31.1.06

No crec en gaire res...

No crec en gaire res, si més no en tu. En el dubte que és boira m’entretinc. Encara que no vinguis mai, crec en tu. Hi creuré sempre. Dormen els déus lluny d’aquí la seva son divina. Crec en el teu somrís de nena tímida que s’amaga rere les ulleres vermelles. En la teva absència plena de llum. No, no crec en gaire res, si més no en el vent que pentina els teus rulls a l’hora del capvespre. Dóna’m les excuses que vulguis. La meva és una fe infrangible. Dits i ulls per a percaçar horitzons impossibles. Ulls i dits per a inventar paraules que volin fins a tu. No crec en gaire res, si més no en aquest silenci que deixes quan te'n vas sense dir adéu i em quedo sol amb el teu perfum...

El nostres papers...

Els nostres papers ja són a Sant Cugat. Ja era hora!

Shakira...

No se puede vivir con tanto veneno...



Click here to launch music video

  1. NO



30.1.06

Quan estic emprenyat escric millor...





Quan estic emprenyat escric millor. Com avui, que m’he trobat a la bústia un foli ple d’insults, dicteris d’ínfima qualitat literària, motades escrites amb la malagradosa llengua dels invasors: SACO DE MIERDA, HIJO DE PUTA, CHUPAPOLLAS, CHAQUETERO, CABRONAZO, QUE TE ENCULEN, MARICÓN... Com podeu veure, un anònim preciós ple de perles i floretes. Després de denunciar-ho al Mossos, he estat rumiant una bona estona...

La conclusió és que ja sé qui ho ha fet. N’estic segur. Ha deixat massa pistes. No cal ser un Sherlock Holmes. Només un deficient mental pot fer una cosa així, tan barroera, tan mal fotuda. Però que no pateixi, perquè no sóc un home venjatiu.

Segueixo amb les meves 50 pulsacions per minut. He dinat un salmó fresc excel·lent, acompanyat d’un Alella blanc collonut. La migdiada perfecta.

Heu de saber que el món és ple de fracassats i desgraciats l’únic objectiu dels quals és fer tot el possible per a esguerrar l’èxit i la felicitat dels altres. Cadascú dóna sentit a la seva miserable existència com pot. És així de trist. Grass is always greener on neighbour’s lawn...

Sí, quan estic emprenyat escric millor. Avui, en canvi, no sé per què, no he aconseguit emprenyar-me del tot. Últimament, em costa cada cop més emprenyar-me. Faig com si les coses no tinguessin a veure amb mi. Passo de puntetes sobre la vida que visc. En sóc espectador. ¿M’estaré fent vell?

29.1.06

A mi també m'encanten...



A mi també m’encanten els dies de pluja. Càlida fosca. Desglaç. La neu no ha vingut fins a la meva porta. Tu a Singapur, tan lluny... deal with my quiddities and keep up my spirits... Potser sí, que el món s’ha fet petit. Plou i penso en tu. Sue és un nom molt bonic. Busco Singapur al mapa. ¿Com has arribat fins aquí? Hauré de posar un traductor a l’anglès. Desglaç. Càlida fosca.
L’encís de l'hivern davant la llar de foc com si fora el món no existís com si la vida fos suau i llisqués sobre la neu verge blanquíssima de les hores que encara ens resten per a posar punt final a tants batecs batecs paraules notes capvespres dits llavis ulls orientals somriures silencis...
Sue: escolto la cançó que sona com a banda sonora del teu bloc. Avui t’hi entraran uns quants catalans. És el meu regal. Sue. Demà, probablement, t'oblidaré. Internet és així. Bona sort. See you!

Comprendre l'Abisme...

Comprendre l’Abisme,
Sostenir-se dempeus
Vertiginosament
Sense abocar-s’hi.

Acarar el Misteri
Amb ulls oberts,
Amb les úniques ales
De les paraules.

Ser enmig del No-res
Convençut de què,
Abans o després,
Tot se n’anirà en orris.

Tenir-te i no tenir-te,
Recordar la teva veu.
Misteri i Abisme,
Abisme i Misteri,
Cara i creu.

Tremolor de llavis.
Ja no sóc teu.




