. Milers d'avions carregats de turistes solquen el cel espès. Diumenge vinent Sant Jordi. La diada del llibre mercaderia. Cada any em fa més fàstic. Amb la Monzona ja hi comptava, però només em faltava l'Alsius emulant Masters & Johnson per acabar de perbocar. Tant de bo plogui diumenge que ve. Com avui, que m'he deixat el llibre Sabiduría insólita de Fritjof Capra (3ª edició, Kairós, 2003) al jardí, sobre l'hamaca, i s'ha mullat ben mullat. Suposo que la persona que me l'ha prestat serà prou comprensiva. Un gran llibre, aquest. Acabo amb una citació extreta de la pàgina 228:
Debido al condicionamiento social y cultural, es frecuente que a la gente le resulte imposible resolver los problemas graves (tensiones vitales) de un modo sano y, por consiguiente, consciente o inconscientemente, eligen la enfermedad como salida. Una escapatoria incluye las depresiones, la esquizofrenia y demás formas de enfermedad psíquica; otra es la enfermedad física como, por ejemplo, el cáncer; una tercera escapatoria conduce a patologías sociales: la conducta violenta y destructiva, la delincuencia, el abuso de las drogas, etc.
I jo afegiria una quarta i cinquena "sortides": bloguejar i escriure poesia. Que plogui, doncs. Tot el que plogui, ben plogut serà.

Després de llegir 55 poemaris...


Després de llegir 55 poemaris
He trobat un cert consol
Hi ha gent més malalta que jo
La poesia és logoteràpia

16.4.06

Les campanes repiquen com mai...

Les campanes repiquen com mai. Tres quarts de dotze del migdia. El capellà ha de fotre xivarri, ha de fotre sorollada, avui, el dia més important de l'any per als putos cristians, avui, que va ressuscitar el penjat de la creu, aquell mamarratxo que va tornar de la mort ben enlluernat, amb cos eteri, noli me tangere, i va apartar el roc que barrava el sepulcre, i sembla ser que el van veure unes dones borratxes de fe, i vinga, diumenge de festa grossa, el dia més collonut del calendari cristià sense el qual aquesta religió de mariques i malats seria un acudit històric, sí, una broma pesada apta només per a oligofrènics, éssers catacúmbics i orats. Ja veus, tres quarts de dotze i el coi de mossèn fet unes pasqües tocant les campanes com un esperitat, fent-se veure, fent-se escoltar, desgraciat, si ja no li foten cas ni les velles del poble que són totes a Benidorm buscant nòvio i emprovant-se l'últim model de consolador megafiga tercera edat. Campaneja, malparit, a veure si t'escolta Ratzinger el Beneit que pontifica en ple segle XXI que el món està decadent i això del condó és pecat mortal. Au vés a cagar, campaner ressurrectorat, calla d'una puta vegada, fote't el campanar sencer per l'orifici fecal i deixa'ns en pau per sècula seculòrum que ja ens heu tocat prou els dallonses durant dos mil·lennis amb la vostra adolorida monserga (galimaties, falòrnies, camàndules). Deixa'm amb la cantúria dels ocells, l'espellir-se de les roses, aquest sol que fa brillar les fulles tendrals, l'amor veritable a la vida, al cel, als núvols, a l'horitzó, a la lluna, al mar... Fes callar ara mateix les putes campanes i clava't en la teva miserable creu com el teu ídol de merda! Així sia.

Signat: Fede, àlies Vogelfrei dionisíac

13.4.06

Llevar-te tard...

Llevar-te tard. Atipar-te d'ostres a Leucate. Fer la migdiada a redós de les dunes de la platja de Canet. El Canigó nevat. Passejar per Cotlliure. Tomba d'Antonio Machado. Portbou. Tomba de Walter Benjamin. Contemplar la posta a Cap de Creus. Lluna plena. I esperar que floreixin les primeres roses...

12.4.06

Diuen que no estimes de veritat...

Diuen que no estimes de veritat una persona fins que no comparteixes amb ella el raspall de dents. Jo ho he fet un parell de cops, i la cosa va acabar fatal.

Alguns confonen l'amor amb la marraneria. La confiança fa fàstic. Molta confiança fa molt de fàstic. TOTA la confiança és realment vomitiva, insuportable.

