28.2.06

¿Quan es mor un blogger...?

Esquela TdQ

¿Quan es mor un blogger l'últim post és una esquela?

I am thinking of aurochs and angels...






I am thinking of aurochs and angels, the secret of durable pigments, prophetic sonnets, the refuge of art. And this is the only immortality you and I may share, my Lolita.
Amb aquestes paraules clou Nabokov la seva obra mestra. Nosaltres encara hem de trobar les paraules per a descriure el que hem viscut, el que vam viure anit a l’Oracle, el que viurem si som prou valents, si ens deixem endur per aquesta sang flagrant que res no sap de límits ni de morals…

27.2.06

I'm a secular human being...

I'm a secular human being... No us perdeu per res del món aquest document excepcional: les declaracions d'una dona amb un parell d'ovaris ben posats. Cinc minuts de veritat. Feu-lo córrer.

Via Una temporada en el infierno

26.2.06

No lloverá...



No lloverá. Quizás no llueva nunca más y te quedes en este desierto de vulgaridad rodeado de artefactos sin alma, náufrago insomne, sombra de siglos y de nombres, prendido de soledad. Y si lloviese, la lluvia será olvido en la reseca simiente de la ebriedad que fuimos. Noche, silencio, bruma y hastío. Para que nuestros hijos quemen los libros que escribimos y reciten de memoria anuncios publicitarios donde lo importante es el brillo de los cabellos teñidos. No lloverá. Lo supe pronto. Estamos perdidos. Bombas en cualquier esquina. Desierto, frío, amores que fueron, amaneceres rotos, ocaso de voces, dedos malditos... Inútilmente releo en tus ojos todo el vacío. No lloverá. Dioses funestos. Dioses altivos. No queda mucho para el final.

25.2.06

Liebeserklärung...



Liebeserklärung
(bei der aber der Dichter in eine Grube fiel)

Oh Wunder! Fliegt er noch?
Er steigt empor, und seine Flügel ruhn?
Was hebt und trägt ihn doch?
Was ist ihm Ziel und Zug und Zügel nun?

Gleich Stern und Ewigkeit
Lebt er in Höhn jetzt, die das Leben flieht,
Mitleidig selbst dem Neid –:
Und hoch flog, wer ihn auch nur schweben sieht!

Oh Vogel Albatross!
Zur Höhe treibt’s mit ew’gem Triebe mich.
Ich dachte dein: da floss
Mir Thrän’ um Thräne, – ja, ich liebe dich!

Friedrich Nietzsche, Lieder des Prinzen Vogelfrei


Declaració d’amor
(per la qual el poeta caigué en un forat)

Oh meravella! Encara vola?
S’enlaira i reposen les seves ales?
Què l’eleva i sustenta?
Quin és el seu objectiu, el seu fre, la seva tendència?

Com estel i eternitat
Ara viu en l’altura, fugint de la vida,
Compadint-se amb l’enveja:
I alterós ha volat el que ha vist el seu planar!

Oh, tu, ocell Albatros!
M’empenys cap a l’altesa amb impuls eternal.
Vaig pensar-te: s’escolaren
Una llàgrima rere l’altra, -Sí, t’estimo!

Friedrich Nietzsche, Cançons del Príncep Vogelfrei

Dues hores i mitja amb la meiga Luz Casal...

Dues hores i mitja amb la meiga Luz Casal al Palau de la Música. De gom a gom. Impressionant. Sense paraules... (¿O què et pensaves, que jo no sabia fer posts lacònics i críptics com els teus?)

24.2.06

Aparquem el cotxe davant la Porsche...

Aparquem el cotxe davant la Porsche de l'Avinguda J. V. Foix. L'edifici on es troba la seu de l'editorial Anagrama fa cantonada amb el carrer Pedró de la Creu. Façana de totxo vermell. Jordi Herralde (JH) va comprar aquest local a Grijalbo. Pugem les escales fins al primer pis. El rebedor és ple de pòsters publicitaris dels llibres que (since 1969) ha publicat la casa. La noia de recepció ens diu que ens esperem. M'acompanya un vell amic de JH, que és el que ha concertat l'entrevista. Van fer les milícies junts a Castillejos. JH va ser un dels enginyers industrials més joves d'aquest país. Ara és un dels editors independents més respectats del panorama literari mundial. Estic emocionat. Fa molt de temps que somiava aquest moment. Apareix amb un somriure, fem les presentacions. Em trobo davant d'un home septuagenari que encara conserva una bona tofa de cabell blanc. Vesteix amb senzillesa: camisa blau cel sota un jersei blau marí. Beslluma bonhomia. Quan el meu amic li diu que sóc l'últim guanyador del Ferrater, JH ens engruna una divertidíssima anècdota etílica protagonitzada pel poeta amb la Marta Pessarrodona pel mig... Passem al despatx. Un escampall de llibres i paperam. Una taula de vidre fosc plena a vessar. Grans finestrals. Moqueta grisa. Dos quadres d'Àngel Jové, el pintor lleidatà que ha il·lustrat moltes portades dels llibres publicats per JH. A la prestatgeria del seu darrere, destaquen els dos patracols del Maria Moliner. Em fixo en algunes fotografies en les quals apareix JH amb més gent, els volums de Nabokov... El seu to de veu és suau, entranyable. Comencem a fer-li preguntes. Explica els inicis d'Anagrama, el particular context històric d'aquella època, l'esquerra heterodoxa... No publica poesia perquè s'ha especialitzat en l'assaig i la novel·la. Novel·la d'idees. Afirma que l'editor ha de ser una mica estràbic: un ull mirant a la cultura, a la qualitat literària; l'altre ull mirant al comerç, a la rendibilitat. Més que pels best-sellers, aposta pels long-sellers. Fins ara ha publicat uns 2.500 títols. Fa unes 200 reedicions anuals. D'això se'n diu un catàleg viu. Defensa abrandada del llibreter amb vocació. Una altra anècdota. Una vegada el vell Lara li va dir: Joder, es que entro en una librería y sólo veo la peste amarilla!. Es referia al color característic dels llibres d'Anagrama. La novel·la històrica l'avorreix. Aposta per la fusió de gèneres (Pitol, Vila-Matas, Bolaño...) Diu que potser és una moda que passarà. La novel·la no ha mort. Sóc inevitablement telegràfic. El post d'avui ha de ser llarg per nassos, malgrat que contradigui els meus principis bloguístics. Anuncia que potser s'autopublicarà un recull d'articles i conferències: "cartas de batalla". Cita tres noms d'escriptors catalans: Monzó, Palol, Montcada. Frankfurt. Dimissió del seu amic Folch, que resulta que viu a la mateixa finca on estem. Se'l va trobar al garatge i li va dir que se li havia acabat la paciència. Desavinences amb Na Caterina. Li demano què és la bona literatura. Agosarada pregunta. Respon citant Nabokov: quan llegeixes i sents un calfred que et recorre l'espinada. Una emoció especial. L'escriptor és algú que no està conforme amb el món. Ferit per les paraules. S'aixeca de la cadira, s'acosta a la prestatgeria, agafa uns exemplars del seu darrer llibre i ens els regala...
Li prego que me'l dediqui. Mentre ho fa, el fotografio. La dedicatòria és aquesta: Este librito para un amante de Bolaño.

