16.1.18

Conceiçao dos Gatos



He seguit la trilha riu amunt fins a la cachoeira das Cobras. Estic sol. El poço té l’aigua de color d’aram (és per la quantitat de matèria orgànica que porta). Hi entro. No està gaire freda. Hi ha libèl.lules, papallones, colibrís (que liben unes boniques flors vermelles). La melodia de l’aigua i aquesta lleugera brisa em fan sentir al paradís. He de posar-me a l’ombra si no vull morir fregit pel sol tropical. 


He seguit la dica (consell) d’en Gabriel, el propietari de la pousada Vila Clara on m’estic. La seva dona es diu Daniela i és suïssa. Tenen una filla de 3 anys, la Clara, loirinha (rosseta) i angelical. Es van conèixer a São Paulo en el centre d’Amma. Anit vam estar força estona batendo papo (petant la xerrada) sota el firmament més estrellat que he vist mai. La Chapada Diamantina em recorda molt l’altra chapada, la de Viadeiros, on vaig estar l’any passat. Esoterisme, ufologia, connexió amb la Pachamama... Els hippies són la nota més extravagant d’un corrent que nodreix invisiblement aquest paratge allunyat del món convencional. No hi ha cobertura telefònica, els camins són de terra (l’asfalt més proper és a 20 km). 


Sembla ser que els indígenes que van fer les pintures rupestres fa 15.000 anys eren negres, els Tapuias (negros da terra), la qual cosa significa que la influència africana és anterior a l’arribada dels esclaus. Potser quan Àfrica i Sud-amèrica estaven unides en un sol continent? Hi havia l’Atlàntida al bell mig i estaven comunicats? Misteris ancestrals.


El poble té un nom ben pintoresc: Concepció dels Gats. És un carrer amb una dotzena cases, la meitat chácaras antigues en venda. Dinaré a Dona Maria, d’acord amb la dica d’en Gabriel: el millor menjar casolà de la zona. Fa moqueca amb palmito jaca. 




Segueixo sol. La gent es queda al primer poço perquè els brasilers detesten caminar. A més, com que sempre calcen chinelos (xancles), no els resulta fàcil saltar de roca en roca. Jo tinc l’articulació del dit gros del peu esquerre adolorida de resultes de la crisi de gota que vaig patir al Nadal. Avui hagués pujat a la cachoeira da Fumaça, però he preferit no empitjorar la cosa. 


El dolor no admet negociació. El dolor et retorna a la realitat ipso facto. És lo menys poètic que puguis imaginar. No t’hi acostumes mai. T’ajuda a créixer en la humilitat i en la paciència. La lliçó és: no cal que corris, has d’anar més devagarinho, conscient de cada passa que fas, agraint el fet de caminar i de viure. El dolor és un gran mestre. 


Al vespre visitaré Dona Miuda, la benzedeira del poble (curandera o resadora). Gabriel m’ha dit que parli amb el seu fill Naudinho, un rastafari que ven mel. Amb sort, podré rebre el seu ritual al galindó i potser guarir la malura.


“Deus foi quem te fez.

Deus foi quem te criou.

Deus é quem te cura”


Hi crec fermament, en el xamanisme i els remei de les àvies, sobretot si pertanyen a indrets aïllats i no disposen de farmacologia sintètica. Les píndoles analgèsiques fan estralls en la resta d’òrgans. Millor una bona benedicció. 


Arriba gent. Una mare i una filla amb accent carioca. Són guiades per un hippie. S’ha acabat la pau. Els carioques criden molt. Els beija-flor, les borboletes i els espiadimonis fugen ales ajudeu-me. Jo puc esperar una mica encara. O no. 


La perfecció mai és completa. Mai. O dura poc o és espatllada per la irrupció del dolor o de la contaminació humana. 


Natura. Silenci. Calma. 


El hippie encén un porret. Les dones segueixen esgaripant i fent-se fotos. Piro. 

15.1.18

Caeté-Açu



La terra vermella i la cara dels quilombos (esclaus alliberats) barrejats amb garimpeiros (cercadors de pedres precioses) i hippies, turistes ecològics i turistes new age.