L'amor no té res a veure amb el dentifrici ni amb el raspall de dents. L'amor no té res a veure amb la confiança. L'amor és una ficció compartida que dura mentre dura la capacitat fantasiadora dels implicats. Hi ha enamorats que, de tan enamorrats que estan, s'obliden de rentar-se les dents i es torquen el cul a llepades. Disculpeu-me la cruesa del relat, però la vida és així de porca, com l'amor: fastigosament enganxifós, antihigiènic, lliberticida...

11.4.06

M'arriba la revista del Regal...



M'arriba la revista del Regal (Regal Magazine, núm. 54) i em trobo la Ruscadella a la portada amb la seva carona de garsa somrient. Li fan una entrevista de tres pàgines. La frase que escullen és genial: "Cal saber interpretar l'ànima d'un tomàquet".

Que t'hagin concedit tres estrelles Michelin i vulguis ser la Ferrana Adriana d'Espanya no et dóna dret a construir frases absurdes amb ínfules de filòsofa barata. ¿Interpretar l'ànima d'un tomàquet? Perlamortdedéu. Hermenèutica de pa sucat amb oli. Aristòtil diria que els tomàquets tenen ànima vegetativa, sí, una psiché vermella plena de suc i llavors que acaba ben esclafada i rebregada sobre la llesca de pa segons l'inveterat costum de la nostrada taula. Pobre ànima tomàquica! Oli i sal i gola avall... ¿En què es reencarnarà l'ànima entomatada després de ser digerida i evacuada? ¿En cuinera honoris causa? Perlamortdedéu, Ruscalleda!

Des que els filòsofs de referència de la nostra societat són els futbolistes milionaris, les models anorèctiques, els metereòlegs calamarsats i els cuiners estrellats, que anem de mal borràs... Ja ni Ruvert de Bentós (Ruperto Ventoso) se salva.



L'ànima dels tomàquets. Sí, Ruscalleda, sí. I l'ànima dels cogombres i l'ànima de les maduixetes de bosc... Ara ens farem animistes. Com deia Tales de Milet: tot està ple d'ànimes. Resulta que hi ha ànimes en els raves i ànimes en les faves i ànimes amagades dins el pinyol de les olives arbequines... No et fot. Ànimes a dojo, pertot arreu, menys on n'hi hauria d'haver de debò, és a dir, dins la humana misèria des-animada.

Més et valdria, Ruscalleda, no allunyar-te dels fogons i deixar de banda aquestes subtileses mediàtiques; però clar, s'acosta la Diada del Llibre Mercaderia i cal promocionar els teus bunyols literaris... ¿En vendràs molts, enguany?

10.4.06

Hem caminat fins aquí...




Hem caminat fins aquí i som les passes exhaurides que algun dia van ser foc sota la pluja d'estiu. Horabaixa d'enyors, intempèrie captiva dels dits que agombolen la nit.

Hem caminat fins aquí i aquesta llum tamisada i aquest xiuxiueig joliu com una senyera blanca que ens assenyala el camí. No t'acomiadis. Deixa que fimbri l'ala fins que l'etèria distància esdevingui infinit.

Hem caminat fins aquí. Llunàtica nostàlgia de llavis humits. Rere l'ombratge de les paraules, dins el silenci imprecís, inusitadament, t'estim.

Cançó recomanada (versió accelerada amb final d'harmònica) Gentilesa Atzucac

9.4.06

Les espasetes liles de vell nou...

Les espasetes liles de vell nou, de bell nou, bellnouades.

(...)

El xoc del lilàs carregat de flors en efervescència i tu, Aràlia, amb un capell d'ala ampla i tota vestida de blanc cru dibuixant aquells raïms de flors en inflorescència: essència de record.

Tu i Lechevalier presents com amants clàssics. Punyides al cap, als polsos. I el descobriment dels amants que «le bonheur n'est pas toujours divertissant.»

(...)

Dic fort: Per què l'amor no existeix enlloc on tu no hi ets?

Abelles i papallones entre els fems i les cendres...


Bestioles alades animàculs que solquen eteris espais vogelschwingen möcht ich breiten mosquetes albatros mahaltes aràlies cavallers de ceptres germànics florim primaverals corinflamats tendríssim naufragi ultravivim felicitats inversemblants l'amor que insisteix procliu al desastre lluny enlloc nowhere notime vade retro cave canem defugim paraules talment lilàs que embaumen el jardí furtiu dels somnis carn i batecs i sang i ànimes desballestades i el plaer trencadís insistent insadollable no no hi ha res ress resss més enllà d'estimar-te

8.4.06

Einst vor tausend Jahren...