Bolaño. Dins el llibre hi ha vàries fotos en B/N de JH amb Bolaño, Vila-Matas, Pitol... Sense cap mena de vergonya, trec el meu darrer llibre de la butxaca interior de l'americana i li'l regalo. En paus. Sé que és un despropòsit regalar un llibre a un editor, però ho faig. En el seu moment, també vaig regalar TdQ a Jaume Vallcorba. Quan ens acomiadem, veig UCP sobre la taula de JH. És una imatge difícil d'oblidar. Com l'hora sencera d'aquest dijous 23-F que recordaré, a partir d'avui, no pas per motius colpistes, sinó perquè va ser un 23-F que vaig conèixer JH personalment. Em deixo un munt de detalls. No es pot explicar tot. Encara no m'he netejat les ulleres. Encara no tinc son. M'estic plantejant seriosament la possibilitat de passar-me al castellà... I si puc, algun dia, més endavant, em compraré un Porsche cabrio de color negre.

23.2.06

He estat una hora amb Jordi Herralde...

He estat una hora amb Jordi Herralde, aquesta tarda, de cinc a sis, al seu despatx d'Anagrama, carrer Pedró de la Creu, 58. En el proper post escriuré la crònica d'aquesta històrica entrevista. Subal: no te la perdis per res del món. Hem parlat de Bolaño i de moltes més coses...

M'entrevisten via mail...

M’entrevisten via mail per a demanar-me l’opinió sobre el fet de bloguejar, la catosfera, blogs de referència, etc. Responc això:

Tothom pot obrir un blog, però no és tan fàcil escriure bé, sense faltes, tenir coses a dir, aconseguir més de 100 visites diàries, actualitzar-lo sovint… Si toques el tema polític, ja has begut oli. Si ets massa crític amb algunes patums o institucions culturals, ja pots oblidar-te de les subvencions. Com a bloguer, sóc un individu solitari i autosuficient que estima la llibertat per damunt de tot. Si els altres volen llegir-me, perfecte. No admeto comentaris. És una pèrdua de temps i d’estreps. Si algú em vol dir res, que doni la cara i m’enviï un mail: tonibanez@hotmail.com. Depèn del dia i del moment, estic més poètic o menys. Intento autocontrolar-me. No vull que les coses se m’escapin de les mans, com va succeir a TdQ. Conec el meu taló d’Aquil·les. Desitjaria tenir enemics una mica més intel·ligents. Col·lecciono insults (la gent és molt poc original en aquest sentit: solen ser "anònims", púrria fracassada, ressentida, amargada...). És qüestió de no cometre certs errors l’experiència dels quals m’ha ensenyat que poden ser fatídics. ¿Referències? A ENTRELLUM m'he pres la molèstia de posar una llista d’enllaços a altres blogs. La clau és la continuïtat. Cal sovintejar el postejament. O t’ho prens seriosament o plegues. És molt més que una moda. És tota una filosofia literària: escriure digitalment suposa un repte diari. Els textos llargs em posen nerviós. Són sospitosos. Els trobo tan artificials com una novel·la. Un text ha de poder ser llegit d’un sol cop. La poesia és superior a qualsevol altre gènere perquè economitza la paraula densificant el sentit. Un post és una píndola literària que tendeix a l’aforística. Et permet el complement de la imatge i del so, l’amplificació hipertextual, musical, etc. La mera paraula s’enriqueix oferint al ciberlector un paisatge més atractiu. Vaig començar el primer dia de l’any 2004 i (tret de les vacances i crisis diverses) he continuat bloguejant fins al dia d’avui. I així seguiré. El material blogogràfic el puc reciclar aprofitant-lo per a guanyar premis i publicar llibres de paper, però on em sento més còmode, més lliure, més jo, és en el blog. Un gran invent.
Una estructura política que no troba diners per publicar les obres completes de Blai Bonet no mereix que cap bulldozer respecti la seva integritat. Comentari anònim

22.2.06

Curiosa la teoria del senyor Carol...


Curiosa la teoria del Sr. Carol exposada aquest dilluns a la seva columna de LV. Segons ell, un bloc és un blog que no admet comentaris. I es queda tan ample. O sigui, d'acord amb aquesta caroliana definició, ENTRELLUM seria un bloc en comptes d'un blog, un bloc "ideològicament entotsolat" (que així és com es tradueix al català ensimismado). Pues va a ser que no.

El debat ja fa dies que bull. La proposta que defenso és clara (malgrat Termcats i Vilawebs):

  1. La paraula "bloc" no és adient perquè es pot confondre amb el bloc de notes de tota la vida. Escriguem, doncs, weblog o blog per anomenar el quadern de bitàcola digital o ciberdietari.
  2. El verb que derivaria de "bloc" seria "bloquejar", que és inacceptable per motius obvis. Escriguem, doncs, bloguejar per a expressar l'acció d'escriure en un blog. També val postejar.
  3. El que blogueja (que no "bloqueja") no pot ser el "bloquer" o la "bloquera" (tampoc "bloguista"), sinó el blogger, el bloguer o la bloguera. Hom pot admetre també blogaire.
  4. L'univers dels blogs és la blogosfera, que no la "blocosfera". En el cas concret dels blogs escrits en català, millor anomenar-la catosfera. [Molèstia apart, aquest terme me'l vaig inventar jo]
  5. Us podeu passar pel forro els quatre punts anteriors i fer els que us roti, però després no us queixeu si us quedeu "bloquejats"...

Tocant al tema dels comentaris, val a dir que el Sr. Carol pixa fora de test. Un blog és un blog amb comentaris o sense. El blogmestre decideix si vol o no vol que els ciberlectors (bloglectors) diguin la seva. L'opció dels comentaris és perillosa. La gent no s'autocontrola. Els anònims ho emmerden tot. Un blog no és millor ni més "lliure" perquè deixi o no deixi posar comentaris. Només cal llegir els comentaris de la majoria de blogs per a comprovar que tampoc no ens perdem res si desactivem aquesta opció. Les "màgiques respostes" que tan mitifica el Sr. Carol solen ser ràpides i irreflexives, és a dir, trivials, quan no són impertinents.

La primera conclusió és que alguns periodistes de paper farien bé documentant-se si volen parlar de realitats (o virtualitats) que desconeixen. La segona conclusió és que alguns encara confonen la "llibertat" amb fer-se pets en públic.

21.2.06

Hi ha un paio a Guayaquil...