Coldplay, White Shadows

28.1.06

La genuina esencia del catalanismo...





Davant d'aquestes sentències, els crèduls indígenes de la tribu catalina, astorats i tremolosos, càndidament entabanats pels nostres pèrfids manaires, portem llana al clatell, ens mamem el dit, seguim bevent a galet i combreguem amb rodes de molí.

El post d'ahir ha generat pintoresques reaccions:


Entrellum. Vaig dir que el trobaríem a faltar i posts com els d'avui ho confirmen.

¿Enteneu per què és millor dedicar-se a la poesia?

27.1.06

Tu també ets Iu Forn...



Tu també ets Iu Forn. I jo, que m'estic de dir tot el que penso perquè amb l'edat he après que no val la pena exposar-se a les pedrades dels troglodites. No és que no tingui arguments, sinó que m'han amenaçat. ¿Saps què significa això? No diré noms ni insultaré ningú. Seré subtil. Hi ha màscares que no et defensen de res. No n'hi ha prou amb ser diplomàtic. Els conec perfectament. He viscut amb ells massa temps. He menjat amb ells, he dormit amb ells, he resat amb ells... No tenim res a veure. No ens entenen. No ens volen entendre. No s'han pres ni tan sols la molèstia d'imaginar que podrien fer un petit esforç per a poder entendre'ns.

Tu també ets Iu Forn. I jo. I el veí que tampoc no gosa dir res en veu alta, però que cada diada penja la senyera al balcó. Fa segles que és així. La nostra dignitat rau en aquest silenci persistent i en la ferma voluntat de seguir conreant l'esperit que vam rebre dels nostres progenitors. El batec de la llengua viva. La flama inextingible. Ells, els fills dels botxins, quan puguin, ens tornaran a esclafar talment cucs menyspreables. Sense contemplacions. La seva mística és l'odi. Viuen entre nosaltres. Se'ns han infiltrat al cervell. Però el cor encara és nostre. La sang... Massa sang. Una història lacrimògena.

Tu també ets Iu Forn. I jo. I tots. Potser estàs pensant que dramatitzo. ¿Saps on està enterrat Antonio Machado? Hi ha persones que encara no saben en quina fossa comuna foren malenterrats els seus. I ens barallem per uns papers. I discutim per un concepte. ¿Què vol dir nació? ¿Ho saps tu? Jo sé on he nascut, qui m'ha criat, quins són els meus paisatges, la meva llengua, els meus amors... Jo sé on vull morir. La resta se me'n refot.

Tu també ets Iu Forn. No tinc res contra els mites. Hi ha somnis que ens arrosseguen. No tinguis por. Som el que som. I no podríem deixar de ser-ho encara que volguéssim. El més important és que algun dia els nostres fills se sentin orgullosos de nosaltres. Aquest és el camí. Aquest és l'horitzó.

26.1.06

Tens una hora lliure...





Tens una hora lliure. Surts per la porta del darrere. Travesses l'autopista per la passarel·la nova que han fet entre el camp de futbol i els dipòsits d'aigua. Enfiles el camí de Sant Valerià que mena a la Torre d'en Malla. Ets a Gallecs. Fan pràctiques al camp de tir que hi ha al costat de l'Escola dels Mossos. Camines de pressa com si volguessis allunyar-te de tot. Encara sents el brogit dels camions. Brullen els camps. Brots tendres, verds, prims, emergeixen de la terra. Camins ancestrals. El bosc de Can Torres. La ciutat al fons, esvanida entre la boira. A l'entrellum, muntanyes fantasmagòriques: Sant Miquel, Céllecs, Montseny... Pinsans i verderols. Canyars esmorteïts. Gallecs sobreviu, miraculosament, a la predació del progrés. T'asseus sobre l'espona i deixes que el sol t'acaroni la pell. Delit d'hivern. El camp tan a prop. El camp dels nostres avis. Masies antigues. Passa un ciclista. Saludes jubilats esmaperduts. Escrius tot això en un paper. Tornes lent, tranquil, conscient que la teva fugida és un parèntesi inversemblant. Entres a l'aula i els alumnes et miren com si arribessis de la lluna. Obriu el llibre per la pàgina 97. Llegirem un text d'Ortega y Gasset que parla de "l'horitzó vital"...