Einst vor tausend Jahren

Unruhvoll und reiselüstern
Aus zerstücktem Traum erwacht
Hör ich seine Weise flüstern
Meinen Bambus in der Nacht.

Statt zu ruhen, statt zu liegen
Reißt michs aus den alten Gleisen
Weg zu stürzen, weg zu fliegen
Ins Unenedliche zu reisen.

Einst vor tausend Jahren gab es
Eine Heimat, einen Garten,
Wo im Beet des Vogelgrabes
Aus dem Schnee die Krokus starrten.

Vogelschwingen möcht ich breiten
Aus dem Bann, der mich umgrenzt,
Dort hinüber zu den Zeiten,
Deren Gold mir heut noch glänzt.

Hermann Hesse (1961)

Una vegada fa mil anys

Ple d'inquietud i cobejós de viatges
despertant-me d'un somni esmicolat,
vaig sentir el meu bambú
xiuxiuejar de nit la seva melodia.

En comptes de descansar, en comptes de jeure
m'arrenca dels vells carrils
per a precipitar-me lluny, per a volar lluny,
per a viatjar vers l'infinit.

Una vegada fa mil anys
hi havia una pàtria, un jardí,
on a la feixa de la tomba dels ocells
el crocus fitava entre la neu.

Voldria estendre ales d'ocell,
des de l'exili que em limita,
cap allà dalt, a l'altra banda del temps
en el qual l'or encara lluu per a mi.

Trad. Montserrat Ollé (retocada per mi)

7.4.06

He anat al bibliobús...

Cap a la fi (segueix)

He anat al bibliobús i he demanat a la Montse l’Elogi de la vellesa de Hermann Hesse (Empúries, Narrativa 171, 2001, Trad. de Montserrat Ollé). Resulta que el tenia i me l’he emportat. He arribat a casa i he repassat els poemes inclosos en aquest llibre tot comparant-los amb els del poemari plagiari. N’he trobat 18 que coincideixen (18 de 24). Més clar l’aigua.

Ja sé què farem. Telefonarem NUCKIRA i li comunicarem que el dia 23 d’abril a les 18 h. ha d’estar present en l’acte de lliurament del Premi Vallromanes de Poesia. No li direm que ha guanyat. Deixarem que es faci il·lusions… Aleshores, en un moment determinat de l’acte, servidor començarà a parlar alemany agraint el fet que Hermann Hesse en persona s’hagi dignat a presentar els seus poemes al nostre humil Premi… La resta de la performance us la podeu imaginar. Ja et dic jo que riurem.

Ho comentava l'altre dia amb la Tina...


Ho comentava l'altre dia amb la Tina: la catosfera està molt pansida últimament, com si "la moda dels blogs" hagués deixat pas a l'ensopiment generalitzat. N'hi ha que pleguen, cansats, conscients de la seva manca d'idees. No apareixen blogs nous interessants. Seguim amb els típics diaris d'adolescents plens de faltes d'ortografia, l'anecdotari banal, el politiqueig barat, el glossadors de notícies i la colleta d'amics que es comenten mútuament i que acaben quedant per a dinar, sopar, fotre un cafè, unes braves, o (directament) lligar... Humana misèria. Un desert de decadència literària. Res de nou. Res.

La bona notícia és que la Tina treu el seu llibre, que serà el segon blog català que esdevé paper (el primer fou Adrada d'en Jaume Subirana). Estaria bé que les editorials es fixessin una mica més en aquesta literatura digital, que hi apostessin de veritat, que s'arrisquessin a promoure la ciberliteratura de qualitat. Per això encoratgem la iniciativa de Labreu Edicions.

Escriure al segle XXI suposa un repte, una aventura que passa necessàriament per l'experimentació amb les noves tecnologies. Qui no ho vulgui veure així, és que està cec o prefereix quedar-se al segle passat. Els blogs segueixen sent una eina molt valuosa per a l'escriptor. Escriure cada dia serveix per agafar ofici. És un aprenentatge lent, però segur. Saber que hi ha gent que et llegeix (perquè en tens constància), t'anima en aquesta incerta singladura de les lletres virtuals. Les possibilitats són immenses i encara molt inexplorades: entrecreuaments d'autors i personatges, una autèntica teranyina dins la qual es fecunden co(i)nspiracions inèdites i insòlites... La generació dels blogs encara és a les beceroles. No és una qüestió de fe, sinó de fets: la facticitat quotidiana d'una ciberescriptura ultramoderna.

6.4.06

Al jardí llegint originals...