Hi ha un paio a Guayaquil (Ecuador), un tal Jorge Luis, que visita sovint ENTRELLUM. No recordo si el vaig descobrir gràcies al comptador o a Technorati. Té un blog (poc actualitzat i poc visitat) titulat ¿ENTONCES? Reflexiones de lo cotidiano. El va començar a escriure cinc dies després que jo. El més curiós del cas és que a la llista d'enllaços (si vas a leer, lee bien) hi ha posat ENTRELLUM. No sé qui és aquest senyor. No el conec de res. M'ha intentat involucrar (sense èxit) en una cadena d'aquestes que corren per la xarxa: Cinco extraños hábitos propios. Fa un mes li vaig deixar un comentari dient-li que m'estranyava que m'hagués enllaçat i demanant-li si llegia el català. Em va enviar un mail... (un mail que no trobo i que tampoc no aclaria res). He arribat a la conclusió que va escollir uns quants blogs a l'atzar per a enllaçar-los amb el seu, i a mi em va tocar la rifa. Ho dic perquè també enllaça un blog francès (força interessant) el blogmestre del qual també li va deixar un comentari: je tenais à vous remercier pour le lien. Total, que aquestes coses passen, i són divertides. Em satisfà saber que hi ha un entrellumaire en els confins d'ultramar. Avui li dedico aquest post. Va por ti, Jorge Luis!

20.2.06

Parlant de la química de l'amor...



Parlant de la química de l'amor, Adolf Tobeña diu que "les històries no s'acaben mai" (Presència, núm. 1773, p. 14)
Melangiosa ressaca, instants suprems que resten en l'atol de la memòria, aigua nítida blauturquesa en la qual ens capbussem quan ens ofega la inclemència de l'ara i de l'aquí, refugi privat, llacuna intacta que serva el secret d'aquell perfum inoblidable que ens acompanyarà sempre... Sempre.
Les grans històries d'amor no poden ser contades.

F. F. G. "Bon català: defensor de les llibertats de la terra" IN MEMORIAM (Gràcies Enric!)

El vertigen...

El vertigen de tantes visites. Quan els arbres no ens deixin veure el bosc, aparcarem la política i tornarem a la poesia. Vivim un moment històric. Acabo d'escriure una frase idiota. Tots els moments són històrics. Sí, però no tots els moments surten als llibres d'història. La història l'escriuen sempre els vencedors. Aquesta frase no és meva. És un tòpic. ¿Qui va guanyar dissabte? El Barça. No, em refereixo a la manifestació. Ah. Hi ha un partit polític que vol rendibilitzar-ho... Els seus acòlits estan pletòrics. Rodolí. ¿Sempre hi ha d'haver vencedors i vençuts? Puta història humana. Volia escriure un ciberdietari filosoficopoètic amb un to intimista, elegant, minimalista, i no sé quants ismes més; i resulta que, per fas o per nefas (tu i les teves llatinades!), torno a recaure en el pitjor estimball possible: la política. Disculpeu, amables lectors. Intentaré que no torni a passar, però no us prometo res. La carn és dèbil... i l'ànima molt fràgil.

Hi ha blogs i blogs

19.2.06

Plou...

Plou. Si ERC no aconsegueix (malgrat haver capitalitzat la manifestació d'ahir) l'Estatut que somia, i acaba dient NO, aleshores ha de deixar el Govern. Qualsevol altra opció és pura incoherència política. No es pot estar al Govern i, alhora, rere la pancarta. La quadratura del cercle. ERC ha de deixar el Tripartit per "dignitat", convocar eleccions i esperar (somiar) que tota la gentada que hi havia ahir a la manifestació voti les seves sigles. Que parli la veritable democràcia: la de les urnes. Així de simple. Ja no plou.

Pero ahí no acaba todo, porque con Esquerra proclamando el eslogan "Vota no, o no votis", el referéndum sobre el Estatut se presenta francamente complicado. Empieza a resultar imaginable una campaña con un presidente de la Generalitat llamando a participar a favor del Estatut y un conseller primer proponiendo lo contrario. Catalunya se situaría por méritos propios en el primer puesto del ranking de repúblicas bananeras, pero eso no ha de asustar a estas alturas al tripartito. JORDI BARBETA

[94] Hasta Toni Ibañez (el fuet de Arcadi durante meses a través de Tros de Quòniam) se ha dado cuenta de que el enfrentamiento propugnado por el nacionalismo catalán radical no lleva a ningún sitio.

Nos lleva al DESASTRE. El talibanismo-ayatolismo de los cachorros d'ERC está fomentando el guerracivilismo catalán. El principal problema de Catalunya no es el PP, sino el cainismo entre CiU y ERC. Un abismo peligrosísimo que no para de crecer. Cuando las tropas franquistas entraron en Barcelona en 1939 ya se encontraron el "trabajo" hecho: nos habíamos matado entre nosotros. La Nueva República Bananera CAT cabalga hacia su fin... BLOG DE ARCADI ESPADA

Entre la rauxa i el seny...

Entre la rauxa i el seny, em quedo amb el seny. Entre la utopia i el pragmatisme, em quedo amb el pragmatisme. Entre somiar truites i menjar-me-les, me les menjo. Entre l'enfrontament estèril i el pacte, pacto. Entre el foment de l'odi i la recerca de l'entesa, cerco l'entesa. Etcètera. Ja fa uns quants anys que vaig deixar l'adolescència enrere. I me n'alegro. Era arrauxat, utopista, somiador, provocador, bel·ligerant... Ara ja no. M'he cansat d'aquesta cançó enfadosa, d'aquesta crispació sistemàtica, d'aquest udolar a la lluna, d'aquest fer-se tothora la víctima, d'aquesta necessitat d'enemic contra el qual vomitar totes les frustracions. Són actituds adolescents, puerils, infantiloides. Però sóc conscient que, tal com estan les coses, la meva actitud té les de perdre. El radicalisme creix. L'ambient s'enrareix. Estic preocupat. ¿Què es pot esperar quan un professor d'universitat crida a la desobediència civil? Un "professor" que fa faltes d'ortografia i que va donant lliçons d'ètica als altres... (quina "casualitat" que coincideixi en aquest punt amb el Messies de la seva secta) Està molt clar el que es pot esperar: EL DESASTRE. La responsabilitat dels polítics és, ara més que mai, fonamental. Els que atien el foc de la revolta són uns irresponsables. ¿Què volen? ¿Què busquen? Jo sé el que vol i el que busca la gent de bona voluntat: pau, seguretat, tranquil·litat... Anem amb compte, doncs, que estem jugant amb foc de veritat, i els incendis de seguida es descontrolen. Per voler tenir-ho tot, potser perdrem el (poc o molt) que tenim. Martí Pol s'equivocava: no tot està per fer i no tot és possible. Ens agradi o no, l'experiència ens ensenya que moltes coses ja estan fetes, que poques coses queden per fer, i que hi ha coses impossibles. Per als clàssics, la virtut principal era la frónesis, la prudència. ¿Que ens hem begut l'enteniment? Em fa l'efecte que no anem bé. La política no pot ser un joc de nens. Les masses les convoca el diable. Reconsiderem les nostres postures, les nostres actituds, les nostres ideologies. ¿Val la pena destruir l'inestable equilibri de la convivència? ¿Val la pena fomentar la discòrdia? Entre la rauxa i el seny, em quedo amb el seny. Només el seny pot salvar-nos.

18.2.06

Si no vaig errat...