Troglodytes in Spain

25.1.06

Ahir em vaig deixar de dir...



Ahir em vaig deixar de dir una cosa important. L’arrel del problema està en què confonem la felicitat amb l’espasme hedònic.

Aprendre per a saber. Saber per tal d’actuar rectament. Actuar rectament per a encertar. Encertar per a viure feliços. El plaer no ha de ser un objectiu en si mateix, sinó una conseqüència de l’activitat correcta, de l’acció encertada.

De tots els «sentits» esmentats, m’interessa principalment el sentit artístic de la vida: la vida creativa. Coincideixo amb Nietzsche (El naixement de la tragèdia) quan afirma que només com a fenomen estètic està justificada l’existència. Segons ell, l’art és la tasca suprema, l’activitat pròpiament meta-física de l’home. Per això, la poesia està per damunt de la filosofia. El coneixement mata l’obrar, ens condueix a la inacció. L’art, en canvi, ens salva gràcies al joc de la ficció, re-il·lusionant-nos, redimint-nos mitjançant l’aparença, sublimant l’absurd. L’art transfigura l’existència. La voluntat dionisíaca ens enlaira més enllà de les ombres. Embriaguesa creativa. Llum.

Escriure, per exemple. Expressar amb paraules pensaments i sentiments. Refer l’experiència, la vivència. Ultra-ser en l’obra creada. La paraula redemptora, feta carn, consagrada a la bellesa, transsubstanciada per obra i gràcia del poeta-déu: Das stiftende Nennen des Seins (Heidegger). La veritat poètica fonamenta l’ésser mitjançant la paraula.

El «sentit» de la vida és la recerca d’aquest fonament que ens fa ser mitjançant el verb poètic. Creant ens creem. Escrivint ens escrivim. Som en la mesura que ens diem. El món existeix perquè és dit.

lucidesa en estat pur

24.1.06

Ahir em preguntaves si la vida...



Ahir em preguntaves si la vida té sentit... Per alguns es tracta de passar l’estona de la millor manera possible fins que arribi la mort. La vida com a divertimento. És una opció, superficial, però opció. Que consti que jo no tinc res contra el divertiment ni contra la gent que es diverteix. El problema és quan aquesta gent només sap divertir-se o és incapaç de veure cap altre sentit vital més enllà la mera diversió.

Estem aquí per a cercar. No estic d’acord amb Pessoa quan, citant Tarde, afirma que a vida é a busca do impossível através do inútil (LdD, 238) Vivim per a buscar, sí, i la nostra recerca no és inútil encara que sovint aspirem a l’impossible. Cerquem sobretot comprendre. La vida sense comprensió ens resulta intolerable. La raó, que ens fa humans, exigeix raons, respostes a les preguntes fonamentals. Aquest seria el "sentit" més filosòfic.

Estem aquí per aprendre. Molts, malauradament, han associat l’aprendre a l’avorriment. Són els mateixos que creuen que estudiar és un pal, una llauna; i qui diu estudiar, llegir. En el meu cas, les hores més divertides de la meva vida les he passat aprenent, estudiant, llegint... Si dic que el futbol em resulta avorrit, llavors em miren com una rara avis (ara en diuen friki).

Cercar, comprendre, aprendre, conèixer, estimar, crear...

La diversió per la diversió, tard o d’hora, esdevé una praxi banal. Entretenir-se per entretenir-se és perdre el temps; i el que és encara pitjor: perdre’s. Em perdo a mi mateix quan no aconsegueixo aprofundir en la meva experiència vital.

La vida no és un Dragon Khan.

23.1.06

Em preguntes si la vida té sentit...



Em preguntes si la vida té sentit. Ja saps que no acostumo a respondre preguntes filosòfiques fora de l’horari lectiu.

Si considerem el «sentit» des del punt de vista del trànsit (homo in statu viatoris), o sigui, com a direcció; aleshores el sentit de la vida és la mort, que és la destinació final cap on s’adreça tot el que és viu.