Al jardí llegint originals, poemaris que aspiren a convertir-se en euros en efectiu, llibres que potser no llegirà ningú, que no rebran cap crítica, que no apareixeran en cap suplement literari... Originals i més originals, il·lusions, somnis, versos humans, massa humans... Fins que ensopego amb això:
ÈPOCA

Així com cada flor es marceix
i cedeix la joventut a la vellesa,
cada època de la vida floreix,
cada saber i cada virtut que neix,
té el seu moment d'eterna bellesa.

El cor, a cada crit que fa la vida,
Està a punt pel comiat imminent,
o per renéixer a una nova partida,

(...)

¡Doncs be cor, acomiada't i posa't bo!
Ep, això em sona un colló! Aquest poema és Stufen de Hesse! Pèssimament traduït, per cert. Sí. El rellegeixo i ho comprovo vers a vers. Descarat. Increïble. El poemari que el conté es titula Cap a la fi i està signat pel pseudònim NUCKIRA. S'ha presentat al Premi Vallromanes de Poesia. El poemari en qüestió inclou 24 poemes. Corro cap a la prestatgeria, agafo els dos volums de Die Gedichte de Hermann Hesse (Suhrkamp, 1977) i començo a investigar... A partir de la llista de títols i de la llista dels primers versos que hi ha al final del segon volum, vaig identificant poemes del poemari plagiari. És divertit. El paio ha tingut la barra d'afusellar els poemes complets de Hesse sense ni tan sols prendre's la molèstia de canviar els títols. Quan ja n'he identificat 13 (13 de 24), plego. No val la pena seguir. Tot el poemari sencer és un plagi absolut de Hesse. Aquí teniu la llista dels poemes originals per ordre d'aparició en el poemari (entre parèntesi el volum i la pàgina de les Gedichte on els podeu trobar):

Der Mann von fünfzig Jahren (II, 774)
Müder Abend (II, 718)
Altwerden (II, 459)
Stufen (II, 676)
Ende August (II, 580)
Bruder Tod (I, 441)
Welkes Blatt (II, 622)
Regen im Herbst (II, 707)
Sprache des Frühlings (II, 603)
Im Altwerden (I, 426)
Märzsonne (II, 702)
Verfrühter Herbst (II, 578)
Einst vor Tausend Jahren (II, 725)

Estic segur que la resta de poemes també són de Hesse. La pregunta clau és: ¿Aquest NUCKIRA és subnormal profund, traductor afeccionat, barrut, o què? ¿Ha copiat els poemes d'alguna antologia? ¿Ens volia posar un parany? Es deu pensar que som una merda de jurat d'una merda de poble que només hem llegit Martipol... Voilà! Li ha sortit el tret per la culata. La cosa no quedarà aquí. A banda de denunciar-ho públicament com estic fent ara perquè li caigui la cara de vergonya, el penso telefonar personalment i dir-li quatre coses ben dites. ¿O es pensava que era tan fàcil guanyar 600 € per la cara? Santa innocència!

El sol no surt aquest matí...


El sol no surt aquest matí de dijous i tu vols dormir la vida que jeus solitària a la cambra que dóna a l'est i al nord amb el petit finestró i la màscara de Shiva ran de terra sobre la rajola i la fusta el teu cos sota el nòrdic sobreeixint la fredor dorms i somies que sóc la mateixa ombra que fou llum sota el pont del riu cristal·lí somies i oblides i escrius amb aquesta melangia ignota que ens acull quan tot s'esdevé enderroc i saps que no calen plors ni elegies només dormir la vida fecundar la cendra que som esperar que el saüc torni a florir i el rossinyol i el pit-roig s'acostin a l'ampit del teu cor un cor petit un cos petit un esperit immens oceànic afamat de creació totes les il·lusions com males herbes de l'hort la palla els gossos el blat la pau de l'horitzó dels volcans apagats a la terrassa quan el sol es pon però avui aquest matí de dijous el sol no vol sortir i tu encara dorms hi ha un silenci preciós a l'altra banda del riu on comença el bosc un silenci de pedres antigues d'escorça de xops un silenci de llibres que dormen com tu dins un calaix ple de pols fideus xinesos balla amb mi al menjador t'aixeco t'envolo fumeja l'encens del desig dorm i somia sí he fet un niu per a tu en la branca més alta del meu arbre secret no has de patir jo vetllaré la teva solitud serem amics sense escarrassar-nos-hi sense haver de grimpar ni gruar el sol no vol sortir aquest dijous els núvols els turons l'amaguen que el miratge més ombrívol no sufoqui la flama la lluna còmplice vindrà a buscar-me he fet un cau de dolçor per a tu en el racó més secret del meu jo dóna'm la mà els dits aspiren al tacte invisible tendresa infinita res no mor

5.4.06

Ho diu Kierkegaard...