Si no vaig errat, 70.000 és l'1% de 7.000.000. És una regla de tres simple. Sóc de lletres, però fins aquí arribo. Segons Contrastant, aquesta és la xifra de manifestants que aquesta tarda han recorregut el centre de Barcelona. O sigui: un 1% dels catalans. O sigui: una xifra irrellevant, irrisòria. Algú (començant pels polítics) hauria de treure conclusions de tot plegat.

Normal és mediocre...

Normal és mediocre. Normal és bassa d'oli. Normal és fer la viu-viu. Normal és mesocràcia. Normal és panxacontentisme. Normal és Bloom pontificant obvietats indocumentades sobre Llull per tal d'acontentar els que signen el taló. Normal és que l'endemà Porcel es corri de gust ("plaer fàustic" -sic-) a la seva columneta de LV. Normal és que quatre aprofitats utilitzin la cultura per a embutxacar-se diners públics. Normal és que hi hagi sempre els mateixos noms en els jurats dels premis literaris. Normal és que les editorials només pensin en Sant Jordi com els polítics només pensen en les eleccions. Normal és que tot això passi i ens ho empassem sense problemes. Normal és sinònim de vomitiu, i més en literatura. JO EL QUE BUSCO QUAN LLEGEIXO NO SÓN COSES "NORMALS".... per això ja tinc els diaris, la tele, els companys de feina, i la majoria de realitats que m'envolten. O la Literatura és anormal, subnormal o paranormal, o no val la pena. Te la regalo tota.

Avui fa sol...



Avui fa sol i els ametllers floreixen. El vent remou les branques. El cor sense núvols. El cel d'un blau blanquinós, mirall entelat dels dies que llisquen sobre la superfície del món. L'eco de paraules buides. Ganyotes. Músiques. Riures. Hi ha fulles que encara no han caigut. Avui fa sol i els ametllers floreixen. Un noi i una noia es fan un petó. La vida recomença un altre cop.

17.2.06

Tanmateix, el dubte creix...



Tanmateix, el dubte creix, mitigant la certesa. No és veritat que l’experiència ens faci més savis. L’experiència ens fa més escèptics. Anem perdent pel camí les seguretats de la infantesa. El dubte creix i tot sembla més complex. Ja no pots refiar-te ni de la teva pròpia ombra. Busques l’aïllament. Només els dèbils són gregaris. Et quedaven les paraules, el logos poètic, fins que vas descobrir que cada vers és un altre simulacre. El dubte creix, amic Descartes, i el teu déu no és cap idea innata l’existència de la qual sigui demostrable. El teu déu, amic Descartes, és producte de la por, dels calçotets que embrutes cada cop que sospites que el dubte podria ser la conclusió definitiva de la teva filosofia. El dubte indubtable. Res dubitans. Dubito, ergo sum.

16.2.06

Al final de su vida, el filósofo alemán...

Al final de su vida, el filósofo alemán Gunther Anders aseguraba hacer filosofía a partir de los periódicos, considerando sencillamente inmoral dedicarse en tiempos de guerra a leer y comentar a Aristóteles o Heidegger (a los que, en cualquier caso, hay que utilizar y él utilizaba): “un filósofo que solo escribe para filósofos”, decía, “es tan absurdo como un panadero que solo hace pan para otros panaderos”. La filosofía tiene que aliarse modestamente a la poesía, a la historia, a la novela, al panfleto, para contribuir a conseguir ese efecto del que depende ―y vuelvo a la primera pregunta― la salvación de todos y cada uno de nosotros al mismo tiempo: el efecto de hacernos sentir vulnerables. Ya hemos interpretado todas las cosas, ya está todo a la vista, ya ha subido todo a la superficie: ahora de lo que se trata es de que lo que sabemos nos haga daño. Y de que los dañados ―los damnificados― estemos unidos y seamos cada vez más.

Santiago Alba Rico
Marina ho anomena "hacer filosofía del presente", és a dir, ocupar-se de l'actualitat. Però no estic segur que, com afirma Alba, el coneixement de les coses ens faci més vulnerables. La filosofia pot esdevenir consol, escut, armilla... L'efecte del saber no és pas la debilitat, la vulnerabilitat, sinó tot el contrari. Conèixer la veritat ens enforteix. L'escepticisme augmenta a còpia d'experiències. No hi ha "salvació" possible, ni individual ni col·lectiva. Aquesta terminologia religiosa és inacceptable. La filosofia es queda curta sempre, perquè la mera raó no és capaç de capir tota la complexitat humana. Només la poesia (que és metafilosofia) aconsegueix, fins a cert punt, aparaular el misteri.

15.2.06

Qualsevol indocumentat pot obrir un blog...

Qualsevol indocumentat pot obrir un blog i dir la seva. Qualsevol cretí pot insultar-te impunement. La xarxa afavoreix aquesta "llibertat". Per això, l'autocontrol és fonamental. No estic parlant de faltes d'ortografia ni d'incongruències sintàctiques, sinó d'una ètica de mínims, dels límits imprescindibles que haurien de configurar qualsevol capteniment virtual. Els anònims s'autodesqualifiquen per si mateixos. La crítica ha de ser argumentada, raonada. Els insults sobren. Diàleg i respecte han d'anar junts. ¿Fins a quin punt estem disposats a seguir unes regles bàsiques? No tot s'hi val. La Catosfera pateix encara més aquest problema, per la seva condició reduïda, endogàmica, caïniana... L'indocumentat hauria de documentar-se. El que fa faltes hauria d'esmenar-les. L'anònim hauria de signar amb el seu nom i donar la cara. L'insultador hauria de callar o si més no emprar l'humor subtil, la ironia. Etcètera. Sé que aquest post és inútil, tan inútil com la lletra de l'Imagine de John Lennon. El que és no té res a veure amb el que hauria de ser, ja ho sé, però en volia deixar constància.

14.2.06

Ramon Llull, el Doctor Il·luminat...

RAMON LLULL, el Doctor Il·luminat, aprengué l'àrab per tal de poder convertir els infidels mahometans. Missioner empedreït, malalt d'imperialisme utòpic, viatjà fins al nord d'Àfrica amb la intenció de refutar les creences dels sarraïns. Però vet aquí que, malgrat el seu zel cristianíssim, va morir apedregat i no se'n va sortir. Màrtir i beat, reposa a la catedral de Palma.

ANSELM TURMEDA, mallorquí i franciscà com Llull, renegà de la fe cristiana per abraçar l'islamisme, adoptant el nom de Abd Allh ibn Abd Allah al-Tarchuman al-Mayurquí al-Muhtadí (servidor de Déu, fill del servidor de Déu, l'intèrpret mallorquí convertit a la fe). Escrigué La disputa de l'ase. La seva tomba és objecte de veneració a la ciutat de Tunis.