Si, en canvi, considerem el «sentit» com a raó d’ésser, o sigui, com a contingut vital; aleshores la cosa és molt més discutible...

Suposo que ets conscient que avui dia la immensa majoria dels nostres coetanis, si més no a la societat occidental, viuen amb una única finalitat: divertir-se. I contra més joves pitjor. Són els cadells de la generació tanga, malcriats en els parcs temàtics. Hem sacralitzat la diversió, l’entreteniment. Aquest és l’únic objectiu de la vida. La resta no interessa gaire, és avorrit.

Fixa’t que aquest «sentit» de la vida com a diversió ha contaminat totes les activitats humanes. Per exemple, l’educació o la literatura. S’han de fer classes divertides i escriure llibres divertits. Ahir ho discutia amb la Sílvia Soler, l’autora de 39+1. Tothom li diu el mateix : M’he "divertit" molt llegint el teu llibre...

¿De debò que la principal finalitat de la literatura és entretenir el lector, divertir-lo?

Si el darrer sentit de la vida és divertir-se, o l’aplicació més barroera del clàssic carpe diem, ja podem plegar.

¿Per què em mires així? No pateixis, que provaré d’explicar-te que la vida, per sort, té altres «sentits», que estem aquí per alguna cosa més que per a divertir-nos... Però hauràs d’esperar el post de demà, si no et fa res, que ara me’n vaig a dormir.

22.1.06

Ens calen Biels Mesquides...


Ens calen Biels Mesquides
Escolta'l
Llegeix-lo

JA TENIM ESTATUT!

La poesia suposa el risc...



La poesia suposa el risc d’eixamplar la realitat fins a l’extrem de convertir-la en contradictòria i letal. Tothom coneix Gabriel Ferrater, però pocs coneixen Alfons Costafreda. El segon, quan es va assabentar del suïcidi del primer, va escriure:
Opongo
a toda la retórica y vacía
y humillante
poesía
hispánica actual,
la obra viva, aún más viva ahora,
de un gran poeta catalán destruido.
Dos anys després, també ell se suïcidaria. La Gran Pregunta queda pendent:
¿Son vida las palabras o van contra la vida?
Obseso en la pregunta estoy.
Existir a través de las palabras,
vocación insolente.

21.1.06

Dorm en el desdesig...



Dorm en el desdesig
Asceta i embriac
El cor com un cel ras
Que estimin els altres
Deixa la bellesa intacta
En tens prou amb contemplar-la

FLICKR

20.1.06

Consideracions a l'entorn de l'argument cartesià del somni...



Consideracions a l’entorn de l’argument cartesià del somni: Meditacions metafísiques, I. És possible que sempre estiguem somiant. Això només és verificable quan despertem. Suposant que morir sigui despertar, no sabré si estic somiant fins que em mori. Per tant, la veritat o falsedat de la vida només pot ser dilucidada post mortem. Si, en comptes de despertar, morir fos adormir-se per sempre, definitivament, aleshores, ¿per què la vigília vital hauria de ser preferible al somni etern? To die, to sleep; To sleep: perchance to dream! aye, there's the rub Hamlet III, 1. ¿La vida es sueño? Ni Calderón ni Hamlet ho tenen gaire clar. Descartes també dubta. La conclusió escèptica els assetja. És possible que estiguem somiant que estem escrivint un post en el qual ens plantegem la possibilitat de què la vida sencera sigui, des del naixement fins a la mort, un somni; la qual cosa no significa que viure sigui una equivocació. La vida, oníricament considerada, no deixa de tenir el seu encant. Estar despert o estar dormint, tant és. La consistència o substantivitat de les experiències que tenim en estat de vigília no tenen res a envejar a les que tenim durant l’estat oníric o hipnòtic. De fet, són bastants indistingibles, i solament les discernim tan bon punt hem despertat. ¿I si somio que desperto sense arribar, de facto, a despertar? ¿Per què no em podria aportar «coneixement» l’experiència onírica? El somni com a font d’intuïcions susceptibles d’inspiració artística, per exemple. ¿O d’on us penseu que va treure Dalí la materia prima de la gran majoria dels seus quadres? ¿I Freud? ¿Què diria Freud? Descartes desqualifica i subestima l’estat de somni. ¿Sabeu per què? El paio estava fet un dormilega

19.1.06

El nostres papers tornen...