Ho diu Kierkegaard:

Només en les contradiccions hi ha llibertat (Diari d'un seductor)

Tot el contingut del meu ésser és com un crit permanent de contradiccions íntimes (La repetició)

I jo hi estic d'acord. M'hi identifico.

¿Què passaria si l'ala dreta d'una mosca contradigués l'ala esquerra? Doncs que la mosca no podria volar. Aquest és el problema de les mosques. Per sort, no és el meu problema. Per això no tolero que les mosquetes em donin lliçons de llibertat.

En un ataque de inmodestia me pregunto...


EBTG, Mirrorball

En un ataque de inmodestia me pregunto: ¿hay algún escritor español castellano que haya escrito tanto como yo sobre literatura catalana, en el último medio siglo, con tan magros resultados..?

JPQ, Una temporada en el Infierno (3.3.06 2:22 PM)

COMENTARI (4.4.06 11:37 AM):

Joan Pere Quinyoner,

Amb tots els respectes:

Se li agraeix la seva fal·lera catalanofílica, el seu esguard benevolent envers la nostra dissortada màtria lletraferida, aquest urc planià que l'honora i la maresmitat substancial del seu "savoir faire"...

Però deixi'm afegir un consell d'amic que vol ser un avís d'urgència abans que tot plegat esdevingui irreparable:

Si vostè segueix així, aviat li donaran la Creu de Sant Jordi, la qual cosa (sincerament) no fa per vostè.

Rumiï-s'ho amb calma, sisplau.

L'admira amb devota contenció,

Toni Ibàñez

RESPOSTA AL COMENTARI (4.4.06 12:48 PM):


Mein lieber Toni,

Mare de Déu.. a la altura de esta entrada, OK, todo es concordia catalanista. Sospecho que las dos entradas siguientes lo son mucho menos: y no le cuento, mon cher, que camino del calvario mesetario comportan tales cruces catalanas..

Q.-

PS. Cada vez que paseo por tu Entrellum, me asaltan millares de anuncios que contrastan con el tono líricomelancólicojupiterino de tus soliloquios.

Avanti!!

--------------------------------------------------------------------

Rebo l'agraïment de Lord of Erewhon, l'autor del poema portuguès que vaig gosar de traduir abans d'ahir:
Tradução para catalão de Antoni Ibañez Ros.

Meu caro senhor, a honra que me deu, ao traduzir o meu poema num acto de pura dádiva, pela porta dos fundos, encheu o meu coração de alegria, porque eu acredito na alma das terras e que as terras falam aos homens pelos seus poetas e filósofos e místicos. A nobre e alta Catalunha falou para mim, não esqueceu – porque as terras sentem e nunca esquecem – as minhas deambulações sonhadoras, os meus olhos e o meu coração cheios de tão funda voz de sol e infinito!

O senhor muito me honrou ao traduzir o meu poema – fê-lo como só um catalão o poderia fazer, em silêncio nobre!

O meu muito obrigado, meu amigo.

P. S. De tudo o que precisar, aqui de Portugal, disponha.

4.4.06

Trobar l'equidistància justa...

Trobar l'equidistància justa, l'equilibri exacte entre el teu ésser i el teu estar, entre el teu ésser i l'ésser dels altres, entre el teu estar i l'estar dels altres, mantenint la teva individuïtat intacta sense atemptar contra les individuïtats alienes... Aquest és el secret de la llibertat, el secret de l'amor, el secret de la felicitat, el secret de l'existència reeixida, el secret de tot plegat...

Tots els plaers són inútils
Si els perpetrem, perquè són perpetrats i es fonen
Si no reïxen, perquè se'ns podreixen a dins
Tots els plaers són inútils
Desitjos satisfets i insatisfets
naturals i necessaris
articials i prescindibles
Epicur menjant un bocinet de formatge sota la figuera del seu Jardí
O l'amic Llibreter llegint el seu llibre entre energúmens
Tots els plaers són inútils
Inútil és viure per a morir

3.4.06

Dois cavalos do mar...