Si parlessin les pedres, les més brillants, insultarien l’home, explotador de mena que remena rius i coves, lladre de tresors i llibertats.

Des de l’hamaca contemplo el Morrão i albiro la sendera que puja cap a la cascada de la Fumaça, la més alta del Brasil.

Hi ha papallones enormes i colibrís. Hi ha pau. El vent escampa els núvols. Som al centre del món i el batec d’aquest cor és visible.

En diuen alto-astral. No penso traduir-ho. 



A terra vermelha e o rosto dos quilombos misturados com garimpeiros e hippies, turistas ecológicos e turistas da New Age. 

Se as pedras falassem, as mais brilhantes, insultariam o homem, explorador que remove rios e cavernas, ladrão de tesouros e liberdades. 

Da rede, contemplo o Morrão e vislumbro a trilha que vai até a cachoeira da Fumaça, a mais alta do Brasil. 

Há borboletas gigantes e beija-flores. Há paz. O vento empurra as nuvens. Estamos no centro do mundo e o bater deste coração é visível. 

Eles chamam de “alto-astral”. Não preciso traduzí-lo. 

Lençóis 2



La felicitat deu ser estar sol molt lluny de casa (suposant que tinguis casa), no conèixer ningú, menjar coses estranyes, escoltar la música sublim que canta un street singer anònim, banyar-te en una cascada d’aigua blava, mirar el cel i veure més estrelles que mai, tancar els ulls i donar gràcies.

La felicitat deu ser saber que en algun lloc hi ha una persona que t’espera, enyorar-la i, tanmateix, no tenir pressa per retrobar-la. 



A felicidade deve ser ficar sozinho longe de casa (assumindo que você tem uma casa), não conhecer ninguém, comer coisas estranhas, ouvir música sublime que canta um street singer anônimo, banhar-se em uma cachoeira azul, olhar para o céu e ver mais estrelas do que nunca, fechar os olhos e agradeçer. 

A felicidade deve ser saber que em algum lugar há uma pessoa que te espera, ter saudades e, no entanto, não estar apressado em encontrá-la novamente.

14.1.18

Lençóis



Ara no busquem diamants ni tenim por dels bandolers, encara que les gatas-bravas de pell bruna i cabell afro es passegin amb mirada desafiant pels carrers.

El turisme verd no ha pogut soterrar l’essència d’aquests verals feréstecs on el riu guardava els somnis més materials i l’ànima esdevenia pluja sobtada vora la cascada. 

La música s’atura. Tothom s’amaga. Lençóis és el bressol de la vida, i la seva tomba. 

Agora não procuramos diamantes, nem tememos os jagunços, embora as gatas-bravas de pele escura e cabelos afro caminhem com um olhar desafiante pelas ruas.  

O turismo verde não conseguiu enterrar a essência desses paragems selvagens, onde o rio guardava os sonhos mais materiais e a alma tornou-se chuva repentina perto da cachoeira. 

A música pára. Todos estão escondidos. Lençóis é o berço da vida, e a sua tumba.

11.1.18

Sampa 3



El fil vermell que uneix els cors, invisible. 

Abracem els arbres perquè som arbres, canals entre el Cel i la Terra: arrels, troncs, branques, fulles, flors, fruits...

Els ocells hi fan el niu. El vent ens despentina. 

El vent ens pentina. Som ocells: ales i set d’horitzó...

El fil vermell que uneix els cors, etern, indestructible.

O fio vermelho que une os corações, invisível.
Abraçamos as árvores porque somos árvores, canais entre o Céu e a Terra: raízes, troncos, ramos, folhas, flores, frutas ...
Os pássaros fazem o ninho. O vento nos despenteia.
O vento nos penteia. Somos pássaros: asas e sede de horizonte...
O fio vermelho que une os corações, eterno, indestrutível.

9.1.18

Sampa 2


La vida et porta per camins de boira, lluny en la distància sobre els oceans.