El nostres papers tornen a casa després d'anys i panys d'exili. Felicitem-nos. Un altre pas endavant. Anem bé. Que remuguin.

El simulacre del progrés...

El simulacre del progrés...

El simulacre del progrés: quan els aparells més sofisticats serveixen per a dissimular la nostra incompetència.

Només hi ha una cosa més depriment que corregir exàmens: haver d’escoltar certes converses entre certs companys de feina.

«Adaptació curricular», quin eufemisme! En realitat vol dir baixar nivells per tal de mitigar sense èxit el «fracàs escolar» (un altre gran eufemisme)

18.1.06

Et preguntes si tot plegat...

Et preguntes si tot plegat va valer la pena. ¿Encara tens dubtes? Mai no saps fins on poden arribar les conseqüències dels teus actes per insignificants que siguin. David va abatre Goliat de punyetera casualitat. La santíssima bíblia en va plena, de miracles increïbles. ¿Que una miserable formiga pot fer pessigolles a un elefant? ¿Vols dir? T’asseguro que aquella papallona que va aletejar a l’Illa de Pasqua no va ser la que va provocar la caiguda de les Torres Bessones. No siguis babau. ¿Hi ha res que sigui seriós? ¿Ho és la literatura? ¿Hi ha res que valgui la pena? Escoltes jazz i suposes que, per això, ets diferent, especial, superior a la resta dels mortals. ¿Saps quanta gent escolta jazz? Escrius un bloc i creus que ja pertanys a l’aristocràcia digital. ¿Saps quants blocs hi ha al món? Et preguntes si tot plegat va valer la pena quan ja saps que allò que anomenem «amor» no és res més que un miratge que s’interposa entre dues solituds. ¿Què dius que t'agradaria trobar? No li donis més tombs. Ets un poeta pèssim. Fes-me cas: plega.

17.1.06

Normalitat i maduresa...



Normalitat i maduresa. Tocar de peus a terra. Adaptar-se a l'entorn. Assolir l'autocontrol. L'antítesi de l'art, doncs.

L'art ens permet escapar de nosaltres mateixos mitjançant la sublimació creativa. Però l'èxtasi creatiu només és una fugida momentània perquè l'art no dura sempre: Vita longa, ars brevis. La vida sense art -com la vida sense amor- és d'una vulgaritat insuportable.

La inspiració existeix. Com existeixen les muses. La musa inspira insistint. La seva inspiració existeix, insisteix i persisteix fins que la museïtat fa figa. Deixar d'inspirar significa el retorn a la vulgaritat, a la trivialitat. Els instants suprems són els únics instants rellevants per a l'artista. L'obra perenne neix en aquests cims. Al fons de la vall no hi ha muses, sinó dones banals preocupades per la bàscula, la moda i les telesèries.

Fer literatura és convertir les paraules en objectes admirables, elevar-les per damunt de la mera condició instrumental (vehicles de comunicació). Pura transsubstanciació: Et verbum caro factum est. El veritable escriptor dignifica els mots fent-los adorables, els fa brillar com perles precioses enmig de la grisor quotidiana. Fer literatura és escriure cercant la màgia que s'amaga dins de cada paraula. Per això, més que del què, cal tenir cura del com. Més important que la història és la manera d'explicar-la. Un escriptor sense estil no és un escriptor, sinó un escrivent o, a tot estirar, un periodista.

16.1.06

El fet d'estar sol...

El fet d'estar sol...

El fet d’estar sol. Aquesta és la certesa. No parlo de solitud física. Tu ja saps de què parlo. Sol entre el ramat que va de bòlit cap a enlloc. Sol en la foscúria de la nit mentre t’afanyes a encendre una altra espelma. El fet d’estar sol, de ser sol, de sentir-t’ho. Enyorant aquella conversa, aquella complicitat... Sol. Fins que arribi la mort. Jugant amb les paraules. Elles et fan companyia. Com l’espelma. Com la lluna. Com l’òliba que esgaldinya solitària en l’espessor del bosc.

15.1.06

Crítica de Plató al relativisme...