BOCADO

Dois cavalos do mar, o fumo, rebocam pelo Tejo
A metade enorme de um cargueiro.
Para onde? E porquê só metade?
Símile absurdo. Coisa real,
Lixo, que caninos deuses desmontaram
E varrem agora para fora do mundo.

(Para onde? E porquê só metade?)

Assim é a minha vida.
Metade a apodrecer num estaleiro velho
E a outra, que uma parelha de demónios arrasta
Para o vazio que há no fim do mar.
(Por qual lei, por que absurdo cósmico,
Risca estas linhas ninguém
Sobre uma pedra sobre um rio?)
Assim é a vida.
Metade estúpida, metade divina.

(Alta acima das águas, irreal,
Metade da minha vida desaparece ao longe.)


MOS

Dos cavalls del mar, el fum, remolquen pel Teix
La meitat enorme d’un mercant.
Cap a on? I per què sols la meitat?

Símil absurd. Cosa real,
Deixalla, que déus canins desballestaren
I escombren ara cap a fora del món.

(Cap a on? I per què sols la meitat?)

Així és la meva vida.
La meitat podrint-se en una vella drassana
I l’altra, que una parella de dimonis arrossega,
Cap al buit que hi ha a la fi del mar.
(Per quina llei, per quin absurd còsmic,
Ratlla aquestes línies ningú
Sobre una pedra sobre un riu?)
Així és la vida.
Meitat estúpida, meitat divina.

(Alta damunt les aigües, irreal,
La meitat de la meva vida desapareix al
Lluny.)


2.4.06

Via Totxana Isernenca...

Via Totxana Isernenca m'assabento que han donat el Premi de la Crítica a Mistana de Núria Perpinyà. Ho llegeixo dos cops, ho torno a rellegir i me'n faig creus. Al·lucino. No, no és una broma. I si no ho és, aleshores "la cosa" està pitjor, MOLT PITJOR del que em pensava. Escorcollo els arxius de [TdQ] i recupero la krítika que vaig fer d'aquest llibre en el seu moment: 29.7.05. Us la reprodueixo tot seguit...
Feia anys que no llegia una novel·la tan dolenta. La Núria Perpinyà s'ha quedat ben descansada perpetrant aquest esguerro literari... Volia fer una novel·la sobre la boira i la bogeria... i li ha sortit un llibre boirós, illegible, sense cap ni peus, un cagalló infumable. La culpa és d'aquesta notícia de Vilaweb arran de la qual em va entrar el cuquet i me'l vaig comprar. 16€ llençats a l'aigüera. He trigat setmanes a acabar-me'l [si un llibre és bo em dura una nit] L'agafava, llegia una pàgina i el deixava amb fàstic. Al final, després de boira, boira i més boira [l'avorridor embolcall d'una pocasubstanciada sense contingut ni argument ni res] l'autora es carrega tots els personatges menys dos... No hi ha per on agafar-ho. L'ús d'alguns lleidatanismes m'ha fet certa gràcia, però para de comptar. La contracoberta diu que Mistana és una novel·la poètica escrita amb un llenguatge delirant, amarat de versos en prosa, que imantarà els lectors. Propaganda enganyosa de l'editorial. ¿Poètica? ¿Versos en prosa? ¿On?! És ple de tòpics, paraulotes, insults i expressions barroeres. Un desgavell de registres. A mi no m'ha "imantat" pas, sinó tot el contrari. Ara estic pensant què en faré, d'aquest malaguanyat exemplar... si cremar-lo, dipositar-lo al contenidor blau, fer bookcrossing, sortejar-lo al programa de ràdio entre els quatre oients que ens escolten o regalar-lo al meu pitjor enemic. Per a cloure aquesta ressenya, us deixo un fragment de la pàgina 177 [que té tota la pinta de ser autobiogràfic]:
Adéu, mamó. Jo sé que em tornaràs. Vindràs mamat, crio emmarat; i amb el teu bonet mal col·locat. Emmerdat amb mil problemes, m'embrocaràs. Perquè al món no hi ha cap mama que et mami com jo et puc mamar.
Amén.
PS: Lamento que la Sra. Perpinyà no pugui deixar comentaris aquí com els que va deixar a [TdQ], perquè ENTRELLUM no és un blog empastifable a l'abast de tothom.

Glicina...


1

2

3

1.4.06

Vull bullir. Bullo...