Ambdós són models contradictoris. Ambdós es van equivocar. Ambdós van creure que la veritat estava només d'una banda -la seva- i van voler imposar-la als altres: gentils, infidels o cafres, tant se val. Lul·lians i turmedians conjugen la veritat només en singular. I això és una pífia imperdonable. Aquest és el perill dels monoteismes dogmàtics. A hores d'ara, aquest perill torna a ser present entre nosaltres. I cal anar amb molt de compte. No hi ha cap veritat única ni íntegra ni absoluta. La veritat no és parcial ni sectària. El que hi ha són veritats. Plurals, minúscules, sovint incompatibles... I el que opini el contrari és un talibà.

El jueu Bloom diu...


El jueu Bloom diu que els catalans som com els jueus. El jueu Bloom és catalanista, doncs. Diu que som una "civilització" diferent. Diu que ha llegit Llull en llatí. El jueu Bloom politiqueja i repapieja. Com a bon rabí, pontifica i cobra per pontificar. I nosaltres encantats, esclar. ¿Sabeu què pensava Llull dels jueus? Si Bloom ho sabés, potser no parlaria tan bé de Llull ni dels catalans. ¿Algú sap exactament quants diners ens ha costat aquesta foto? ¿I aquesta?*

JPQ: Bloom y la manipulación comercial e institucional de la incultura

* Avís per a xuetes i altres espècimens de pell molt fina: aquest no és un post "antisemita".

13.2.06

Podem seguir endavant com si res...



Podem seguir endavant com si res no hagués passat, com si la màscara no fos transparent i, rere el mirall, no hi hagués el veredicte escrit, la sentència inapel·lable: has fracassat. Podem seguir endavant un altre dia, una altra setmana, un altre mes... És el que tothom fa. La inèrcia del fer-se vell. Les rutines de sempre. Al capdavall, fracassar no significa res si et trobes envoltat de fracassats. La vida tota és fracàs. Un altre dia, una altra setmana, un altre mes... fins que arribi la mort i ens alliberi de tot plegat. ¿O què et pensaves? ¿Entens per què Bauçà es refugia en els somnis? Els somnis són l’única victòria que ens queda. També podries volar fins a Nova York i passejar-te per aquelles avingudes plenes de gratacels i constatar que, en realitat, ets una puça microscòpica. Però no cal que et prenguis la molèstia. El campanar del teu poble. El campanar dels teus somnis. Rere el mirall. La màscara transparent. I aquesta sensació de derrota arrapada al cos com una heura putrefacta.

12.2.06

Ara que ja sabem qui mana...



Ara que ja sabem qui mana en aquest país, que això que anomenem «democràcia» no és res més que una «partitocràcia plutocràtica» en la qual (a banda de la comèdia d’anar a votar cada quatre anys) el deure primordial dels ciutadans és pagar impostos per a mantenir la prebenda de l’anomenada «classe política», a més de pagar la quota hipotecària a les entitats financeres per tal que incrementin, any rere any, la seva escandalosa xifra de beneficis, de manera que els accionistes puguin fregar-se les mans i decidir (en dinars o sopars de duro supersuperdemocràtics) qui serà el millor gestor dels seus interessos futurs, ço és, el polític modèlic, el figurant més creïble, putxinel·li intercanviable que ratificarà les expectatives especuladores d’aquest capitalisme sense escrúpols, tan compromès amb el benestar general de la societat mitjançant una admirable «obra social»; perquè cal fer veure que avancem i aconseguim fites que ens beneficien a tots plegats, i no solament a quatre explotadors malànimes; que sí, que no em preguntis com, però cal trobar l’equilibri entre la ficció del bé públic i el benefici privat d’alguns rapinyaires que mai no en tenen prou, ai, la quadratura del cercle! Tanmateix, de vegades, fins les blavoses estrelles altívoles deixen caure petites engrunes grogues i vermelles sobre la inveterada misèria dels mortals, els quals amb el futbol ja omplen les seves hores de lleure, discutint sobre dubtoses jugades, sobre vocables com ara «nació», senyeres i oprobis, papers que retornen, negres adhesius de rucs, entretinguts amb telesèries, radiopredicacions, diaris gratuïts, cuarenta principales, bestsellers, onanismes, blocs i altres distraccions proletàries més o menys sofisticades, inconscients d’allò que s’hi cou en la tramoia, els fils invisibles que mouen les titelles, tu i jo, i aquest sostre gris, tan dens, aquest cel inclement de febrer que avui se’ns cau a sobre.

11.2.06

Jauss em regala...

Jauss em regala una Phrasr inspirada en UCP. Paraules i imatges. Un joc divertit. Jo també hi jugo. Agafo la primera i l'última frase del llibre, i em surt això...



Espero contracrítiques del documental de Bauçà.

Zapatero els va anomenar...

Zapatero els va anomenar profetas del miedo. Són la mateixa gent que proclama la “decadència” d’Espanya i de Catalunya. Com l’article de Francesc de Carreras ahir a La Vanguardia. Com el nou pamflet de l’Arcadio Espasa. Per als reaccionaris qualsevol progrés significa “decadència”. Com que no ho poden matar, diuen que està malalt. És el discurs catastrofista, apocalíptic, el mateix discurs que utilitzen alguns revisionistes per a justificar l'Alzamiento Nacional franquista. Ells, tan catòlics, tan cristians, sempre disposats a “salvar” les essències, la pàtria, i el que faci falta. Redemptors de mena, peperos, opusians, ciutadans compromesos… Els hauríem de donar les gràcies perquè vetllen sol·lícitament per nosaltres. ¿Què faríem sense ells? ¿On aniríem a parar? La decadència de Catalunya, sí. Perquè aquí ja no es parla el castellà. Perquè aquí ens torquem el cul amb la bandera espanyola. Perquè el totalitarisme nazionalista perpetra un lliberticidi sistemàtic. Perquè… Sí, home, sí. La decadència de Catalunya. Com que la realitat no s’adiu amb la seva volença, la realitat s’equivoca. Tossuts, energumènics, cridaners… Es veu d’una hora lluny que estan acollonits.

10.2.06

Dinem al millor restaurant...

Dinem al millor restaurant de Mas Voranell. Rebuda: una dotzena d’ostres amb Bollinger. Aperitius: torrada amb mantega de safrà i musclo. Gelatina de Sichuang i pernil d’ànec. Pèsol amb menta. Segon plat: cueta de rap amb parmentier, nou moscada i puré d’arbequines. Postres: sorbet de poma amb infusió de llima keffir, farigola llimonera i cardamom. Cruixent de crema, canyella, fava tonka i gerds. El Bollinger de daurades bombolles petillants ens acompanya fins al final. A l’hora del cafè, encens una cigarreta. La perfecció no existeix.

Em passo la tarda escoltant les cançons de Coldplay. No me’n falta ni una. Hauria de corregir. Hauria d’enllestir un parell de coses urgents. La llum del capvespre matisa el pany de cel que esguardo des de la finestra. Com diria Perucho: Amb plata, amb plata mor el capvespre. La plata del capvespre i l’or de les bombolles petillants del Bollinger, l’or i la plata de la teva rialla. Espero que fosquegi i arribis a casa i tornem a estar junts. Hauria de fer quelcom de profit. Hauria de pensar en el futur. Però estic encallat en aquest instant, sense tu. Com diria Perucho: En la meua solitud, sent una immensa sensació de pau, una immensa sensació de plenitud. I encenc una barreta d’encens de canyella… La perfecció és això.