Crítica de Plató al relativisme...

Crítica de Plató al relativisme: Teetet 169e-171d. Discrepo. La relativitat depèn directament del factor temporal. La presumpta “veritat” xoca amb Cronos. No és possible la immutabilitat veritativa (l’absolutisme de la idea platònica) en el context temporal, que és l’únic context cognoscible, empíricament admissible. Tot el que existeix naufraga en la contingència del riu heracliti i, a nivell predicamental, en la incongruència de l’argumentació sofística. Només escamotejant la determinació temporal podem judicar “veritativament”. Hipòstasi a partir de la qual inventem una fantasmagoria metafísica: l’entelèquia d’un ésser en el no-temps. Protàgores diu que l’home és mesura de totes les coses. Aristòtil defineix el temps com a mesura del moviment. No hi ha autorefutació pragmàtica del relativisme protagòric, sinó que el refutador implacable de l’absolutisme veritatiu és el temps, el qual relativitza qualsevol realitat. La relatio (προς τί) com a categoria fonamental. La definició escolàstica de “veritat” com adaequatio entre res i intellectus (entre noümen i fenomen) implica el predicament relatiu. No és pertinent ficcionar un context extratemporal o atemporal, atès que el temps és condició sine qua non de la possibilitat del pensament, o sigui, de l’asseveració veritativa. No és que la “veritat” sigui relativa, sinó que no hi ha “veritat”. Només respecte a un acte puntual en un moment concret (hic et nunc) puc aventurar algun judici plausible. De la qual cosa s’infereixen la impossible subtantivitat ontològica i la impracticable coherència discursiva. Ergo, el relativisme és irrefutable. Tota epistemologia és mera hermenèutica. La “veritat” com a transcendental esdevé indefensable i inacceptable. Podríem admetre, fins a cert punt, un relativisme proposicional basat en el sensisme i aplicat a casos concrets. O això o callar. Wittgenstein: Wovon man nicht sprechen kann, darüber muß man schweigen. Callem, doncs.

14.1.06

La lluna es pon...

La lluna es pon...

La lluna es pon, misteriosa, groga, plena. Dos quarts de vuit del matí. L’autopista és un riu de llums. Música del món. El teu somriure d’ahir. El record del teu somriure d’ahir. El record del record del teu somriure d’ahir. El record del record del record del teu somriure d’ahir... Fa tant de fred que el sol no vol sortir.

13.1.06

La calma...

La calma...

La calma. T’allunyes... Un altre cop la letargia. Silenci. Els dits, fràgils, rellisquen sobre les tecles negres... ¿La calma? El buit. La teva absència irrefutable. Vana esperança. T’allunyes... I resto sol, més sol que mai, mancat inútilment de paraules. La calma d’una altra mort en vida. Tot el que comença acaba. El final és abisme quan el cor es dessagna.

Montseny nevat...

Montseny nevat...

Montseny nevat. On no arriben les paraules, arriben les llàgrimes. És quan somrius així que t’estimo amb deliri. Montseny nevat. Somio roses d’abril.

12.1.06

L'arbre creix en silenci...

L'arbre creix en silenci...

L’arbre creix en silenci. Nosaltres fem massa soroll. Els núvols passen de llarg amb una envejable lleugeresa. Nosaltres deixem petjades, ho embrutem tot. Poder acomiadar-se sense escarafalls. Poder dir adéu sense mirar enrere (records: estàtues de sal). El sol, majestuós, se’n va per l’horitzó, pintant el cel de deliris cromàtics. Pesa el passat. Pesa el futur. Pedres prehistòriques. Tecnologia d’última generació. I encara no hem entès res: el silenci de l’arbre, la lleugeresa dels núvols, la majestuositat del sol...

11.1.06

La vida estúpida...