Vull bullir. Bullo. Són les 5:38 de la matinada del dissabte dia 1 d’abril i tinc els ulls més oberts que mai, com si les parpelles fossin conscients i haguessin decidit que no val la pena dormir, que ara no puc dormir perquè em queda poc temps, poc temps per a no sé exactament què. Aixeco la persiana del despatx (sempre dubto si la x va després o abans de la t o a l’inrevés) i guaito la foscor de la nit, la llum esmorteïda dels fanals, l’ensopiment dels plataners…

Fa una setmana, divendres passat, vaig veure La Cabra d’en Pou al Teatre Auditori de Granollers. Encara no he tingut temps de fer la ressenya. Porto setmanes sense tenir temps per a res tret d’obsedir-me amb tu. Una obra excepcional, la història del follacabres, que em va colpir molt endins. Quan pugui en parlaré amb calma. L’anhelada calma que no aconsegueixo recuperar.

Un fotimer d’originals sobre la taula del menjador. Em pregunto: ¿Per què collons hi ha tanta gent que escriu poesia, si la poesia no és res més que la manifestació més palmària [del ll. palmarius, -a, -um 'com el palmell', d'on 'obert, manifest com el palmell estès', amb possible influx de l'adv. palam 'palesament'] de la nostra radical impotència?

Ahir, a les vuit, programa de ràdio: CAPVESPRE. Potser l’últim programa. El director, que sóc jo, ha decidit que plega. ¿Per què? Ja no em fa feliç. A partir d’ara només vull fer coses que em facin feliç. Vull bullir. Bullo. Com ara, que escric a les 5:51 de la matinada i xalo pels descosits amb les neurones eixorivides sota l’efecte d’una untuosa ressaca …


Convidat d’honor: Josep Maria Mestres Quadreny. Músic, 77 anys. La casualitat (en la qual no crec ni he cregut mai) ha fet coincidir la nostra entrevista amb un article de La Vanguardia en el qual es parla de l’estrena d’una obra seva al Liceu. Arriba a la ràdio acompanyat per en Joan, l’amic que l’ha fet venir. Fa seixanta anys que es coneixen. MQ té els cabellls blancs, vesteix com Brossa i fuma amb pipa, tabac negre. És la segona vegada que me’l trobo. La primera va ser a Granollers en la inauguració de la biblioteca Roca Umbert. MQ és un home discret, silenciós. Comencem el programa amb música seva de fons...



El presento. Comença a xerrar. És (com diu el tòpic) un pou de saviesa. Mentre parla prenc apunts a la Moleskine…

Cita Ángel Ferran: Yo hago lo que creo (i comenta el doble sentit del creo: creure i crear). Li demano si creu en la inspiració. Diu que això és una cosa que es van inventar els romàntics, com si l’autor fos un imbècil al qual tot li ha de venir de dalt. Afirma que el que cal és tenir “una idea” i desenvolupar-la treballant. Insistirà vàries vegades en això de “la idea”. Quan li pregunto d’on surt aquesta “idea”, MQ dubita, em mira i diu: “d’on menys se l’espera”. M’explica que una vegada li va venir “la idea” d’una obra en un somni. Va somiar la peça d’homenatge a Robert Gérard, la va veure sencera de patac, la partitura i com s’havia d’interpretar. El misteri de la creativitat.

Passen dos ciclistes per la riera. Mountain bike. Són les 6:28 i encara és ben fosc. No porten llum al casc. No hi ha lluna plena. ¿On coi van aquest parell de dos, a empaitar senglars?

MQ insisteix a parlar de la llibertat musical. Cita Schönberg i alguns deixebles: Berg i Webern. Esmento Satie, del qual sóc devot. MQ aixeca les celles i la pipa alhora: “Formidable! Un compositor lliure amb molt sentit de l’humor”. Confessa que de jove li agradava el jazz, sobretot el primitiu (New Orleans), fins que, al final, s'avorria i en el darrer concert de jazz es va adormir.

Ara posem Sonades sobre fons negre (1982), que pertany a Integral de piano II (2005), interpretat per Jean Pierre Dupuy. Em sona a Bach. Em diu que sí, que és un “trencadís” com els que hi ha al Parc Güell. Va agafar trossos d’altres autors i va fer un collage musical. Apa.



Brossa. Apareix Brossa. Parlarem molt de Brossa durant la nit. Eren amics, havien treballat plegats. També amb Miró, Tàpies, etc. De Brossa diu: “Era un poeta de pura raça. Tot el que pensava i feia era poesia. Un personatge multivectorial (sic). Un home molt lúcid, molt honest, molt rigorós amb el treball. Un gran amic. Un gran artista.”