9.2.06

Mahalta: no cal que inventis...



Mahalta: no cal que inventis cap mentida més per a fugir de la membrança. L'oblit s'escapoleix com un llangardaix sobre la sorra bleïdora del desert. Et segueixo el rastre, la línia recta dels records a frec d'horitzó. Ets la de sempre. La nena que fumava d'amagat, que escrivia el seu diari en llibretes d'espiral, que s'embolicava amb aquella bufanda vermella de llana feta per l'àvia, que es bevia a glopades els crepuscles escoltant El último de la fila. No inventis cap més amagatall. Sé qui ets. Sé què vols. Sé què somies.

Mahalta: passen els anys i tot segueix intacte en el mateix punt que ens vam dir adéu. Un adéu fictici, inesborrable. Com els teus llavis. Com la teva set. Com els versos de Verlaine que encara ressonen pels carrers estrets: Il pleure dans mon coeur comme il pleut dans la ville...

Estigmes gravats a l'escorça de les nostres ànimes.

8.2.06

Rebo el següent mail...

Rebo el següent mail (que també han rebut Àlex Susanna, Dolors Miquel, Ramon Guillen, David Castillo, Miquel Descolt i Jordi Virallonga):

Hola, bon dia

Exactament no sé per on començar.

Em dic Albert Roquer, sóc de Vic -tot i que estic treballant a Barcelona-, tinc 26 anys i fa poc m'han publicat la meva primera novel.la en Català "El mateix dilluns" (encara que sóc infermer de professió). Vaig guanyar el Premi Ramon Juncosa de narrativa 2005 a Perpinyà -premi atorgat per la Generalitat de Catalunya i per Òmnium Cultural Catalunya Nord- i la Editorial Trabucaire me l'ha publicat.

Diguem que és un món una mica nou per mí, però tinc molt clar que mi vull dedicar. Com que no sóc un autor conegut, perquè tot just començo, agrairia tota difusió i propaganda que se'm pogués fer. Intueixo amb antel.lació que fer llibres en Català, avui en dia, és un repte molt gran (sobretot si ets desconegut!!!).

El llibre ja es pot trobar (gràcies a la distribuïdora Arc de Berà, S.A) a moltes llibreries dels Països Catalans (Andorra, Catalunya, Balears, Catalunya Nord, País Valencià...) i a moltes altres on-line.

Tinc una web del llibre i us la faig arribar per tal que en pogueu opinar: www.poes.cc

Finalment m'acomiado amb la demanda -si és possible- que em pogueu fer difusió (sols o conjuntament amb mi) de la meva primera novel.la; us ho estaria molt agraït.

Atentament,

Albert Roquer

La il·lusió del primer llibre. Difícil d'explicar. Difícil d'oblidar. No et conec personalment. De fet, fins que no he rebut aquest mail, mai no havia sentit el teu nom. Infinita candidesa. Entranyable. ¿Com se t'acut de demanar a altres escriptors que facin publicitat del teu llibre? Com si no tinguéssim prou feina a publicitar els nostres! Jo també vaig guanyar el premi de Perpinyà (poesia) fa cinc anys. Has tingut la sort de veure publicada la teva primera obra als 26 anys. Una criatura. Jo en tenia 36 quan vaig publicar la meva primera novel·la. I era tan càndid com tu. I encara ho sóc, no pensis. Dius que t'hi vols dedicar... Jo també, afededéu. I prou que m'hi dedico, però no m'hi guanyo gaire les garrofes. Em penso que hauràs de continuar entre malalts una temporadeta... El primer que hauries de fer és no perpetrar faltes d'ortografia. El teu mail en conté mitja dotzena, que no és poca cosa per a un escriptor novell que ja ha guanyat alguns premis. Després, segueix escrivint. Cada dia. ¿Saps quants Alberts com tu hi ha en aquest país? ¿Tens idea de la quantitat de gent que escriu i malda per a guanyar algun premi, per modest que sigui? ¿Saps quants somien amb tenir un llibre publicat? Els inicis són difícils. I els finals també. Mira la pobra Xirinacs. Ja veus. No et pots queixar. Avui m'has agafat de filis i t'he dedicat un post de franc. Almenys em podries enviar un exemplar signat. Cuida't aquests rínxols i no deixis de somriure. Encara no saps on t'has ficat. Molta sort i endavant!

Agraïments

7.2.06

És probable que la reacció...



És probable que la reacció desproporcionadament incendiària dels islamistes davant les caricatures dels seu profeta respongui als interessos de l'extrema dreta occidental per tal de justificar ulteriors atacs a objectius estratègics en els països àrabs. Iraq ha esdevingut un altre Vietnam. En comptes d'admetre la derrota i retirar-se, USA optarà per la fugida cap endavant tot atacant l'Iran. Per la seva part, Israel actuarà amb contundència contra la Palestina governada per Hamàs. Cal preparar l'opinió pública occidental a fi que s'ho empassi sense gaires escarafalls. Per tant, és imprescindible crear un clima islamofòbic, que sembli que estem amenaçats i la nostra "autodefensa" estigui justificada. La por (i més si és terror o pànic) rebaixa l'esperit crític. És l'esquema elemental i efectiu que va funcionar contra Saddam Hussein ("tenia armes de destrucció massiva i era una amenaça per a la humanitat"). Ara, qui té l'arma atòmica (o la vol tenir) és l'Iran, i la nostra llibertat perilla per culpa d'aquesta violència antioccidental que crema banderes i ambaixades. Ja tenim l'enemic satanitzat. Tot quadra. La guerra contínua (el principal negoci de l'Imperi) no es pot aturar. Emmanuel Goldstein dixit.

Em pregunto què pensaria Kierkegaard...

Tant de bo ens pogués ajudar Voltaire!

6.2.06

Floriran els ametllers...



Floriran els ametllers. Els núvols d’hivern -esfilagarsats, desmarxats, agònics- deixaran el cel esquitxat de pètals impúdics. Claror de blau encès. Un horitzó de línia nítida retallarà el tapís dels somnis.

Floriran els ametllers. La vida semblarà més vívida. Les serps obriran els ulls. Serem amants un altre cop. Potser d’una altra manera. Refarem els records. Floriran els cossos. Beurem la saba nova. Qualsevol estrella serà nostra. La lluna sencera.

Floriran els ametllers. Albades fulgents. Mirades insondables. Abril de papallones nues. L’un dins de l’altre. Abella i mel. A la vora de la riera. Lluny de tot arreu. Llavis humits. Música de Sade...

5.2.06

Jo també plegaré qualsevol dia...

Jo també plegaré qualsevol dia d’aquests. No, no em passaré al castellà, sinó que deixaré d’escriure definitivament. És la meva il·lusió: poder ser feliç sense la crossa de les paraules. Ho he intentat vàries vegades sense èxit. Al final, la recaiguda ha estat encara pitjor.