La vida estúpida. Les vides estúpides. La teva vida estúpida. Les teves vides estúpides, multiplicant-se en la ficció. La identitat feta miques. Un jo que fa aigües cada cop que respira. Somnis com esbarzers florits enmig del camí, entrebancs que no et deixen progressar. La vida estúpida, infestada de paraules que no serveixen per a dir res important. La teva vida, la meva vida, estúpidament ancorades entre comes i punts, i punts i comes, i punts i apart… Sense admetre que som sotsobre, que volem ressuscitar cada minut de la nostra pròpia desfeta com aquella mítica au que estimava les flames… La vida estúpida. Les vides estúpides que mai no viuràs i que penses que podries viure perquè la vida que t’ha tocat viure –l’única vida que tens- és ben poca cosa per als teus somnis de grandesa. L’ombra que sempre t’acompanya vagis on vagis: la condemna de ser tu i només tu. Les ganes de trencar el mirall. Les ganes de fotre el camp ben lluny. Però, ¿on aniries que no ensopeguessis amb tu mateix? La vida estúpida.

10.1.06

De cop i volta, penses...

De cop i volta, penses què faries...

De cop i volta, penses què faries si et diguessin que et queden dos dies de vida: 48 hores solament. Agafaries el cotxe i aniries a veure els teus pares a la ciutat on vas néixer: “la ciutat dolça i secreta, on els anys d’alegria són breus com una nit, on el sol és feliç, el vent és un poeta, i la boira és fidel com el meu esperit…” Els abraçaries amb totes les teves forces. Passejaries pels carrers de la teva infantesa. Revisitaries l’escola on vas aprendre a llegir i a escriure. Tornaries a acaronar aquell primer llibre de poemes que et van regalar quan eres lluny de la teva terra, i que encara guardes com un tresor… “Res no crida el meu cor amb més tendresa, ara, que aquells camins fondals de xops i de canyars…“ Perquè la vida és un seguit d’indrets significatius que configuren la nostra memòria afectiva. Només 48 hores. No dóna temps de reviure tot allò que fou important. Potser recordar-ho fugaçment. Potser escriure els darrers versos… ¿Per a qui? ¿Per a què? Et quedaries assegut davant el mar, esguardant l’horitzó, fins que arribés el crepuscle… La mort no et fa por. Tampoc l’oblit. “Morir deu ser bell, com lliscar sense esforç en una nau sense timó, ni rems, ni vela, ni llast ni records…” “Mar endins, sempre infant, cap a la pàtria eterna de les sirenes i els dofins…” Morir ha de ser suau com el vol d’un albatros…

9.1.06

Ja fa temps que les coses se t'escapen...

Ja fa temps que les coses se t'escapen...

Ja fa temps que les coses se t’escapen de les mans. La il·lusió –ingènua il·lusió- de què controles la teva vida, allò que t’envolta i, fins a cert punt, els altres, la realitat, el món... Però aquest «poder» que t’atribueixes és del tot inversemblant. No controles res, ni tan sols els teus pensaments, ni els teus sentiments... Més aviat ets controlat per ells. Entren i surten quan volen, i sovint es queden per a fer-te la guitza. La bola de neu creix i, quan vols aturar-la, ja t’ha passat per sobre, ja t’ha esclafat. Se t’escapen les coses, sí. No les pots abraçar. Tens seriosos problemes a l’hora de comprendre els altres: els seus gestos, les seves expectatives, les preguntes que et fan... Els veus com un decorat: titelles damunt d’un escenari parlant una llengua estranya. Es mouen, riuen, ploren, criden, et miren astorats... Et provoquen, volen que reaccionis... Però tu no en fas cas. Se t’escapen les coses, sí. L’exterioritat: allò que no et pertany. Tu, que m’escoltes, ¿realment existeixes? ¿com ho saps? ¿existeixes perquè m’escoltes o perquè ets escoltat? ¿existiries si no m’escoltessis i ningú no t’escoltés pas? Has renunciat a escriure cada dia. La gent vol deixar de fumar i tu vols deixar d’escriure. Deixar de fumar és la mar de fàcil. Tu mateix vas deixar de fumar fa anys, ara no recordes exactament quants. Escriure, en canvi, és una droga molt dura, l’addicció més bèstia que coneixes. Escriure i llegir. La gàbia de les paraules. La cultura: aquesta fal·lera que ens allunya de la felicitat. Si aconsegueixes deixar d’escriure, seràs feliç, molt feliç, perquè hauràs escapat de les ombres i dels altres, com el Doctor Pasavento de Vila-Matas…

8.1.06

Hi ha poques sensacions que s'assemblin...