Li demano pel procés creatiu. Diu que composa davant l’ordinador. Té elaborats uns programes basats en el càlcul de probabilitats que desenvolupen els procediments automàticament. Ell introdueix les dades i es produeixen unes seqüències que trasllada a una partitura també digital… Molt interessant.

El Poema del Capvespre d’avui és Mosaic, de Brossa. Un poema-enumeració. Em quedo amb un vers: “El caràcter sexual del crani”.

Anem a sopar al millor restaurant del poble , és a dir, el més car. És davant mateix de la ràdio, a l’altra banda de la Plaça. Hi vaig ser el 9 de gener i el 10 de març. Avui serà millor: no em tocarà pagar. Som set a taula. MQ va amb la seva segona dona, servidor amb la primera. Menjador privat. Menú degustació extraordinari, com sempre. Primer ens porten unes làmines cruixents d’arrel de flor de lotus i iuca…

M’aturo. 7: 11. Contemplo el cel que comença a clarejar. Aixeco la persiana del tot. Apago el llum. És un espectacle preciós. En primer terme, les branques dels plataners; al darrere, la silueta fosca dels turons; sobre els turons, el cel que clareja... Faig una fotografia amb l’Olympus Camedia C-350. Quan obro la finestra, escolto els ocells i noto la fresca de l’albada. Aquest post s’allargarà molt. Serà un post de cap de setmana. Val per als dos dies: dissabte i diumenge. No tornaré a escriure fins dilluns. Una bona manera d’encetar l’abril. Ara passa el camió de les escombraries. Estàvem al Sant Miquel començant a sopar...

El segons tast és una crema de verdures amb un ou de guatlla escaldat a dins. Després: Amanida tèbia amb escarola i bacallà. Cigronets amb trompetes de la mort. Molls de roca amb foie. Un plat espectacular que combina peix i carn i que requereix passar del vi blanc al vermell. Els filets de moll (o roger) no tenen ni una espina. Les treuen amb pinces una per una. Cabrit al romaní. Postres. Tres. Primer un plat amb cinc bocinets de formatge posats en filera del més suau (esquerra) al més fort (dreta) i acompanyats en paral·lel per tres confitures diferents, mel i nou ratllada. Tot très français. M’agraden tots el formatges. Vaig degustant-los d’esquerra a dreta. Em criden l’atenció els dos darrers: el Tou dels Til·lers de Sort acompanyat amb mel amb un toc de tartuf blanc piamontès, i el Blau de Centelles amb nou ratllada. Següent. Copa de fruits vermells amb gelat de iogurt i canyella. Tercer. Xocolata. El menjar dels déus. Quatre colors i quatre textures diferents. Increïble. La repera.

Bevem un Dolç Adrià 2001 d’Albet i Noya, de Sant Pau d’Ordal. Syrah amb ull de llebre. Sobremadurat. Mig any de maceració. Sense paraules. Deixa una llàgrima a la copa molt difícil d’oblidar. Ja fa dies que ho dic: la Gastronomia és la base de la Cultura. El sibaritisme és el grau més alt de Civilització possible, sense menystenir la Poesia. I el millor de tot: avui em surt de franc.

La tertúlia flueix a mesura que els alcohols amaren les neurones. L’emoció estètica. ¿La del creador quan crea o la de l’espectador quan gaudeix re-creant l’obra? El perill de sempre: caure en el subjectivisme més simple: m’agrada o no m’agrada. L’art reduït a opinió. MQ torna a parlar de Brossa. De l’home Brossa que vivia en aquell estudi...



... del carrer Balmes cantonada Travessera amb vistes als Escolapis (gràcies veí!) … l’home “que vivia de l’aire” … talment Sòcrates barceloní … convidat pels amics … que deia: "vull una truiteta d’un ou, d’un ou petit, molt fina" … Brossa desmanegat … lliurat a l’art … consagrat a la poètica més radical de totes…

7:54. Ja és de dia. Llum. Vull bullir. Bullo. ¿Quant de temps fa que estic escrivint aquest post? ¿Per què no tinc son? ¿Per què no somio quan dormo?

MQ marxa en un cotxe blanc. Condueix la seva dona. Ens quedem fent unes copes. Gintònic de Bombay Sapphire. Fa olor de Chanel.

Una reflexió final: Estic orgullós dels meus «collons burgesos». ¿I saps per què? Perquè, en el fons, sé que només sóc un pagès sorrut que ha llegit quatre llibres. Desenganya't: La Cultura és un producte burgès.