Potser tindria més futur escrivint en castellà, atès que el meu primer cognom conté una “ñ” i acaba amb una “z” (com Sánchez Piñol o Ruiz Zafont), la qual cosa pot suposar un entrebanc insalvable per a certs puristes capsigranys amb la sindèresi esmussada. Almenys dormiran tranquils si els dic que no sóc xarnego. Vaig néixer a Lleida (com els meus pares i els meus avis), malgrat el cognom patern, d'arrels visigoticogermàniques, i que vés a saber quantes generacions fa que va recalar en aquesta terra.

Escriure en la meva llengua materna (i paterna) ho trobo la cosa més natural del món. Malauradament, a penes la vaig poder aprendre a l’escola. Recordo que fins a 3r. de BUP no vaig tenir l’assignatura de català. Després, el poc o molt català que sé l’he hagut d'aprendre pel meu compte. Domino el castellà, però em nego a "trair" la llengua dels meus pares. Tal com estan les coses, el català no es pot permetre el luxe de perdre ni un sol parlant ni un sol escriptor.

Ja he pogut comprovar que (si no ets fill de o amic de) resulta duríssim obrir-se camí dins l’endogàmica plèiade de la literatura catalana. Cenacles que perviuen dels ajuts oficials, és a dir, artificialment. De vegades, esbraonat, he sentit la temptació d’engegar-ho tot a rodar. És massa l’esforç que inverteixes i massa minso el resultat que n’obtens. Tanmateix, no em puc queixar, encara que els meus llibres no hagin rebut ni una miserable crítica enlloc. Som els que som, tenim gana, i el pastís és petit, reduït: una lionesa que no toca ni a la dent. Tot i així, passar-se al castellà seria com lliurar-se a les onades tempestuoses d’un oceà inabastable. La literatura catalana, en canvi, és un estanyol domèstic, un bassal enterbolit pel llot del politiqueig i les baralles gallinàcies entre capelletes i camarilles que es disputen les quatre engrunes institucionals. I l'amo, com d'habitud, tenint cura de què els nans no creixin gaire més perquè podrien fotre-li el circ enlaire...

Ja fa temps que vaig decidir no formar part de cap més grup ni grupuscle. Vaig per lliure i, si em voleu etiquetar, digueu que formo part de la generació ciber, que admiro Pessoa, Nietzsche, Céline, Pla, Viladot i Bauçà (per dir sis noms gens aleatoris), i que el meu estil és ibanyesc. Res a veure amb Mortadelo y Filemón, ni amb cantants de camisa negra que s’han passat la vida maltractant la mateixa cançoneta de quatre acords. Suposo que devem estar emparentats llunyanament, i coincidim en la dèria artísticocreativa, però poca cosa més.

Comprenc la pobra Xirinacs, amb 70 anys i tots els premis importants guanyats, decebuda. Quan jo tingui la seva edat, si hi arribo, potser també renegaré d’aquest país que no ha sabut valorar-me com em mereixo. Ara per ara, segueixo entossudit a escriure en aquesta llengua minoritària (una llengua-bonsai), amenanaçada secularment, amb un passat ben magre i un futur més que dubtós. Potser sóc un romàntic. Potser és que em surt així, i em deixo endur per l’impuls irracional, gens pragmàtic. Potser és que no cal capficar-s’hi tant, i el que cal és seguir treballant cada dia, conreant el teu hortet literari…

Escriure en català i a la xarxa suposa un compromís personal. No sé a què aspira exactament la Xirinacs, però jo tinc clar a què aspiro: vull ser un escriptor català del segle XXI amb tots els ets i els uts, sense complexes. L’obra de Josep Pla ocupa 46 volums de paper. Aquest és el setè bloc que enceto. Volums digitals. Ciberdietaris hipertextuals multimediàtics. En català. Amb orgull.

Quina decepció, Chirinacs, oprobiosa i claudicant. ¿Catufoleges? A la vejez, viruelas, que diu el refrany castellà. Quina llàstima! Amb tots els respectes per la teva mare.

Oi també en parla

Agraïments

4.2.06

Em pregunto què pensaria Kierkegaard...

Em pregunto què pensaria Kierkegaard sobre el que ara està passant... Ell mateix fou caricaturitzat nombroses vegades a la premsa.

Orwell defineix la llibertat com el dret que tenim de dir als altres allò que els altres no estan disposats a escoltar (Freedom is the right to tell people what they don't want to hear)

Hegel escrigué a la Fenomenologia de l'Esperit (IV, A, 2) que només arriscant la vida podem conservar la llibertat (Und es ist allein das Daransetzen des Lebens, wodurch die Freiheit, wodurch es bewährt wird)

Amb la llibertat no s'hi juga. És el valor més important que tenim, el fonament sobre el qual hem edificat la nostra fràgil civilització. Si la llibertat trontolla, hem begut oli, tornem a l'Edat Mitjana, a la selva, a les cavernes. Compte, doncs.

Les tribus d'un sol déu i d'un sol llibre no estan preparades per a entendre el pluralisme, la varietat, la diversitat, les diferents maneres de fer i de ser que tenim els humans. Aquest unitarisme uniformista és la cosa més perillosa del món. L'Alcorà no s'està de dir-ho: "Al·là estima els que lluiten tots a una per la seva Causa, com si fossin un sol edifici" (61, 4).

Si Europa no es planteja seriosament aquesta qüestió, tenim un futur molt fosc en el qual les guerres tornaran a ser religioses, croades medievals, carnatges en nom de Déu, Al·là, Jahvè o la mare que els va parir a tots. Ho he dit i escrit un munt de vegades: la religio ha de ser superada; totes les religions.

Jo em quedo amb Kierkegaard, Hegel, Orwell... i tots els que (filòsofs o no) han pensat que calia afavorir el pensament crític, la possibilitat d'una societat basada en la llibertat de les persones, no pas en la imposició de certs dogmes o veritats absolutes.

Estic amb els danesos, perquè demà els danesos serem nosaltres, si ja no ho som ara. No estic disposat a recular ni un centímetre en aquest sentit.

caricatures

3.2.06

Tot és incert...

Tot és incert. Descartes fa veure que dubta de tot fins que s’agenolla jesuíticament davant la idea de déu. Tot és incert. Incerta la idea d’un ésser perfecte que només sap crear coses imperfectes. Incerta la idea d’un Descartes imperfecte que fonamenta tota la seva dubtosa filosofia en la dubtosa idea innata d’un ésser perfecte. Tot és incert. Idees i somnis. Imatges i paraules. Larvatus prodeo. Avancem cap al no-res.

Avancem cap al no-res. Cridòria adolescent. Elles parlen de sentiments. Ells fan avions de paper que sobrevolen l’aula. Avions i boles, petites pilotes que encistellen a la paperera. Elles pinten l’agenda: grafits i poemes dolents. Ells fan anar el tub buit del bolígraf com a canó de plàstic per a disparar projectils de paper mastegat.

Avancem cap al no-res. Riallades púbers. Elles s’abracen i es petonegen. Ells es piquen les crestes i combaten cos a cos. El cel és una teranyina grisa i opaca. El calendari diu que és divendres, però podria ser dimarts o diumenge, i tot plegat seria el mateix. El mòbil entre les mans i, penjat del coll, dins l’orella, l’mp3.