Hi ha poques sensacions que s'assemblin...

Hi ha poques sensacions que s’assemblin a la sensació de despertar-se un matí de diumenge a ple hivern i sentir que a fora plou, escoltar la remor de la pluja que cau mentre que tu romanceges sota la flassada sense cap intenció de sortir a la intempèrie. El caliu de la nit contrasta amb la frescor del nou dia. T’hi quedaries per sempre, dins d’aquest úter fet de llençols. I penses (amb el cap encara espès, a mig desvetllar) que demà se t’acaba la “llibertat condicional”: la llibertat de poder escoltar la pluja del llit estant, despreocupat de l’itinerari que segueixen les busques del rellotge, immers en la teva petita domèstica felicitat. Que plogui, doncs. Els sembrats ho agrairan. Aixeques la persiana i veus que avui la riera és rierol. Les últimes fulles seques dels plataners es resisteixen a caure. No cal patir. Al final, totes cauran. Tots caurem. Tot caurà. Com cau aquesta pluja de gener sobre les teulades del poble i sobre els camps assedegats, esbandint-nos la mirada, amarant els silencis de melangia…


grcs (-_o)

7.1.06

Desaparegué en la penombra

Després se'n va anar, desaparegué en la penombra en la que precisament viu desaparegut. A ell, sens dubte, sempre li ha resultat més fàcil desaparèixer que a mi. Comptat i debatut, la seva condició natural és la d'estar desaparegut i aflorar només de tant en tant, a ser possible en moments no gaire oportuns. Jo vaig romandre allí una estona. Encara que era migdia, vaig escollir de moure'm durant una estona més en tenebres, com si aquest fos un camí o una sendera obscura que se m'oferia a través del dubte. Posats a dubtar, m'estimava més fer-ho en la penombra. "Dubtar és escriure", deia Marguerite Duras. Perdut en la penombra i enmig de tota mena de dubtes, vaig deixar de tenir-los, tal com suposava, quan em vaig dedicar a comparar un dels meus pares amb l'altre. Allí, en aquest terreny (i segurament només en aquest), no tenia cap dubte. Ni tan sols en la penombra. O potser no tenia cap dubte precisament per estar en ella, en l'obscuritat.

Enrique Vila-Matas, Doctor Pasavento, III, 9

6.1.06

Genial Doctor Pasavento

¿I jo a qui m'assemblo? Doncs segurament tinc alguna cosa d'equilibrista que, en una albereda de la fi del món, està passejant per la línia de l'abisme. I crec que em moc com un explorador que avança en el buit. No ho sé pas, treballo a les tenebres i tot és misteriós. Només sé que em fascina escriure sobre el misteri de què existeixi el misteri de l'existència del món, perquè adoro l'aventura que hi ha en tot text que hom posa en marxa, perquè adoro, a més a més, aquella línia d'ombra que, en creuar-la, ens porta al territori del desconegut, un espai en el qual aviat tot ens resulta molt estrany, sobretot quan veiem que, com si estiguéssim en l'estadi infantil del llenguatge, ens toca de tornar a aprendre-ho tot, per bé que amb la diferència que, de nens, ens semblava que tot podíem estudiar-ho i entendre-ho, mentre que a l'edat de la línia d'ombra veiem que el bosc dels nostres dubtes no s'aclarirà mai i que, a més, el que a partir d'aleshores trobarem seran només ombres i tenebra i molts interrogants (...) Jo sóc amic de la tenebrosa línia d'aquests anys d'ara en els quals tot per fi se'ns ha tornat incomprensible i, quan ens parlen del món, no sabem ja de què es tracta i sentim precisament que tot això podria ser el començament de quelcom que podria tenir-nos molt entretinguts, tal vegada obsedits una bona temporada, tot i que, sempre estupefactes, sense entendre res, sense saber de què tracta tot aquest maleït embolic de la vida, la mort i d'altres galindaines, sense una sola idea vàlida per a comprendre el món, i ja no diguem per a comprendre Síria.

Enrique Vila-Matas, Doctor Pasavento, I, V