Hauries d’aprendre a donar gràcies. Hauries d’aprendre a acomiadar-te amb elegància. Al capdavall, viure és un regal, i el fet de morir serenament demostraria que potser van servir d’alguna cosa tantes batalles.

Oh solitud, Oh llibertat, l’amor es rendeix en la vostra abraçada. El nen reclama el caliu. Ella ho sap: és mare. El seu poder dolç i sagaç.

La vida ens porta per camins de boira, lluny en la distància sobre els oceans.


A vida leva você através de caminhos brumosos, longe na distância sobre os oceanos. 

Você deve aprender a agradecer. Você tem que aprender a dizer adeus com elegância. Afinal, viver é um presente, e o fato de morrer serenamente provaria que talvez façam sentido tantas batalhas. 

Oh, solidão, Oh liberdade, o amor se rende no abraço de vocês. O menino exige o calor. Ela sabe disso: ela é mãe. Seu poder doce e sábio. 

A vida leva você através de caminhos brumosos, longe na distância sobre os oceanos.

7.1.18

Paraty 2



L’home és un animal trist, melancòlic. La veritable joie de vivre és difícil de trobar perquè estem obligats a adaptar-nos a un modus vivendi demencial que ha perdut la connexió amb l’energia divina, és a dir, natural. 

Les ciutats no són indrets saludables. El materialisme limita la transcendència de l’ésser. Tot plegat provoca insatisfacció i violència constants. 

La melangia humana és un record d’aquell paradís que vam perdre o del qual vam ser expulsats. Ara, entre ortopèdies tecnològiques i completament desorientats, enyorem la senzillesa i la llibertat primigènia, infantil, la innocència veritable. 

Al meu entendre, la solució no és el budisme o la meditació (camins legítims), sinó la via xamànica: reaprendre a ser salvatges de nou, abandonar la domesticació, i ser el que som realment: divins, naturals, autèntics, espontanis... 


O homem é um animal triste e melancólico. A verdadeira “joie de vivre” é difícil de encontrar porque somos forçados a nos adaptar a um “modus vivendi” demencial que perdeu sua conexão com a energia divina, isto é, natural.
As cidades não são lugares saudáveis. O materialismo limita a transcendência do ser. Tudo isso provoca violência e insatisfação constante.
A melancolia humana é uma lembrança desse paraíso que perdemos ou de que fomos expulsos. Agora, entre ortopedias tecnológicas  e completamente desorientados, desejamos a simplicidade e a liberdade primeira, infantil, a verdadeira inocência.
Na minha opinião, a solução não é o budismo ou a meditação (caminhos legítimos), mas a via xamânica: re-aprender a ser novamente selvagens, abandonar a domesticação e ser o que realmente somos: divinos, naturales, autênticos, espontâneos...

6.1.18

Paraty



Era el somni del pelegrí, caminar sense destí, admirar la bellesa del món, els detalls intraduïbles, els presents plusquamperfets, abraçar causes perdudes, aprendre a llegir en els ulls originaris, omplir-se de fang i d’algues en alguna badia remota de la selva tropical. 

Era el somni, els llavis irresistibles, la mà que et guia fins als secrets profunds i humits, dolça remor de pedres enormes i onades verdes i crancs que s’amaguen dins la sorra i la son que arriba deliciosa quan el dia no podria ser millor i ballar la samba i deixar que els déus pagans s’apoderin del cos per a sentir que pots tocar el cel amb les ales, que ets cel si et deixes estimar. 

Era o sonho do peregrino, caminhando sem destino, admirando a beleza do mundo, os detalhes intraduzívels, os presentes mais-que-perfeitos, abraçando as causas perdidas, aprendendo a ler nos olhos originais, se encher de lama e algas numa baía remota da selva tropical. 

Era o sonho, os lábios irresistíveis, a mão que guia você para os segredos profundos e úmidos, rumores doces de pedras enormes, de ondas verdes, de caranguejos que se escondem na areia, e o som que vem delicioso quando o dia não pode ser melhor e dançar samba deixando que os deuses pagãos se apoderem do seu corpo para sentir que você pode tocar o céu com suas asas, que você é o céu se você se deixar amar.