Avancem cap al no-res, acceleradament, un minut rere l’altre, un curs i un altre curs i un altre curs… Darwin era massa optimista.

Tot és incert, tret de la penombra. ¿El futur de l'espècie?

La literatura ens fa més feliços?





font imatge
inspiració

2.2.06

Una nit a la Terra...

Benvolgut Antoni Ibañez: El meu nom és Anna Homs i sóc coordinadora del programa Una nit a la Terra que presenta en Gaspar Hernández a Catalunya Ràdio. Li faig arribat aquest correu electrònic per convidar-lo a participar al programa, concretament a una secció que tenim dedicada a escriptors i a poetes. Es tracta d'una secció en la qual demanem a escriptors i poetes que ens expliquin què és el que han llençat aquell dia a les escombraries. Ja siguin coses materials com coses metafòriques que no li hagin agradat d'aquell dia. El discurs ha de ser d'1 minut, més o menys, i la intervenció es faria per telèfon. Es tractaria que el poguéssim trucar una tarda-vespre i gravar aquesta petita col·laboració al programa. La intenció és poder donar a conèixer escriptors joves i no tan joves, o també escriptors coneguts i no tan coneguts. El nostre programa s'emet de dilluns a divendres d'1 a 3 de la matinada a Catalunya Ràdio. Ens agradaria molt comptar amb la seva participació.



Avui he llençat a les escombraries…

- 24 hores, 1.440 minuts, 86.400 segons
- un parell de pinyols de dàtil
- l’embolcall d’unes galetes de musli
- un cartutx de tinta negra de la impressora
- la cendra d’una barreta d’encens
- una llauna buida de Pepsi
- les bases d’un altre premi literari al qual no em presentaré
- un CD mal gravat amb el Nero

Avui he llençat a les escombraries…

- milers de neurones que han fet figa
- tres o quatre somnis inútils
- alguna il·lusió ridícula
- el neguit de no poder estar amb tu
- l’anhel de llibertat suprema
- la possibilitat de passejar pel bosc i contemplar la mar des de la carena
- l’oportunitat d’escriure un poema perfecte

Avui he llençat a les escombraries…

- la fe en mi mateix
- l’esperança en el futur
- l’amor que és desig interessat
- la màscara que duia ahir
- la pressa per arribar a ser algú
- els principis i els valors que no em deixaven avançar
- els somriures fingits i les mirades tèrboles

Avui he llençat a les escombraries…

- 24 hores, 1.440 minuts, 86.400 segons
- I aquest cor magolat que batega cercant-te debades, boig.

1.2.06

No sé si dedicar-me al ciclisme o a la poesia...

19 h. Auditori del CCCB. Ple. 200 persones i algunes personalitats. Presentació del documental Miquel Bauçà: poeta invisible. Bloggers presents (que hagi vist o saludat): Tina & Co, Subal & Co, Subirana (a primera fila, clar)... Parlaments previs. Pel·lícula.

L'actor Pep Tosar broda el paper. Molt creïble. Testimonis diversos. Massa èmfasi en les rareses i pintoresquismes de l'escriptor de Felanitx. Sembla que interessa més el "personatge" que la seva obra. Ho declara Biel Mesquida: "Sa lletra és l'única realitat de Bauçà". Hi estic d'acord. Tant me fot si era esquizofrènic, onanista, sociòpata, misantrop, alcohòlic, maniàtic, llord, picapedrer, putero, voyeur, mal pare, sàtir, miop, egoista, autista ... ¿Parlem de literatura o de Salsa Rosa amb quetxup?

Tinc la impressió d'haver assistit al tret de sortida del procés de beatificació literària del poeta maleït oficial de Catalunya. Una Literatura com cal no pot deixar de tenir els seus "escriptors maleïts". Amb Ferrater no n'hi ha prou. La llegenda, el mite... són importants. Bauça és, toto coelo, l'encarnació més punyent de l'antimartipolisme. Per això m'agrada.

El documental conté dues coses que no m'han fet gens el pes. La primera és l'escena de violència explícita amb el vellard. No calia. Tal com estan les coses al carrer, considero molt inoportú donar exemples al jovent en aquest sentit. La segona cosa que no enganxa ni amb cola és la cançoneta final, en castellà, mentre van sortint els crèdits. Podien haver buscat una altra banda sonora o encarregar a algú un tema en català, o simplement musical. Tret d'aquestes dues ombres, el documental se salva prou bé.

Bauçà és un cadàver d'un any. No sé si l'hem de posar de moda o vendre'l a l'estranger, fer traduccions, etc. El que urgeix és llegir-lo. A mi, personalment, hi ha coses de la seva obra que se'm cauen de les mans. Admiro el seu valor, la seva lucidesa, la cruesa amb què parla, la prolixitat diccionarial dels seus textos... Però no vull extreure una conclusió simple de la seva vida i de la seva obra, veritablement hermètiques, turmentadores i complexes. Bauçà no és (només) un pobre home que va fugir de la realitat mitjançant la literatura... i els somnis.

El dubte que em queda és aquest: ¿Per què no es va suïcidar? Jo el considero un suïcida sui generis, un Pasavento* força reeixit.

La resta, fer safareig i merxandaising.

* Vila-Matas, al final de Doctor Pasavento (IV, 36), té el detall de citar Bauçà, al qual anomena "el Salinger catalán". I planteja interrogants: "Para empezar, no está nada claro cuál era el sujeto de su escritura. ¿Sobre qué escribía? Que yo sepa nadie lo ha dicho todavía."

El personatge més inquietant...

El personatge més inquietant (c'est à dire, més interessant) de Les invasions barbares és Nathalie (Marie-Josée Croze), la ionqui que ajuda a "ben morir" Rémy, el protagonista. Tan inquietant com la seva antítesi: Sébastien, fill de Rémy, el triomfador que tot ho arregla amb diners. Ells són els veritables bàrbars, o sigui, nosaltres. No pas la generació dels nostres pares, que és pura nostàlgia. La ionqui i el broker, al capdavall, són extrems que es toquen... El petó que es fan i la imatge de l'avió enlairant-se em recorda massa el final de Casablanca. La millor escena: quan ella llença el mòbil d'ell a la foguera. Si entenem que mòbil = barbàrie, aleshores hem entès el missatge de la pel·lícula. Un missatge truculent, gairebé lacrimogen, que ratifica aquella vella romàntica idea segons la qual l'únic sentit de l'existència (suposant que l'existència tingui sentit) el trobarem en els altres, en el caliu del proïsme, etcètera. Jo no tinc mòbil i les xeringues em fan basarda. La biblioteca de Rémy és com el dipòsit de peces religioses que visita la dona de Sébastien: valor nul. ¿Em voleu explicar, doncs, quina mena de conclusió hem d'extreure quan tots aquells llibres queden en mans d'una ionqui que, si pogués, s'enrotllaria amb el broker? Barbàrie.